Peso el mateix que quan anava a sisè

D’acord, des que he arribat al Japó m’he engreixat tres quilos que no hi ha manera que em tregui de sobre.

D’acord, medint 1,56m es podria dir, en paraules de la meva mare, que estic “rellenita” (gràcies, Mama, per aportar el teu granet de sorra al complexe...).

Però estareu amb mi que si una noia de 27 anys, que medeix 1,50m i que pesa 37 quilos, no és normal...

Per molt japonesa i per molt baixeta que sigui.

Doncs aquí teniu la prova vivent: la model i talent gyaru Tsubasa Masuwaka 益若つばさ. 

He flipat quan, en aparéixer com a convidada en un programa de tele tothom ha començat a cridar kawaii, kawaii i ha dit que pesava 37 quilos.

“Peso el mateix que quan anava a sisè”, ha dit la Tsubasa. I tothom cridant: Sugoi! Kawaii! すごい！かわいい！ Increíble! Què mona!!

Aquesta és una més de les proves que al Japó estar esquelètica encara no és considerat ser anorèxica. I no només les noies, també els nois.

Recordo que un dia estava dinant a l’escola amb els nens de cinquè, i vaig escoltar aquesta conversa entre dues nenes:

• La meva mare s’ha aprimat molt des que ha deixat de beure cervesa.
• Ah, sí? I ara quan pesa?
• 43 quilos

En aquest punt us podeu imaginar com la Nemui-sensei treu la sopa pel nas com si fos un personatge d’anime i, tossint, li pregunta a la nena:

• Quants anys té la teva mare?
• 45
• I quants germans sou?
• Tres
• Doncs a Espanya se li diria que està malalta...

Potser em direu: “això també passa a Barcelona, que estar prima és considerat maco”. I no us diré que no. Però almenys a Barcelona som conscients de quan algú està massa prim i pot tenir una malaltia. Aquí al Japó tinc la sensació de què encara no han fet aquest pas...

El timo de l’estampeta?

Ja fa un parell de dies que la programació televisiva va tornant a la normalitat. Ja es poden veure els programes al matí, els culebrons coreans al migdia, els concursos a tarda i les sèries japoneses a la nit.

Fet que s’agraeix enormement, perquè tot i la gravetat del que ha succeït a Tohoku, tenir la mateixa informació una vegada i una altra a TOTS els canals era una mica angoixant.

Fins i tot ja es comencen a veure imatges de supermercats de la zona afectada als quals els arriben productes i que, tot i que s'han quedat sense l'edifici, han muntat un mercat improvisat. 

Com que els evacuats de la ciutat de Hachinohe, a la punta de més al nord de l'illa principal, ja han tornat a casa seva, s'estan enviant els aliments d'emergència que els han sobrat a les prefectures d'Iwate i de Sendai, a on encara hi ha més de 300.000 persones que s'han quedat sense casa.

Fins i tot he vist un reportatge d'una escola petiteta d'un dels pobles afectats pel tsunami, en què els 4 nens de 6è van poder celebrar la seva cerimònia de graduació, amb la presència de tots els evacuats que s'estan al gimnàs de l'escola. En paraules del director de l'escola, malgrat el que ha passat, han de donar gràcies per estar sans i estalvis i que és important fer veure als nens que la vida segueix endavant.

El que gairebé no fan són anuncis. Des de dilluns, a tots els canals es limiten a repetir uns anuncis que sembla que intentin ensenyar-te bones maneres.

En un, uns animalons de dibuixos animats et diuen que si fas servir les paraules màgiques “Bon dia”, “Gràcies” i “Adéu” faràs amics.

En un altre, recomanen a les dones que es facin cada any la prova per detectar el càncer de coll d’úter.

En un tercer, una nena parla de la importància de les 3R (reciclar, reduir, reutilitzar)...

El que tenen en comú aquests anuncis és que tots acaben amb unes lletres blaves sobre fons blanc en què es pot llegir “AC Japan”.

Al principi em pensava que es tractava d’una companyia d’assegurances i vaig pensar “ostres, com s’aprofiten de la situació no? Sembla el timo de la estampita!”. Però després de veure-ho durant tres dies seguits a tots els canals, vaig començar a estranyar-me. Així que vaig buscar per internet quina mena de companyia era la tal AC Japan. 

Resulta que es tracta d’una ONG privada de publicitat, que es dedica a distribuir campanyes de diferents ONGs i agències governametals als mitjans.

Amb motiu del terratrèmol i el tsunami, les televisions han pensat que estaria mal vist posar massa anuncis durant les pauses publicitàries, i han decidit posar les campanyes ofertades per l’AC Japan, tal com la companyia explica en una nota informativa que es pot llegir al seu web.

Nota en què també es disculpen perquè les campanyes no tenen res a veure amb donar suport als damnificats de desastres naturals. També aprofiten per dir que s’estan afanyant en crear campanyes per donar suport als afectats d’aquests tipus de desastres.

Ara mateix no me'n recordo de si quan va passar l'11M les televisions van deixar de fer anuncis, diria que no, però crec que el fet de decidir no treure profit en moments com aquests diu molt del tarannà d'aquesta societat.

