28 de maig 2014

Cases que fan plorar

L’habitatge és una de les causes principals de llàgrimes des que va començar la crisi el 2008. Desnonaments, okupes, joves no tan joves que encara han de viure amb els pares...

Al Japó, des del 14 de maig d’aquest any, també hi ha cases que et fan plorar. La diferència és que, en aquest cas, estan dissenyades específicament per fer-te plorar amb regularitat amb objectius terapèutics.

En un altre post ja havia parlat de la llagrimoteràpia, o rui-katsu 涙活, que es basa en exposar als participants a pel·lícules, música o històries que els facin plorar.


Doncs bé, amb les noves Cases en Suport de la Llagrimoteràpia, ruikatsu shien juutaku 涙活支援住宅, la companyia Treasure Home Co. pretén exactament el mateix que amb el ruikatsu: reduir els nivells d’estrés a través de les llàgrimes.

Però què és el que tenen de diferent aquestes cases?

Primer de tot, tenen un una sala de cinema incorporada. Es tracta d’una habitació de menys de 5 metres quadrats amb pantalles incorporada i sistema surround, per poder veure pel·lícules que et facin plorar. I quina és la diferència amb veure la peli a la sala d’estar? Doncs que, en estar en un ambient separat dels espais del dia a dia, com és el cinema, pots plorar amb més facilitat.


La segona característica, és que els propietaris rebran una pel·lícula que fa plorar escollida directament d’un “Somelier de les llàgrimes”, namida somurie 涙ソムリエ, un expert que mira cada any més de 1000 pel·lícules. En rebran una cada mes durant 7 anys i 9 mesos. I per què 7 anys i 9 mesos i no 7 anys? Doncs perquè en japonès 7 i 9 es pot llegir “NA-KU” que, en japonès, vol dir plorar naku 泣く.

El tercer punt agradarà a aquells que prefereixin llegir perquè cada mes durant 7 anys i 9 mesos rebran un llibre dels que fan plorar



El quart punt està pensat per als amants de la música perquè cada mes durant 7 anys i 9 mesos rebran un CD amb cançons de les que fan plorar.

I el cinquè i últim avantatge és que tots aquells que comprin una Casa en Suport de la Llagrimoteràpia rebran el llibre sobre el Ruikatsu, la Llagrimoteràpia. Aquest llibre, a banda d’explicar científicament per què és bo plorar, compta amb una llista de pel·lícules, cançons, llibres i mangas que fan plorar.

A més a més, tots els treballadors de la companyia han rebut un entrenament especial amb especialistes sobre l’estrès, per tal de poder aconsellar els compradors sobre més i millors maneres de plorar.

Tot, a partir del mòdic preu de 15 milions de iens, uns 108.000 euros.

Jo, personalment, crec que, si vols plorar, no cal que la casa estigui construïda especialment per a aquest fi (tot i que m’encantaria tenir un cinema a casa :P).


I vosaltres, què n’opineu? Compraríeu una casa només perquè està dissenyada per fer-vos plorar?

26 de maig 2014

La Caixa del Desengany Amoros

Imagino que gairebé tots els que llegiu aquest bloc heu patit alguna ruptura sentimental en algun moment de la vostra vida. Per als que no heu tingut la sort (o la desgràcia) d’experimentar-ne una, us diré que, sense eufemismes, és una merda.



A banda de totes les implicacions sentimentals, una de les coses que més fot és la de desfer-te (o amagar) les coses que et va regalar o et recorden a aquella persona.

Però, si viviu al Japó, no cal que patiu més per això! Només cal que demaneu per internet la 失恋ボックス Shitsuren Box, la Caixa del Desengany Amoròs, que posis totes aquestes coses en una caixa i que l’envieu a Brandear. I, si tens sort, potser fins i tot pots fer negoci i endur-te uns calerons!

La ideària d’aquesta Shitsuren Box és la companyia Brandear, que es dedica a comprar productes de marca de segona mà. Per rebre la caixa, només cal que escriguis les teves dades al formulari que hi ha a la pàgina i esperis a què t’arribi, completament gratis, a casa. 

