Hina Matsuri, el Festival de les Nines①: les decoracions

El dia 3 de març, al Japó, se celebra el ひな祭り hinamatsuri, el Festival de les nines. Com que està dedicat a pregar per la salut de les nenes, aquest dia també és conegut com el dia de les nenes, en oposició amb el Dia del Nen, que se celebra el 5 de maig (aquí podeu escoltar el Connexió Japó dedicat a aquest Festival).

En una entrada que vaig escriure fa dos anys (i que havia oblidat completament!) ja vaig explicar una mica el festival. Per tal que no es faci massa llarga l’explicació, la dividiré en dos posts: el d’avui, en què parlaré de les decoracions i el de demà, en què parlaré dels menjars i dolços típics del Festival.

El més típic d’aquest festival, i fet pel que rep el seu nom, són les nines que es col·loquen a les cases com a decoració i que representen l’emperador i l’emperadora de l’era Heian (segles VIII-XII).

Aquestes nines es col·loquen en una mena de tarima que pot tenir fins a 5 pisos i, a vegades, es decoren amb posar flors de presseguer.

Aquestes nines es passen de generació en generació, sempre a la primera filla que neix dins d’un matrimoni.

D’aquesta manera tenim que:

• si la mare de la nena també vaa ser la primera filla, les seves nines les ha de passar a la seva primera filla, que les rep juntament amb una parella de nines noves
• si la mare no ha estat la primera filla i té una nena, la nena rep les nines per primera vegada
• si després neixen més nenes... doncs s’ho miren i s’aguanten, les pobres.

Pel que fa als orígens del festival, tot i que no se sap del cert, hi ha teories que els situen a l’antiga Xina, on es creu que les nines poden amagar mals esperits i que qui les té se’n pot alliberar en el moment en què es desfà de la nina.

D’aquesta manera, els nobles de l’era Heian, a Kyoto, van començar una tradició que es deia ひな遊び hina asobi, joc de nines, en què feien nines de paper i les feien baixar pel riu en barquetes per tal de desfer-se de mals esperits.

Tot i això, no va ser fins el període Edo (de principis del segle XVII al 1868), en què es va extendre a tot el país i, enlloc de fer baixar nines de paper riu avall, van començar a fer figuretes i a exposar-les a les cases.

Com he dit abans, les nines es posen en una mena de tarima de 5 pisos, i es distribueixen de la següent manera:

(Font) 

• En la primera plataforma, la més alta, s’exposen les figures que representen l’emperador i l’emperadora, vestits amb roba del periode Heian
•  En la segona plataforma, hi ha tres dones de la cort. Una d’elles es representa amb les dents negres i sense celles. Durant el periode Heian aquest era signe de què una dona estva casada o, en el cas de què fos soltera, que és la de més edat
• En la tercera plataforma, hi ha cinc músics del teatre 能noh, que porten els següents instruments: un 太鼓taiko, un大鼓 ootsuzumi, el 小鼓 kotsuzumi i la flauta能管nohkan. El cantant, que enlloc de dur un instrument, porta un 団扇 uchiwa, un pai pai japonès.
• En la quarta plataforma, hi ha representats dos ministres: el de la dreta, més jove i el de l’esquerra, de més edat. Entremig d’ells hi ha diverses decoracions en forma de diamant, com els菱餅 hishi-mochi (pastissets glutinosos d’arròs). 
•  En la cinquena plataforma, hi ha tres samurais, protectors dels emperadors

En el cas de què hi hagi més plataformes:  

• En la sisena s’hi exposen objectes de la vida diària de la cort: armaris per a kimonos, estufes, miralls...
• En la setena, que seria la més baixa de totes, objectes que es feien servir quan se sortia del palau: un carruatge, una sèrie de caixes lacades per portar el menjar...

Es diu que si es deixen les nines exposades més temps del necessari, les nenes es quedaran solteres. O, si es volen deixar sempre exposades, se les ha de girar de cara a la paret.

A mi em van regalar aquesta parella de nines a l’octubre i les tinc al prestatge des d’aleshores...

街コン Machikon, una nova manera de trobar parella

Ja he parlat alguna vegada en aquest bloc sobre la urgència i/o pressió social que senten els japonesos per casar-se.

A més a més, una societat que, si és possible, prefereix trobar la seva parella dins del grup de gent amb qui sempre va: amics d’amics, companys de feina d’amics, amics de companys de feina, etc.

És per això que una manera de trobar parella que té molt d’éxit al Japó són els 合コン, gôkon. Els gôkon són cites a cegues en grup, en què almenys una persona de cada grup es coneix.

(Imatge: Konkatsu gaido)

Els gôkon són més freqüents durant els anys d’universitat i els primers anys després d’entrar en una empresa, tot i que no hi ha límit d’edat.

