30 de març 2012

Idô: el monstre contraataca

27 de març. Un núvol d’incertesa planeja sobre el cap de tots els que estem a l’oficina. En pocs minuts sabrem quines seran les noves víctimes del monstre. Un monstre que, tot i que sabem que ataca cada any, cada any ens deixa descol•locats.

El nom del monstre? Jinji idô人事異動. O el que és el mateix, el canvi de personal anual. 

Aquesta és la tercera vegada que el pateixo i, una vegada més, m’afecta més del que voldria. La primera, em van treure del davant el noi pel que tenia un enamorament platònic. La segona, d’una plomada, el meu cap i la meva supervisora, que havien estat amb mi des que vaig arribar.

Quan em vaig assabentar de l’idô de l’any passat, em vaig pensar que seria un any horrible, i durant el mes d’abril, cada dia a l’oficina m’entraven ganes de plorar. Però, com diu la dita, no hay mal que por bien no venga. I, en canvi de ser un any horrible, he tingut la sort de què el meu cap de personal m’ha empès a tenir més iniciativa (cosa que el meu anterior cap no em va deixar) i crec que he après més que en els dos anys anteriors.

I amb l’N, la meva nova supervisora, la relació ha estat més bona que amb la T. Potser el fet que pogués ser la meva mare li va fer despertar instints maternals i em tractava com si fos la seva filla.

El problema amb els canvis de personal d’aquest any és encara més insidiós. En arribar les notícies, vaig respirar tranquil•la perquè no havien traslladat de departament ni al meu cap de personal ni a la meva supervisora. Peeeeerò, aleshores van començar les reunions entre els caps de personals i els caps de departament per decidir en quines instal•lacions repartirien el personal que s’ha quedat.

Amb la tan bona sort [sic] de què envien la meva supervisora a un altre centre que està a l’altra punta de la Vila. El que vol dir que em canvien la supervisora una altra vegada. Per segon any consecutiu (T_T) I la que em posen aquest any és una noia de 24 anys que fins ara he tingut la sensació de què no li agradava...

El dia que m’ho van dir em va donar un bajón considerable... Però al dia següent m’ho vaig prendre com un nou repte i una oportunitat per tal de què m’integrin en l’engranatge de la feina. Tinc sort de què el meu cap de personal, que encara es queda un any més, hi està d’acord. Així que, com diuen els japonesos ganbarimasu! 頑張ります! Una expressió que s’utilitza per demostrar que t’esforçaràs en fer alguna cosa que en principi sembla difícil.

Qui es va acomiadar ahir després que jo marxés perquè no sabia que era el seu últim dia és la M-san, una dona d’uns trenta pocs anys súper mona i que sempre em donava conversa. Aquí també és típic portar alguna coseta de menjar quan algú marxa d’una empresa, així que aquest matí m’he trobat un paquetet al meu escriptori amb una nota de comiat.
I la nota ha fet que se’m saltessin les llàgrimes!

Per l’Eli-chan,
Ha estat per poc temps, però m’ha agradat molt que em parlessis sobre Espanya.
No t’ho havia dit fins ara, però cada dia esperava amb ganes veure quina roba portaries!
Vine’m a veure a la biblioteca, eh?
Thank you <3 M.
A partir del juliol treballarà a la nova biblioteca que s’està fent, així que tinc oportunitat de tornar a veure-la.

El que més m’ha emocionat ha estat el detall de dir que li agrada la meva roba...

Això fa que torni a adonar-me de què potser sí que hi ha japonesos al meu voltant que em tenen afecte... però tan de bo aprenguessin a demostrar de tant en tant!! Potser així no em sortirien tantes canes!!

26 de març 2012

Kit Kat Series #37: Ichimi, edició limitada de Shinshû

Ja ha quedat demostrat que els senyors de la Nestlé no tenen por de barrejar la xocolata amb qualsevol sabor que se'ls passi pel cap. Així que per què no fer una xocolata picant?

