Tupper o termo?

Quan he de dinar a l’oficina, em fa vergonya treure el meu tupper i menjar davant de tothom. No perquè em faci vergonya el fet de portar el meu menjar. Des que vaig començar la universitat que estic acostumada a la rutina del tupper.

Però, clar, fins que vaig arribar aquí, estava acostumada a encabir-ho tot en un sol tupper i per tant fer-me amanides, o amanides de pasta, o plats en què ja anés inclòs el primer i el segon plat. I, evidentment, la presentació no és el fet que més em preocupava.

I aquest és el quid de la qüestió: la importància que els japonesos donen a la presentació dels seus 弁当 bentô, com s’anomenen els tuppers aquí.

El cas més paradigmàtic són els キャラクター弁当 kyarakutaa bentô, les carmanyoles en què les mares preparen els aliments i els decoren per tal que s’assemblin a personatges de dibuixos animats. I sí, serà tan sexista com volgueu, però són les mares mestresses de casa que tenen temps les que poden dedicar-se a fer aquestes virgueries.

Tot i que no cal anar-se’n als kyarakutaa bentô per tal de trobar carmanyoles moníssimes. Quan veig les que porten els meus companys masculins, evidentmen preparades per les seves dones, em quedo flipant! Cada aliment ben separadet i col•locadet en paperines semblants a les de les magdalenes (però especials per a bentôs), la combinació de colors...

Però, evidentement, no totes les dones tenen temps de preparar aquests bentôs perfectes. I, amb les dones treballadores en ment, la revista de moda CanCam ha llançat un nou concepte: els タンブラー弁当 tumbler bentô. És a dir, agafar un d’aquests gots-termo que han posat tan de moda els Starbucks i les cadenes de cafè americanes i posar-hi el dinar a dins.

Sembla ser que aquesta idea està revolucionant els tuppers de les キャリアウーマン Ｃａｒｅｅｒ　ｗｏｍｅｎ, les dones empresaries, i les OL (office ladies, com coneixen aquí a les administratives).

La idea és anar col•locant els aliments per capes fins a arribar a omplir el got. Per exemple, anar intercal•lant capes d’arròs o pasta amb verdures i carn.

Segons els fans, el tanburaa bentô és tot beneficis:

• El pots portar al bolso i ocupa poc espai
• Pots endur-te sopa o líquids sense por que se’t vessin
• Com que aquests gots aguanten la temperatura durant unes hores, tant si el menjar és fred com calent aguanta durant més temps que amb els bentô tradicionals
• Va bé si no vols que els teus companys de feina vegin què estàs menjant
• Si, pel contrari, vols fardar de la teva capacitat decorativa, n’esculls un de transparent i llestos!
• Va bé per a les persones que estan fent dieta, perquè no hi cap massa menjar
• Si hi fiques pasta i hi afegeixes aigua bullint, la pasta estarà cuinada a l’hora de dinar (això no sé jo si és veritat al 100%...)
• Si al matí no t’ha donat temps d’esmorzar, hi poses cereals i llet, i t’ho pots menjar a la teva taula

Com veieu, tot són avantatges!

Si us animeu a fer-ne un, envieu-me'n una foto!

La tornada a l’escola

Vacances? Com diria la senyora de l’APM, “Sufísie? Qué eh la sufísie?”. Doncs igual. Jo, de vacances, no n’he tingut.

Però, sense voler-ho, aquest blog sembla que hagi estat tancat durant tot el mes d’agost. La raó? Mandra... Sóc una mandrosa, què hi farem...

Tampoc és que hagi fet gran cosa aquest estiu, però la qüestió és que tampoc no he parat massa per casa...

El més destacat és, com cada estiu, que he participat al Bon Odori del meu barri i de la Vila.

També vaig poder anar un dia al Bon Odori de Gujô Hachiman, i em vaig posar el yukata 浴衣 per primera i última vegada aquest any!

A partir d’ara, amb la tornada a l’escola, i fins al desembre en què torni uns dies per terres barcelonines, m’esperen un mesos atrafegats.

