30 de set. 2009

Primer concert a Nagoya

Diumenge vaig anar al meu primer concert de grups de rock indie japonesos (o el que és el mateix, de grups que no coneix ni la seva mare) a Nagoya.

Només recordar-ho em fa venir mal d'estómac i nàusees...

I no perquè els grups fossin dolents (que també...) sinó perquè l'última cosa que recordo és entrar en un wc, per despertar-me al matí següent a casa de la Josephine...

Però millor serà començar pel principi...

Per l'aniversari de la noia americana que viu al meu edifici, la Danielle, vam anar a prendre alguna cosa i vaig conèixer la Josephine, una noia de Nova Zelanda que porta tres anys vivint a Nagoya. Aquesta noia també va venir pel meu aniversari i em va caure bé, així que li vaig enviar un missatge per si volia anar a prendre alguna cosa diumenge passat. Em va dir que genial i que per la nit hi havia un concert d'uns grups japonesos indies en un club que ella coneixia a Sakae, un dels barris de Nagoya.

Així que vam quedar a les 5 al pub britànic a on sembla que sempre queden, i a on tenen Happy Hour de 5 a 7 de la tarda. ¿Qui té Happy Hour de 5 a 7 de la tarda? Si és l'hora de prendre un cafè amb pastes!!

Però en fi, vam estar allà xerrant una estona i prenent algo amb la calma, i vam anar cap al local.

El lloc en qüestió es diu Club Rock'n'roll (tampoc s'hi van trencar les banyes en pensar el nom, tampoc...) i, com tots els locals a on toquen aquests grups, era una capsa de sabates.

Quan vam arribar ja estava tocant el primer grup. Bueno, dic tocar per dir alguna cosa, perquè l'única cosa que feien era soroll... El cantant portava una borratxera a sobre...


I sí, el que porta a la mà és un tricicle, que no sé d'a on va sortir...

El segon grup eren dues noies d'Osaka que van sortir completament vestides de vermell i que bé, l'única cosa que van fer va ser soroll també...


I després d'aquest concert, ve la part en què deuria ser abduïda per un OVNI o algo, perquè recordo perfectament el concert, recordo anar al wc, però ja no recordo res més de la nit... Aleshores és quan al matí següent mires les fotos que vas fer i n'hi ha moooltes que no recordes (per sort, totes són decents i normals, no hay que lamentar daños...). Com per exemple, aquesta:



Resulta que són el tercer grup i, segons la Josephine, jo tenia una mena d'obsessió amb el cabell del tio del gorro (ara pensant-hi una mica, recordo que el cantant tenia ulls de boig...).

Després d'aquí ja vam marxar directament cap a casa... i a les 10 de la nit ja estàvem dormint! Esto no puede ser sano...

I bé, m'agradaria saber quina mena de verí és el que els japonesos serveixen com a vodka, que et fa oblidar completament la nit i et dóna dos dies de ressaca... (dos dies!!)

Nota mental: quan surtis al Japó, beu només cervesa...

小学校運動会...

... o el Festival de l'esport de les escoles primàries.

Tot aquell que hagi vist alguna vegada el Shin-chan (el seu dibuixant descansi en pau), haurà vist el Festival dels esports. Doncs no és un invent, sinó que és una cosa que existeix de veritat i que els japos es prenen mooolt en serio (com tot, clar).
El Festival dels esports té lloc cada any a finals del mes de setembre (aquest any el dia 26), però clar, el comencen a preparar des del principi del trimestre de tardor, a partir de setembre. En el festival tenen lloc diverses competicions, des de cursa de relleus, 50 metres llisos, tirar de la corda... La manera de competir és molt senzilla: cada classe es divideix en dos grups: el vermell i el blanc. La manera de triar qui forma part de cada grup és fent proves cronometrades de totes les proves per veure qui és millor i qui pitjor, i intentar fer un repartiment equitatiu de bons i dolents als dos grups.
El festival comença a les 9 del matí i dura fins passades les tres, amb una hora per a dinar. Al principi, tots els nens col·loquen les cadires separats per colors i per cursos.


Aleshores, es col·loquen també per cursos i colors i marxen al ritme d'una mena de cançó que a mi em va semblar una mica com una marxa militar, però bueno...

video


Una vegada ja estan col·locats per cursos i colors, arriba el moment de fer els estiraments de la gimnàstica matutina. Aquesta gimnàstica la posen cada matí a la ràdio i és la que fan els oficinistes japonesos abans de començar a treballar segons els reportatges sobre empreses japoneses que fan a la tele (o al principi de Heroes quan el Hiro Nakamura està al terrat amb els seus companys de feina). Si a les empreses normals això ho fan o no, no ho sé del cert perquè a on treballo no es fa. Però sí que m'han dit que a una de les piscines públiques de la Vila et fan sortir de l'aigua a cada hora en punt per fer aquests exercicis (a la que jo he anat només et fan sortir de l 'aigua per descansar 10 minuts... O_o)



A partir d'aquí ja comencen les diferents competicions. Participen tots els alumnes, normalment de 4 en 4, de manera que hi ha dos persones de cada equip. Aquestes persones a mesura que van acabant s'asseuen a un lloc a un altre depenent de en quina posició han acabat. Per a tal finalitat hi ha 4 banderes amb els números escrits en elles, que és al davant de les quals s'asseuen els nens. Quan acaba la prova en concret, es compta quants nens de cada equip hi ha asseguts al darrere de la bandera amb el número 1 i l'equip que guanya s'enduu 5 punts i l'altre 2. (Tot i que la puntuació varia depenent de la prova i de l'escola, és el més normal, aquesta distribució 5-2 és la més normal).