D’aquesta manera va néixer l’Edició Limitada Ichimi de Shinshû. Shinshû és una localitat que es troba a la prefectura de Nagano, cap al centre del país. L’ichimi 一味 és un polsim picant que es fa servir com a condiment obtingut de triturar les llavors dels bitxos.
Puc imaginar-me la lògica que van seguir els de la Nestlé...
  1. L’ichimi és típic de Shinshû.
  2. Nestlé vol fer una edició limitada en aquesta zona.
  3. Per tant, fem un Kit Kat amb gust d’ichimi.
Però aquesta gent es va imaginar per un moment el sabor que s'obtindria?

Quan obres el paquetet el primer que et ve és una intensa olor a xocolata negra. Fins aquí vaig pensar que l’havien encertat, perquè m’esperava una xocolata vermella o algo així...
En mossegar, pica una mica però de seguida el que notes és el gust de la xocolata amarga. En acabat, et deixa un regust picant a la part de darrere de la llengua i la gola.

Tot i que no sóc massa fan del picant, he de reconéixer que, contra tot pronòstic, aquest Kit Kat estava més bo del que m’esperava.

Potser serà cert que la xocolata amarga combina bé amb el picant...

24 de març 2012

Nadal al Març

No creieu que el mes de març és el millor moment per a muntar el pessebre?

I no només un, no... Dos!
I escoltar nadales, i d’escriure la carta als reis...
Això mateix és el que vaig fer el passat diumenge. Sí, sí, el 18 de març.

No us penseu que m’he tornat boja i que crec que l’any comença a l’agost i el Nadal és al març!

La raó de tot aquest transtorn de dates és que aquest cap de setmana vam exposar els dibuixos dels nens de Jerez de la Frontera al Museu de la Vila.

Imagino que pensareu “i per quins set sous s’exposen dibuixos de nens de Jerez de la Frontera a la Vila del Pingüí?”

Doncs perquè Jerez i la Vila estan agermanades. Cada any es fa un intercanvi de dibuixos entre els nens de primària de les dues localitats i el tema d’aquest any era el Nadal i l’Any Nou. Els dibuixos els vam rebre el mes de novembre i, a partir de desembre, es van exposar una setmana a cada una de les 8 escoles de primària de la Vila, per acabar al museu.
En les dues anteriors edicions, els dibuixos es van exposar sense més pena ni glòria i aquí va acabar el tema. Però aquest any, per primera vegada, vam decidir fer alguna activitat perquè els adults també s’apropessin a veure els dibuixos.

Així que vam organitzar un taller per a pares i fills de nail art, és a dir, de decoració d’ungles. Ja sé que no té res a veure amb el Nadal, però el meu cap de personal va dir que no calia, que era només un reclam perquè els adults també vinguéssin.

Vam contactar amb una professional, que va estar d’acord en donar un curset sobre com pintar-se les ungles correctament.

Vam anunciar l’acte a la revisteta de la Vila però, només es van apuntar tres grups, quan havíem posat el màxim en 30... Us podeu imaginar el fracàs... Aleshores la meva supervisora va parlar amb les llars d’infants i elsjidôkan 児童館 (una mena de llar d’infants perquè els nens que viuen en llars en què treballen el pare i la mare hi puguin anar després de l’escola) i vam anar a repartir els folletons (dia en què vam tenir l’accident).

Després d’aquest acte in extremis, vam aconseguir 8 grups en el torn de matí i tres en el torn de la tarda. Una tercera part del límit... Evidentment, tot noies (els nens encara se senten nens i no com els “hervívors” que sí que es pinten les ungles :P).

