Quins monstres, aquests treballadors!

Amb l’arribada de les sakures, cada mes d’abril arriba també l’inici de l’any fiscal, de la primera feina per a molts estudiants que acaben de sortir de la universitat, o d’una nova feina per aquells valents que decideixen canviar de companyia.

Començar una nova feina és una cosa que sempre causa respecte. Encara no coneixes quin és l’ambient, ni de quin peu calça la gent, ni quines són les normes no escrites...

Evidentment, aquí al Japó també existeixen totes aquestes inquietuds... Però potser multiplicades per (l’encara) rígid sistema laboral japonès.

Navegant l’internet, m’he trobat aquest post publicat per la pàgina Rocket News 24 en què es fan ressò de la llista de les coses que tant els caps com els companys de feina odien dels nous reclutes que ha fet un programa de la Fuji Tele "Nonstop!" 

Segons l’article, el programa es referia als 新人さん shinjin-san (literalment “sr/sra nova persona”, però que és com es coneixen els nous treballadors) com a Treballadors Monstre, no perquè siguin lletjos, sinó perquè és una forma que tenen els japonesos d’anomenar algun grup que es queixa molt. Per exemple, als pares i mares que van sempre a l’escola a queixar-se de tot se’ls coneix com a Pares Monstre モンスターペアレントmonsutaa pearento.

Tot i que ja fa 5 anys que treballo al Japó, i la meva situació és bastant diferent a la que es troben els treballadors japonesos, faré alguns comentaris des del meu punt de vista a algunes d’aquestes queixes.

Aquí anem:

• Un shinjin-san que es nega a participar als sopars d’empresa perquè el seu temps personal és important, o el que s’excusa dient que si hi va se li farà malbé el menjar que té a la nevera. Els nomikai 飲み会 són una part molt important de la comunicació entre els treballadors d’una mateixa oficina. Ja he comentat en algun post que hi ha dos que són gairebé imprescindibles, com són la 歓送迎会 kansôgeikai, la festa de comiat i benvinguda per a les persones que són traslladades d’oficina i les noves que arriben, i la 忘年会 bônenkai, que és la festa de Cap d’Any. Jo tinc sort i a la meva oficina no se’n fan masses, a banda d’aquestes dues i, per tant, no he de negar-me massa. Però sí que és cert que aquestes festes s’allarguen i s’allarguen... Perquè us feu a la idea, aquesta seria l’estructura d’un nomikai típic. La jornada laboral acaba a les 5:15 i la reserva es fa per a les 6:30. És a dir, ja no tens temps de tornar a casa i hi vas pràcticament directe de la feina. Normalment el nomikai en si dura unes dues hores, amb la qual cosa acaba a les 8:30. No massa tard, em direu. Però és que no acaba aquí. No és estrany que, després del sopar en si, hi hagi el 二次会 nijikai, o segona festa, que acostuma a durar unes dues hores més. Ja ens porta a les 10:30. I jo m’he trobat amb la situació de fer el que anomenen 閉めはラーメン shime wa raamen, que vol dir que, per acabar de tancar la festa, es menja ramen, fideus xinesos en sopa. Tenint en compte que hi ha menjar tant en la primera festa com en la segona, el ramen final és per morir-se. Després de la meva experiència, en què em pensava que queia vomitant de la bicicleta en tornar a casa i en què em vaig passar gairebé una setmana amb mal de panxa, sempre que puc intento escapar-me de les nijikais i tornar a casa encara en un estat decent. Així que entenc perfectament la voluntat dels nous de no voler passar el seu temps fora de l’empresa amb la mateixa gent que veuen tot el dia...

• Un treballador que s’enfada o marxa a casa si el seu superior l’esbronca. La jerarquia al Japó és una característica que els nens aprenen des de ben petites a l’escola, amb tot el sistema de 先輩 senpai i 後輩 kôhai, és a dir de superior a inferior. Si un cap et fot la bronca, encara que no sigui culpa teva, aguantes la tempesta sense obrir boca. Si vols queixar-te, hauràs d’anar als nomikais, on pots dir gairebé el que vulguis sota el pretext de què estàs borratxo i que al dia següent ningú de l’oficina t’ho retreurà.

