Començar una nova feina és una cosa que sempre causa respecte. Encara no coneixes quin és l’ambient, ni de quin peu calça la gent, ni quines són les normes no escrites...
Evidentment, aquí al Japó també existeixen totes aquestes inquietuds... Però potser multiplicades per (l’encara) rígid sistema laboral japonès.
Navegant l’internet, m’he trobat aquest post publicat per la pàgina Rocket News 24 en què es fan ressò de la llista de les coses que tant els caps com els companys de feina odien dels nous reclutes que ha fet un programa de la Fuji Tele "Nonstop!"
Segons l’article, el programa es referia als 新人さん shinjin-san (literalment “sr/sra nova persona”, però que és com es coneixen els nous treballadors) com a Treballadors Monstre, no perquè siguin lletjos, sinó perquè és una forma que tenen els japonesos d’anomenar algun grup que es queixa molt. Per exemple, als pares i mares que van sempre a l’escola a queixar-se de tot se’ls coneix com a Pares Monstre モンスターペアレントmonsutaa pearento.
Tot i que ja fa 5 anys que treballo al Japó, i la meva situació és bastant diferent a la que es troben els treballadors japonesos, faré alguns comentaris des del meu punt de vista a algunes d’aquestes queixes.
Aquí anem:
- Un shinjin-san que es nega a participar als sopars d’empresa perquè el seu temps personal és important, o el que s’excusa dient que si hi va se li farà malbé el menjar que té a la nevera. Els nomikai 飲み会 són una part molt important de la comunicació entre els treballadors d’una mateixa oficina. Ja he comentat en algun post que hi ha dos que són gairebé imprescindibles, com són la 歓送迎会 kansôgeikai, la festa de comiat i benvinguda per a les persones que són traslladades d’oficina i les noves que arriben, i la 忘年会 bônenkai, que és la festa de Cap d’Any. Jo tinc sort i a la meva oficina no se’n fan masses, a banda d’aquestes dues i, per tant, no he de negar-me massa. Però sí que és cert que aquestes festes s’allarguen i s’allarguen... Perquè us feu a la idea, aquesta seria l’estructura d’un nomikai típic. La jornada laboral acaba a les 5:15 i la reserva es fa per a les 6:30. És a dir, ja no tens temps de tornar a casa i hi vas pràcticament directe de la feina. Normalment el nomikai en si dura unes dues hores, amb la qual cosa acaba a les 8:30. No massa tard, em direu. Però és que no acaba aquí. No és estrany que, després del sopar en si, hi hagi el 二次会 nijikai, o segona festa, que acostuma a durar unes dues hores més. Ja ens porta a les 10:30. I jo m’he trobat amb la situació de fer el que anomenen 閉めはラーメン shime wa raamen, que vol dir que, per acabar de tancar la festa, es menja ramen, fideus xinesos en sopa. Tenint en compte que hi ha menjar tant en la primera festa com en la segona, el ramen final és per morir-se. Després de la meva experiència, en què em pensava que queia vomitant de la bicicleta en tornar a casa i en què em vaig passar gairebé una setmana amb mal de panxa, sempre que puc intento escapar-me de les nijikais i tornar a casa encara en un estat decent. Així que entenc perfectament la voluntat dels nous de no voler passar el seu temps fora de l’empresa amb la mateixa gent que veuen tot el dia...
- Un treballador que s’enfada o marxa a casa si el seu superior l’esbronca. La jerarquia al Japó és una característica que els nens aprenen des de ben petites a l’escola, amb tot el sistema de 先輩 senpai i 後輩 kôhai, és a dir de superior a inferior. Si un cap et fot la bronca, encara que no sigui culpa teva, aguantes la tempesta sense obrir boca. Si vols queixar-te, hauràs d’anar als nomikais, on pots dir gairebé el que vulguis sota el pretext de què estàs borratxo i que al dia següent ningú de l’oficina t’ho retreurà.
- Un treballador la dona del qual porta els fills a l’oficina perquè puguin veure el seu pare, perquè des que ha començat la nova feina fa moltes hores extra. Jo, per sort, no he de fer moltes hores extra i, quan arriba la meva hora de plegar, apago l’ordinador i marxo sense preocupar-me. Però sí que és veritat que en la majoria de companyies encara és considerat de mala educació marxar abans que el cap, o marxar a la teva hora exacta massa dies seguits. Un conegut meu que només va aconseguir treballar 6 mesos en una companyia japonesa, m’explicava que el seu cap estava separant-se de la seva dona i no volia tornar a casa i aleshores es quedava a l’oficina fins tard, encara que no tingués res a fer. Com a conseqüència, la majoria dels treballadors de l’oficina s’havien de quedar més del compte, encara que fos perdent el temps, per no quedar malament de marxar abans que ell. El meu conegut diu que les primeres setmanes feia com els companys. Però després d’haver-se quedat fins gairebé les 10 de la nit, per haver de començar a treballar a les 8 del dia següent, i sense veure un duro per les hores de més que s’havia de quedar (entre d’altres coses), va veure que el sistema corporatiu japonès no estava fet per a ell...
Personalment, no considero que les queixes que fan contra aquests Treballadors Monstres siguin motiu de queixa, tot i que no són positives per a un japonès, perquè el fan sobresortir ja no només dels seus companys de feina, sinó dels seus superiors. I els japonesos tenen una dita que és 出る杭は打たれる deru kui ha utareru, “s’ha de colpejar el clau que sobresurt”. És a dir, que sobresortir de la massa no és bo...
I vosaltres? Considereu que aquestes queixes són exagerades? Amb quins costums o normes abusives us heu trobat en les vostres feines?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada