31 de març 2011

La Vila News 14: "Oh, Espanya!"

Després de 13 articles parlant de costums i tradicions espanyoles... (bé, la majoria són catalanes, però shh! no ho digueu molt fort), ja m’estava quedant sense idees... Necessitava trobar una manera de crear una “sèrie” per tal de no haver de trencar-me el cap cada vegada per decidir un tema.

Aleshores, em va venir al cap el llibre que em va enviar la meva mare el primer Nadal que vaig estar aquí: “En Teo Viatja Per Espanya”. Ja ho tenia! A partir del febrer, presentaria cada mes una Comunitat Autònoma diferent. Llesta, eh? :P



Però, evidentment, primer havia de presentar el tema. Una dels meus objectius aquí és dins de la meva humil posició i a una escala molt reduïda, el de trencar els tòpics de què tots els espanyols ballem flamenco i fem la siesta.

En aquest article faig una panoràmica d’Espanya: quantes comunitats autònomes hi ha, la població, quants llocs es poden visitar que són Patrimoni de la Humanitat (tema que agrada força als japonesos), que la cultura culinària és diferent (això sí que els interessa molt!).

Així que, a partir del mes de març, començaran amb en Teo un viatge per Espanya!

30 de març 2011

Comiats i trobades

人生は出会いと別れの連続である。Jinsei wa deai to wakare no renzoku de aru

La vida és una successió de trobades i comiats.

A mesura que et vas fent gran, aquesta frase cada vegada es va fent més certa, i els comiats més difícils.

Jo vaig anar a la mateixa escola amb gairebé els mateixos companys des dels 3 fins gairebé els 16 anys. Fins i tot en canviar a l’institut vaig anar amb antigues companyes de classe i, la veritat, aquells dos anys els vaig viure com un tràmit, així que els comiats no se’m van fer tan difícils.

Els quatre anys que vaig passar a la facultat de periodisme, ara pensant-ho bé, els vaig viure com passant de puntetes. Potser vaig tenir mala sort, però les relacions amb els companys no van tenir massa de companyonia, tot i que em sento afortunada d’haver conegut la Zarita i de tenir una amistat que segueix malgrat la distància.

És per això que, enlloc de sentir-me trista per acabar periodisme, em vaig sentir contenta de no haver de tornar a la facultat.

La cosa va començar a canviar en començar Estudis d’Àsia Oriental. Vaig tenir la sort de coincidir amb un grup molt xulo, en què hi havia molt bon rollo. Per això, poc abans de marxar d’intercanvi a Tokyo, em vaig sentir trista d’haver de separar-me d’aquesta gent que no m’havia conegut en el meu millor moment però que, malgrat tot, em va acceptar tal com sóc.

L’any d’intercanvi a Tokyo, tot i tenir els seus més i els seus menys, també em va permetre conèixer gent amb qui he mantingut l’amistat malgrat viure en continents diferents.

Bé, direu, en marxar a un altre país a viure, ja saps què t’espera, és inevitable conèixer gent i haver-te’n d’acomiadar després. I teniu raó. Ets tu qui ho decideixes i, tot i que sap greu, ja sabies què t’esperava.

Però el que no m’agraden són els comiats obligats. Com ja vaig explicar l’any passat per aquestes dates, al Japó a principis d’abril té lloc el 人事異動 jinji-idô, o canvi de personal. I aquest any les persones que han canviat al meu voltant són les que han estat més importants per a mi des que vaig arribar a la Vila.

Una és el meu cap. És una persona enamorada d’Espanya, molt curiosa, amb qui és molt fàcil parlar i que fa tot el possible per entendre’t i explicar-te una mica com funcionen les coses al Japó, tot i estar enfeinat. A vegades aquest zel en vetllar pel meu benestar, vist des del punt de vista d’una estrangera, es pot considerar que arriba a ratllar la invasió a la intimitat. Però en fi, així és com es fan les coses aquí.