Malgrat tot, últimament, amb l’augment dels “hervívors”, es diu que cada vegada costa més trobar nois per aconseguir un gôkon equilibrat

Potser per això, ha sorgit una nova iniciativa: el街コン machi-kon.

La paraula machikon està formada per 街 machi, ciutat, barri i コン kon, de companyia. I tal com la paraula indica, es tracta d’un gran gôkon que se celebra en un barri o carrer comercial determinat.

Però, enlloc de ser amics qui ho organitzen en un bar o restaurant, estan organitzats per l’empresa Machicon Japan amb la col·laboració de bars i restaurants de carrers comercials de diverses ciutats japoneses.

Els machicon van començar el mes de juliol de 2011 i, pel que sembla, estan tenint molt d’èxit: han passat de 10 machikon al mes a més de 50, simultàniament, en ciutats repartides per tota la geografia japonesa.

L’explicació que dóna l’empresa Machicon Japan dels motius que els van impulsar a organitzar les machikon és molt bona:

Ø  Actualment al Japó trobem els següents tres problemes:

²  A causa de què ha empitjorat l’economia, ha empitjorat el consum

²  Com que empitjora el consum, es redueix el número de gent que va als bars i restaurants, amb la qual cosa aquests establiments han de tancar

²  El número de solters segueix augmentant.

Ø  Seguint aquesta lògica, si s’organitza un gôkin de grans dimensions, ajudarà a reactivar l’economia d’una zona, d’una banda, i als solters a què coneguin altres solters, es casin i la taxa de natalitat augmenti, per l’altra.

Ø  A més a més, als locals que hi participen els serveix per a promocionar-se

Com podeu veure, tot són avantatges!

Cada machikon té el seu propi blog, twitter i fan pòsters de promoció com ara aquest de la ciutat de Sagamihara:

Per tal de poder participar en un machikon, s’ha de pagar. El preu mig és d’uns 6000 iens per als homes i uns 4000 iens per a les dones. Per aquest preu, et donen una mena de polseres que et donen el privilegi de gaudir de diverses hores de buffet i barra lliure en tots els establiments adherits.

(Imatge: http://topics.jp.msn.com/onna_blog/love/article.aspx?articleid=887523)

Els establiments que hi participen, per la seva banda, reben entre 2500 i 3500 iens per cada persona. Però clar, és barra lliure i buffet lliure, amb la qual cosa els restaurants potser més que obtenir beneficis perden diners, encara que hi ha veus que diuen que només per la propaganda que s’hi fa ja val la pena.

(Imatge: http://topics.jp.msn.com/onna_blog/love/article.aspx?articleid=887523)

Tot i que és una mica complicat poder mesurar l’èxit d’aquestes iniciatives, de moment al web ja estan registrats esdeveniments fins el proper mes de juny.

Jo, per la meva part, tot i sentir curiositat per saber què se sent en una festa d’aquestes, em fa una mica de por, la veritat...

Kit Kat Series #34: Kit Kat Beni Imo Edició Limitada Kyûshû i Okinawa

El Kit Kat de Beni Imo és l'Edició Limitada de Kyûshû i Okinawa.

Kyûshû és el conjunt d'illes que es troba a la punta sud de Honshû, l'illa principal, i és on es troba la ciutat de Nagasaki. I Okinawa és el conjunt d'illes que es troben més al sud de tot el Japó, tant, que quan hi arribes pràcticament estàs a Taiwan.

Okinawa té un clima tropical, pel que hi ha moltes fruites i hortalisses que no existeixen a les illes principals.

Un d'aquests productes és el beni imo, un moniato que és de color porpra intens. És tan característic d'Okinawa que està prohibit endur-se llavors o ni tan sols un moniato sencer fora de l'illa.

Per això, perquè és tan exclusiu que no es pot treure de l'illa, hi ha molts dolços amb sabor a beni imo.

I, evidentment, Kit Kat no podia perdre l'oportunitat de treure la seva edició especial.

A mi me'l van donar com a souvenir, amb la qual cosa no sé ben bé com anava empaquetat. Però segons el blog Jen Ken's Kit Kat blog, van en una capseta amb cinc paquetets individuals que està dissenyada per poder enviar-se per correu.

Com que la característica del beni imo, que literalment significa "tubèrcul porpra", és precisament que és porpra, el Kit Kat també té un color lilòs, tot i que no tant intens com el tubèrcul en si. La pasta que hi ha entremig de les neules també és lilòs.

L'olor que se'n desprèn en obrir-lo és molt dolça i és la mateixa que fan la resta de dolços fets de beni imo, tot i que no sé si és exactament la mateixa que quan es menja un moniato porpra perquè no n'he menjat mai cap directament.

