Bon Odori 2012 (Primera Part)

El cap de setmana passat ha estat el Bon Odori del meu barri.

Tot i que és la segona vegada que hi participo, a diferència de l’any passat aquest any el dissabte vam ser només dues persones per tocar: una nena de sisè i jo.

El Bon Odori van ser dues hores i mitja, però els nens marxen a casa a les 9, així que vaig estar una hora tocant jo sola... Va estar bé, però és més divertit si hi ha algú més amb qui poder parlar i anar-te turnant...

Diumenge va venir un altre company, així que es va fer una mica menys feixuc. Fins i tot vaig poder ballar una de les cançons! Tanko-bushi炭坑節!

Amb unes nenes d'un dels meus coles!

El matsuri de la Vila del Pingüí

El dia 2 de juny va ser el matsuri  祭り de la Vila, és a dir, el festival. I, mentre seia al costat del riu i mirava com el castell de focs omplia de colors el cel, i els nens emocionant-se amb els seus ohs i ahs, vaig sentir que l’estiu ja havia començat.

Els festivals d’estiu japonesos, tot i que tenen coses en comú amb les festes majors d’estiu de casa, també tenen alguns aspectes diferents.

Els festivals japonesos normalment acostumen a tenir un origen religiós, principalment xintoista. Molts tenen lloc en temples, on es treuen els mikoshi 神輿, una capella portàtil xintoista on representa que viu l’esperit del déu en qüestió.

El festival de la Vila no té origen religiós. El que es treu a passejar són dos dashi　山車, una mena de carros de fusta on hi ha els karakuri ningyô　からくり人形, uns ninos articulats que a mi, sincerament, em fan força por.

La gent de la Vila està molt orgullosa d’aquests dashi　山車, perquè es veu que es conserven des de finals del segle XIX. Aquest dashi són arrossegats per homes que van vestits amb pantalons curts i happi　ハッピ, una mena de bates de cotó típiques dels festivals. A dalt, hi ha nens que mouen els ninos i, a la part d’abaix de la carrossa, mig amagats, hi ha els músics, que toquen el shinobue 篠笛, una flauta típica japonesa, el tsuzumi 鼓 i el shime-daiko 締め太鼓.

Jo no sé vosaltres, però el que jo sempre esperava amb molta il·lusió era anar a la fira, als “cavallitos”, que li déiem nosaltres. Malauradament, per norma general, als festivals japonesos no s’hi acostumen a muntar, de cavallitos.

Potser perquè a diferencia de les nostres festes majors, els festivals japonesos acostumen a durar un o dos dies. Acostumada a Festes Majors que duren una setmana, amb balls, actes, concerts, les paradetes, la fira... em va sorprendre molt que els festivals japonesos fossin tan curts. De fet, quan em els japonesos em pregunten si a casa tenim festivals i els dic que duren una setmana, al·lucinen. Clar, es pensen que tothom està una setmana sense treballar i que les botigues estan tancades... Quan els explico que no és el cas, encara al·lucinen més, perquè aleshores no entenen com la gent, treballant, pot assistir a tots els actes que se celebren...

Si una cosa no pot faltar en un festival japonès és el menjar. De fet, més que d’altres aspectes, el que esperen amb il·lusió els nens és menjar tantes coses com puguin. El que més crida l’atenció són les paradates de menjar, que en japonès es diuen yatai 屋台.

Segons la regió, el menjar que s’hi serveix varia, però hi ha paradetes que no poden faltar:

• Les de kara-age から揚げ, que són boletes de pollastre fregit. Normalment te’ls serveixen en uns gotets de cartró amb un pixito de fusta perquè te’ls vagis menjant. Aquest any vaig veure per primera vegada paradetes en què pagaves pel got gran o petit i podies ficar tantes boletes com t’hi cabessin. Va ser divertit veure com els nens estaven allà triant i retriant i intentant apilar tant pollastre com poguessin.

• Les de yakitori　焼き鳥, que són pinxitos de pollastre.

• Les de yakisoba　焼きそば, que són fideus fregits amb una salseta molt bona amb col, ceba i carn de porc. Per sobre, hi posen gingebre vermell i katsuobushi　鰹節, que és bonítol sec tallat ben primet.

