Últimament vaig molt atrafegada tant a la feina com quan acabo, de manera que gairebé no tinc ni temps per asseure’m davant de l’ordinador i actualitzar el blog.
A banda dels assajos de taiko 太鼓 i tsuzumi 鼓, m’he tornat a posar a estudiar per dos fronts. El primer, un curs a distància sobre lingüística i pedagogia japonesa que em mantindrà (molt) ocupada fins el febrer. El segon, l’examen oficial de japonès el 5 de desembre.
Tot i que ja em va bé estar ocupada perquè així podré estalviar pel viatge que faré al desembre... a Austràlia!! És un dels viatges dels meus somnis, així que ja aniré explicant més endavant, no us penseu que us en lliurareu pas :P
Però bé, un dels objectius del bloc és apropar-vos una mica a aquest país que geogràficament es troba tan lluny...
Com vaig comentar a l’últim post, el cap de setmana del 13 al 15 van ser les vacances de l’O-bon お盆. Durant aquesta època, a banda de l’O-bon odori お盆踊り, també és el moment per visitar la casa dels pares. I, normalment, la casa que es visita és la dels pares del marit. És a dir, a casa de la sogra... I al Japó, com a casa nostra (i m’imagino que a tot arreu del món), la relació entre sogra-jove sempre porta de cap a les joves...
D’aquí que, uns dies abans del pont, vaig veure una notícia sobre quines eren les principals preocupacions de les joves i quin era el protocol a seguir.
Sobretot destacaven cinc punts:
1. Temiyage 手土産. Al Japó, és costum portar algun regal, sobretot menjar, quan vas a visitar la casa d’algú. En el cas de visitar la sogra, a les japoneses els preoucupa principalment què portar per fer-la contenta. El consell que donaven a la tele: alguna cosa que sàpigues que li agradi. Un altre punt important és trobar el moment de donar el regal: no s’han de donar mai a l’entrada a on et treus les sabates, o genkan 玄関, sinó que és millor esperar-se a haver fet les primeres salutacions i aleshores donar-lo a dins de la casa. També es recomana que el regal es tregui primer de la bossa a on el portes i entregar-lo degudament embolicat. Una altra coasa que no s’ha de fer és dir la frase japonesa “Tsumaranai mono desu ga” つまらないものですが, que vindria a ser com dir “no és més que un detall”. El que s’ha de fer és aprofitar per fer algun comentari com ara: “m’han dit que li agraden aquests dolços”; “són uns dolços que m’agraden molt i espero que a vostè també li agradin”.
2. Roba: la primera impressió és molt important a tot arreu però al Japó, que és una societat que aprecia molt les aparences, potser encara més. De manera que el que no s’ha de fer és aparéixer a casa de la sogra amb roba massa còmode, perquè sino es dóna la impressió de què s’és massa despreocupat o negligent. Res de pantalons o faldilles curtes. També s’’ha de parar atenció als detalls, com ara fermalls o collars.
3. Si no hi ha tema de conversa: parlar del marit/fill. És el que es té en comú i a les mares sempre els agrada que se’ls parli bé dels seus fills.
4. S’ha d’ajudar o no? La sogra sempre et dirà que no, que t’asseguis i et relaxis. Però quedar-se asseguda quan t’ho han dit una vegada no és el que s’espera. Així que t’has d’aixecar i mentre insisteixes en el: “no no, que l’ajudo”, “no, que ja ho faig jo”, acabar fent tu el que està fent ella.
5. A quina hora t’has de llevar? Si per exemple et diu que l’esmorzar és a les 7, llevar-se una hora abans perquè segur que la sogra ja s’ha llevat per preparar l’esmorzar, i així l’ajudes. Si et lleves just a l’hora que t’han dit, es pensaran que ets una gandula que no et preocupes per la família i que ho fas tot a corre-cuita.
Com a consells finals, recomenaven dur sempre un despertador i un davantal. El despertador, per no quedar-te adormida i llevar-te d’hora per ajudar en els preparatius del menjar. En el cas del davantal, hi ha cases en què la sogra no l’utilitza i en d’altres sí, per això és millor dur-lo i posar-te’l depenent de les circumstàncies.
Aquest mini-reportatge el vaig veure mentre esmorzava, i ja us podeu imaginar que només d’escoltar-ho ja em vaig estresssar... i se’m van treure una mica més si cap les ganes de casar-me amb un japonès...
Cal que tot sigui tan formal i protocolitzat?