L’acte en si va consistir en dues parts:

La primera a la sala d’exposicions, en què jo els vaig explicar una mica com era el Nadal a casa mentre miràvem els dibuixos. A banda dels dibuixos, hi havia dos pessebres: el de Playmobil que em va regalar la Zarita en la seva visita i un altre que va sortir aquest Nadal a la revista Lecturas, i una pantalla de tele amb un passi de diapositives amb fotos sobre el Nadal que vaig fer aquest desembre quan vaig tornar a casa.
La segona, al pis de dalt, en què la professional de la manicura va explicar a les assistents com s’han de preparar les ungles per pintar-se-les correctament i, en acabat, els va posar una pedreta de decoració. A mi també me les va decorar, tot i que només em va durar un dia...
En el torn del matí van venir una nena del Club de Comprensió Internacional i la seva mare, que els encanta Espanya, i una altra nena que està enamorada d’Espanya i que ve sempre que fem algun acte. Sí, sorprenentment, hi ha nenes de 10 anys obsessionades amb Espanya a la Vila. Vès quina cosa!

A més a més, també va venir una televisió per cable de la prefectura i va enregistrar tota la primera part i vam sortir a la tele! (En aquest link es pot llegir el meu nom : 国際交流員エリザベスさんのトークイベント kokusai kouryûin no tôku ibento: L’acte de la Coordinadora de Relacions Internacionals Elisabeth ^^)
En el segon pis també vam deixar uns retallables dels reis mags (que vaig descarregar de la pàgina web de Gruetzi) i per fer un pessebre després de veure l’exposició. Sembla ser que el que va tenir més èxit va ser el retallable del rei ros!

La valoració de l’acte és que va ser moltíssima feina, moltes hores preparant les explicacions dels dibuixos, els retallables, la presentació de diapositives perquè només vinguessin 11 grups...

Però tot i ser poca gent, quan veus que s’ho passen bé i que marxen satisfets, ja ha pagat la pena!
Si voleu veure més fotos, només cal que cliqueu a l'slideshow següent:

23 de març 2012

Peso el mateix que quan anava a sisè


D’acord, des que he arribat al Japó m’he engreixat tres quilos que no hi ha manera que em tregui de sobre.

D’acord, medint 1,56m es podria dir, en paraules de la meva mare, que estic “rellenita” (gràcies, Mama, per aportar el teu granet de sorra al complexe...).

Però estareu amb mi que si una noia de 27 anys, que medeix 1,50m i que pesa 37 quilos, no és normal...

Per molt japonesa i per molt baixeta que sigui.

Doncs aquí teniu la prova vivent: la model i talent gyaru Tsubasa Masuwaka 益若つばさ



He flipat quan, en aparéixer com a convidada en un programa de tele tothom ha començat a cridar kawaii, kawaii i ha dit que pesava 37 quilos.
Peso el mateix que quan anava a sisè”, ha dit la Tsubasa. I tothom cridant: Sugoi! Kawaii! すごい!かわいい! Increíble! Què mona!!
Aquesta és una més de les proves que al Japó estar esquelètica encara no és considerat ser anorèxica. I no només les noies, també els nois.

Recordo que un dia estava dinant a l’escola amb els nens de cinquè, i vaig escoltar aquesta conversa entre dues nenes:
  • La meva mare s’ha aprimat molt des que ha deixat de beure cervesa.
  • Ah, sí? I ara quan pesa?
  • 43 quilos
En aquest punt us podeu imaginar com la Nemui-sensei treu la sopa pel nas com si fos un personatge d’anime i, tossint, li pregunta a la nena:
  • Quants anys té la teva mare?
  • 45
  • I quants germans sou?
  • Tres
  • Doncs a Espanya se li diria que està malalta...
Potser em direu: “això també passa a Barcelona, que estar prima és considerat maco”. I no us diré que no. Però almenys a Barcelona som conscients de quan algú està massa prim i pot tenir una malaltia. Aquí al Japó tinc la sensació de què encara no han fet aquest pas...

15 de març 2012

Quan s'han de demanar disculpes

Hi ha algú que hagi demanat perdó alguna vegada?

Jo, sí. Però mai fins ara de manera "institucional" al Japó com fins aquesta setmana.

Resulta que la meva supervisora i jo vam sortir a repartir folletons per l'acte relacionat amb l'exposició dels dibuixos de Jerez de la Frontera que fem diumenge.

Anàvem en una furgoneta amb el logo de l'ajuntament i, en passar per un carrer molt molt estret, vam rascar el cotxe contra la cantonada d'una casa.