• Un treballador la dona del qual porta els fills a l’oficina perquè puguin veure el seu pare, perquè des que ha començat la nova feina fa moltes hores extra. Jo, per sort, no he de fer moltes hores extra i, quan arriba la meva hora de plegar, apago l’ordinador i marxo sense preocupar-me. Però sí que és veritat que en la majoria de companyies encara és considerat de mala educació marxar abans que el cap, o marxar a la teva hora exacta massa dies seguits. Un conegut meu que només va aconseguir treballar 6 mesos en una companyia japonesa, m’explicava que el seu cap estava separant-se de la seva dona i no volia tornar a casa i aleshores es quedava a l’oficina fins tard, encara que no tingués res a fer. Com a conseqüència, la majoria dels treballadors de l’oficina s’havien de quedar més del compte, encara que fos perdent el temps, per no quedar malament de marxar abans que ell. El meu conegut diu que les primeres setmanes feia com els companys. Però després d’haver-se quedat fins gairebé les 10 de la nit, per haver de començar a treballar a les 8 del dia següent, i sense veure un duro per les hores de més que s’havia de quedar (entre d’altres coses), va veure que el sistema corporatiu japonès no estava fet per a ell...

Personalment, no considero que les queixes que fan contra aquests Treballadors Monstres siguin motiu de queixa, tot i que no són positives per a un japonès, perquè el fan sobresortir ja no només dels seus companys de feina, sinó dels seus superiors. I els japonesos tenen una dita que és 出る杭は打たれる deru kui ha utareru, “s’ha de colpejar el clau que sobresurt”. És a dir, que sobresortir de la massa no és bo...

I vosaltres? Considereu que aquestes queixes són exagerades? Amb quins costums o normes abusives us heu trobat en les vostres feines?

Treballar com un... japonès (i 2)

Avui ha estat el "gran dia" de la inauguració de l'exposició que vaig assajar l'altre dia.


Bé, més que inauguració pròpiament dita, era una pre-inauguració només per a gent important. 


S'havien enviat 250 invitacions.


S'esperava que vingués la meitat de persones.


Han vingut només com 30 persones.


Així que tot l'assaig en realitat tampoc no ha servit per a res!! 


Que no m'he equivocat, però la que m'havia de donar els guants i les tisores perquè les entregués a les autoritats per tallar la cinta (i que jo crec que no li agraden els estrangers), no parava de dir-me no sé què en veu baixa, que jo imagino que deuria ser com: "Més ràpid", o "Fes-ho així", o "Així no", però que, evidentment, no he escoltat. Això sí, m'han entrat unes ganes de dir-li: "Escolta guapa, que no sóc tonta, vale?" Però en fi...


I res, avui dues hores extra més i demà dissabte a treballar one more time. Ara mateix estic caient dormida davant del teclat. Són només les 7 de la tarda, però jo crec que me n'aniré a dormir ja...

Treballar com un... japonès

Ara ja sé el que és ser un treballador de debó al Japó. I he arribat a la conclusió de què no m'agrada >_<

Ahir, per primera vegada a la meva vida, vaig doblar jornada laboral. Bé, més i tot: vaig començar a treballar a les 9 del matí i vaig arribar a casa a les 10.30 de la nit (quan jo normalment plego a les 3.45 de la tarda). Toma ya!

“I per què vas fer això?”, us preguntareu. Doncs resulta que el dia 5 s’inaugura una exposició amb obres de Miró al museu de la Vila, i ahir es va fer l’assaig de la inauguració.

La meva mare es va estranyar quan li vaig dir que havíem d’assajar la inauguració. “Però què heu d’assajar?”. Doncs, literalment, TOT!

Evidentment, s’havia de decidir a on col·locar la carpeta vermella a sobre de la qual es tallaria la cinta inaugural, a on es col·locaria la cinta a tallar, el cartell les cadires... I evidentment que s’havia d’ajudar a col·locar totes les coses.

Però no només això, perquè si només fos això, no seria un assaig, no?

També es va assajar en quin ordre s’aixecaria la gent, es va llegir tot el que es dirà divendres, i fins i tot la manera en què es repartiran els guants blancs que portaran els convidats d’honor que tallaran la cinta inaugural i les tisores amb què faran els honors.