1. Tornar a començar la nova temporada del Connexió Japó, que torna avui!
2. L’intercanvi de dibuixos entre els nens de Jerez i la Vila
3. Estudiar per un curs de traducció i interpretació online, pel qual he d’anar a un curs presencial durant una setmana al desembre (japonès-anglès, toma ya!)
4. Preparar la Castanyada, que celebrarem per primer any a la Vila fent panellets i castanyes cuites amb llet (recepta tradicional gallega)
5. Preparar el seminari anual que el Programa JET organitza cada novembre
6. Intentar trobar uns dies per poder tornar a Okinawa un parell de dies!
7. I, el més important i el que em suposarà el repte més gran: preprar-me per la Marató Femenina de Nagoya del 10 de març de 2013!!

Però així, de moment, pel meu aniversari, aniré a carregar piles a Seül un cap de setmana!

Així que, prepareu-vos per seguir llegint, perquè el blog torna amb moltes més curiositats i frikades d’aquesta meva terra d’acollida.

Fotografia de les Nadeshiko Japan, la selecció femenina japonesa. Trobeu la intrusa? :P

El matsuri de la Vila del Pingüí

El dia 2 de juny va ser el matsuri  祭り de la Vila, és a dir, el festival. I, mentre seia al costat del riu i mirava com el castell de focs omplia de colors el cel, i els nens emocionant-se amb els seus ohs i ahs, vaig sentir que l’estiu ja havia començat.

Els festivals d’estiu japonesos, tot i que tenen coses en comú amb les festes majors d’estiu de casa, també tenen alguns aspectes diferents.

Els festivals japonesos normalment acostumen a tenir un origen religiós, principalment xintoista. Molts tenen lloc en temples, on es treuen els mikoshi 神輿, una capella portàtil xintoista on representa que viu l’esperit del déu en qüestió.

El festival de la Vila no té origen religiós. El que es treu a passejar són dos dashi　山車, una mena de carros de fusta on hi ha els karakuri ningyô　からくり人形, uns ninos articulats que a mi, sincerament, em fan força por.

La gent de la Vila està molt orgullosa d’aquests dashi　山車, perquè es veu que es conserven des de finals del segle XIX. Aquest dashi són arrossegats per homes que van vestits amb pantalons curts i happi　ハッピ, una mena de bates de cotó típiques dels festivals. A dalt, hi ha nens que mouen els ninos i, a la part d’abaix de la carrossa, mig amagats, hi ha els músics, que toquen el shinobue 篠笛, una flauta típica japonesa, el tsuzumi 鼓 i el shime-daiko 締め太鼓.

Jo no sé vosaltres, però el que jo sempre esperava amb molta il·lusió era anar a la fira, als “cavallitos”, que li déiem nosaltres. Malauradament, per norma general, als festivals japonesos no s’hi acostumen a muntar, de cavallitos.

Potser perquè a diferencia de les nostres festes majors, els festivals japonesos acostumen a durar un o dos dies. Acostumada a Festes Majors que duren una setmana, amb balls, actes, concerts, les paradetes, la fira... em va sorprendre molt que els festivals japonesos fossin tan curts. De fet, quan em els japonesos em pregunten si a casa tenim festivals i els dic que duren una setmana, al·lucinen. Clar, es pensen que tothom està una setmana sense treballar i que les botigues estan tancades... Quan els explico que no és el cas, encara al·lucinen més, perquè aleshores no entenen com la gent, treballant, pot assistir a tots els actes que se celebren...

Si una cosa no pot faltar en un festival japonès és el menjar. De fet, més que d’altres aspectes, el que esperen amb il·lusió els nens és menjar tantes coses com puguin. El que més crida l’atenció són les paradates de menjar, que en japonès es diuen yatai 屋台.

Segons la regió, el menjar que s’hi serveix varia, però hi ha paradetes que no poden faltar:

• Les de kara-age から揚げ, que són boletes de pollastre fregit. Normalment te’ls serveixen en uns gotets de cartró amb un pixito de fusta perquè te’ls vagis menjant. Aquest any vaig veure per primera vegada paradetes en què pagaves pel got gran o petit i podies ficar tantes boletes com t’hi cabessin. Va ser divertit veure com els nens estaven allà triant i retriant i intentant apilar tant pollastre com poguessin.