Vam parar, vam veure que s'havia fet una rascada en un lateral. Just en aquell moment passava una senyora que se'ns va quedar mirant i la meva supervisora va dir: "Segur que ens ha vist".

Però vam prosseguir la ruta.

Al cap d'una hora, rebo una trucada al mòbil de l'oficina dient que la propietària de la casa havia trucat a l'ajuntament per dir que havia vist com havíem xocat i havíem "fugit" sense demanar disculpes.

Aquí va ser quan es va desencadenar tot: trucades de l'encarregat de l'Ajuntament, del nostre cap de departament i del sots-cap, la meva supervisora va haver d'anar a declarar els fets a la policia...

Tot i que el cap ja havia trucat a la propietària per demanar disculpes, hi vam anar en persona. Ningú volia que jo hi anés, però em sabia greu que la meva supervisora hi anés sola (les indicacions de passar per aquell camí van sortir del meu iPhone...). A més a més, volia veure com és l'acte de demanar disculpes públiques.

Abans d'anar a la casa, el cap va dir d'anar a comprar uns dolços per donar-los després de la disculpa.

Els de dins són el meu cap i la meva supervisora.

En arribar a la casa, qui va parlar va ser el meu cap, que va dir Hontô ni môshiwake gozaimasen deshita 本当に申し訳ございませんでした, que és una manera honorífica de demanar disculpes que vindria a voler dir "De debó que no trobo les paraules adequades per disculpar-me pel que he fet". I tots tres vam fer una reverència profunda.

La reverència que es fa quan es demanen disculpes és profunda, de 45º.

Font: http://bit.ly/wfjUU2
Segons aquesta pàgina web, t'has d'agafar les dues mans i s'ha de posar cara de preocupació mentre es diu Hontô ni (de debó). A la vegada que es diu môshiwake (excusa), el cap s'ha d'inclinar a poc a poc i les espatlles s'han de tirar endavant. S'acaba de dir el gozaimasen deshita (l'honorífic del verb ser) mentre inclines el cos cap endavant des de la cintura, abaixant encara més el cap. 

Font: http://bit.ly/zZ5Y
La veritat és que crec que es va crear massa enrenou pel que va ser realment i que qui va trucar tenia molt poca feina, però no heu notat alguna cosa estranya en tota l'explicació?

Qui va demanar disculpes tot i ni tan sols estar present quan va passar va ser el nostre cap, no el subordinat.

Provenint d'una societat en què ni tan sols el president del govern reconeix els seus errors i no fa més que donar les culpes als altres, això és una cosa que, per moltes vegades que vegi a la televisió, no deixa de meravellar-me.

I tot i que en aquest cas es tracta d'un incident sense més transcendència, demostra una vegada més la importància del grup i de la jerarquia al Japó. Els subordinats saben que els seus superiors donaran la cara per ells però, alhora, faran tot el possible per no causa-los molèsties.

Vamos, com a casa nostra!

12 de març 2012

Les illes flotants de Tohoku

Fa un any del triple desastre (terratrèmol, tsunami, crisi nuclear) que va devastar la zona de Tohoku. Però tot i així, encara queda un llarg camí per retornar a la normalitat.

La reconstrucció de la zona encara no ha començat, perquè el govern encara no ha decidit cap pla mestre que aconsegueixi un consens.

La gent encara viu en cases provisionals, que no són més que barraques en què a l’hivern fa un fred que pela i a l’estiu fa una calor insuportable.

Però la gent de Tohoku no vol marxar de la seva terra i, els que han hagut de marxar, volen tornar l’abans possible i tornar a començar la seva vida.

Potser per això, perquè encara no hi ha cap pla sobre la taula i la situació és tan dessoladora, han sorgit dos projectes de reconstrucció que semblen sortits d’una pel•lícula d’anime. I, no només això: tot i sortir-se de la normalitat, hi ha localitats que s’estan pensant dur-les a terme.