• Les d’okonomiyaki　お好み焼き, que vindria a ser una mena de truita japonesa feta amb una base d’ou, farina i col, a la que se li pot posar a dins els ingredients que t’agradin. Als festivals, però, normalment només t’hi posen carn de porc. La salsa de l’okonomiyaki  també està molt bona i, com als yakisoba, per sobra t’hi posen katsuobushi.

• Les de takoyaki　たこ焼き, que són unes boletes de massa amb pop a dins.

• Les de kastera　カステラ, que són uns dolços fets amb una massa que suposadament van introduir els portuguesos abans de què el país es tanqués a l’exterior. Normalment tenen una forma rodoneta i són de color marronet. Però també n’hi ha de formes de personatges famoso entre els nens. En el del meu poble se’n podien trobar de Pikachu i de l’Anpanman, un súper-heroi que els més petits adoren (jo crec que és una mica raro, però això donaria per un altre post...)

• Les de choco-banana　チョコバナナ que, tal com el propi nom ja anuncia, es tracta de plàtans recoberts de xocolata. També n’hi ha que estan recoberts de xocolata rosa o blava o verda. Aquest any, per primera vegada, també vaig veure choco-pain　チョコパイン, que és pinya recoberta de xocolata. Estava bona ^^

• Les de kakigôri　カキ氷, que és el gelat típic japonès. Vindria a ser com una mena de granissat però amb el gel més compacte i picadet encara més petit. Però, enlloc de posar-hi suc, el que se li posa per sobre és xarop de diferents gustos: coca-cola, maduixa, taronja, llimona, meló, raïm i “blue-hawaii” (no sé si aquest últim serà la versió del nostre gelat de pitufo...).

Evidentment, el menjar de fira no està bo, però sempre hi ha les ganes de voler tastar-ho tot.

I vosaltres què, ja esteu preparats per a les festes majors?

La Vila ＝ Uganda + flamenc?

Quina és la relació que, al Japó, uneix Uganda i Espanya?

Doncs que Espanya té una ciutat agermanada amb la Vila i que Uganda és un país “amic”, designat durant l’Expo de Nagoya de 2005.

I encara una més. El dia 25 de març es va celebrar a la Vila el Festival d’Uganda, organitzat per una associació formada per un grup d’estudiants universitaris amb el suport de la JICA (Japan International Cooperation Agency).

Com que se celebrava en una de les instal•lacions del meu departament, des del principi vam col•laborar en l’organització de l’esdeveniment.

Però no només això. La meva supervisora i jo també hi vam participar col•locant un stand amb els dibuixos enviats pels nens de Jerez de la Frontera.

També vam fer un taller de fer gomes de cabell.

Vaig acabar fins els nassos de fer tants “shushu” シュシュ! Més de 50, en vam cosir! Però les nenes s’ho van passar bé, i eren taaaan mones!

Imagino que no es deu entendre massa la lògica de l’acte: què hi pinteu una espanyola i una japonesa fent gomes de cabell en un stand amb dibuixos de Nadal, enmig d’un festival sobre Uganda?

Doncs espereu, que la cosa encara es posa millor!

A més a més, hi va haver una actuació de flamenc!

Tot va ser idea del meu cap de personal que, seguint la filosofia de aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid, va arribar a la conclusió següent:

1. Uganda és un país “amic” de la Vila.
2. Espanya té una ciutat agermanada amb la Vila.
3. El festival se celebra a la Vila.
4. Per tant, no passa res si encabim amb calçador una actuació de flamenc en un festival sobre Uganda

Estic convençudíssima de què més d’un i més de dos van marxar pensant que el flamenc és un ball típic d’Uganda! Us imagineu a un japonès anant a Uganda i preguntant a on pot trobar un tablao? Temps al temps!

Ise Nihon Taiko Matsuri 2011

Avui, coincidint amb què a casa és la Diada de l'11 de Setembre, jo he anat per segon any consecutiu al festival nacional de Taiko a Ise.

Tot i ser diumenge, m'han vingut a buscar a les 6.30 i, després de dues hores de viatge, hem arribat a Ise, la ciutat més sagrada de tot el Japó. Allà, abans de res, hem anat a visitar el temple d'Ise i després hem fet parada per menjar un dels dolços típics de la ciutat: akafuku-kôri 赤福氷 una mena de gelat típic japonès fet de gel picat, amb xarop de te verd.