La caixa té la característica de què, a la part de dalt, té dibuixat un cor que es trenca en el moment d’obrir-la. Tot bastant adequat.

El contingut de la caixa conté un paquet de mocadors de paper per eixugar-te les llàgrimes que et poden caure mentre esculls què col·loques a la caixa, una guia d’ús per saber què pots enviar i què no, paper de bombolles de color rosa i amb bombolles en forma de cor i dos formularis d’enviament a pagar pel destinatari.



També hi va inclòs un pamflet en forma de cor en què s’adrecen a “Tu, que has patit un desengany amoròs”. En aquest plamfet et diuen que tot i que una ruptura no és mai fàcil, és el moment de tallar els vincles amb el passat i fer que casa teva sigui teva, sense records del teu ex. Perquè “la felicitat no entra en una habitació plena de coses innecessàries”.

A la part del darrere del cor, hi ha un espai pequè escriguis un missatge per tal d’acomiadar-te definitivament del teu ex. Hi ha l’opció d’escollir si vols que el teu missatge es publiqui al web a mesura que les caixes vagin arribant.

Després d’escriure el missatge, només queda tancar la caixa i enviar-la, sense cap mena de despeses.

Una vegada la caixa arriba a Brandear, fan una taxació dels productes rebuts i et fan una oferta de compra. Si estàs d’acord amb el preu proposat, et fan una transferència amb el total acordat. Però, si no estàs d’acord, et reenvien la caixa amb tot el que has enviat sense despeses d’enviament.

Segons el seu web, per cada Shitsuren Box rebuda, la companyia destinarà 100 iens (uns 70 cèntims) a la ONG JOICFP  que es dedica a ajudar parelles i dones embarassades a països del tercer món.

Considero que la Caixa del Desengany Amoròs és una inciativa original. Ajuda a donar una sensació de tancament a la separació (posar coses en una caixa i tancar-la pot ser molt terapèutic), et dóna l’oportunitat de guanyar uns calerons i, alhora, ajudes una bona causa.

Quin és l’únic problema que hi veig? Doncs que només accepten productes de marca com ara Louis Vuitton, Chanel, Balenciaga, Cartier, Gucci... Jo el màxim de marca que he rebut d’una de les meves parelles han estat motxilles Eastpack i unes bambes Nike, així que crec que poc negoci podria fer...

I vosaltres? Faríeu l’agost amb la vostra ruptura sentimental?

23 de maig 2014

Quins monstres, aquests treballadors!

Amb l’arribada de les sakures, cada mes d’abril arriba també l’inici de l’any fiscal, de la primera feina per a molts estudiants que acaben de sortir de la universitat, o d’una nova feina per aquells valents que decideixen canviar de companyia.

Començar una nova feina és una cosa que sempre causa respecte. Encara no coneixes quin és l’ambient, ni de quin peu calça la gent, ni quines són les normes no escrites...

Evidentment, aquí al Japó també existeixen totes aquestes inquietuds... Però potser multiplicades per (l’encara) rígid sistema laboral japonès.

Navegant l’internet, m’he trobat aquest post publicat per la pàgina Rocket News 24 en què es fan ressò de la llista de les coses que tant els caps com els companys de feina odien dels nous reclutes que ha fet un programa de la Fuji Tele "Nonstop!" 

Segons l’article, el programa es referia als 新人さん shinjin-san (literalment “sr/sra nova persona”, però que és com es coneixen els nous treballadors) com a Treballadors Monstre, no perquè siguin lletjos, sinó perquè és una forma que tenen els japonesos d’anomenar algun grup que es queixa molt. Per exemple, als pares i mares que van sempre a l’escola a queixar-se de tot se’ls coneix com a Pares Monstre モンスターペアレントmonsutaa pearento.

Tot i que ja fa 5 anys que treballo al Japó, i la meva situació és bastant diferent a la que es troben els treballadors japonesos, faré alguns comentaris des del meu punt de vista a algunes d’aquestes queixes.