Una cosa divertida del Festival són els Oendan, que vindrien a ser una mena d'animadores a la japonesa. Però enlloc de noietes en minifaldilla i pompons, acostumen a ser nois vestits de traje i amb cintes al cap que fan gestos raros amb els braços i fan pitar xiulets. (Bé, també és un joc de la DS... :P)


De totes les proves, n'hi va haver dues que em van fer molta gràcia. Una vindria a ser una versió del "tirar de la corda" de tota la vida, però enlloc de tirar de la corda, es tracta d'aconseguir un pal. Els crits en directe semblaven encara més bèsties :P

video

L'altre no sé com és diu, però és la prova estrella de tot festival esportiu que se precie. Veieu, el vídeo, parla per si sol.

video

I després de tot un dia, el grup guanyador s'enduu aquesta copa.


Que bé, en realitat no se l'enduu ningú sinó que es queda a l'escola, simplement s'afegeix una tira més amb l'any i el nom de l'equip que ha guanyat o perdut.

La veritat és que és bastant interessant, i fins i tot t'impliques i t'emociones veient els nens... Tot el món es queda bastant flipat quan els dius que a les escoles espanyoles això no es fa (segur que podeu sentir una trentena de nens japonesos cridant un "Heeeeeeeeeee?!" súper japo cada vegada que explico això en una classe de primària... Bé, i entre els adults també, per a què negar-ho :P).

Però voleu que us digui un secret? Jo me n'alegro de què no n'hi hagi! :P

I per acabar, un vídeo súper-mono dels nens de segon fent un ball amb la cançó del Doraemon abans de començar la prova del "tirar de la corda" ^__^



video

25 de set. 2009

Viva la comunicación!

... o com ser l'últim mico en assabentar-se de tot. O simplement no assabentar-se en absolut.

Representa que jo ara hauria d'estar en un assaig de Taiko, però he anat al Centre Cívic i, oh sorpresa!, no hi havia ningú. I clar, evidentment, ningú m'havia avisat, pa'qué!

Igual que ahir, que el Centre Cívic estava tancat, i no em vaig assabentar fins dimecres a la tarda, en què el meu jefe em va enviar un mail per dir-m'ho...

I aquesta tarda m'he assabentat de què demà hauré de marxar a la meitat del festival esportiu dels nens, perquè he d'anar a no sé quina botiga ugandesa amb el meu jefe a fer d'intèrpret, perquè es veu que l'ugandès no parla japonès... però ja veurem quin anglès parla... d'aquí pot sortir alguna cosa divertida, perquè em sembla que dinarem allà, pel que m'ha dit el jefe...

Així que... bien por la comunicación!! En fin...

Però que bueno, que a banda d'això ha estat un dia molt bo. Avui he tingut una de les classes en què parlo sobre Espanya, i els nens han estat molt receptius i el profe també era molt guai! No com la setmana passada, que la profe era una borde (así con el pelo churretoso, no se la ve limpia) i els nens no fotien cas de res... Què monos!! ^__^

Per cert, no ve a cuento en absolut, però ahir vaig entar a una botiga d'animals d'aquí de la Vila, i tenien la Hedwig!! De debó, mireu!




Si algú la vol, la pot obtenir pel mòdic preu de 980.00 iens. Una ganga, vamos!!

Que dic jo: qui vol una òliba a casa seva? No crec que serveixin per portar el correu, tot i que veient com funciona Correus de vegades no aniria malament tenir-ne una, no?

23 de set. 2009

Tokyo mon amour

Acabo d'arribar a casa després de passar 5 dies a Tokyo.
La veritat és que fins aquest cap de setmana no m'havia adonat del que trobo a faltar Tokyo i del que m'arriba a agradar... Perquè després d'haver passat un any sencer allà, anant a la universitat i passant gairebé cada dia per Shinjuku, anar-hi per només 5 dies es fa taaaaan curt!
I encara he tingut sort que aquest per primera vegada al Japó hi ha hagut el que han anomenat la Silver week: és a dir, que han coincidit tres dies festius amb un cap de setmana, i la majoria de japonesos han tingut un pont de 5 dies. Normalment aquesta mena de ponts només el tenen al mes de maig, en el que anomenen la Golden Week (d'aquí que al pont d'ara li diguin Silver week).
Així que aprofitant aquests dies de festa, em vaig comprar un bitllet de Shinkansen i aquest dissabte vaig enfilar cap a Tokyo. Aquesta vegada vaig comprar un bitllet que li diuen puratto kodama que és una mica més barat però vas amb el shinkansen més lent. He trigat des de Nagoya fins a Tokyo tres hores... I, a veure, t'estalvies calers però tampoc és com per tirar coets, així que no crec que l'utilitzi la propera vegada que vagi a Tokyo... Això sí, com que parava a totes les estacions, vaig poder tornar a veure el mont Fuji. Com que s'estava fent de nit, només es veia com una ombra, molt molt xulo ^__^


En arribar a Tokyo, principi m'havia de quedar els tres primers dies a casa de la Moe i l'últim a casa dels meus avis japonesos. Però just la setmana passada es va morir l'avi de la Moe, així que al final he estat de ruta itinerante per les cases d'amics: un dia a casa de la Hiroko, la senyora a qui li ensenyava castellà l'any passat; dos dies a casa de la Kumiko, la meva "germana gran" dissenyadora de moda; i un dia a casa dels meus avis japonesos.