I assajar tot això va fer adonar-me que sóc més espanyola del que em pensava.

A Barcelona sempre m’he i m’han considerat una persona perfeccionista, a vegades massa i tot. Però al Japó, per contra, em consideren una mica “deixada”! Però clar és que lo dels japonesos jo crec que és passar-se de la ratlla!

Posem per exemple el fet d’assajar com entregar les tisores i els guants. A l’assaig érem 10 persones, i jo he de donar els guants i repartir les tisores. Doncs bé, el lloc adeqüat per col·locar-te per repartir els guants és aquest. Recorda’l per situar-te exactament al mateix punt el dia de la inauguració.

I les tisores: una vegada arribis davant de la persona, et pares, et gires cap a la safata a on estan les tisores que aguanta una altra companya i li dones al convidat d’honor amb la flor que li ha posat mirant cap a dalt i de manera que li quedi perquè pugui tallar amb la mà dreta. Però no et giris massa, i fes-ho de tal manera que no donis l’esquena als assistents. De manera que he de fer un pas (i només un pas entre persona i persona), girar-me a la dreta, agafar les tisores amb les dues mans tenint en compte l’orientació del floripondio, entregar les tisores a les personalitats d’honor fent una petita reverència, però no completament de cara ells, perquè sinó donaria l’esquena al públic, sinó una mica de biax, i fer un pas per repetir l’acció 9 vegades.

Ho heu entès? Pues ahora, repetimos! Sí sí, fins a tres vegades vaig haver de repetir el fet d’entregar les tisores. I el mateix amb els guants. Fins i tot vam haver de fer “air guantes” fent veure que entregàvem guants que no tenia a gent que no hi era. Una situació que em va fer pensar mil cops: “Però vols dir que cal filar taaaaan prim?”

El més sorprenent és que tothom s’ho prenia súper en serio! Vam passar com una hora o més per decidir l’angle de col·locació de la catifa vermella i de la cinta a tallar. I la gent intentant memoritzar el lloc a on s’havia de posar: a partir de la ratlla de la columna tres ratlles més del parquet de fusta del terra i un passa enrera... Total, per després canviar la col·locació de la catifa i haver de recol·locar-ho tot!!

Una vegada acabat l’assaig, vam ajudar una mica a preparar tots els objectes sobre Miró que es posaran a la venda. A mi em van dir que fiqués uns blocs de notes dins d’unes bossetes de plàstic. Aquestes bossetes de plàstic eren com els sobres que ja tenen la cola per tancar-se, de manera que no calia cel·lo.

Jo sempre m’he considerat molt curosa a l’hora de fer qualsevol cosa. Doncs quan ja estava acabant de ficar totes les llibretes, arriba una companya de feina (que sempre que parla sobre estrangers fa servir un to de molta superioritat...) i em diu: “Ui, aquesta bosseta té una mica d’arrugues a la part del cel·lo. Els japonesos hi paren molta atenció en aquestes coses, així que revisem-ho tot i mirem que no tinguin arrugues, vale?”. En fi, tot i que per dins estava pensant: “Però si està perfecte!”, no vaig dir res i vaig tornar a mirar-me les llibretes una a una per tal de mirar que no estiguessin una mica arrugades.

I d’aquesta manera va ser com vaig doblar jornada laboral, perdent un munt de temps en coses a les quals potser no calia que se li dediqués tanta estona. Però imagino que la forma de veure les coses varia segons el país, i mai m’hagués imaginat que m’adonaria de lo espanyola que sóc en aspectes dels que em pensava...

Una vegada més, la frase Nihonjin janakute yokatta, 日本人じゃなくて良かった, me n’alegro de no ser japonesa, va tornar a venir a la meva ment. Perquè jo puc escapar d’aquest país de bojos en qualsevol moment. Però ells s’hi han de quedar i seguir assajant com entregar unes punyeteres tisores...