L’altra és la meva supervisora. Quan em va enviar un mail per dir-me que la traslladaven, gairebé em poso a plorar. La T no és la típica noia japonesa de 22 anys preocupada per trobar nòvio i per la roba i el maquillatge. De fet, quan la vaig veure per primera vegada vaig pensar que era lesbiana, i hi ha molta gent que en veure-la per primera vegada creu que és un noi xD

Quan jo vaig arribar a l’agost de 2009, ella tenia 21 anys i feia 4 mesos que havia començat a treballar a l’ajuntament. Encara no sabia com funcionaven les coses a l’oficina i a sobre s’havia de fer càrrec d’una gaijin amb un nivell limitat de japonès que no s’aclaria i que no feia més que preguntar-li coses que ella tampoc no sabia. Els primers dos mesos em vaig arribar a pensar que no li queia bé. Però ha arribat un moment en què, tot i que no som amigues (potser si jo fos japonesa o ella espanyola ho haguéssim arribat a ser, cosa que em fa molta llàstima) jo crec que hi ha una relació especial entre nosaltres. Ha arribat a entendre el que vull dir i el que necessito en cada moment, encara que el meu japonès sigui incomprensible.

És una relació que m’ha costat un any i 8 mesos... I potser per altra gent és fàcil fer amics japonesos, però no aquest no és el meu cas. Així que després d’haver posat tant d’esforç per la meva part, el trobar-me que hagin decidit que ha de marxar, i saber que no hi ha res que ningú pugui fer o dir, em fa molta ràbia. Em sento una mica orfe, la veritat.

Els japonesos també diuen que l’abril és moment de conéixer nova gent i de nous inicis…

Bé, quin altre remei ens queda, veritat? Espero que aquesta oportunitat no es converteixi en un más vale lo malo conocido i sigui més un no hay mal que por bien no venga…

I bé, faig el meu petit homenatge (que ella mai veurà) a la T.


Aquí al sopar de Nadal de 2009, en què va fer una imitació de les Morning Musume, amb ball inclòs XD

Les que venen a continuació són de la festa de comiat i benviguda dels treballadors traslladats de l'any passat.






I aquesta és al sopar de Nadal de l'any passat, tó atrezá!

No em puc imaginar la vida a l'oficina sense ella... Sniff!

21 de març 2011

Parentesi

Escric aquesta entrada des de l'aeroport de Kobe, a on espero un avio amb direccio a Okinawa.

Despres de tres mesos de feina sense parar i d'uns altres deu dies intensos amb tot el tema del terratremol, el tsunami i la central nuclear, em desconnecto durant una setmana.

Ens llegim a la tornada!

19 de març 2011

El timo de l’estampeta?

Ja fa un parell de dies que la programació televisiva va tornant a la normalitat. Ja es poden veure els programes al matí, els culebrons coreans al migdia, els concursos a tarda i les sèries japoneses a la nit.

Fet que s’agraeix enormement, perquè tot i la gravetat del que ha succeït a Tohoku, tenir la mateixa informació una vegada i una altra a TOTS els canals era una mica angoixant.

Fins i tot ja es comencen a veure imatges de supermercats de la zona afectada als quals els arriben productes i que, tot i que s'han quedat sense l'edifici, han muntat un mercat improvisat. 

Com que els evacuats de la ciutat de Hachinohe, a la punta de més al nord de l'illa principal, ja han tornat a casa seva, s'estan enviant els aliments d'emergència que els han sobrat a les prefectures d'Iwate i de Sendai, a on encara hi ha més de 300.000 persones que s'han quedat sense casa.

Fins i tot he vist un reportatge d'una escola petiteta d'un dels pobles afectats pel tsunami, en què els 4 nens de 6è van poder celebrar la seva cerimònia de graduació, amb la presència de tots els evacuats que s'estan al gimnàs de l'escola. En paraules del director de l'escola, malgrat el que ha passat, han de donar gràcies per estar sans i estalvis i que és important fer veure als nens que la vida segueix endavant.

El que gairebé no fan són anuncis. Des de dilluns, a tots els canals es limiten a repetir uns anuncis que sembla que intentin ensenyar-te bones maneres.

En un, uns animalons de dibuixos animats et diuen que si fas servir les paraules màgiques “Bon dia”, “Gràcies” i “Adéu” faràs amics.



En un altre, recomanen a les dones que es facin cada any la prova per detectar el càncer de coll d’úter.



En un tercer, una nena parla de la importància de les 3R (reciclar, reduir, reutilitzar)...



El que tenen en comú aquests anuncis és que tots acaben amb unes lletres blaves sobre fons blanc en què es pot llegir “AC Japan”.

Al principi em pensava que es tractava d’una companyia d’assegurances i vaig pensar “ostres, com s’aprofiten de la situació no? Sembla el timo de la estampita!”. Però després de veure-ho durant tres dies seguits a tots els canals, vaig començar a estranyar-me. Així que vaig buscar per internet quina mena de companyia era la tal AC Japan

Resulta que es tracta d’una ONG privada de publicitat, que es dedica a distribuir campanyes de diferents ONGs i agències governametals als mitjans.