• Les de yakitori　焼き鳥, que són pinxitos de pollastre.

• Les de yakisoba　焼きそば, que són fideus fregits amb una salseta molt bona amb col, ceba i carn de porc. Per sobre, hi posen gingebre vermell i katsuobushi　鰹節, que és bonítol sec tallat ben primet.

• Les d’okonomiyaki　お好み焼き, que vindria a ser una mena de truita japonesa feta amb una base d’ou, farina i col, a la que se li pot posar a dins els ingredients que t’agradin. Als festivals, però, normalment només t’hi posen carn de porc. La salsa de l’okonomiyaki  també està molt bona i, com als yakisoba, per sobra t’hi posen katsuobushi.

• Les de takoyaki　たこ焼き, que són unes boletes de massa amb pop a dins.

• Les de kastera　カステラ, que són uns dolços fets amb una massa que suposadament van introduir els portuguesos abans de què el país es tanqués a l’exterior. Normalment tenen una forma rodoneta i són de color marronet. Però també n’hi ha de formes de personatges famoso entre els nens. En el del meu poble se’n podien trobar de Pikachu i de l’Anpanman, un súper-heroi que els més petits adoren (jo crec que és una mica raro, però això donaria per un altre post...)

• Les de choco-banana　チョコバナナ que, tal com el propi nom ja anuncia, es tracta de plàtans recoberts de xocolata. També n’hi ha que estan recoberts de xocolata rosa o blava o verda. Aquest any, per primera vegada, també vaig veure choco-pain　チョコパイン, que és pinya recoberta de xocolata. Estava bona ^^

• Les de kakigôri　カキ氷, que és el gelat típic japonès. Vindria a ser com una mena de granissat però amb el gel més compacte i picadet encara més petit. Però, enlloc de posar-hi suc, el que se li posa per sobre és xarop de diferents gustos: coca-cola, maduixa, taronja, llimona, meló, raïm i “blue-hawaii” (no sé si aquest últim serà la versió del nostre gelat de pitufo...).

Evidentment, el menjar de fira no està bo, però sempre hi ha les ganes de voler tastar-ho tot.

I vosaltres què, ja esteu preparats per a les festes majors?

El tercer funeral japonès

Ja sé que, a mesura que ens fem grans la gent al nostre voltant també ho fa i, inevitablement, va morint.

Però una altra cosa és que, en els tres anys que porto treballant al Japó, ja hagi hagut d’anar a tres.

L’últim va ser dimecres, quan vaig anar al de la mare del meu cap.

Aquesta vegada, per sort, no vaig haver d’assistir a tota la cerimònia, i només vaig anar amb tres companyes a portar el sobret amb els diners (jo vaig donar 3000 iens, que serien uns 28€) i a fer l’ofrena d’encens.

Com ja vaig explicar la primera vegada que vaig assistir a una vetlla, quan dones el sobre amb els diners, et fan escriure les teves dades (nom, adreça, número de telèfon) i et donen un obsequi.

La primera vegada va ser cafè instantani, però aquesta vegada ens van donar dues bosses.

En la primera, hi havia una capseta amb cafè, i els respectius sobrets de sucre. Però no era instantani, sino de drip. És a dir, una bosseta de tela o paper fort que poses a sobre de la tassa i, a mesura que vas afegint l’aigua, es va fent el cafè.

Però amb el que vaig flipar va ser amb el contingut de la segona bossa, que més que una bossa era una mena de maletí. A dins hi havia una llauna de cranc, una capseta amb alga nori i una altra amb dashi, que és un polset normalment de bonítol, que serveix de base per a la sopa de miso. Com si fos un cub de Gallina Blanca però de peix i en pols.

No sé si, pel fet d’haver-nos donat dos regals, ja s’estalvien d’haver-nos d’enviar un altre. Però bé, m’imagino que ho sabré d’aquí a un parell de mesos.