Cool Biz

Aquest matí quan he obert el correu, m’he trobat amb un mail en què es deia que a partir de l’1 de juny torna a començar la campanya Cool Biz クールビズ。

Sembla el nom d’un grup de música, però es tracta ni més d’una campanya japonesa endegada el 2005 per l’aleshores Primer Ministre Japonès Junichiro Koizumi que consisteix en què els homes no cal que portin corbata o americana a la feina. La paraula, com haureu pogut imaginar, està formada per Cool i business, que els japonesos abrevien com a biz ビズ. En ser cool la paraula anglesa per designar tant una cosa “fresca” com una cosa “guay”, es podria traduir com a “negoci fresc” o “negoci guay” o, si combinem els dos termes, fins i tot com a “negoci fresc i guay”.

No sé si us enrecordareu de quan va començar la campanya al Japó, però jo no sé per què, sí. Recordo de veure el Koizumi a la tele muntat en una mena de patinet elèctric que es veu que havien inventat i que utilitzarien els polis mentre el comentarista deia que a partir d’ara els rígids japonesos podien prescindir d’aquestes peces de roba durant l’estiu. Com al comentarista de TV3 se li va acudir unir la notícia dels patinets amb la de no dur corbata, però en fi, ja se sap, japonesos＝frikisme, així que “aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid”...

Pel que sembla, la campanya Cool Biz ha tingut una certa continuïtat, cosa que no es pot dir del patinet elèctric, perquè en gairebé dos anys vivint aquí no he vist ni un sol policia muntat a dalt d’aquest invent...

L’objectiu principal de la campanya, orquestrada pel Ministeri de Medi Ambient japonès, és el de reduir el gas d’efecte hivernacle. D’aquesta manera, es millora el país i es fa el Japó més “Ecològic” o Eco, paraula que els encanta! De fet, el lema de la campanya és “El futur canvia. El Japó es renova”. (Mirai ga kaeru. Nihon ga kawaru. 未来が変える。日本が変わる).

Per tal de fer-ho, a l’estiu recomanen tenir l’aire condicionat a 28º. I clar, per tal que els homes no es morin de calor, van introduir la possibilitat de portar una roba més fresca i lleugera. Augmentant la temperatura de l’aire acondicionat fins als 28º sembla ser que es reduiex fins a 2.900.000 tones de Co2.

A banda de portar una roba més lleugera, des de la pàgina web de la campanya es recomana també perfurmar l’oficina amb olors fresques com les de la menta o la lavanda... Aquesta pijotada també és moooolt japonesa :P

Tot i que s’ha extés bastant, encara hi ha sectors durs del govern i del món de la política que creuen que els polítics han de donar una imatge respectable, cosa que, segons la seva opinió, no es pot aconseguir si no es du corbata i americana a totes hores, encara que al carrer les temperatures siguin de 40 graus amb un 200% d’humitat... Evidentment, és molt millor veure a un sesentón amb sobrepès suant a raig, però portant traje, que veure gent que intenta passar l’estiu de la millor manera. Ah, espera, que els japonesos no suen! [sic]

Doncs bé, des de l’1 de juny fins el 30 de setembre, veuré els meus companys amb un estil més casual. Tot i que hi ha companys meus que no la porten mai, la corbata... (¬¬)'

La vida a la Vila del Pingüí

Ja fa més d’una setmana que estic instal·lada a la Vila del Pingüí i que vaig i vinc de l’oficina.

I tots estareu pensant: “Uau, quina passada! Segur que està aprenent un munt de coses i que tot és súper interessant i emocionant!”

Doncs res més lluny de la realitat xD

El cert és que de moment, no tinc gran cosa a fer a l’oficina. De fet, avui (dijous) no he fet res més que mirar-me els documents que m’havia deixat a l’ordinador la Susana per veure què es pot aprofitar i què no em fa falta. Bé, això i escriure aquest post :P (Tot i que després a casa l’hauré de revisar, perquè com que és un teclat japonès no hi ha accents >_<) Tot el que he fet en aquesta setmana a l’oficina ha estat:

- Escriure la meva presentació per a la revista de la Vila.
- Escriure què és el que m’agradaria fer durant aquest any que estaré aquí. Una de les coses que he posat, i que de debó de debó vull fer, és celebrar el Sant Jordi :P
- Traduir al japonès una carta que ha arribat de Jerez de la Frontera sobre un intercanvi de dibuixos entre els alumnes d’allà i d’aquí (crec que ja ho havia dit en alguna ocasió, però és que resulta que Kiyosu i Jerez de la Frontera estan agermanats).
- I... res més!