Amb motiu del terratrèmol i el tsunami, les televisions han pensat que estaria mal vist posar massa anuncis durant les pauses publicitàries, i han decidit posar les campanyes ofertades per l’AC Japan, tal com la companyia explica en una nota informativa que es pot llegir al seu web.

Nota en què també es disculpen perquè les campanyes no tenen res a veure amb donar suport als damnificats de desastres naturals. També aprofiten per dir que s’estan afanyant en crear campanyes per donar suport als afectats d’aquests tipus de desastres.

Ara mateix no me'n recordo de si quan va passar l'11M les televisions van deixar de fer anuncis, diria que no, però crec que el fet de decidir no treure profit en moments com aquests diu molt del tarannà d'aquesta societat.

17 de març 2011

Una gota d'aigua al mar

Farta. Estic farta ja de llegir titulars als diaris online i veure que, segons la seva informació, tots els que vivim al Japó estem ja sota el mar i amb tres braços.

Ahir a la nit me'n vaig anar a dormir amb un cabreig descomunal en llegir l'article que havia publicat a El Mundo.es en Sánchez-Dragó, titulat "Teléfono Rojo. Volamos hacia Sendai". Ja per començar, el títol és un clixè com una catedral. I sí, jo sóc dolentíssima titulant, però tampoc em paguen com a ell...

No el copiaré sencer, però destacaré alguns dels fragments que em van fer voler cridar-li a la cara.

Per començar, ja ell mateix diu que "El título engaña. No vuelo hacia Sendai, donde es imposible aterrizar, sino hacia Osaka. Dormiré en Kioto.". Comencem bé. Així no sé com deixarà de veure els "toros desde la barrera", si a Kyoto, pel que m'ha explicat la meva amiga Moe, la vida segueix amb normalitat.


Segueix amb 
"Haré –es lo que me piden el cuerpo, el alma y los zapatos- todo lo posible por subir a Tokio y recorrer Tohoku (topónimo que significa más allá… ¡Ultreya!)".
 Per a la seva informació, Tohoku no significa "más allá", sino "nord-est", 東北, i es refereix a la situació geogràfica de la zona. 


Una part que em sembla insultant és aquesta: 
"Habrán salido de sus covachas para echar una mano los otaku y los hikikomori?
Ya saben: esos chicuelos que se encierran en sus habitaciones con el ordenador y no salen ni para comer. Su madre les pasa una bandeja por la rendija de la puerta. ¿Cómo harán sus necesidades? En Japón el orinal no existe."
Qué té a veure un ou amb una castanya?!

I ja, el que em va enfadar encara més, és que el blog no tenia l'opció de deixar cap comentari... què passa, que té por?

En fi... per sort, hi ha gent que encara té una mica de cordura i se n'adona que el que estan fent la majoria dels mitjans espanyols (els dels altres països no ho sé, perquè no els he estat seguint) és desinformació i, en alguns casos, manipulació.

En el post de dilluns feia link a un post de La Arcadia de Urías en què parlava de què la majoria del país viu en la normalitat. Sembla ser que va despertar molta polèmica i ha escrit un post de resposta que val la pena que llegiu.

També hi ha un grup d'espanyols que han enviat una carta col·lectiva als mitjans espanyols. De moment, se n'han fet ressò al web del 3/24.

Tot i que, malauradament, tal com en Mata publiquen en el seu comentari, "Hemos intentado hacernos eco de vuestra carta y de otros mensajes similares... aunque parece va a ser una gota de agua en el mar..."

16 de març 2011

Connexió Japó 52: El Gran Terratrèmol de Tohoku i Kanto

En el Connexió Japó d'avui, la Marta i jo parlem de com es viu la tragèdia des del centre del país, on, malgrat tot, la vida segueix amb normalitat, com a la resta de 35 prefectures que té el país.

Tot i que m'imagino que a molts mitjans internacionals no els interessa mostrar la normalitat.

15 de març 2011

Godzilla encara no presenta el telenotícies

A la televisió segueixen 24/24 amb les imatges de la desgràcia. I no només al Japó, pel que veig per internet i pel que em diuen els meus amics, també a casa la cosa està que treu fum...