Ja sé que és una tradició japonesa i que poc hi puc fer jo a banda d’acceptar-la. Però continua sense agradar-me el fet d’haver de fer-se càrrec d’anar tornant regals quan has perdut un ésser estimat. Seria més fàcil si, des d’un principi, no es donessin diners.

Vint raons per estimar el Japó, segons Forbes (part 2)

Fa uns dies, vaig comentar les primeres deu raons que el blogger de viatges Andrew Bender creu que són motius suficients per estimar el Japó.

Avui, acabaré de fer els meus comentaris a les deu següents:

1. Les gyaruギャル de Harajuku Harajuku és el barri per excel·lència de Tokyo de les joves adolescents i de les noves modes. Aquestes gals acostumen a vestir-se d’una manera molt extrema, es tenyeixen els cabells de colors clars, els agrada estar morenes (quan el que predomina és tenir la pell súper blanca)... Bàsicament, porten la contrària a la moda acceptada com a “normal” per la societat. Si vens al Japó i no et creues amb alguna, no pots dir que has estat al Japó... Però tranquils, és impossible venir i no trobar-te’n una 
   
   
   
2. Els kaiten-zushi回転寿司, o sushis de bufet giratori. Crec que gairebé no calen presentació. Sushi en platets a sobre d’una cinta transportadora. Agafes el plat que t’agrada. Els vas acumulant a la taula. Et compten quants plats t’has menjat i pagues depenent del número. Hi ha restaurants en què tots els plats costen el mateix, però el més normal són els restaurants en què depenent del color del plat el preu varia, del més barat a uns 105 iens (un euro) fins a 600, 800 o més.
   

   
3. Els taxis. Tot i ser més cars que el transport públic, m’agraden més que els que tenim a casa. Les portes s’obren automàticament, els seients estan coberts per una mena de tapets de punta i els conductors porten guants blancs. Alguns fins i tot tenen una tele on van passant anuncis. Imagino que serà una manera de tenir ingressos extra...
   
   
4. L’arquitectura contemporània. Tot i que jo acostumo a dir que les ciutats japoneses, en general, són lletges, cal dir que, de tant en tant, tenen genialitats. Un exemple que tinc a prop de casa és l’Spiral Tower de Nagoya. Però n’hi ha tants! La Cocoon Tower, la Torre de Tokyo, la Tokyo Sky Tree...
   

   

   Skyline de Shinjuku des de la meva uni

5. El metro de Tokyo. Els trens al Japó són puntuals. Si s'endarrereixen ni que sigui 2 minuts, t’ho anuncien per megafonia. Sempre t’expliquen el perquè, res del “per causes alienes a la Renfe”... Semblaria un somni fet realitat si no fos per la manera en què s’omplen en plena hora punta...
   

   
6. El sadô茶道, la cerimònia del te. Jo he tingut l’honor de què una professora de sadô em sin una cerimònia de te privada, mentre m’anava explicant tots els rituals i el significat que s’hi amaga al darrere. Tot i ser una experiència interessant, hi ha massa regles que s’han de seguir al peu de la lletra (t’has de situar a tres línies del tatami, has de posar la tassa just al mig, has de girar just en aquests graus, has de, has de, has de...), que jo no crec que fos capaç d’aguantar més de dues classes...
   

   
7. El mercat del peix de Tsukiji. És el mercat de peix per excel·lència, on es poden veure tonyines de la mida de gratacels. O aixpo diuen, perquè tot i que sembli mentida, jo encara no hi he anat: has d’arribar-hi abans de les 4 i ara no s’hi pot entrar si no has aconseguit número per un dels dos o tres tours que s’hi fan.Imagino que hi aniré quan vingui a veure’m la meva mare, peixatera de tota la vida.
8. Els wasshurettoワッシュレット, els lavavos d’alta tecnologia. Aquest va ser el tema que vaig tractar en el primer Connexió Japó ara fa gairebé 2 anys i mig. Els WC japonesos no deixen mai de sorprendre’m. Tenen botons que fan sortir rajolins d’aigua a diferents temperatures i a diferents pressions, i t’assequen per aire... Fins i tot saber com tirar de la cadena és tota una aventura!
   