I venia amb sorpresa! Perquè en arribar al fons, et trobaves el típic akafuku 赤福, que no és més que un mochi もち(pastisset d'arròs al vapor) amb anko あんこ(pasta de fesol vermell dolça). Boníssim!!

I després de menjar, ja hem anat a veure les actuacions de taiko (allò que els japonesos en dirien hanayori dango, "més que les flors, els pastissets d'arròs", és a dir, més que anar a fer alguna cosa, el menjar :P).


Aquest any no n'hem pogut veure moltes perquè hem hagut de tornar d'hora, però ha valgut la pena.


El primer grup que hem vist es diu Himukashi ひむかし i ha estat força bé.

Tot seguit hem anat a l'escenari que estava al costat del riu i hem vist l'actuació del Matsudaira Wadaiko 松平わ太鼓, que són de la mateixa prefectura on visc jo i sembla ser que els meus companys de taiko també els coneixen.

I l'actuació que ha valgut la pena ha estat la de Miyake-daiko geinô dôshi-kai 三宅島芸能同志会. 


Aquest estil de taiko va començar el 1820 en un festival a l'illa de Miyake, a 180km de Tokyo. El senyor Tsumura va crear el grup actual el 1975 i ara ell i els seus tres fills són els representants i han creat una escola per estendre l'estil i fan cursets i tal.


De fet, jo fa un parell de mesos que vaig anar a un assaig i la veritat és que mola... però es carreguen un munt els genolls... i de fet, jo vaig estar tres setmanes amb el genoll fotut... 

Però és que després de veure el tros de fills que té aquest senyor i que també són profes de l'escola, he decidit que els envio un mail demanant-los que m'adoptin, faig les maletes, i em mudo a Tokyo amb ells!! 

És que clar, se'm posen a tocar així a un metre de distància i clar, una no respon xD


Tot i que ha fet molta calor i que han caigut dos xàfecs importants que han fet que alguns grups haguessin d'escurçar cançons, una vegada més he comprovat que, si em poses un home amb bons braços, bona esquena i que toqui un taiko, ja m'has fet feliç xD


L'any vinent no hi falto! 


Si voleu veure totes les fotos que he fet al festival (inclòs reportatge als germans Tsumura :P), només cal que cliqueu aquí a baix!

Connexió Japó 26 - L'O-bon odori

Aquest cap de setmana han estat les vacances de l’O-bon お盆, la festivitat buddhista dels difunts. 

I aquí us deixo amb l’últim Connexió Japó de la temporada, en què parlo sobre l’esdeveniment més esperat per a tothom durant aquesta època: l’O-bon odori　お盆踊り, o la dança del bon, que té lloc a gairebé tots els pobles de Japó durant el mes d’agost.

A la Vila, l’O-bon odori va tenir lloc el cap de setmana del 7 i el 8 d’agost. I jo hi vaig anar amb el meu grup de taiko!! Va ser súper xulo, perquè vaig pujar a tocar dalt de la yagura 櫓, l’escenari de dos pisos al voltant del qual es balla l’O-bon odori. 

I el segon vespre vaig tocar a dalt de tot! ^_^

Un dels O-bon odori més famosos de tot Japó és el que se celebra a Gujô Hachiman 郡上八幡, un poble súper petit emmig de les muntanyes de la regió de Gifu. Allà, la música tradicional del ball la toquen en directe músics asseguts a dins de la yagura, i es balla tota la nit non-stop durant dos dies.

Aquest és un video d’un moment d’un dels balls... Qui m’havia de dir a mi que, dos anys després de veure un O-bon odori per primer cop, estaria tocant un taiko a dalt de tot de la yagura... 

Segon cap de setmana a Tokyo!

Bé, després de desavinences vàries amb el meu internet i de passar sis dies entre Tokyo i Chiba, ja torno a estar a la Vila del Pingüí.

La veritat és que ja comença a fer fresqueta, així que us estic escrivint això asseguda al meu kotatsu, que vindria a ser la versió japonesa de la mesa camilla espanyola de tota la vida. Encara no he encès l'estufeta, però només estar asseguda i tapada amb el futon ja dóna gustillo, jeje.