Un dels projectes és el de l’arquitecte Keiichiro Sako, que ha ideat el Tohoku Sky Village. La seva idea és bàsicament construir a sobre del sòl malmès pel tsunami una sèrie d’illes que continguin pobles sencers.

(Font: http://tpf2.net/initiatives)
Aquestes illes tindrien una forma oval de 200 metres i estarien situades a 20 metres d’alçada, deixant un espai residencial d’uns 90.000 metres quadrats. 

(Font: http://news-seven.net/archives/3257847.html)
La idea és que tinguessis tres pisos: les cases al pis més alt; les escoles i tota l’administració a la segona planta; les benzineres, les plantes de reciclatge i els pàrquings se situarien a la planta baixa. També hi hauria illes comercials a on, a banda de botigues i fàbriques, també s’hi trobaria la indústria pesquera i l’agrícola.

Pel que fa a l’entrada, només n’hi hauria una a la part del darrera, amb una porta que es tancaria automàticament en cas d’alarma de tsunami. En cas de què la porta es tanquès, la gent podia accedir als pisos superiors fent servir les escales construïdes a les parets de les illes.

Tot i que la idea sembla treta d’alguna de les pelis d'en Hayao Miyazaki, la ciutat de Natori, a la prefectura de Miyagi, s’està estudiant el projecte. El preu d’aquestes illes seria d’uns 20 bilions de iens, més de 180 mil milions d’euros (quan he fet la conversió sortien tants zeros i tants números que m’he perdut!)

L’altre projecte és el del famós arquitecte Toyo Ito, que va fer l’edifici Suites Avenue al Passeig de Gràcia o l’edifici Torre Fira de Barcelona.

El que proposa l’Ito és fer una construir terrasses a les faldes de les muntanyes que contindrien 20 cases cadascuna, a més de sis metres sobre el nivell del mar. També proposa crear una mena de protecció de la costa de 13 metres i col•locar-hi 16 cases i fer-ne parcs al capdamunt.

(Font: http://bit.ly/xtdES8)
La ciutat de Kamaishi, a la prefectura d’Iwate, s’està estudiant la proposta, que costaria unes 100 vegades menys que el projecte del Tohoku Sky Village, tot i que el número de cases que es podrien construir seria inferior.

(Font: http://bit.ly/wFQ4m9)
De moment encara no s’ha decidit res, ni tan sols el pressupost que s’ha de destinar a la reconstrucció. Qui sap, potser tot i ser tan conservadors i tradicionals els japonesos de la zona de Tohoku, sí que acaben vivint en aquestes cases megafuturistes...

Però jo no puc deixar de pensar que tot això s’assembla molt a la peli del Miyazaki “Castillo en el cielo”.

(Font: http://kotaku.com/castle-in-the-sky/)
(Font: http://bit.ly/zfGaht)
Sou capaços de dir quin és el projecte seriós i quin és l'anime?

11 de març 2012

3.11, un any després

Avui fa un any del Terratrèmol i del Tsunami que va assolar la zona de Tohoku del Japó (Higashinihon daishinsai 東日本大震災) i que va desencadenar la crisi nuclear a Fukushima.

Se n'està parlant tant a tot arreu, per tots els mitjans, tant tradicional com socials, a tots el països, en tots els idiomes... que no sé si jo hi puc aportar alguna cosa nova, a banda de la meva opinió.

Una de les coses que m'ha sorprès molt és que, mentre a moltes ciutats d'altres parts del món s'estan fent simposis i taules rodones sobre el tractament periodístic que es va donar al desastre (el de Casa Àsia el vaig poder seguir pel twitter), tinc la sensació de què aquí al Japó falta aquesta part de reflexió.

La majoria dels actes que s'han fet avui al Japó han estat en la seva majoria concerts o actes per tal d'enviar "energia positiva" genki 元気, als damnificats de Tohoku.

Jo he anat a un acte que s'ha fet al Castell de Nagoya a càrrec del grup de taiko Tenrin-daiko 転輪太鼓, en què han participat diversos grups de la zona.



