31 d’oct. 2010

Kit Kat Series #13 - Kit Kat Caramel i Sal

Ja fa dies que vaig tastar l’edició limitada de la barra de Kit Kat de Caramel i Sal. A mi tot allò que tingui gust a caramel (millor si és dulce de leche, però... :9)



Només obrir-lo, ja puja una oloreta de caramel que feia salivar. La cobertura és de xocolata amb llet i és el que té el gustet de caramel. Però en el moment de mossegar, la galeta té gust de sal, així que és un sabor una mica curiós... La dolçor de la xocolata amb llet i caramel (potser una mica massa empalagosa pel meu gust) combinada amb sal.


La sensació que em va deixar no va ser desagradable, però com ja vaig comentar en el cas de la barra del Kit Kat de Te verd, el tamany barra se’m fa excessiu.



Valors energètics de la Barra de Kit Kat Caramel i Sal (per barra de 44g):

Calories: 238 Kcal
Proteïnes: 2.8 g
Greixos: 13.3 g
Hidrats de Carboni: 26.8 g
Sodi: 41-125 mg

30 d’oct. 2010

Cal·ligrafia

Internautes que llegiu aquest bloc…

Aquesta fotografia és una mostra de cal·ligrafia japonesa…

Éstà feta per una ciutadana de la Vila…

I només té 7 anys…

A mi m’ha deixat captivada i no puc parar de mirar la fotografia…

Tot i que en sé res de cal·ligrafia…

No us sembla increíble la força que mostra aquesta nena amb només 7 anys?

De debó que m’ha captivat!


29 d’oct. 2010

Un joc de daus gens innocent

Avui torno a parlar de professors, tot i que aquesta vegada no és per explicar-vos una cosa divertida...

Dimarts a la nit, mentre sopava, vaig escoltar una notícia que em va fer regirar l’estómac literalment.

Al Japó estan molt de moda els jocs de “pagar penyora”, coneguts com a batsu gemu 罰ゲーム. Molts dels programes de la tele també es basen en aquesta idea Com que en els programes normalment participen famosos, és normal veure a cantants o actrius amb pastissos a la cara o menjant coses fastigoses.

El cas de què us vull parlar aratambé va sobre jocs de “pagar penyora”, però és ben diferent...

Resulta que un professor de 59 anys d’una escola de primària de la prefectura de Saitama (a on jo vivia quan estudiava d’intercanvi) feia servir amb els nens un dau que ell mateix havia fet i al que li havia posat el nom de “dau de l’assetjament sexual” (sekuhara saikoro セクハラサイコロ).



Potser després de llegir el nom del “joc” ja us heu pogut fer una idea de què es tracta: els nens que es portaven malament, o que no havien fet els deures, havien de tirar el dau i fer el que sortia. Entre les “penyores” hi havia: fer un petó, tocar el cul amb la cara, fer una abraçada, ser la nòvia o el nòvio del profe...

Evidentment, en quant es va saber la notícia van fer fora el professor i, una vegada més, el director de l’escola va fer una disculpa pública davant dels mitjans de comunicació. El més trist del cas és que el professor ja havia fet servir el dau abans de començar en aquesta escola...

És veritat que, malauradament ocorren abusos sexuals a totes les escoles del món, així que no sé per què cada vegada que m’imagino la situació m’entren ganes de vomitar. Potser perquè ara que fa un any que vaig a escoles i he vist com són els professors i com són els nens, se’m fa encara més incocebible que passin aquestes coses...

27 d’oct. 2010

“Tinc ganes de menjar arròs amb castanyes”



Els japonesos tenen molta tradició en aprofitar els canvis d’estació per a les seves salutacions.

En qualsevol discurs o carta formal no pot faltar la salutació corresponent a l’època de l’any que toca, tant al principi com al final. (També, i sobretot en el cas de les cartes, preguntar per la salut i acabar desitjant que segueixi amb bona salut també és imprescindible, però aquest és un altre tema...).

En qualsevol manual per escriure cartes formals (i dins dels diccionaris electrònics també), hi ha una llista d’expressions formalitzades que s’utilitzen en cada estació i en cada mes. Per exemple, durant la primavera es fa referència a la floració de les flors de cirerers, al setembre als tifons, a l’octubre que ja ha començat de debó la tardor...

Una altra característica que tots aquells que seguiu el bloc (o que coneixeu una mica la cultura japonesa) ja coneixeu, és l’obsessió dels japonesos pel menjar. Així que en aquestes salutacions moltes vegades també es fa referència als menjars típics de l’estació.

Per una altra banda, ja sabeu que des del setembre estic fent un curs a distància sobre lingüística i educació que, de moment, està molt interessant i en el qual estic traient molt bones notes! (De moment dues A! Tot i que els deures del tercer llibre els he d’enviar abans de dissabte i els tinc a mig fer >_<).

Arribats a aquest punt, potser us esteu preguntant:

“I quina relació tenen aquestes tres coses?”