Ara ja no són les del tsunami, sinó les del reactor nuclear. 

Des de fa dos dies, posis el canal que posis, sempre hi ha un expert en energia nuclear que, amb una cartulina on hi ha dibuixat un reactor nuclear (o una planta, o el que sigui, que no en tinc ni idea!) va explicant tot el procés de com funciona una central nuclear. És un dibuix molt precari, com fet amb el paint... però bé, això és una cosa que té la televisió japonesa, que els encanta tot el tema de les cartulines amb dibuixets on van posant adhesius i d'altres tonteries.

Però el tema és: la gent realment entén què és el que està passant? Pels comentaris de la gent que està a la zona afectada, no en tenen ni la més mínima idea. Només saben que estan sense llum, sense aigua, que han de dividir un onigiri, una boleta d'arròs, entre quatre persones.

A hores d'ara, diuen que el perímetre a evacuar al voltant de la fàbrica nuclear és de 30 metres. També diuen que tot està sota control, però a la gent que està a Tokyo també li diuen que rentin la roba i es dutxin en arribar a casa.

Que jo em pregunto, si tens radiació, una dutxa és suficient?

Malgrat tot, crec que ja s'estan passant d'alarmistes... De fet, he trobat per internet un dibuix aal web La Arcadia de Uries que descriu la situació dels mitjans


I val la pena que us llegiu també el post, perquè diu coses molt sensates.

Aquí a Nagoya tot està normal. Tenim llum. Tenim menjar. La central nuclear ens agafa igual d'a prop que Barcelona d'Avilès. I no, no tinc pensat tornar a Barcelona.

I no, Godzilla encara no presenta el telenotícies.

14 de març 2011

Les llàgrimes d'un japonès

La japonesa és una societat en què no està ben vist mostrar públicament les emocions.

És per això que cada vegada que veig japonesos plorant perquè fa tres dies que busquen als seus familiars, perquè s'han quedat sense res, perquè no tenen menjar, perquè no tenen aigua.

Aquestes són fotos que va fer el Pablo dissabte dels supermercats de la seva zona... I sembla que la situació a hores d'ara a Tokyo i rodalies... i sembla que avui la cosa encara és pitjor...








I tot se sent encara més irreal, perquè a la Vila la vida segueix com sempre. Et lleves al matí, vas a la feina, vas a comprar. Però quan tornes a casa i encens la televisió, les imatges de la zona et tornen a la realitat del que està passant.

Des d'aquest matí, la gent de la zona més afectada tant pel tsunami com per les explosions de la central nuclear de Fukushima (Tôhoku i Kantô), ja s'estan produint talls de llum programats i planificats en diverses zones. 

Us podeu imaginar que aturar les principals línies de trens a Tokyo en plena hora punta al matí, és un CAOS. Dues de les meves amigues no han anat a treballar, i les altres han aconseguit entrar en un tren que anava al triple de la seva capacitat. I tot i que han pogut pujar al tren, han arribat amb uns retards espectaculars.

Segons el Pablo, tot i que no paren de fer notícies, tot està en japonès. A les estacions de trens, a les botigues... a tot arreu tot està en japonès. Diu que ell ha vist a les estacions algun cartell petit en anglès dient que hi podia haver retards en els trens a causa dels talls de llum.

Però aquesta és una cosa que trobo a faltar: informació en altres idiomes pels estrangers que viuen al país. He vist en mitjans de comunicació estrangers que hi ha una cadena de la televisió pública japonesa NHK, que emet en anglès... Però jo us puc assegurar que en tots els canals que tinc a casa meva, jo no he trobat l'emissora. Pensava que potser era perquè encara tenia la televisió analògica. Però el Pablo ja té la digital i diu que allà també tot surt en japonès.

I aquesta és una altra... he llegit al diari el testimoni d'un home d'un dels pobles desallotjats per l'explosió de la central, que deia que no tenia ni idea de què estava passant, perquè tota la informació la donaven per televisió, però ell s'havia quedat sense televisió i que, de totes maneres, tampoc hi havia 

I ja no només això. Ja han passat tres dies des del primer terratrèmol, i jo encara és hora que rebi una trucada o una carta de l'ambaixada espanyola... I no és excusa el dir: "És que tu vius al centre del país, allà no ha passat res". Perquè vivint al país, no seria tan estrany que jo estigués de vacances, o de viatge de negocis, a la zona afectada. L'ambaixada mexicana sí que ha trucat... 