De manera que en arribar a Tokyo, vaig agafar el tren cap a Gakugei-Daigaku, al districte de Meguro, i em vaig retrobar amb la Hiroko. Vam sopar shabu-shabu (nyam!) i vam estar xerrant. També va donar la casualitat de què just en aquella part de Meguro hi havia diversos festivals, així que vaig poder veure una mica de colorido i ambient festiu.




El diumenge per la tarda, després de dinar amb la Hiroko, vaig anar cap a Shinjuku, a on m'havia de trobar amb en Fumiaki. En Fumiaki és l'intercanvi lingüístic que vaig tenir l'any passat a Barcelona. Està estudiant castellà a la Tokyo Gaidai i està súper interessat en la història de Catalunya! De fet, la seva tesina de graduació serà sobre la guerra dels Segadors! I el mes que ve té l'examen per entrar en un màster sobre història catalana! Toma ya!

Amb en Fumiaki vam estar prenent algo al Mister Donuts (a on pagues un cafè i et van emplenant la tassa tantes vegades com vulguis) i després vam anar a fer un tomb per Kabukicho. Allà vam passar per davant dels cartells que anuncien els diferents clubs de hostos (o nois que et serveixen begudes i et donen conversa) i a on fan un ranking de quins són els hostos més sol·licitats. Vaig veure aquest cartell i no vaig poder evitar fer-li una foto: no em pregunteu per què el noi en qüestió és el més sol·licitat, jo tampoc no ho puc entendre...


Després d'estar amb el Fumiaki me'n vaig anar cap a la prefectura de Saitama, al costat de Tokyo, a on em vaig trobar amb la Kumiko i el seu marit. La veritat és que són un encant! I no són pas els típics japonesos estirats i que guarden les formes: es pot parlar de tot amb ells! Ella és dissenyadora de moda autodidacta i té els amics menys poc convencionals: dissenyadors de moda, drag queens, gent que es dedica a fer escuts heràldics per a famílies aristocràtiques italianes, fabricants de violins, models, ballarines de ballet clàssic... Amb la qual cosa sempre és interessant parlar amb ella perquè sempre té alguna història per explicar.

Dilluns vam aprofitar i vam anar de compres per Shibuya i Harajuku... I vaja si vaig comprar! Madre mía qué locura!! (I el que em queda per comprar, perquè no tinc res de roba d'hivern aquí...) M'encanta l'UniQlo, si algun dia n'obren un a Barcelona, m'arruinaré! >_<>

Ah! I, evidentment, ens vam fer purikura (fotopegatines que pots decorar i recarregar fins a l'extenuació, i que són un must do si vas a Tokyo).



Dimarts va tocar el torn de fer una visita a casa dels meus avis japonesos. En Tadashi és un senyor a qui li vaig fer classes de conversa de castellà l'any passat. Ell i la seva dona també són encantadors i em van adoptar com la seva néta espanyola :P

Ells viuen la ciutat de Hino (que tiene huevos que se llame así... puta Hino... :P) a la prefectura de Tokyo, però és molt molt inaka (paraula que es fa servir quan et refereixes a un poble a on no hi ha res de res: ni bars, ni karaokes, ni res per fer... vaja, com Kiyosu xD). Però bueno, vaig poder visitar un temple força maco i xerrar amb ells una estona mentre sopàvem sukiyaki, que vindria a ser com el shabu-shabu però enlloc de sucar la carn i la verdura en salsa, se suca en ou cru batut... súper bo!!





I ja avui, amb un quilet de més i unes desenes de milers de iens menys... he tornat cap a la Vila, a on m'esperava un dia plujós... La part positiva és que el meu jefe m'ha enviat un mail per dir-me que demà és festa al centre cívic i que no he d'anar a treballar! Tot i que ja m'ho podrien haver dit abans, que ningú em va avisar, i m'hagués pogut quedar un dia més por ahí... Però bueno, aprofitaré per fer alguna cosa de profit... o no! :P
La part negativa és que m'he adonat de com trobo a faltar Tokyo... Però en fi, Nagoya també té coses bones, així que m'he d'esforçar per fer-me a la ciutat i trobar el meu racó, igual que vaig trobar el meu racó a Tokyo. I cal tenir en compte que no em vaig adonar que m'agradava Tokyo fins passats 6 mesos, així que que ja m'agradi Nagoya és tot un èxit!.
Així que seguiremos informando...
Per cert, que si algú vol veure totes les fotos, les que poso al blog i les que no, pot visitar la meva pàgina al Picasa a on pujo tots els àlbums ^___^

18 de set. 2009

Festa de benvinguda, tercera part...