Hi ha hagut un moment emotiu al final quan, després de fer un minut de silenci a les 14.46 tant els taikeros com els públic han donat les gràcies a tota la gent d'arreu del món que estava donant el seu suport al país.

El moment ha estat aquest:



El que diuen és això:

- Passi el que passi! Dondokoi Japó!
- En qualsevol circumstància! Dondokoi Japó!
- A tota la gent del món! Gràcies!
- Els japonesos som forts! Dondokoi Japó!

I bé, també han dit que, tot i que ha passat un any, la zona de Tohoku encara està tota per reconstruir, que no ens n'oblidem perquè encara podem fer molt.

Jo estic molt lluny de la zona i el viatge és llarg i car... Però aquest any vull anar a la zona, veure la situació amb els meus ulls i fer alguna cosa per ajudar els damnificats.

Perquè sembla que, a vegades, els afectats per algun desastre en un país del primer món són més invisibles que els del tercer món...

Per acabar, un altre vídeo de l'actuació de Tenrin-daiko, enviant una mica de genki a la gent de Tohoku i de tot el món.

10 de març 2012

Kit Kat series #36: Pastís de maduixa

Sospito qu algun dels directius de Kit Kat Japó deu ser un gran amant de les maduixes, perquè jo ja he perdut el compte de les diferents variacions de maduixa que he tastat ja.

I el de Pastís de Maduixa passa a engrossir la llista.



Tot i la imatge del pastís amb nata que es veu a la imatge, no us enganyeu: té gust de xocolata de maduixa. I prou.



No s'hi afegeix cap matís ni cap cosa estranya respecte als anteriors Kit Kat de maduixa i, tot i que jo no sóc gran amant de la xocolata blanca, segur que fa la delícia dels amants de la xocolata ben dolça.

7 de març 2012

Guanya un viatge al Japó amb ANA!

Is Japan cool?

El Japó mola?

I, només per contestar aquesta pregunta, entres en el sorteig de dos bitllets per venir al Japó.

La impulsora d'aquesta campanya és l'aerolínia japonesa All Nippon Airways (ANA)

A la pàgina web de la campanya es pot veure aquest vídeo (que, tot i que està bé, crec que està massa ple de tòpics...)



Una vegada entres al web pròpiament dit, hi ha un rànquing amb tots els conceptes que apareixen al vídeo i pots votar si creus que molen o que no.

De moment, els visitants del web consideren que el que mola més de Japó és l'omotenashi, おもてなし, concepte que en el meu diccionari no apareix però que al web tradueixen com a "hospitalitat". Segons la descripció que en fan, l'omotenashi és l'esperit de tenir cura pel benestar  dels teus clients o convidats.

Us puc ben assegurar que això és real: es desviuen tant pels clients, que a vegades em passo més estona donant jo les gracies perquè m'han venut una cosa que al revés! Tot i que també hi ha vegades que fins i tot agobia!

O sigui que, si voleu experimentar en la vostra pròpia pell l'omotenashi japonès i, de pas, fer-me una visita ^^, participeu en la campanya d'ANA!

Només cal que cliqueu aquí digueu perquè creieu que el Japó mola!

6 de març 2012

Kit Kat series #35: Edició limitada de Tiramisú

He de confessar que m'encanta el tiramisú i que em vaig emocionar molt quan vaig veure que havia sortit el Kit Kat Edició Limitada de Tiramisú.


El Kit Kat de Tiramisú venia en una bossa gran en què venien 5 de tiramisú i 5 de Xocolata amarga.








A dins, el que hi havia era paquetets individuals de dues barretes petitetes (entre les dues deuen fer una de les que podem comprar a Barcelona).




Vaig obrir el paquet tota emocionada, pensant que menjaria xocolata amb gust de tiramisú... Però oh!, el que em vaig trobar.


Primer de tot, em pensava que seria de color de xocolata... I no, era de xocolata blanca! Ja començàvem malament...




Pel que fa l'olor, era una barreja de cafè i formatge. Per aquí sembla que anàvem bé.