Què passa, que som ciutadans de segona?

13 de març 2011

Els nipons se'n van a dormir amb l'ai al cor

*Crònica publicada al web del Diari Ara, el 13/3/2011 (link a l'scan de la pàgina del diari)

Tot comença amb una sensació estranya al cos, com si estigués marejada o comencés a tenir mal de cap. Després, començo a notar que el terra es mou sota els meus peus. Aquesta vegada durant més d'un minut, un període de temps que es fa interminable.
El primer que faig tan bon punt s'acaba la tremolor és engegar el televisor. Vull saber què ha passat exactament. El que veig són periodistes donant la informació mentre porten posats uns cascs blancs. L'estudi de televisió encara tremola, però allà els tenim a ells per dir-t'ho, mentre dubten si continuar asseguts a la cadira o posar-se sota la taula que hi ha al plató.
He tingut força sort. A la ciutat de Nagoya, al centre del país, el terratrèmol "només" ha estat de shindo 4. El cop fort l'han encaixat a Tohoku i a Tòquio.
De seguida, em neguitejo en pensar en tots els amics que tinc escampats pel país. Intento trucar-los per telèfon, però les línies estan sobrecarregades i no puc contactar-hi. És més eficaç escriure un missatge a les xarxes socials: si actualitzen l'estat al Facebook o fan un tuit vol dir que, almenys, són vius.
No parlo directament amb ells fins gairebé les 11 de la nit. Per sort, tots estan bé, tot i que l'experiència que han viscut ha estat esfereïdora. En Juan Pablo, un amic mexicà que està estudiant a la Universitat de Keio de Tòquio, va veure com el pont que uneix dues de les facultats s'enfonsava davant seu poc abans d'intentar travessar-lo per sortir de l'edifici. Després, segons el seu testimoni, pels altaveus van començar a informar sense parar, però tot era molt confús. "Entreu a l'edifici. No, quedeu-vos fora. No torneu a casa. Passeu la nit a la universitat". Eren missatges contradictoris.
Aquesta sobre(des)informació és per tot arreu, miris on miris. Des que es va notar la primera tremolor, tots els canals de televisió japonesos han aturat la seva programació i només informen sobre el terratrèmol i els efectes del tsunami.
És comprensible la necessitat de saber què està passant, però el volum informatiu és aclaparador. A les pantalles se superposen els locutors amb les imatges de les destrosses, un mapa del Japó que mostra les zones amb perill de tsunami, una tira d'informació de l'estil breaking news que cada sis segons actualitza el nombre de víctimes, ciutat a ciutat. Experts en tots els àmbits imaginables s'asseuen al costat dels presentadors. Però aquesta sobrecàrrega d'informació, sense temps d'aprofundir-la ni de digerir-la, no fa més que augmentar la confusió de la ciutadania.
Els amics que viuen a Tòquio no saben si es quedaran sense llum aquesta nit a causa de l'explosió de la planta de Fukushima. O sense gas. El pànic ha fet que els prestatges de supermercats i de botigues obertes 24 hores estiguin completament buits. Tothom ha acumulat provisions. És impossible trobar un carregador amb piles per a mòbil: ningú no es vol quedar incomunicat.
Però malgrat la por a la incomunicació, m'alegro que la línia telefònica a la zona nord vagi tornant a la normalitat. Després de més de 30 hores sense possibilitat de comunicar-me, he pogut parlar amb el meu amic que viu a Sendai. Tot i l'ensurt i la desorientació de no acabar d'encaixar les més de 250 rèpliques en menys de 48 hores, no ha patit cap mal. Sembla que, per ara, tot va "bé". Però ens n'anem a dormir amb l'ai al cor perquè no sabem fins quan durarà aquest malson.

12 de març 2011

La realitat supera la ficció

Onades de deu metres emportant-se per davant tot el que troben.

Explosions nuclear.

Edificis esfondrats.

Ciutats devastades.

Més de 1.200 persones mortes.

Rèpliques de més de 6 graus a l’escala de Richter.

Milers i milers de persones evaquades.

Com tots ja sabeu, malauradament no es tracta d’una pel·lícula de Hollywood... tot i que cada vegada que encenc la televisió desitjo amb totes les meves forces que així sigui.

I enmig de tot aquest caos, jo he d’estar agraïda de què a la Vila del Pingüí el sisme hagi estat de “només” shindo 4 i no hi hagi hagut destrosses...