... o com fer d'intèrpret per un músic de jazz americà sense tenir ni idea de jazz.

Ahir vaig tenir la meva tercera festa de benvinguda.

Us peguntareu: "però si fa un mes i mig que vas arribar?"

I jo us respondré: "pero desde cuándo es eso importante?"

Així que res, ahir vaig anar a sopar amb el que va ser l'alcalde del poble que promoure l'agermanament entre la Vila i Jerez, la seva senyora i el cap del meu departament (no el meu jefe directe, sino el jefe del meu jefe).

Aquest matrimoni, el senyor T. (Mister T. xD) i la seva senyora, els vaig coneixer farà cosa d'un mes perquè estan enamorats d'Espanya i clar, sent la nova i sent també espanyola, doncs volien veure com era. I van resultar ser una parella en la seva 70 molt agradables i realment enamorats d'Espanya: tenen fotos de Jerez de la Frontera per tot arreu, i fins i tot una foto del príncep i la Leti!

Aquell dia vam estar prenent cafè i, quan ja s'acomiadaven de mi fent-me dos petons (sempre em saluden i s'acomiaden fent-me dos petons!!) em diu la Sra. T.: "Et volia preguntar si, com a favor personal, no ens podries fer d'intèrpret per un músic de jazz que vindrà a fer un concert a Kiyosu". I jo, clar, portava dues setmanes allà, estava amb el cap del meu departament i em va saber greu dir que no, i vaig acceptar.

L'home que venia es diu Michael Mainieri es veu que és força famós dins el mundillo i porta gairebé 60 anys tocant!

El concert havia de tenir lloc al temple que hi ha al costat de la casa, perquè resulta que el Sr. T és la 24a generació que té cura d'aquell temple! (No és exactament el mateix, perquè es va cremar totalment fa uns 100 anys, però l'original es va construir fa uns 300 anys o una cosa així, o sigui que té una llaaarga família!).

Així que el diumenge 13, dia del concert, al matí vam anar a recollir al Sr. Mainieri a l'estació de Nagoya i vam anar cap a Kiyosu, a on havia de preparar tot el tinglado del vibràfon (mena de xilòfon, que és l'instrument que ell toca) i tota la pesca del concert. I jo allà traduint què deien uns i què deien els altres...

Aquesta part no va ser tan difícil de traduir, però quan va arribar l'hora del concert, representa que havia de sortir jo davant de tothom (unes 50 persones o així van anar a veure el concert) i traduir el que en Mainieri digués... Sort que és un home parco en palabras i només va fer una explicació, que va ser lliurement interpretada al japonès per una servidora, que ho va fer tan malament com va poder, però bueno... va durar poc.

Després del concert vam sopar tots junts (el matrimoni T., els seus fills i néts, la professora de Vibràfon de la Universitat de Música de Nagoya, el Sr. Mainieri i jo.

Aquí estem, després d'haver sopat (la japa va tocar un parell de cançons amb ell)

I ja acabat el concert, es van endur el Mainieri cap a Nagoya i jo me'n vaig anar cap a casa.

La veritat és que no va estar del tot malament, si no tenim en compte el fet que no se'm dóna gens bé parlar davant de la gent, i menys en japonès, i menys interpretant de l'anglès al japo sense tenir ni punyetera idea de sobre què estic parlant... però va ser una experiència xula el parlar amb aquest músic... vivia al mateix edifici que Billie Holiday i Jimi Hendrix, es va criar al Bronx (esto é el Brons!) i ara viu a Woodstock... i de jove el confonien amb Al Pacino! xD

Així que res, aquí la Nemui, la reportera más dicharachera por los lares japoneses, es va estrenar com a intèrpret. Qui m'ho hauria de dir...

16 de set. 2009

Sky Promenade

La Nemui acaba de tornar a casa desrprés d'haver vist tot Nagoya (i jo crec que fins i tot el meu apartament :P) des del pis 46 de l'edifici Midland Square, i acaba de confirmar la seva debilitat per veure ciutats de nit des de les alçades ^__^

Avui he pogut trobar-me per fi amb l'Andrew, el noi escocés que vaig conéixer a l'orientació de Tokyo i que viu dos pobles més enllà del meu. Quan ens hem trobat, m'ha preguntat si ja havia anat a l'Sky Promenade i com que li he dit que no, m'ha dit que ho havia de veure, així que off we go!

L'Sky Promenade és un mirador de dos pisos que es troba a la planta 46 de l'edifici Midland Square just davant de l'estació de Nagoya (que, de fet, és un dels gratacels que veig des del meu balcó :P). Per entrar s'han de pagar 700 iens, però resulta que cada vegada que entres i prens alguna cosa al bar del mirador, et regalen un vale per entrar gratis la següent vegada. I el bar és a preus normals, o sigui que pots prendre un te que et costa 400 iens i pots entrar gratis una següent vegada, així que mola!

Jo aquesta vegada he entrat gratis perquè l'Andrew tenia tickets i m'ha convidat, i també m'ha convidat a prendre algo perquè dilluns va ser el meu aniversari, o sigu que nit rodona :P (La veritat és que em mola la cosa aquesta dels britànics i els americans que et conviden a prendre algo quan és el teu aniversari i no al contrari com a Espanya... De fet, dilluns no vaig fer més que rebre begudes gratis per totes parts, fins i tot per part dels de la izakaya a on vam anar a sopar! xD).