Doncs bé, en aquests deures que he d’enviar cada mes hi ha escrits comentaris i correccions dels professors japonesos del Centre d’Investigació Sobre l’Ensenyament del Japonès (日本語教育研究所 にほんごきょういくけんきゅうじょ), que és qui organitza el curs.

I ha estat precisament el comentari que una professora (bé, només sé el cognom, però no sé per què jo ja m’he fet a la idea de què és una dona) ha escrit al final del llibret d’exercicis que m’ha fet riure molt.

Així en una traducció chapussera de les meves, el que vindria a dir seria això:

Hola Elisabeth, Sóc la Tamatsu, del Centre d’Investigació Sobre l’Ensenyament del Japonès.
Ja ha arribat la tardor, eh? Quan arriba la tardor, m’entren ganes de menjar arròs amb castanyes i verat.
També aviat les fulles dels arbres es posaran vermelles.
Si us plau, gaudeix la tardor J

エリザベスさん、こんにちは。日本語教育研究所の玉津です。
もう季節は秋ですね。私は、栗ごはんや秋刀魚が食べたくなります。
紅葉もだんだん始まってきますね。
秋という季節を楽しんでくださいJ

Així tal cual, amb la careta somrient i tot!

Segons la meva supervisora, és normal que els professors et facin aquests comentaris.

I ara que ho recordo, quan estava estudiant d’intercanvi, hi havia una professora que quan ens corregia els exercicis ens posava un segell del Pikachu en què deia “Bé”, “Molt bé”, “Excel·lent”...

De debó, que ho facin amb nens de primària, doncs mira. Però nosaltres ja som adults! (En teoria...).

Aquesta societat necessita créixer!

25 d’oct. 2010

Connexió Japó 24 - Les Gals

Com ja deveu recordar, fa cosa de gairebé 4 mesos (sí, el temps vola!) vaig estar gairebé un mes de tornada a Barcelona. Un mes en què per primera vegada estava a la ràdio en directe des que aquesta petita secció radiofònica va néixer.

Potser, com que fa tant de temps que no hi ha cap actualització sota l'etiqueta "Connexió Japó", haureu pensat que la secció ja no es fa. Sí que es fa, l'únic és que jo he estat primer massa mandrosa, i després massa ocupada per pujar els capítol...

Així que, amb la intenció d'acabar-los de pujar tots i posar-nos al dia, aquí us deixo el capítol dedicat a les gals, una de les tribus urbanes que volten pels carrers del Japó.





17 d’oct. 2010

Paco Martínez Soria a la japonesa

galicMare meva, tinc la sensació de què fa segles que no actualitzo...

La qual cosa és veritat a mitges perquè si bé fa 12 dies que no actualitzo, tampoc és tant...

Sé que no és excusa per no passar-me per aquí més sovint, però com ja vaig anunciar al mes d'agost, el 5 de novembre tinc l'examen oficial de japonès i m'estic llevant d'hora cada dia per estudiar, amb la qual cosa me'n vaig a dormir aviat també i hi ha molts dies en què ni tan sols encenc l'ordinador.

Moltes vegades (la gran majoria :P) escrivia els posts a la feina... però últimament també és un no parar!

I com que potser així una de les coses més "notòries" que he fet aquests últims dies està relacionat amb la feina, doncs començarem per aquí.

El dijous i el divendres d'aquesta setmana (14 i 15) he anat de viatge de negocis a Tokyo amb el meu cap. Vam tenir una reunió a l'Instituto Cervantes, com l'any passat, perquè com que la Vila està agermanada amb Jerez de la Frontera, al meu cap li agradaria que almenys una vegada a l'any es pogués portar alguna de les exposicions del Cervantes al museu del poble.

El millor va ser per la nit, quan vam anar a buscar l'hotel... El meu cap havia reservat hotel al barri de Shinjuku, més concretament a Kabuki-chô, que vindria a ser el Barrio Rojo de Tokyo... Mare meva, imagineu-vos a un japo que és més baixet que jo (sí sí, com us ho dic), amb traje, mirant un mapa i súper perdut... enmig de llums de neó, sales d'streap-tease i hostos! De debó que era com si estigués amb el Paco Martínez Soria al mig de Tokyo! Quina vergonya!

A més a més, li va donar que volia anar a sopar a un restaurant concret... que no hi havia manera de trobar! Quan una altra cosa no, però de restaurants i bars precisament no en falten, a Kabukic-chô! Jo ja va arribar un punt en què em vaig posar de mala llet i tot: qualsevol lloc està bé!

