Les 8 del matí.
Uns tres graus a l'exterior = menys 5 a l'interior de l'escola.
Entro als vestuaris per penjar l'abric i posar-me uns altres mitjons i uns escalfadors (de més, a més dels mitjons, els leggings i els texans).
Entra una de les profes.
- Bon dia!
- Bon dia! - li contesto, asseguda a la cadira, en plena batalla amb un dels escalfadors.
- Ah! Aquest matí t'he vist al diari!
- Ah, sí?
Vaig a la sala de professors i li pregunto a una de les dones que serveixen el te si tenen el Chunichi Shinbun, un dels diaris més llegits de la Prefectura d'Aichi. Vindria a ser com ara La Vanguardia o El Periódico.
M'indica on els tenen penjats, l'agafo, l'obro, i allà veig el meu mini perfil a la secció "El somriure" (amb la foto més gairebé més gran que el text, tot i que el periodista em va estar fent preguntes durant més de mitja hora...):
Coordinadora de Relacions Internacionals de Kiyosu
Elisabeth Gea Sastre
Faig cursos de cultura i de castellà per a nens i adults a la ciutat de Kiyosu per tal de donar a conèixer Espanya. Kiyosu és una ciutat tranquil·la i amb una llarga història. M'agrada molt el Castell de Kiyosu i la figura del senyor feudal Oda Nobunaga, perquè considero que tenia una mentalitat molt internacional.
Tot i que Espanya i Japó es troben gairebé un a cada punta del món, també tenen punts en comú, començant per la gastronomia. Em sorprèn molt que nens de primària coneguin coses d'Espanya, com ara el futbol o el flamenc. Un dels meus objectius és que, a través de les meves classes, els nens sentin interès cap a l'estranger i tinguin una visió més àmplia de la vida.Les dones que serveixen el te han cridat el director i el subdirector i tot perquè veiessin el diari. Que dius, home, tampoc calia...
Però és que sembla que tothom l'ha vist! Fins i tot una nena de quart m'ha dit que havia vist el diari abans de venir a l'escola perquè la seva mare li havia ensenyat!
En fi, avui podríem dir que he tingut el meu minut de glòria a la premsa japonesa (^_^)