Doncs el que us deia. Divendres passat me'n vaig anar cap a Tokyo a passar el cap de setmana, perquè del 9 a l'11 de novembre tenia un curset a Chiba organitzat pel programa JET.

I després d'estar esperant el viatge durant gairebé dos mesos, em vaig despertar divendres totalment chof. No tenia ganes de fer classe i a més la professora i el curs que em va tocar no em van agradar gens! L'únic, és que hi havia una nena de 10 anys (em va tocar quart curs) que era tota una gyaru en potència: anava amb el cabell tenyit de castany clar, portava uns shorts amb unes botes altes i una jaqueta de plomes... no em vull imaginar quina mena de mare té una nena que es tenyeix amb 10 anys... en fin...

Així que després d'un desastre total de classe, vaig agafar el shinkansen i estava tan cansada que vaig estar mig dormint tot el viatge. Només arribar a l'estació de Tokyo havia quedat amb la Maiko, la Mariko i la Moe, les meves amigues de Tokyo, però estava tan desanimada que no en tenia ni ganes...

Peeerò, en apropar-nos a l'estació de Shinagawa, vaig veure la torre de Tokyo il·luminada enmig de tots els gratacels i sense pensar em vaig somriure per primera vegada en tot el dia: "Vaja, estic a Tokyo!" ^__^

Així que en baixar del tren vaig sortir, per variar, per la sortida que no tocava. I com que l'estació de Tokyo és petita [sic], vaig haver de tornar a entrar per sortir per on tocava >_<>

El sopar va anar genial, perquè tot i fer més d'un any que no ens vèiem, la sensació era com si ens retrobessim després d'un parell de setmanes ^__^

Al dia següent vaig anar a Asakusa, a on vaig veure que davant de casa de la Moe (de fet, la foto està feta des del seu balcó) estan construint la nova torre de televisió de Tokyo, la Tokyo Sky Tree, que farà més de 600 metres, el doble de la Torre de Tokyo. I bé, encara no està acabada però a mi ja m'agrada!

Com deia, vaig anar a Asakusa, a on hi ha el temple Sensôj, famós pel Kaminari-mon, o portal del tro. Mentre passejava entre les botiguetes que l'envolten, vaig adonar-me de què hi havia moltes nenes vestides amb kimono, i quan vaig preguntar, resulta que es tractava d'un festival que es diu Shichi-go-san (七五三), que literalment significa 7-5-3, en què les famílies que tenen nenes de 7, 5 i 3 anys van al temple per pregar per a la seva salut.

Estaven totes tan mones!! Semblaven nines!! Llàstima que després creixin i es converteixin en japoneses adultes... :P

La resta del finde el vaig passar amb la Sandra i el Teppei, als que vaig enganxar a Lost, de manera que vaig tenir l'oportunitat de tornar a veure els 4 primers capítols. Aquesta segona vegada vaig entendre l'emoció amb què em parlava sobre la sèrie el Xavi quan la vaig començar a veure jo. I també que el Sawyer millora substancialment del capítol dos al tres... Esas greñas guarretas... me ponía yo tribal... :P

D'aquesta manera, després de poder parlar en català tot el cap de setmana (no us podeu imaginar com trobava a faltar poder parlar sense haver de pensar!), va arribar el dilluns i vaig anar a Chiba pel curset de mig any (tot i que jo només hi porti tres mesos...) destinat als Coordinadors de Relacions Internacionals del programa JET.

La veritat és que va ser molt més interessant del que em pensava. Els cursos estaven molt currats i les persones que els van fer eren molt bones, així que va valdre la pena! Entre d'altres, vaig fer un curset (bé, més aviat una classe, perquè duraven una hora i mitja) sobre protocol japonès i un altre sobre com escriure business e-mails... no sé si em serviran de molt, però el dossier està supercurrat :P

L'hotel a on m'allotjava era el mateix a on es va fer el curs, i vaig tenir la sort d'estar al pis 44 d'un total de 50 pisos, amb la qual cosa tenia unes vistes molt bones de la badia de Chiba :D

.