I bé, la pena és que no duia la camera amb mi, així que tot i que duia el mòbil no he fet fotos. Excepte aquesta que s'ha ofert a fer-nos la cambrera...



El que es veu blau al darrere és fruit d'una mena "d'espectacle" que fan cada mitja hora, en què comença a sortir com vapor d'aigua des de sota de la plataforma a on està el bar i uns llums que van canviant de color.

La veritat és que les vistes són molt maques! Nagoya no té la concentració de gratacels que té Tokyo, de manera que tot es veu més pla. A més, el traçat de la ciutat és molt més rectilini, més en forma de graella, de manera que pots veure clarament les avingudes i una certa forma de la ciutat, i no com a Tokyo en què no es distingeix un sol carrer i només veus cases, edificis, llums i gratacels en 360º. I tot i que veure Tokyo de nit des de les alçades és increíble, les vistes des de l'Sky Promenade molen molt!

Així que, com que aquesta vegada no he dut la camera, ja tinc excusa per a tornar-hi... i a més de gratis! ^___^

15 de set. 2009

Eli-sensei

Mare meva! Fa tant de temps que no escric res, que ja no sé ni per on començar... Si fes un post explicant les últimes dues setmanes seria encara més llarg del que ja acostumen a ser els meus posts, així que com diria Jack el Destripador, vamos por partes (chiste malo, lo sé :P)
Ja han passat gairebé dues setmanes des que va començar el mes de setembre (demà és el meu aniversari, no em puc creure què ràpid que ha passat
el temps!!) i com bé sabran aquelles persones que fidelment llegeixen aquest bloc, al setembre començava la meva feina a les escoles.

El curs escolar japonès és diferent que l'espanyol. Al Japó, el curs comença al mes d'abril, a l'agost tenen un mes de vacances, després tenen des de setembre fins a desembre, una setmana de vacances de Nadal, i l'últim trimestre que va des de gener fins al febrer o principis de març. De manera que jo he començat a fer classes al segon trimestre, i no a principi de curs com
passaria a la majoria dels països occidentals.
Així que l'1 de setembre ja em veieu a mi anant a la cerimònia d'inauguració de les dues escoles a què vaig a fer classe. La cerimònia començava a la mateixa hora a les dues, de manera que a les 8.20 vaig anar a la de Kojô-Shôgakkô i, en acabat, a la de Nishibi-shô.
I què és el que pintava la Nemui en aquesta cerimònia? Doncs fer una self-introduccion: ja em veieu a mi, pujant a l'escenari i presentant-me davant de 400 nens que em miraven com si acabés d'aparéixer un extrate
rrestre. La veritat és que va ser curiós veure com 400 nens em deien: お早うございます!! (Bon dia!!) cridant alhora i veure com repetien el meu nom per lo bajini després de presentar-me.
L'1 era un dimarts, i jo vaig al Kojô els dilluns, i a Nishibi-shô els divendres. De manera que el dia 4 vaig anar per primera vegada a Nishibi-shô.
En aquesta escola no he de fer ben bé de profe d'anglès, perquè com que de moment l'anglès no és obligatori fins a cinquè curs, els nens de primer a quart no en fan. Així que el que he de fer jo és el que ells anomenen "Comprensió internacional". Que no és res més que parlar-los sobre Espanya.
La veritat és que quan vaig parlar amb el director del cole em va dir que, com que no feien anglès, la majoria dels dies estaria asseguda a la meva taula a la sala de professors sense fer res, així que no em vaig preparar res pensant que en ser el primer dia, doncs això, que no tindria res a fer. Però resulta que aquell dia havia d'anar amb els del grup 1 de primer curs just a primera hora per parlar-los sobre Espanya. Com que no sabia què dir-los, vaig començar a parlar de les diferències entre els coles espanyols i els japonesos, que n'hi ha moltes!! I que ja explicaré un altre dia amb detall, que sino us avorriré massa... :P
I escolta tu, no se'm va donar pas malament del tot! Fins i tot va semblar que m'escoltaven i que entenien alguna cosa!!
A més a més d'haver de fer la xerradeta, a l'hora del dinar també em va tocar anar a la seva classe i menjar amb ells mentre em feien preguntes. La veritat és que és bastant complicat entendre'ls mentre tenen la boca plena, sona música pels altaveus i et parlen fluixet (bé, i sense obviar el petit detall de què parlen en Japonès :P
Així que a l'escola Nishibi-shô, la dinàmica és: cada dia parlar sobre Espanya a una classe diferent, i després dinar tots junts.
En canvi, la dinàmica al Kojô és diferent. Allà només ajudo al profe encarregat de cada classe a fer classe d'anglès, i després dinar amb els nens d'una altre curs. La veritat és que no és molt complicat perquè bàsicament s'ensenya vocabulari i jo només he de repetir les paraules i ajudar als jocs, no he de portar tot el pes de la classe. Tot i que en només dues classes que he donat, ja es pot veure la diferència d'actitud davant l'anglès i davant la meva presència a la classe...
Però bueno, tampoc he tingut cap problema. Al contrari!! Ahir arribo al Kojô i em trobo amb una carta dirigida a mi a la meva taula. En obrirla, era d'una alumna que em donava la benvinguda. Què mona! També havia deixat un altre sobre amb un full en blanc, de manera que li pregunto a I-sensei (que crec que vindria a ser com la meva "responsable" allà, tot i que ningú m'ha dit res al respecte) de quin curs és aquella nena i si representa que li he de contestar la carta. Em va dir que era just del curs a on havia d'anar a fer classe aquell dia i que si li contestava segur que es posaria molt contenta. Així que li vaig contestar i li vaig donar, i sí, es va posar molt contenta! De fet, les senyores que s'encarreguen de posar el te i de repartir el menjar per als professors em van dir que segur que si altres nens s'assabentaven, que segur que l'imitaven i m'escrivien cartes. Seguiremos informando! I a banda d'això, una altra nena em va regalar un dibuix :P
Així que ja veieu, qui m'havia de dir a mi que acabaria davant d'una colla de nens de primària japonesos parlant sobre Espanya? Però és tota una realitat. I sino em creieu, aquí en teniu la prova... :P