Però va ser cantar victòria massa aviat perquè, en menjar-lo, el que semblava era que estiguessis menjant cafè amb formatge... sense el regustet dolç de la xocolata del tiramisú.


I jo, què voleu que us digui, prefereixo el cafè per un costat i , el formatge, per un altre.


Aquesta és la descripció que venia a la bossa:




La dolçor i la textura lleugera de la "dolçor adulta" i l'intensitat del formatge amb la lleugera amargor del cafè del tiramisú. Gaudiu d'aquests Kit Kat per a adults.


Valors energètics del Kit Kat de Tiramisú (per paquet de 11.6g):

Calories: 69 Kcal
Proteïnes: 0.43 g
Greixos: 4.0 g
Hidrats de Carboni: 7.7 g
Sodi: 3-11 mg


5 de març 2012

Taller de Miyake-daiko 三宅太鼓ワークショップ

Ahir vaig tenir un moment “fans” com no n’havia tingut en molt de temps!

Vaig anar a un taller de dues hores de l’estil de taiko Miyake-daiko típic de l’illa de Miyake 三宅島, situada a 180 quilòmetres de Tokyo.

Ja he parlat en altres posts d’aquest estil de taiko, que em va deixar bocabadada al setembre, quan vaig veure actuar la família Tsumura durant l’Ise Nihon Taiko Matsuri, el Festival de Taiko de Japó que se celebra a Ise cada setembre. I, des que els vaig veure, tenia moltes ganes de conèixer-los.

Tenen una escola a Tokyo on fan cursos d’aquest estil de taiko i també fan concentracions, concerts i classes d’un dia.

La classe a la que jo vaig assistir va ser només de dues hores i, bé, millorar el meu estil o aprendre massa, no sé si ho vaig aconseguir, però que em vaig alegrar la vista com feia temps que no me l’alegrava! :P

Quan vam acabar l’assaig, vaig preguntar-los si ens podíem fer una foto junts...


i fins i tot ens van firmar el pamflet de propaganda de la seva escola...


I em direu que, veient les fots del pamflet, no us entren ganes de què us facin deixebles seves...




3 de març 2012

Hina Matsuri, el Festival de les Nines ②: el menjar

Amb motiu de què el dia 3 de març ñes el Hina matsuri o Festival de les Nines, ahir us vaig explicar les decoracions.


Avui, toca el torn del menjar.
Durant aquest dia, s’acostuma a menjar el següent:
  • 散し寿司chirashi-sushi: peix cru a sobre d’un bol d’arròs de sushi

  • ハマグリのお吸い物Hamaguri no osuimono: una sopa feta amb una mena de cloïssa que es diu hamaguri. En aquesta foto no es veuen les cloïsses, però aquesta és la sopa de hamaguri que em van posar ahir al dinar del cole.
  • 雛あられHina arare: les arare, a banda de ser el nom del famós robot de la sèrie Dr. Slump, són tiretes cruixents fetes d’arròs, com si fossin uns pretzels, però les del hina matsuri, estàn fetes amb tires de mochi. Actualment n’hi ha de molts sabors diferents, tot i que s’acostuma a dir que a la zona de Tokyo es mengen dolces i a la zona d’Osaka amb gust de soja.
  • 菱餅Hishi-mochi, mochi amb forma de diamant. I tenen tres colors: la part de dalt vermella, representa la flor de cirerer o de préssec (varia depenen de l'explicació) la del mig blanca (representa la neu) i la part d'abaix, que representa l’altimira. En el dinar de l'escola d'ahir ens van posar de postre un hishimochi petitet. 

El gust, la veritat, no mata...