Aquí anem:
  • Un shinjin-san que es nega a participar als sopars d’empresa perquè el seu temps personal és important, o el que s’excusa dient que si hi va se li farà malbé el menjar que té a la nevera. Els nomikai 飲み会 són una part molt important de la comunicació entre els treballadors d’una mateixa oficina. Ja he comentat en algun post que hi ha dos que són gairebé imprescindibles, com són la 歓送迎会 kansôgeikai, la festa de comiat i benvinguda per a les persones que són traslladades d’oficina i les noves que arriben, i la 忘年会 bônenkai, que és la festa de Cap d’Any. Jo tinc sort i a la meva oficina no se’n fan masses, a banda d’aquestes dues i, per tant, no he de negar-me massa. Però sí que és cert que aquestes festes s’allarguen i s’allarguen... Perquè us feu a la idea, aquesta seria l’estructura d’un nomikai típic. La jornada laboral acaba a les 5:15 i la reserva es fa per a les 6:30. És a dir, ja no tens temps de tornar a casa i hi vas pràcticament directe de la feina. Normalment el nomikai en si dura unes dues hores, amb la qual cosa acaba a les 8:30. No massa tard, em direu. Però és que no acaba aquí. No és estrany que, després del sopar en si, hi hagi el 二次会 nijikai, o segona festa, que acostuma a durar unes dues hores més. Ja ens porta a les 10:30. I jo m’he trobat amb la situació de fer el que anomenen 閉めはラーメン shime wa raamen, que vol dir que, per acabar de tancar la festa, es menja ramen, fideus xinesos en sopa. Tenint en compte que hi ha menjar tant en la primera festa com en la segona, el ramen final és per morir-se. Després de la meva experiència, en què em pensava que queia vomitant de la bicicleta en tornar a casa i en què em vaig passar gairebé una setmana amb mal de panxa, sempre que puc intento escapar-me de les nijikais i tornar a casa encara en un estat decent. Així que entenc perfectament la voluntat dels nous de no voler passar el seu temps fora de l’empresa amb la mateixa gent que veuen tot el dia...


  • Un treballador que s’enfada o marxa a casa si el seu superior l’esbronca. La jerarquia al Japó és una característica que els nens aprenen des de ben petites a l’escola, amb tot el sistema de 先輩 senpai i 後輩 kôhai, és a dir de superior a inferior. Si un cap et fot la bronca, encara que no sigui culpa teva, aguantes la tempesta sense obrir boca. Si vols queixar-te, hauràs d’anar als nomikais, on pots dir gairebé el que vulguis sota el pretext de què estàs borratxo i que al dia següent ningú de l’oficina t’ho retreurà.


  • Un treballador la dona del qual porta els fills a l’oficina perquè puguin veure el seu pare, perquè des que ha començat la nova feina fa moltes hores extra. Jo, per sort, no he de fer moltes hores extra i, quan arriba la meva hora de plegar, apago l’ordinador i marxo sense preocupar-me. Però sí que és veritat que en la majoria de companyies encara és considerat de mala educació marxar abans que el cap, o marxar a la teva hora exacta massa dies seguits. Un conegut meu que només va aconseguir treballar 6 mesos en una companyia japonesa, m’explicava que el seu cap estava separant-se de la seva dona i no volia tornar a casa i aleshores es quedava a l’oficina fins tard, encara que no tingués res a fer. Com a conseqüència, la majoria dels treballadors de l’oficina s’havien de quedar més del compte, encara que fos perdent el temps, per no quedar malament de marxar abans que ell. El meu conegut diu que les primeres setmanes feia com els companys. Però després d’haver-se quedat fins gairebé les 10 de la nit, per haver de començar a treballar a les 8 del dia següent, i sense veure un duro per les hores de més que s’havia de quedar (entre d’altres coses), va veure que el sistema corporatiu japonès no estava fet per a ell...

Personalment, no considero que les queixes que fan contra aquests Treballadors Monstres siguin motiu de queixa, tot i que no són positives per a un japonès, perquè el fan sobresortir ja no només dels seus companys de feina, sinó dels seus superiors. I els japonesos tenen una dita que és 出る杭は打たれる deru kui ha utareru, “s’ha de colpejar el clau que sobresurt”. És a dir, que sobresortir de la massa no és bo...

I vosaltres? Considereu que aquestes queixes són exagerades? Amb quins costums o normes abusives us heu trobat en les vostres feines?
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com