Aquí els estic ensenyant un mapa-mundi perquè veiessin que Espanya i el Japó estan moooolt lluny.



I això és Espanya!



Els nens espanyols no dinen al cole, dinen a casa



Aquí aquest nen m'estava fent una pregunta :P
Posted by Picasa

10 de set. 2009

La Nemui ja té connexió d'internet a casa!

Doncs sí! Després d'un mes i mig ja puc escriure a casa tranquil·lament i directament al blog! Ja no he d'escriure el post al word, guardar-lo a l'USB, anar a la feina i pujar l'escrit intentant que ningú no em vegi... :P

Cap a les 5 de la tarda o aixi ha vingut un senyor d'NTT, que seria la Telefònica japonesa, i m'ha conectat els trastos i m'ha donat línia. Però instal·lar les coses i tal a l'ordinador ho he hagut de fer jo... i aquí és on ve la part d'orgull... tot i estar tot en japonès, i que jo no tinc ni idea d'ordinadors i entro en pànic quan es tracta de fer qualsevol cosa que se surti del normal, ho he pogut instal·lar correctament!!

L'únic és que no he aconseguit instal·lar el router wifi encara... i no entenc per què, perquè he seguit tots els passos... però en fi, avui ja estic massa cansada per intentar-ho de nou...

Però ara que ja tinc internet, quedeu avisats de què en breve em posaré a actualitzar amb coses d'aquesta última setmana, que hi ha hagut alguna coseta interessant i tot :P

1 de set. 2009

Perque rigueu una estona...


Perdoneu que escrigui aquest breu post sense accents, pero es que l’estic escrivint des de l’oficina. Segur que ja deveu estar tots cargolant-vos pel terra del riure. Si, ja se que estic ridicula, pero es un dels preus que s’ha de pagar per ser passejada com un mico de fira per tot arreu.

Les fotos de la discordia me les va fer el meu jefe amb el meu movil quan vam anar a visitar el Castell de Kiyosu i van voler que em poses aquesta armadura de samurai, que han fet aqui a Kiyosu a partir de llaunes reciclades!!

Lo que tiene que sufrir una… :P


Un samurai amb faldilla i sabatilles d'estar per casa... Vamos, intimida que te cagas!! xD







Nemui 1 – Bricomania 0!

Per a mi és una sensació nova el fet de poder anar a un centre comercial, entrar en una botiga, i poder-me comprar roba sense haver-me de preguntar tres vegades si de debó necessito el que acabo d’agafar, perquè tot i que no sóc rica (què més voldria...), el sou que tinc ara em permet donar-me alguns capricis (que ja em tocava...).

I la febre consumista va arribar al seu extrem diumenge passat, quan vaig anar amb la Yumiko, la meva amiga que viu a Nagoya, a comprar coses pel meu pis. Perquè tot el que hi havia al pis fins ara era: dues tauletes baixetes i petites, una nevera, un microones, tres futons (matalassos per dormir sobre el terra) i un prestatge. Res de cadires, ni taules decents... Portava ja 20 dies asseguda a terra a sobre d’uns coixins! I jo no estic feta per estar asseguda a terra...

Així que vaig fer una llista de coses que necessitava urgentment, vaig designar-me un pressupost màxim, i vaig anar amb Yumiko cap el Nitori, que vindria a ser un IKEA japonès, però molt més barat que l’IKEA. Era tan barat, que vaig poder comprar tot el que volia, i encara alguna cosa mes, per la meitat del que em pensava gastar! A més, m’ho van portar tot a casa per poc mes de 30 euros!! Dimecres va ser el dia que m’ho van portar tot, i semblava el dia de Reis, obrint tantes caixes!!

La veritat és que estava una mica espantada perquè, igual que les coses de l’IKEA, els mobles te’ls porten desmuntats i els has de muntar tu. Així que amb la melodia de bricomania al cap, em vaig posar a obrir caixes i a muntar prestatges i taules... Tot i que no va ser tan complicat: era bastant per a micos, perquè fins i tot jo vaig poder muntar els prestatges que vaig demanar!!