No veas que estrés! Jejeje! Ara per ara està tot molt tranquil, però a partir de setembre hi ha cosetes per fer.

Primer de tot, a partir de setembre començaré a anar a les escoles: cada dilluns a l’escola de primària de Nishibiwa (西枇杷小学校 , que significa escola dels nespres de l’oest) i cada divendres a l’escola de primària Kojô (古城小学校, o l’escola del castell antic).

Després, durant el mes de setembre en principi han d’arribar els dibuixos que ens enviïn des de Jerez per poder fer l’exposició al mes d’octubre. No tinc molt clar què és el que s’haurà de fer, però crec que jo hauré de preparar els dibuixos i escriure el nom dels nens en japonès, i que els dibuixos s’exposaran a les escoles.

També el mes d’octubre, els dies 10 i 11, hi ha una exposició sobre Espanya i Jerez, i hauré de preparar les fotografies amb un petit text a sota de cada una i estar allà a l’exposició per si la gent fa preguntes i tal.

A més a més, durant el mes de novembre i el mes de febrer hauré de fer de profe de castellà per a adults. En principi no sembla molt complicat, perquè només és una hora a la setmana durant cinc setmanes i per a nivell inicial, així que ja veurem què tal.

Com que el meu horari és de 9 del matí a 3.45 de la tarda, tinc mooooltes hores lliures per fer... res? Aquests dies m’estic avorrint molt! No tinc internet, i fins al mes de setembre no crec que passin a fer-me la instal·lació... I sí que és veritat que tinc una PS2, i un munt de jocs, però ja veureu quina varietat: tots els Final Fantasy des del VII fins el XII o el XIII. Tot i que a mi aquest tipus de jocs m’avorreixen profundament, ahir vaig intentar donar una oportunitat la Final Fantasy X, perquè n’havia escoltat a parlar molt i tota la pesca. Però després d’una hora de veure el personatge corrent d’un lloc a l’altre i de només lluitar contra un monstre (i no entendre molt bé per a què servien totes les fletxetes que sortien), vaig reafirmar-me en la meva opinió de què aquests jocs són un avorriment!

Així que he decidit que aquesta tarda aniré al Bic Camera de Nagoya (una cadena de botigues d’electrònica enormes) a veure si tenen el Guitar Hero!! I em sembla que si el tenen, i a la velocitat que ve la meva instal·lació a la xarxa de xarxes, en tres setmanes estaré convertida en tota una pro... Espereu futurs videos al YouTube de les meves interpretacions guitarrils xD

La Nemui arriba a la Vila del Pingüí!

Morta de por, i havent dormit poquíssim, vaig baixar a esmorzar i em vaig trobar amb els altres per anar a agafar el Shinkansen direcció a Nagoya. El viatge no ens va portar més d’una hora i mitja, però el Michael i la Pui Ki es van posar a escriure la seva auto-introducció a l’ordinador, i encara em van posar més nerviosa!

I en arribar a l’estació de Nagoya, m’estaven esperant la Susana, que és la noia a qui substituiré, el meu jefe el Sr. Ôhashi, la meva supervisora, la Sta. Tanaka i un company de l’oficina, el Sr. Kondo. I la veritat és que en veure lo campechanos que anaven tots, que ningú portava corbata, que estaven tots tant somrients i que no esperaven res de formalitats, em vaig quedar molt tranquil·la.

Vam anar a dinar uns fideus típics de Nagoya (no recordo el nom, crec que era algo així com Kichômen) amb tempura, però de la calor i els nervis, jo gairebé no tenia gana. I després d’això vam venir en cotxe cap a Kiyosu.