I estàvem just al davant de l'estadi de Beisbol de l'equip de Chiba, els Maniners (o algo així)

El dimecres, que tocava tornar a la Vila, va ploure a bots i barrals! Així que arribo a l'estació de Tokyo carregada amb la maleta, la motxilla, el paraigües, l'omiyage per a la gent de l'oficina, que és el típic souvenir, però que aquí normalment galetes o alguna cosa de menjar típica del lloc a on has estat i quan intento passar a l'andana, la màquina es posa a pitar, perquè resulta que quan vaig comprar els bitllets me'ls van donar amb la data equivocada i ja havien caducat!! Sort que me'ls van poder canviar sense problemes, que sinó... Fins i tot em van tornar 200 iens, perquè no sé per què el seient que em van donar era més barat que el que jo havia pagat la primera vegada!!

Això també ho haguessin fet a Espanya, oi?

Fiiiiiirmes!!

Sí, sí, us heu de quadrar davant de la capità general de les tropes de samurais de l'exèrcit de l'Oda Nobunaga. Perquè precisament d'això és del que m'han vestit avui.

Com ja vaig explicar, el 12 d'octubre és el festival Kiyosu Furusato Matsuri i em van demanar si podia sortir a la desfilada d'època que es feia avui. Em van dir que em vestirien de samurai i sortiria amb la resta de la gent, que només havia de caminar disfressada.

Així que res, avui a les 8.30 m'he dirigit a què em vestissin. M'han començat a posar capa sobre capa, i quan he vist els hakama o pantalons tradicionals japonesos, que em posaven, que eren daurats i súper chulos, i he vist que la resta de la gent només duia pantalons verds o blaus, ja he pensat: "maloooo". Perquè sí, senyors, m'han vestit de samurai, però no d'un samurai qualsevol, sinó del capità general, és a dir, del més important.

Perquè clar, aprofitant que tenien el monete de feria de la Nemui, no podien contentar-se amb vestir-me de soldado raso, sinó que ho havien de fer a lo grande! I aquí no acaba tot, no! A més a més, he anat al capdavant de tot de la processó!! Oh, yeah! A lo grande, di que sí!! xDD

La processó no l'he pogut veure gaire, perquè jo anava al davant de tot. Però ha començat amb uns samurai que han disparat les seves escopetes (la versió japonesa dels trabucaires). També hi havia estudiants de secundària vestits com els personatges històrics japonesos que han tingut alguna mena de relació amb el poble: Oda Nobunaga i la seva dona, Nou-hime, que van viure al castell de la vila, Tokugawa Ieyasu, i segur que em deixo algú... Pel que he escoltat, també hi ha hagut una mena de representació de ninja al davant del castell... Tot plegat ha durat com una hora i mitja, en què la gent no s'ha cansat de fer-me fotos... Ja dec ser oficialment la gallina* samurai xD

I aquí teniu a Nemui-taisho! L'armadura i el casc no són de debó, sinó que els fan a mà gent gran del poble, però pesava que no vegis! A més, fotia una calor de mil dimonis, i jo he estat vestida així des de les 9 del matí fins a les 12! I sí, és molt friki, però era l'armadura més xula :P I aquestes són unes quantes fotos del lloc a on ens hem canviat.

A les 12 ha acabat la desfilada, però per a mi el dia no havia acabat. Avui també hi havia una actuació del meu grup de taiko. Jo amb prou feines sé com s'agafen els bacchi, així que només he anat a fer acte de presència i a menjar amb ells (que encara m'ignoren bastant, però ja em parlen una mica més... el problema és que ningú se m'ha presentat, i no em sé els noms més que de tres persones! >_<).

La veritat és que veure'ls en acció molaaaaa! Han tocat tres cançons, i en una al principi hi ha una mena de petita actuació, en què el noi anava vestit així. La veritat és que feia força patxoca!

La primera cançó l'he vist entre bambablinas.

Jo aquesta cançó l'he assajat amb ells, perquè és bàsicament el que estaven assajant des que vaig entrar. Però evidentment, jo encara no puc fer-la sencera... Tot i que si en algun moment puc arribar a toca el taiko com ells molaria, no? 頑張ります！

*segons la Susana, prové de la derivació de la paraula gaijin, que significa guiri en japonès, afegint-li la "a" del femení espanyol, gaijina, i pronunciant la jota a l'espanyola, com si fos una "ll".