   

   
   
9. Les botigues de 100 iens. Jo crec que no podria viure sense elles. Tots els productes valen 105 iens (s’ha de sumar el 5% d'iva). A diferència de les botigues de xinos que tenim a casa, pots trobar DE TOT i DE BONA QUALITAT. Quantes hores em passo jo en botigues de 100 mirant quins productes nous els han arribat i buscant la manera de fer-los servir per justificar la seva compra :P
   
   
10. Els ninja忍者. De debò? Perquè quedi clar: en el Japó actual, els ninja ja no existeixen...

Després de llegir aquesta llista, potser hauria de fer jo la meva, no?

Hanami 2012

Centenars de cirerers vestits de rosa pàl·lid, coronats per un cel blau transparent capitanejat per un sol radiant.

Aquesta és la imatge idíl·lica que s’imaginen tots els japonesos (bé, i jo també), quan escolten la paraula hanami, la festa dels cirerers.

Tot i això, aquest any la realitat ha estat ben diferent.

En comparació amb altres anys, aquest any ha fet molt de fred i els cirerers han trigat gairebé dues setmanes més del normal en florir.

El petit passeig davant del Centre Cívic on treballo i al davant del Castell està flanquejat per cirerers. 

Jo, cada dia, en anar a la feina, me’ls mirava i els donava ànims perquè florissin. Mira, arribar a la feina envoltada de sakura (les flors de cirerer) és una de les coses que em fa somriure cada dia.

Quan semblava que ja havien començat a florir... la pitjor tempesta en cinquanta anys va sacsejar Japó amb vents i pluges equiparables a un tifó. Moltes de les branques dels cirerers es van trencar i, les poques flors que havien gosat treure el nas, van caure per terra.

Tot i això, les sakura, malgrat les adversitats, no es rendeixen i, una a una, van florint, fent possible que, un any més, pugui anar a fer el hanami (ja en van 4!)

Anar a veure les sakura no és més que una excusa que els japonesos (i jo!) aprofiten per fer un picnic i menjar i beure fins que el cor diu prou (gairebé literalment) als parcs i a les vores dels rius on han florit els cirerers...

És el que els japonesos anomenen Hanayori dango. Literalment significa: “més que flors, dango”. (Els dango són un dolços japonesos en forma de boleta fets de pasta d’arròs glutinosa). El que vol dir és que, més que preocupar-se per gaudir del paisatge, el que realment volen els japonesos és beure, menjar i fer festa.

I, bé, la veritat és que tot i que m’encanta veure les sakura, m’agrada més poder reunir-me en bona companyia i gaudir d’un pícnic (tot i que mengi tant que tingui ganes de vomitar!:P)

Idô: el monstre contraataca

27 de març. Un núvol d’incertesa planeja sobre el cap de tots els que estem a l’oficina. En pocs minuts sabrem quines seran les noves víctimes del monstre. Un monstre que, tot i que sabem que ataca cada any, cada any ens deixa descol•locats.

El nom del monstre? Jinji idô人事異動. O el que és el mateix, el canvi de personal anual.　

Aquesta és la tercera vegada que el pateixo i, una vegada més, m’afecta més del que voldria. La primera, em van treure del davant el noi pel que tenia un enamorament platònic. La segona, d’una plomada, el meu cap i la meva supervisora, que havien estat amb mi des que vaig arribar.

Quan em vaig assabentar de l’idô de l’any passat, em vaig pensar que seria un any horrible, i durant el mes d’abril, cada dia a l’oficina m’entraven ganes de plorar. Però, com diu la dita, no hay mal que por bien no venga. I, en canvi de ser un any horrible, he tingut la sort de què el meu cap de personal m’ha empès a tenir més iniciativa (cosa que el meu anterior cap no em va deixar) i crec que he après més que en els dos anys anteriors.

I amb l’N, la meva nova supervisora, la relació ha estat més bona que amb la T. Potser el fet que pogués ser la meva mare li va fer despertar instints maternals i em tractava com si fos la seva filla.

El problema amb els canvis de personal d’aquest any és encara més insidiós. En arribar les notícies, vaig respirar tranquil•la perquè no havien traslladat de departament ni al meu cap de personal ni a la meva supervisora. Peeeeerò, aleshores van començar les reunions entre els caps de personals i els caps de departament per decidir en quines instal•lacions repartirien el personal que s’ha quedat.

Amb la tan bona sort [sic] de què envien la meva supervisora a un altre centre que està a l’altra punta de la Vila. El que vol dir que em canvien la supervisora una altra vegada. Per segon any consecutiu (T_T) I la que em posen aquest any és una noia de 24 anys que fins ara he tingut la sensació de què no li agradava...

El dia que m’ho van dir em va donar un bajón considerable... Però al dia següent m’ho vaig prendre com un nou repte i una oportunitat per tal de què m’integrin en l’engranatge de la feina. Tinc sort de què el meu cap de personal, que encara es queda un any més, hi està d’acord. Així que, com diuen els japonesos ganbarimasu! 頑張ります！ Una expressió que s’utilitza per demostrar que t’esforçaràs en fer alguna cosa que en principi sembla difícil.

Qui es va acomiadar ahir després que jo marxés perquè no sabia que era el seu últim dia és la M-san, una dona d’uns trenta pocs anys súper mona i que sempre em donava conversa. Aquí també és típic portar alguna coseta de menjar quan algú marxa d’una empresa, així que aquest matí m’he trobat un paquetet al meu escriptori amb una nota de comiat.

I la nota ha fet que se’m saltessin les llàgrimes!

Per l’Eli-chan,
Ha estat per poc temps, però m’ha agradat molt que em parlessis sobre Espanya.
No t’ho havia dit fins ara, però cada dia esperava amb ganes veure quina roba portaries!
Vine’m a veure a la biblioteca, eh?
Thank you <3 M.

A partir del juliol treballarà a la nova biblioteca que s’està fent, així que tinc oportunitat de tornar a veure-la.

El que més m’ha emocionat ha estat el detall de dir que li agrada la meva roba...

Això fa que torni a adonar-me de què potser sí que hi ha japonesos al meu voltant que em tenen afecte... però tan de bo aprenguessin a demostrar de tant en tant!! Potser així no em sortirien tantes canes!!

Hina Matsuri, el Festival de les Nines ②： el menjar

Amb motiu de què el dia 3 de març ñes el Hina matsuri o Festival de les Nines, ahir us vaig explicar les decoracions.


Avui, toca el torn del menjar.

Durant aquest dia, s’acostuma a menjar el següent:

• 散し寿司chirashi-sushi: peix cru a sobre d’un bol d’arròs de sushi
  

  

  
  
• ハマグリのお吸い物Hamaguri no osuimono: una sopa feta amb una mena de cloïssa que es diu hamaguri. En aquesta foto no es veuen les cloïsses, però aquesta és la sopa de hamaguri que em van posar ahir al dinar del cole.

• 雛あられHina arare: les arare, a banda de ser el nom del famós robot de la sèrie Dr. Slump, són tiretes cruixents fetes d’arròs, com si fossin uns pretzels, però les del hina matsuri, estàn fetes amb tires de mochi. Actualment n’hi ha de molts sabors diferents, tot i que s’acostuma a dir que a la zona de Tokyo es mengen dolces i a la zona d’Osaka amb gust de soja.

• 菱餅Hishi-mochi, mochi amb forma de diamant. I tenen tres colors: la part de dalt vermella, representa la flor de cirerer o de préssec (varia depenen de l'explicació) la del mig blanca (representa la neu) i la part d'abaix, que representa l’altimira. En el dinar de l'escola d'ahir ens van posar de postre un hishimochi petitet. 

El gust, la veritat, no mata...

• A més a més, és costum beure白酒 shirozake, un sake blanc.