Al final va entrar en un combini per preguntar l'adreça i el vam trobar... i va resultar ser un bluff de puesto! Evidentment, en arribar va demanar una ampolla  de vi i es va emborratxar de seguida... Jo em vaig beure dues copes (i mira que estava dolent) i estava tan fresca! ¬¬

El problema va venir al moment de tornar a l'hotel... A mi no em fa por caminar sola de nit per Kabuki-chô, perquè sé que en ser noia i ser estrangera no em vindran els hostos a parlar... Però també és cert que la gran majoria dels negocis d'aquest barri els porten els yakuza, i que un home japonès borratxo pot tenir problemes sense buscar-ho. I és evident que el meu cap no en té ni idea d'això... Així que fins que no vam arribar a l'hotel vaig patir bastant perquè no passés res...

I aquesta és una altra... segur que en veure a un japonès amb una estrangera per una zona plena de love hotels més d'un es pensaria que era la seva cita... cosa que us podeu imaginar la gràcia que em fa... Per sort, vam arribar sense incidents i jo vaig anar a dormir sana i salva.

Divendres, aprofitant que a estàvem a Tokyo (bé, la veritat és que el meu cap ho va fer a propòsit) vam anar l'ambaixada espanyola a celebrar el dia de la Hispanitat. O el que és el mateix: menjar espanyol de gratis :P Quin formatge! Xocolata amb xurros! Fins i tot Estrella Galicia! (Que em va fer il·lusió, però que hagués preferit que fos Voll Damm >_<)

Sembla ser que el fins ara ambaixador al Japó acaba aquest any i que n'arribarà un de nou (crec que em van dir que és de Zaragoza) i el meu cap el volia saludar. Jo no sé què es pensava, que podria tenir una audiència o algo, perquè li volia parlar sobre l'exposició de Miró que vam fer al museu i donar-li la seva targeta.. Però en fi, li va donar la mà i a mi em va fer dos petons (tot i que m'haguessin fet més il·lusió uns Ferrero Rocher, altre gran ausente...)

Una cosa que em va sorprendre molt veure a moltes espanyoles casades amb japonesos i amb nens! I això que sempre es té la imatge contrària...

Després d'aquests dos dies intensos vaig arribar a casa morta! És el que té ser una business woman xD

Finalment, una declarací d'intencions: Intentaré actualitzar ni que sigui un cop a la setmana. Tot i que fins el mes de febrer aniré de bòlit, així que no puc prometre molta regularitat.

Però si em trobeu a faltar i necessiteu saber de mi, sempre podeu llegir el meu twitter, que sí que actualitzo bastant... És la facilitat de poder actualitzar a través del mòbil ;P

4 d’oct. 2010

La Vila News 9 - Begudes d'estiu

Ja sé que tinc el bloc una mica abandonat, però és que últimament entre una cosa i l'altra estic súper liada!! >_<

Però bé, així en una actualització ràpida, us presento la novena entrega de “La Vila news”.

En aquesta edició el que faig és presentar als japonesos 4 begudes típiques de l’estiu espanyol.



La primera, i la més coneguda fins i tot entre els japonesos, és la sangria. La segona, la clara. Els explico la recepta i que fer-la a casa és molt fàcil, així que els animo a probar-la.

I de fet, les dones que reparteixen el dinar en una de les meves escoles, em van dir que havien llegit l’article i em van estar interrogant sobre la clara.

- “De debó està bo?”

- “No sé jo, això de barrejar llimona a la cervesa...”

- “És que sempre ens han dit que amb la cervesa no es barreja res...”

- Però a mi no m’agrada la cervesa perquè és amarga...

- Va, aquest cap de setmana ho probaré!

- Jo també!

Al cap d’una setmana, aquest dilluns en arribar a l’escola em van dir que ho havien probat i que els havia agradat molt, perquè estava més dolç i no notaven l’amargor de la cervesa. Fins i tot havia agradat als marits! (Almenys això és el que em van dir).

De manera que ni que sigui a dues persones, he aconseguit ampliar una mica les fronteres de la clara :P

Les altres dues begudes que no poden faltar a l’estiu (bé, almenys al meu) són l’orxata i el granissat.

Al Japó no hi ha cap beguda equivalent a l’orxata, i per molt que busqui al diccionari xufa i ho tradueixi, quan ho llegeixen es queden igual. Així que vaig haver de dir que a primera vista sembla llet, però d’un color una mica més fosc, però que el sabor és molt característic, molt més dolç que el de la llet.

En el cas del granissat, és una mica més fàcil de fer-ho entendre perquè al Japó tenen una mena de gelat que es diu kakigôri カキ氷. No sé si heu vist mai algún capítol del Shin-chan en què compra una màquina de fer “gelat”. Més que gelat, el que fa és picar el gel i, a sobre del gel picat, es posa sirope de diferents colors. Doncs la manera d’explicar-ho és dient que el granissat és un kakigôri en què enlloc d’afegir sirope s’afegeix suc de llimona (o, últimament, de la fruita que vulguis), de manera que queda més líquid.

Mare meva, cada vegada se’m fa més difícil trobar temes i, el que és encara més difícil: com explicar les coses perquè les entenguin! Ara he d’escriure l’article pel novembre i no sé de què parlar!

Heeeelp!
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com