De fet, a les 14.40 just acabava de parlar amb la meva mare per telèfon, i li deia que estava a l’escola i que en vint minuts sortia de treballar. Vaig penjar i vaig tornar a la sala de professors.

Al cap d’una estona, vaig començar a notar com una pressió al cap, com si estigués marejada. I de seguida vaig notar una mica que el terra es movia. Li vaig dir a la professora que tenia al costat, i al principi em va dir que no notava res. Però de seguida d’altres professors van començar a dir que tot es movia.

Aquesta vegada, enlloc de ser un terratrèmol molt violent, el terra es movia molt lentament, i donava la sensació de ser de davant a darrera i de dreta a esquerra, alternativament, com si anés rotant. El que sí és que va ser molt llarg. Va durar almenys un minut llarg, de manera que en posar la televisió i veure que a la prefectura d’Aichi només havia estat de shindo 4 tots van dir que s’havia notat més fort.

Just era quan tots els nens s’estaven preparant per tornar a casa, així que els professors que estaven amb els nens van haver de fer el cor fort, però quan van tornar a la sala de professors tots van confessar que s’havien espantat força.

A la televisió vam veure com l’epicentre havia estat a la regió de Tohoku i de Kanto, és a dir, des de la part més al nord de Honshu, l’illa principal, fins a Tokyo. Jo tinc amics a Tokyo, de manera que el primer que vaig fer va ser intentar posar-me amb contacte amb ells. Evidentment les línies estaven col·lapsades, però des d’un primer moment vaig poder enviar un mail i fer-los saber que per la Vila tot sense problemes.

El que més em preocupa és que tinc un conegut a Sendai, una de les ciutats on més s’han notat els danys, i encara no he aconseguit contactar amb ell... Seguirem intentant...

Ara mateix, em sento estranya perquè tot i saber que això està passant en el mateix país a on estic vivint, a no massa més de tres hores en tren bala, en estar tot igual que sempre a la Vila, tinc la sensació d’estar veient una pel·lícula. I bastant impotent per no poder fer res.

El que més em preocupa és que han dit que fins d’aquí a un mes existeix la possibilitat de què es repeteixi un terratrèmol de shindo 6 en qualsevol moment i en qualsevol part del país...

La qüestió és que no tinc cap bossa preparada en cas que hi hagi una emergència... així que avui mateix me n’aniré al súper i em faré amb un assortiment de menjar en llauna i ampolles d’aigua per poder sortir pitant en cas de necessitat. Tot i que espero que no l’hagi de fer servir MAI!

Tot i això, a la pàgina de l'Ara he trobat aquestes dues fotografies que m'han agradat i mostren el costat humà de la desgràcia


EFE

REUTERS

Es graduen!

Perquè sí, perquè la vida segueix igual i perquè els nens japonesos, quan arriba finals de març, es graduen.


I tot i el drama i el malson que estan vivint els habitants de Tohoku, avui els nens de sisè primària de les escoles de la Vila del Pingüí han tingut la seva cerimònia de graduació.

Com ja he explicat en algun altre post i en el Connexió Japó dedicat a l’escola , al Japó el curs escolar comença a l’abril i acaba a mitjans de març.

Amb l’afició que tenen els japonesos per fer cerimònies i rituals per qualsevol cosa, evidentment que no podia faltar la cerimònia de graduació. Però no només per als graduats de la Universitat, sinó també per als que acaben l’escola primària i la secundària.

La graduació a les escoles de primària de la Vila és ha estat avui. Però una setmana abans, precisament el fatídic 11-M, celebren un dinar de comiat per als nens de sisè i els professors.

I, tot i que també es menja a l’escola, és diferent al dinar que sempre mengen al migdia:

-       Es menja en una aula o sala més gran de l’escola, enlloc de la classe
-       La mengen tots els nens del curs, enlloc de cada grup per separat
-       Hi són presents tots els professors i no només els tutors de cada curs
-       I, el més especial, és un buffet lliure amb coses que normalment no surten al menú diari, com ara un munt de fruita, de pastissos i de sucs.
-       A més a més, els nens poden repetir perquè hi ha molt de menjar

Aquest any he tingut la sort de què aquest buffet lliure caigués en divendres, dia en què jo estic a l’escola. Així que he tingut la sort de menjar aquestes “delícies”. No estava malament i ha estat divertit, perquè m’he assegut a la taula amb uns altres 4 nens. I com que els de sisè sí que em donen conversa, ha estat interessant.