Des de mitjans de febrer que es poden trobar tots aquests menjar als súpermercats i, després d'haver tastat uns quants dels plats típics, jo crec que em quedo amb el chirashi-sushi  (^^)

Hina Matsuri, el Festival de les Nines①: les decoracions

El dia 3 de març, al Japó, se celebra el ひな祭り hinamatsuri, el Festival de les nines. Com que està dedicat a pregar per la salut de les nenes, aquest dia també és conegut com el dia de les nenes, en oposició amb el Dia del Nen, que se celebra el 5 de maig (aquí podeu escoltar el Connexió Japó dedicat a aquest Festival).

En una entrada que vaig escriure fa dos anys (i que havia oblidat completament!) ja vaig explicar una mica el festival. Per tal que no es faci massa llarga l’explicació, la dividiré en dos posts: el d’avui, en què parlaré de les decoracions i el de demà, en què parlaré dels menjars i dolços típics del Festival.

El més típic d’aquest festival, i fet pel que rep el seu nom, són les nines que es col·loquen a les cases com a decoració i que representen l’emperador i l’emperadora de l’era Heian (segles VIII-XII).

Aquestes nines es col·loquen en una mena de tarima que pot tenir fins a 5 pisos i, a vegades, es decoren amb posar flors de presseguer.

Aquestes nines es passen de generació en generació, sempre a la primera filla que neix dins d’un matrimoni.

D’aquesta manera tenim que:

• si la mare de la nena també vaa ser la primera filla, les seves nines les ha de passar a la seva primera filla, que les rep juntament amb una parella de nines noves
• si la mare no ha estat la primera filla i té una nena, la nena rep les nines per primera vegada
• si després neixen més nenes... doncs s’ho miren i s’aguanten, les pobres.

Pel que fa als orígens del festival, tot i que no se sap del cert, hi ha teories que els situen a l’antiga Xina, on es creu que les nines poden amagar mals esperits i que qui les té se’n pot alliberar en el moment en què es desfà de la nina.

D’aquesta manera, els nobles de l’era Heian, a Kyoto, van començar una tradició que es deia ひな遊び hina asobi, joc de nines, en què feien nines de paper i les feien baixar pel riu en barquetes per tal de desfer-se de mals esperits.

Tot i això, no va ser fins el període Edo (de principis del segle XVII al 1868), en què es va extendre a tot el país i, enlloc de fer baixar nines de paper riu avall, van començar a fer figuretes i a exposar-les a les cases.

Com he dit abans, les nines es posen en una mena de tarima de 5 pisos, i es distribueixen de la següent manera:

(Font) 

• En la primera plataforma, la més alta, s’exposen les figures que representen l’emperador i l’emperadora, vestits amb roba del periode Heian
•  En la segona plataforma, hi ha tres dones de la cort. Una d’elles es representa amb les dents negres i sense celles. Durant el periode Heian aquest era signe de què una dona estva casada o, en el cas de què fos soltera, que és la de més edat
• En la tercera plataforma, hi ha cinc músics del teatre 能noh, que porten els següents instruments: un 太鼓taiko, un大鼓 ootsuzumi, el 小鼓 kotsuzumi i la flauta能管nohkan. El cantant, que enlloc de dur un instrument, porta un 団扇 uchiwa, un pai pai japonès.
• En la quarta plataforma, hi ha representats dos ministres: el de la dreta, més jove i el de l’esquerra, de més edat. Entremig d’ells hi ha diverses decoracions en forma de diamant, com els菱餅 hishi-mochi (pastissets glutinosos d’arròs). 
•  En la cinquena plataforma, hi ha tres samurais, protectors dels emperadors

En el cas de què hi hagi més plataformes:  

• En la sisena s’hi exposen objectes de la vida diària de la cort: armaris per a kimonos, estufes, miralls...
• En la setena, que seria la més baixa de totes, objectes que es feien servir quan se sortia del palau: un carruatge, una sèrie de caixes lacades per portar el menjar...

Es diu que si es deixen les nines exposades més temps del necessari, les nenes es quedaran solteres. O, si es volen deixar sempre exposades, se les ha de girar de cara a la paret.

A mi em van regalar aquesta parella de nines a l’octubre i les tinc al prestatge des d’aleshores...