Primer em van dur a l’ajuntament per fer els tràmits pel carnet d’estranger, i allà em van presentar a mil persones, de les quals, evidentment, no recordo el nom. Després vam anar a l’oficina, que és molt petita amb 13 o 14 persones, i que més que oficina és un despatx al centre cultural de la ciutat, que és a on estic treballant de fet. I una altra vegada em van presentar a mil persones que se’n recorden del meu nom segur, però que jo no sabria reconèixer si me les creués pel carrer. Al cap d’una estona, san tornem’hi cap a l’Ajuntament per buscar un paper i anar directes al banc abans que tanquessin per obrir-me el compte corrent i poder cobrar el dia 15 enlloc del 21 com em van dir. Així que dintre de poc ja tornaré a tenir diners!!! Ieeeei!! :P

I a la segona vegada d’anar a l’Ajuntament, resulta que hi era l’alcalde i el vaig haver d’anar a saludar. La Susana ja m’havia parlat d’ell, i de fet no li cau gaire bé. Resulta que és un xenòfob a qui no li agraden els estrangers i quan n’hi ha algun (com ara la Susana o jo), parla només en dialecte de Nagoya tancat, i no fa res perquè l’entenguis. Així que quan jo no entenia res, em limitava a somriure com una tonta. (Així que si en algun moment li he de fer d’intèrpret per alguna cosa, ja veurem què m’invento per dir xD)

Finalment, després del que em va semblar una eternitat, vam arribar finalment a casa meva. I la veritat és que m’agrada! (^__^) No és gaire gran, té una cuina i dues habitacions (una amb moqueta i una de tatami), el bany, l’wc i un balcó. I sí que tinc aire acondicionat!! A la cuina i a les habitacions tenia tot de caixes que m’havia deixat la Susana, però no hi havia ni la taula ni les cadires ni uns calaixos que m’havia deixat. Quan ella els va preguntar que a on eren, es van mirar el meu jefe amb el Sr. Kondo del pal: “què n’has fet?”, “els he tirat”, “per què?”, “no ho sé”... I vam acabar anant a la deixalleria a on els havien portat a veure si encara estaven! Així que encara no portava ni tres hores a la Vila i ja estava infringint la llei! xD De tot, només vam poder recuperar els calaixos, que encara estaven bé.

Així que ja sent una delinqüent, ja ens van deixar tranquil·les a la Susana i a mi. La vaig acompanyar a Nagoya, vam sopar juntes i vaig tornar a la Vila. En arribar a l’estació, com que encara no sabia el camí de tornada havia d’agafar un taxi, però no n’hi havia cap, així que havia de trucar perquè en vingués algun. El problema és que no trobava cap cabina de telèfon. Li vaig haver de preguntar al senyor de l’estació i em va dir que n’hi havia una a l’altra banda de l’estació. Al final la vaig trobar, però sent només les 9 de la nit ja no hi havia ningú i gairebé no hi havia llum al carrer, així que feia una mica de por...

El taxi no va trigar ni 5 minuts en arribar i el taxista no parava de fer-me preguntes, que si d’on era, que si vivia al mateix lloc que una profe d’anglès (al meu edifici hi viu l’altra JET del poble, una noia americana que encara no he conegut) i no sé què més, perquè entre que em parlava en dialecte i que jo només volia arribar a casa per dormir, no l’entenia gens.

Un cop a casa, sense internet i sense manera possible de comunicar-me amb el món exterior, me’n vaig anar a dormir.

I ara ve la gran anècdota del dia. Voleu saber per què per a mi Kiyosu és la Vila del Pingüí (a banda de perquè estic envoltada de camps d’arròs)? Doncs perquè resulta que a 10 minuts de casa meva viu ni més ni menys que l’Akira Toriyama!! Quan m’ho va dir la Susana, no m’ho podia creure!! En fi, que després de ser tota la vida l’Arare, ara sóc veïna del meu creador!! xDD

Em direu que de tots els llocs del Japó a on podia anar a parar, que hagi anat a parar al mateix poble a on viu en Toriyama no és casualitat? Tot i que com que no sé quina cara fa (i no crec que vagi vestit d’ocell pel carrer amb un llapis gegant), potser me’l creuo pel carrer sense saber-ho (potser ja me l’he creuat i tot :P).

Així que una de les meves missions durant la meva estada aquí, serà a veure si puc aconseguir un dibuix de l’Arare signat per aquest home! o(^_^)o