Una cosa interessant ha estat un comentari que ha fet l’altre professor que s’ha assegut amb nosaltres.

La societat japonesa és molt jeràrquica, i aquesta jerarquia ja comença a l’escola. Hi ha diferències de tracte entre els nens de primer i els de sisè, tant per part dels mestres com entre ells mateixos. Els que són més petits que tu et tracten com a 先輩senpai, i tuels tractes com els teus 後輩 kôhai. De la mateixa manera, tu tractes els que són més grans que tu de senpai i ells et tracten a tu de kôhai.  Com veieu, és una cadena que no acaba mai. Aquesta relació, ja complicada de per si, dóna per un altre post per si mateix, de manera que ara tampoc no m’extendré massa.

Però al que anàvem. El que el professor els deia a les nenes és que a l’escola primària aquesta relació és una mica més difuminada però que a l’escola secundària (l’ESO espanyola) la cosa canviava. Segons les seves paraules, per dir-ho suaument, la jerarquia es feia més marcada i, per dir-ho honestament, es feia més cruel. Després ha afegit que en el cas de les noies són més amables que no pas els nens, que són més brutos. Però les nenes han dit el que m’ha quedat més: “Sí, però encara que et diguin que no passa res, no saps el que realment pensen dins el seu cor...” al que el professor ha afegit: “Ja, fan una mica de por...”.

En fi... que el que sempre diem que, per regla general, no et pots refiar d’una noia japonesa perquè no saps mai què està pensant, ja es pot viure des que són ben petitetes...
Però en fi, aquí teniu unes quantes fotografies del dinar d'avui ^_^

La distribució del menjador improvisat.



Els nens, servint-se la primera vegada.



Preparats, llestos... Lluíííís!

I bé, menció a part les cartes d'agraïment que m'han escrit els nens! Són tan monos!! Tot i que encara n'hi ha que em diuen que gràcies per ensenyar-los anglès (¬¬), n'hi ha que deien que els han entrat ganes d'anar a Espanya :P

I perquè rigueu una estona, aquí teniu la sèrie de fotografies "així dibuixo a la senyu Eli" by els nens de segon. N'hi ha algunes que em fan dubtar si em dibuixaven a mi o al seu tutor de curs >_<





Aquest és el dibuix en què crec que han dibuixat al profe anglès que tenen per a les classes, i no a mi... jo mai he fet servir aquesta mà a classe... i, que jo sàpiga, no tinc patilles...






I aquest és el que em dóna la sensació de què han dibuixat al seu tutor...



11 de març 2011

La Comparsa a la Vila del Pingüí!

Sabeu allò que diuen que si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya?

Doncs això és precisament el que he fet jo amb el Carnaval.

erquè, siguem sincers, tot i que tenia ganes de sortir a l’Arrivo, a la Comparsa i a l’Enterro de la sardina, el tema d’agafar un pont aeri Vila del Pigü-Barcelona m’agafava una mica a traspiés. Així com que uns 1000 euros més 32 hores de viatge entre l’anada i la tornada...

Així que, aprofitant els tres mantons, la barretina i el farcell que m’havia portat de Vilanova, porto tot el trimestre explicant el Carnaval de Vilanova als nens de la Vila.

Entre les meves explicacions (amb un japonès que, pobres, no sé si entenen o no), unides amb fotos i amb vídeos gentilesa de You Tube, he anat endinsant els meus nens als misteris del folklore vilanoví.

Evidentment que no s’enrecordaran de tot, però del que crec que sí que s’enrecordaran és de la merengada i de la comparsa.

I clar, tenint amb mi els mantons i altra roba tradicional dels comparsers, era inevitable abillar-los per a la ocasió.

La qüestió és que tot i que tenia tres mantons (un de veritat, el que jo duia quan era petita, i dos de mentirijilla que s’han anat quedant calbs), només tenia una barretina i un farcell.

De manera que, què se li acut a la professora de primer? Doncs que els nens també es posin els mantons!

I no us penseu que als nens els importès pas! De fet, el mantó marró va ser el més sol·licitat entre el gènere masculí...

I després, tots fins i tot es van posar a saltar mentre jo entonava el turuta! Si és que, ja ho dic jo, que els vilanovins naixem amb un gen extra en què ens imprimeixen que, cada vegada que sentim el turuta, hem de saltar :P

Què n’opineu, del resultat?

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com