  • A més a més, és costum beure白酒 shirozake, un sake blanc.
Des de mitjans de febrer que es poden trobar tots aquests menjar als súpermercats i, després d'haver tastat uns quants dels plats típics, jo crec que em quedo amb el chirashi-sushi  (^^)

2 de març 2012

Hina Matsuri, el Festival de les Nines①: les decoracions


El dia 3 de març, al Japó, se celebra el ひな祭り hinamatsuri, el Festival de les nines. Com que està dedicat a pregar per la salut de les nenes, aquest dia també és conegut com el dia de les nenes, en oposició amb el Dia del Nen, que se celebra el 5 de maig (aquí podeu escoltar el Connexió Japó dedicat a aquest Festival).

En una entrada que vaig escriure fa dos anys (i que havia oblidat completament!) ja vaig explicar una mica el festival. Per tal que no es faci massa llarga l’explicació, la dividiré en dos posts: el d’avui, en què parlaré de les decoracions i el de demà, en què parlaré dels menjars i dolços típics del Festival.






El més típic d’aquest festival, i fet pel que rep el seu nom, són les nines que es col·loquen a les cases com a decoració i que representen l’emperador i l’emperadora de l’era Heian (segles VIII-XII).

Aquestes nines es col·loquen en una mena de tarima que pot tenir fins a 5 pisos i, a vegades, es decoren amb posar flors de presseguer.


Aquestes nines es passen de generació en generació, sempre a la primera filla que neix dins d’un matrimoni.

D’aquesta manera tenim que:
  • si la mare de la nena també vaa ser la primera filla, les seves nines les ha de passar a la seva primera filla, que les rep juntament amb una parella de nines noves
  • si la mare no ha estat la primera filla i té una nena, la nena rep les nines per primera vegada
  • si després neixen més nenes... doncs s’ho miren i s’aguanten, les pobres.
Pel que fa als orígens del festival, tot i que no se sap del cert, hi ha teories que els situen a l’antiga Xina, on es creu que les nines poden amagar mals esperits i que qui les té se’n pot alliberar en el moment en què es desfà de la nina.

D’aquesta manera, els nobles de l’era Heian, a Kyoto, van començar una tradició que es deia ひな遊び hina asobi, joc de nines, en què feien nines de paper i les feien baixar pel riu en barquetes per tal de desfer-se de mals esperits.

Tot i això, no va ser fins el període Edo (de principis del segle XVII al 1868), en què es va extendre a tot el país i, enlloc de fer baixar nines de paper riu avall, van començar a fer figuretes i a exposar-les a les cases.

Com he dit abans, les nines es posen en una mena de tarima de 5 pisos, i es distribueixen de la següent manera:


(Font
  • En la primera plataforma, la més alta, s’exposen les figures que representen l’emperador i l’emperadora, vestits amb roba del periode Heian
  •  En la segona plataforma, hi ha tres dones de la cort. Una d’elles es representa amb les dents negres i sense celles. Durant el periode Heian aquest era signe de què una dona estva casada o, en el cas de què fos soltera, que és la de més edat
  • En la tercera plataforma, hi ha cinc músics del teatre noh, que porten els següents instruments: un 太鼓taiko, un大鼓 ootsuzumi, el 小鼓 kotsuzumi i la flauta能管nohkan. El cantant, que enlloc de dur un instrument, porta un 団扇 uchiwa, un pai pai japonès.
  • En la quarta plataforma, hi ha representats dos ministres: el de la dreta, més jove i el de l’esquerra, de més edat. Entremig d’ells hi ha diverses decoracions en forma de diamant, com els菱餅 hishi-mochi (pastissets glutinosos d’arròs). 
  •  En la cinquena plataforma, hi ha tres samurais, protectors dels emperadors
En el cas de què hi hagi més plataformes:  
  • En la sisena s’hi exposen objectes de la vida diària de la cort: armaris per a kimonos, estufes, miralls...
  • En la setena, que seria la més baixa de totes, objectes que es feien servir quan se sortia del palau: un carruatge, una sèrie de caixes lacades per portar el menjar...

Es diu que si es deixen les nines exposades més temps del necessari, les nenes es quedaran solteres. O, si es volen deixar sempre exposades, se les ha de girar de cara a la paret.

A mi em van regalar aquesta parella de nines a l’octubre i les tinc al prestatge des d’aleshores...


Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com