Pel que fa al sabor, en ser xocolata blanca és massa dolç per al meu gust, i com diu la Jen Ken al seu blog, és molt similar a la resta de Kit Kats de moniato que han sorit al mercat, com ara l'Edició Especial Koedo Kawagoe Moniato o la Barra de Moniato.

Valors energètics del Kit Kat Beni Imo Edició Limitada Kyûshû i Okinawa:

Calories: 69 Kcal

Daikanyama T-Site: una de les 20 llibreries més boniques del món

Gràcies a un dels Tweets de la Zarita, vaig llegir que la wev Flavorwire havia publicat una llista de les 20 llibreries més maques del món. Mirant les fotos de les llibreries, vaig arribar a la número 20, que resulta que està a Tokyo: la Daikanyama T-Site.

Aprofitant que havia d’anar a Tokyo per feina, vaig decidir aprofitar el viatge i vaig apropar-m’hi.

Jo, com a enamorada dels llibres que sóc, em puc passar hores en una llibreria. Però és que després de veure aquesta, m’hi volia quedar a viure!

La llibreria pertany a la cadena de botigues Tsutaya, especialitzades en música, vídeos i llibres (una mena d’Fnac a la japonesa).

El que trobes són tres edificis units per un passadís-pont situat al segon pis, completament blancs i amb uns finestrals enormes.

En apropar-te, te n’adones de què la paret és un entramat de centenars de milers de Ts (per Tsutaya).

I, en mirar-te’l amb perspectiva, veus que l’edifici en si mateix té la forma d’una gran T.

Quan entres a l’interior, et quedes sense paraules: centenars i centenars de llibres, DVDs i Cds en prestatges de fusta, que es van obrint a banda i banda donant entrada a petites sales amb més prestatges plens de llibres.

Per tota la llibreria trobes seients i tauletes per poder mirar-te i llegir tranquil•lament els llibres que t’interessin.

I no només això, sinó que també pots beure cafè... prèviament comprat a l’Starbucks que hi ha dins de la llibreria (que és el que es pot llegir en aquesta pissarra).

Fins i tot tenen un termos propi de la llibreria, que em vaig comprar per engrossir la meva col•lecció de Tumblers d’aquesta cadena.

Per aquells que vulguin prendre’s un cafè en un raconet més íntim (i també pagant més), a la segona planta hi ha el Lounge Anjin, decorat de manera exquisida amb murals d’art japonès, revistes antigues, piano...

La llum ès tènue i a sobre de cada tauleta hi ha un iPad, que pots fer servir mentre gaudeixes tranquil•lament de la teva beguda en un dels sofàs de la sala.

Un detall que em va encantar van ser les potes de les taules i de la barra: són llibres!

L’edifici va ser dissenyat per la firma Klein Dytham architecture que, en una entrevista a CNNGo, declara que, més que una llibreria, la considera com una mena d’extensió d’una sala d’estar.

Qui poguès tenir una sala d’estar com aquesta!

Kit Kat Series #33: Kit Kat Dolçor adulta de Te verd d’Uji

Tot i que encara tinc una pila de Kit Kats diferents per explicar a la “nevera” del blog, avui parlaré de l’últim que m’he menjat: El Kit Kat Dolçor adulta de Te verd d’Uji.

El vaig trobar al conbini de l’estació la setmana passada, abans d’agafar el Shinkansen de camí cap a Tokyo.

De Kit Kats de te verd ja n’he tastat almenys tres tipus diferents: la Barra de Te Verd d’Uji, el de Te verd d’Uji i el Air In de te verd (que encara no he publicat).

I us preguntareu: i quina és la diferència entre tots aquests Kit Kats de te verd d’Uji?

I la resposta és: la presentació i el nom.

En el cas del Kit Kat Dolçor adulta de Te Verd d’Uji, l’única diferència amb els altres dos Kit Kats (gairebé) homònims és que té l’afegitó de “dolçor adulta” al nom, el que fa que la gent, en menjar-los, exclami: “ah, està bo, no és gens dolç!”. Fet que, en el cas del Japó, és un fet positiu en els dolços i no pas negatiu, tot i que pugui semblar una paradoxa.

Com que en aquest cas dins de la capseta anaven tres bossetes amb barretes d’11.6 grams, és veritat que es notava menys dolç que la barra, però no pas perquè el sabor fos diferent, sinó perquè la quantitat era molt menor i, per tant, no empalagava tant.

Perquè en menjar-ne, el gust era de xocolata amb gust de te verd, sense massa més misteri.

A la capseta venia la següent explicació:

Hem aconseguit un sabor ric en què s’ha contingut la dolçor del te verd d’Uji combinant-lo amb una abundant galeta. Si us plau, gaudiu el bon gust de la dolçor adulta del te verd d’Uji.