Un cop tot muntat i col・locat al seu lloc, vaig pensar: “Això ara sí que sembla casa meva!” Encara em falten coses per comprar, però estic tant contenta i m’agrada tant tot el que tinc ara!! ^____^

Aquest és el resultat!! Qui s’anima a venir a veure el meu niuet? ;-)






















Les he muntat jo!! ^__^








Festa de benvinguda, segona part...

... o com ser coneguda per tothom sense tu conèixer ningú

Doncs sí, senyors, a banda de la festa de benvinguda que em van preparar els meus companys d’oficina, dissabte 22 en vaig tenir una altra. Perquè sembla que jo aquí sóc la nova celebritat del poble i tothom es vol fer una foto amb mi. Fins i tot quan baixo a comprar al súper amb les pintes sempre hi ha algú que em crida pel meu nom i em parla, però que jo no sé qui és. Segur que me l’han presentat en algun lloc, però no puc recordar tantes cares i tants noms de cop!

La festa que em van fer el dia 22 va ser una mica diferent que la que vaig tenir amb els companys d’oficina. Aquesta vegada l’organitzaven els membres de l’Associació Internacional de Kiyosu, perquè em volien conèixer. Així que dissabte a les 11.30, al mateix Centre Cívic on treballo, em vaig reunir amb les 20 i escaig persones que formen part de l’associació.

L’associació està formada bàsicament per iaiets i iaietes, i alguna mestressa de casa en sus cuarenta, que sembla que no tenen molta cosa a fer a casa seva i es dediquen a organitzar festes i actes amb els guiris que viuen al poble. La veritat és que organitzen forçaa coses: jornades gastronòmiques, cursets de cuina, un cop l’any munten una festa internacional a on, a banda de menjar (of course!) també es fan demostracions de la cultura dels diferents països... I clar, jo com a Coordinadora de Relacions Internacionals (que maco quedarà al meu CV, tot i que la meva feina no és tan glamourosa xD), doncs sóc com la seva joia de la corona i em volen a tots els seus actes (léase, monete de feria).

El que vaig fer a la festa va ser bàsicament veure un vídeo de la Festa Internacional que van fer aquest any, fer una jiko-shokai 自己紹介、i foto commemorativa. La veritat és que el moment de la foto va ser una mica raro, perquè van posar una cadira al davant de tot a on em van fer seure, al costat em van posar dues cadires mes a on van seure les dues persones mes grans de l’Associació, i la resta de la gent al darrere meu. Em vaig sentir com si fos la Reina a la foto de Nadal... Molt raro, la veritat, jo no estic acostumada a ser el centre d’atenció d’aquesta manera...

Després de la foto vam dinar tots plegats, i mentre dinàvem tothom es va anar presentant. Evidentment, només recordo el nom del president y la vicepresidenta, i perquè tinc les seves targetes, que sinó... Com puc enrecordar-me del nom (i la cara!) de mes de 20 persones que se’m presenten de cop? Aleshores és quan em trobo gent al súper que em parla i no sé de què em coneixen xD

Quan vam acabar de dinar, em van estar fent preguntes: “què t’agrada del Japó?”, “per què et vas posar a estudiar japonès?”, “t’agrada el menjar japonès?”, “t’agrada el natto?”. Un fins i tot em va preguntar per Andorra i em va preguntar si formava part de la UE (cosa que no sé >_<) i si no s’havia unit encara a Espanya. Em va sorprendre bastant que conegués l’existència d’Andorra, la veritat... També em van preguntar: “parles algun idioma més a banda de castellà, anglès i japonès” i el meu jefe va contestar per mi: “Català!”. I ja em veieu a mi explicant què és el català, que no és un dialecte sinó un idioma diferent del castellà i tota la pesca... Si tal com em va dir el Luis, hauré de parlar amb el Carod, perquè m’estic convertint en l’ambaixadora de Catalunya al Japó! Potser em dóna una feina i tot quan se m’acabi el contracte aquí... Algú em pot dir com el puc trobar? :P

Festes de benviguda


Buff, fa tants dies que no escric res, que ja no sé ni per on començar!! Ho aniré fent per parts, perquè no és que hagi fet molt, però sinó acabarà sortint un dels meus quilomètrics posts i no s’ho llegirà ningú! xD

Bé, per començar, ens hem de remuntar a l’últim post que vaig escriure de pressa i corrents dient que els meus companys d’oficina m’havien muntat una festa de benvinguda, 歓迎会, el 20 d’agost. Jo no tenia molt clar com seria. De fet, com vaig escriure, em pensava que seria alguna cosa formal, amb tot de gent que no havia vist en ma vida i a on m’arrossegarien d’un lloc a l’altre com si fos un mico de fira (que bàsicament, és el que sóc la majoria de vegades...).

Però em vaig equivocar. De fet, només vam ser els meus companys d’oficina (menys una companya que tenia el fill malalt, i el company que no m’ha dirigit la paraula des que vaig arribar) i tres persones més que no treballen a la meva mateixa oficina, però que són del meu mateix departament dins de l’ajuntament, a saber, el Departament d’Educació Continuada, 生涯学習課, del qual ja en parlaré en un altre moment.