Un detall que em va fer molta gràcia quan vaig acabar de menjar-me'l va ser que, a la part de darrere de cada paquetet individual que hi ha dins de la capsa, hi ha també un espai per escriure-hi. I el dibuixet que hi havia era aquest:

Sóc jo, o algú hi veu una certa referència al Twitter?


Valors energètics del Kit Kat Dolçor adulta de Te verd d’Uji (per paquet de 11.6g):

Calories: 64 Kcal
Proteïnes: 0.47 g
Greixos: 3.7 g
Hidrats de Carboni: 7.2 g
Sodi: 8-27 mg

La Nemui al diari Chunichi Shinbun

Les 8 del matí.

Uns tres graus a l'exterior = menys 5 a l'interior de l'escola.

Entro als vestuaris per penjar l'abric i posar-me uns altres mitjons i uns escalfadors (de més, a més dels mitjons, els leggings i els texans).

Entra una de les profes.

- Bon dia!
- Bon dia! - li contesto, asseguda a la cadira, en plena batalla amb un dels escalfadors.
- Ah! Aquest matí t'he vist al diari!
- Ah, sí?

Vaig a la sala de professors i li pregunto a una de les dones que serveixen el te si tenen el Chunichi Shinbun, un dels diaris més llegits de la Prefectura d'Aichi. Vindria a ser com ara La Vanguardia o El Periódico.

M'indica on els tenen penjats, l'agafo, l'obro, i allà veig el meu mini perfil a la secció "El somriure" (amb la foto més gairebé més gran que el text, tot i que el periodista em va estar fent preguntes durant més de mitja hora...):

Coordinadora de Relacions Internacionals de Kiyosu
Elisabeth Gea Sastre

Faig cursos de cultura i de castellà per a nens i adults a la ciutat de Kiyosu per tal de donar a conèixer Espanya. Kiyosu és una ciutat tranquil·la i amb una llarga història. M'agrada molt el Castell de Kiyosu i la figura del senyor feudal Oda Nobunaga, perquè considero que tenia una mentalitat molt internacional.

Tot i que Espanya i Japó es troben gairebé un a cada punta del món, també tenen punts en comú, començant per la gastronomia. Em sorprèn molt que nens de primària coneguin coses d'Espanya, com ara el futbol o el flamenc. Un dels meus objectius és que, a través de les meves classes, els nens sentin interès cap a l'estranger i tinguin una visió més àmplia de la vida.

Les dones que serveixen el te han cridat el director i el subdirector i tot perquè veiessin el diari. Que dius, home, tampoc calia...

Però és que sembla que tothom l'ha vist! Fins i tot una nena de quart m'ha dit que havia vist el diari abans de venir a l'escola perquè la seva mare li havia ensenyat!

En fi, avui podríem dir que he tingut el meu minut de glòria a la premsa japonesa (^_^)

節分 Setsubun

El dia 3 de febrer al Japó se celebra el 節分 Setsubun.

I què és això? Ni més ni menys que l'equinocci de primavera.

En vaig parlar l'any passat al Connexió Japó... I ara el podeu escoltar aquí!



Però així, perquè us feu una idea ràpida, durant el setsubun, com deia, se celebra l'equinocci de primavera.

I durant aquest dia, es porten a terme dues tradicions.

La primera, i que està més arrelada,  és la del　まめまき Mamemaki, que es tracta de llançar llegums de soja irimame mentre es diu　鬼は外、福は内 oni wa soto, fuku wa uchi (el dimoni a fora, la bona sort a dins), per tal de purificar la casa i evitar l'entrada de mals esperits.

També es mengen tants llegums de soja com anys tens En el menú de l'escola ens venia una bosseta amb　いり豆 irimame, tot i que no crec que hi hagués les equivalents a la meva edat :P

La segona tradició és la de menjar　恵方巻き ehômaki, o rotllet de la direcció de la sort.

Aquesta tradició va començar a la zona de Kansai, a on està Osaka, i en aquests últims anys s'ha anat difonent a tot el país.

En l'ehômaki que jo m'he menjat, venia la següent explicació：

"Des de temps remots, es diu que si al capvespre de l'equinocci de primavera et menges el rotllet sencer, sense parlar, mirant cap a la direcció afortunada, gaudiràs d'un any ple d'alegria i felicitat."

Pel que fa a la direcció, ve determinada per l'animal de l'horòscop xinès de cada any. I, com que aquest any és l'any del drac, la direcció en què s'ha de mirar és la de Nord-Nord-Est.

Jo he mirat cap aquesta direcció, tot i que no tinc massa clar si l'he encertat, perquè jo i l'orientació no som massa amigues...

Que, tot sigui dit, quan he tret la brúixola, em marcava la cantonada que hi ha a sobre dels fogons... una mica trist, menjar de cara a la paret...

I bé, no sé si tindrà raó o no, però jo, un any més, m'he menjat el meu rotllet de la sort.

Mai està de més ^^