Vam arribar a la izakaya (que vindria a ser com un bar de tapes japonès) una mica abans de les 6, perquè tot i que la festa en principi començava a les 6, els japos arriben sempre 15 o 10 minuts abans perquè el que s’ha planejat comenci exactament a aquella hora. I així va ser. A les 6 en punt el noi més jove del grup, que jo vaig deduir que actuava com a “mestre de cerimònies”, es va aixecar i va dir en Keigo (el registre honorífic, of course) que fent el kanpai (乾杯)d’inici em donaven la benvinguda i es donava per començat oficialment el sopar.

Us explicaré una mica com funcionen totes aquestes formalitats perquè us feu una idea de l’ambient, tot i que jo tampoc es que ho tingui molt clar... Així que ho explicaré a partir del que vaig poder veure, tot i que potser no és igual en totes les ocasions.

Com ja deveu saber, la societat japonesa és una societat molt ritual i a on tenen cerimònies per a tot. Fins i tot per un sopar de companys d’empresa, que en principi és bastant informal tot i que formi part de la feina, s’ha de seguir un ritual.

Per començar, ningú no beu res abans que qui fa com de “mestre de cerimònies” doni el sopar per començat, i es faci el kanpai, o brindis, que marca l’inici del sopar. Tothom diu alhora “Kanpai”, es brinda, es beu, i aleshores comencen a portar el menjar.

Després del kanpai, en aquest cas el meu jefe em va presentar (tot i que ja em coneixien tots, però és part del protocol) i aleshores jo també vaig haver de parlar de tothom, fer una “self-introduction” o jiko-shoukai 自己紹介, que sembla que aquí adoren, tot i que jo odio.

Una vegada acabades les formalitats, la gent menja i beu. I menja i beu molt i molt! Una altra característica de les festes japoneses és que la gent no se serveix la seva pròpia beguda, sinó que te l’ha de servir algú altre. De manera que has d’estar atent de qui del teu voltant té el got mig buit per omplir-li abans que se l’acabi. I si te l’omplen te l’has d’acabar, de manera que us podeu imaginar com la gent acaba completament borratxa. Al Japó, de fet, no esta mal vist beure i emborratxar-se en aquest tipus de reunions. Al contrari: si algú diu que no beu alcohol el miren com si fos un bitxo raro i no fos digne de confiança.

Però tot i que els agrada molt beure i que ho fan molt sovint, la veritat és que no saben beure i no tenen gaire tolerància a l’alcohol que diguem... (“Yo no tolero el alcohol, buah!”, Testimonio de Liza Minelli, Hora Chanante). Una biòloga em va dir una vegada que era a causa de què als japonesos els faltava un enzim que ajuda a processar l’alcohol... Jo no sé si això de debó és científic o no, però jo sempre ho he conegut com a “el gen japones” :P I científic o no, la veritat és que fins i tot jo tinc més aguante que ells, i ja és molt dir...

A causa d’aquesta manera que tenen de servir-se les begudes, s’obliguen a beure molt i a més molt ràpid! De manera que en menys d’una hora ja els tens a tots completament vermells i completament borratxos.

Als japonesos també tenen com una mena d’obsessió amb el menjar: cada regió té el seu menjar típic, i quan parlen d’un lloc, el primer que et diuen és quin és aquest menjar típic. Durant el sopar vaig tastar una de les especialitats de l’àrea de Nagoya, les tebasaki 手羽先、que no són més que aletes de pollastre fregides, que porten pebre, sèsam i no sé exactament què més, però que estaven boníssimes!! A banda de les tebasaki van portar com deu plats diferents! Una passada, de debó!

I enmig dels efluvis de la cervesa i de tal pantagruélico festín, tothom parla amb tothom, els jefes parlen amb els subordinats de tu a tu, i és un dels moments en què tothom es relaxa, diu el que pensa i riu. I, en principi, el que es diu en aquest tipus de festes queda dins la festa, i no es té en compte un cop es torna al lloc de treball.

Finalment, un cop ja està tothom completament borratxo i ja no queda menjar a la taula, el mestre de cerimònies diu que la reunió es dóna per acabada, tothom pica de mans una vegada (cosa que té un nom, però que no recordo quin és) i aleshores ja tothom torna a casa seva.

La festa aquesta va començar a les 6 de la tarda (sísí, l’hora del berenar, però ja era negra nit quan vam arribar a l’izakaya), de manera que a les 9 ja estvem fora, tot i que després del sopar i de què ja feia hore que era de nit semblava ja que fos mitjanit...

La veritat és que va estar força bé, i no va ser pas com jo me la imaginava. Tinc sort que l’ambient a la meva oficina no és molt estirat, al contrari, a tothom se’l veu molt relaxat i són força amigables. El que passa és que la barrera de l’idioma i la manca per part meva de coneixement de com funcionen les relacions socials dins de la feina encara fan que no em pugui relacionar del tot bé amb ells. Però bueno, tinc la sensació de què fan tot el que poden perquè jo no em senti malament. I m’imagino que el fet que el jefe sigui una bellíssima persona i molt campechano també ajuda a que l’ambient sigui tan bo.

I sí que és veritat que no em parlen gaire i que no són l’alegria de la huerta, però tampoc és que es parlin molt entre ells, la veritat...
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com