Y tú de quién ereeees?

No em canso de repetir-ho: la publicitat japonesa no deixa mai de sorprendre’m!

L’altre dia estava mirant una sèrie nova a la tele quan, en una de les pauses de publicitat, vaig quedar hipnotitzada pel següent anunci:

 

El que diu la cançoneta és hoso-macho 細マチョ i Gori-macho　ゴリマチョ.

Hoso-macho literalment vindria a significar "home prim", però com que la paraula no surt al diccionari, jo crec que pel context es podria traduir per “metrosexual”. 

Per la seva part, gori-macho　tampoc surt al diccionari, però crec que deu venir de les paraules goril·la+macho i que, una vegada vistes les imatges, crec que no cal traducció :P

Per aquells que no hagin acabat d’entendre què és el que anuncien: una beguda que es diu “Protein Water”, i que representa que és súper bona per a la salut perquè porta un munt de merdes que se suposa que són bones. I juro que no és un anunci dirigit a gays, sino a nois japonesos que, com els hoso-macho, es preocupen per la seva figura.

Com a nota a peu de pàgina, diré que la majoria dels nois japonesos són bastant andrògins i que, quan vivia a Tokyo, moltes vegades a dins del tren jugava amb els meus amics a decidir si aquella persona determinada que acabava d’entrar al tren era noi o noia...

Per acabar, us deixo dos anuncis més del mateix producte i que són bàsicament el mateix, l’únic que canviant l’escenari.

Aquest és el de temporada d’estiu, ambientat en un festival (la cara dels nens al segon 34 no té pèrdua!!)

Algú els hauria de dir que el vano no els afavoreix precisament...

I el tercer, que és més estil setentero: 

 

Dutxa? A mi mablas sensillo!

La setmana passada vaig començar a anar al gimnàs. Li podeu dir operació bikini o com vulgueu, però els 8 mesos que porto al Japó han estat una suma de

Estrès

+

Tenir sempre gana

+

Menjar un munt de dolços

+

No bellugar-me (tinc 5 minuts caminant de casa a la feina...)

+

Kotatsu (la font de tots els mals)=

M’he convertit en una gótica fanegas ＞＿＜

Però aquest post no és pas per parlar del meu (sobre)pes, sinó per parlar d’una cosa que em sembla una marranada: que la majoria dels japonesos no es dutxen abans de sortir del gimnàs.

Aquesta és una cosa de què em vaig adonar durant les tres setmanes que vaig estar fent Aikido mentre estudiava d’intercanvi. El primer dia vaig dur una tovallola i roba per canviar-me perquè no sabia què havia de fer, però en anar als vestidors, em vaig adonar de què no hi havia dutxa. El que és més, després d’una hora i mitja d’entrenament, en què inevitablement sues, cap de les noies tenia cap mena d’intenció de dutxar-se.

I què feien?, us preguntareu.

Molt fàcil: una dutxa francesa! És a dir, eixugar-se amb tovalloletes i posar-se desodorant i colònia. I a vestir-se i a seguir el dia tan panxes!

Jo vaig pensar que això potser era perquè es tractava de la universitat i que potser en un gimnàs com cal hi ha dutxes com calen. Però vaig anar una vegada al dojo, o centre d’arts marcials, a on diuen que va néixer l’aikido, i allà tampoc hi havia dutxes.

Al gimnàs a on vaig anar la setmana passada sí que hi havia dutxes, però, atenció: dues. Com pot ser que un gimnàs tingui només dues dutxes?!? Que, a veure, després de fer ioga doncs tampoc és que hagis suat gaire (tot i que et deixa el cos més adolorit que l’aerobic...). Però després d’haver fet màquines, o d’haver fet una classe d’una hora d’aerobic... la gent està suada a raigs! I evidentment, les vint-i-pico persones que acaben de fer exercici, no s’esperaran una hora per dutxar-se.

I què fan? Doncs marxen suades cap a casa seva. Que és el que vaig haver de fer jo. Sort que visc a 10 minuts caminant i que ja fa bon temps, però imagineu-vos la situació en ple mes de gener...

Aleshores ha estat quan aquest migdia he vist aquest anunci, que m’ha deixat petrificada.

Una famosa marca de cosmètics ha llançat al mercat unes tovalloletes per eixugar-te la suor després de fer esport sense necessitat de dutxar-te. Les tovalloletes en qüestió es diuen “sara sara さらさら”, que és una onomatopeia que dóna a entendre que una cosa està seca.

El lema de l’anunci és “Encara que t’eixuguis tot el cos, no es trenca!” ¬¬’

A veure que ho entengui. Una societat en què les noies gairebé aprenen a maquillar-se abans que a menjar amb bastonets, en què venen assecadors i planxes del cabell inhalàmbriques per poder portar al bolso i pentinar-te enmig de qualsevol restaurant, en què portar un mirall al bolso i mirar-te mil cops cada deu minuts per comprobar que portes bé el cabell, les pestanyes postisses, el maquillatge... és la norma oficial... És una societat que veu amb bons ulls que una noia NO ES DUTXI DESPRÉS DE FER ESPORT?!?!

Disculpeu-me, però és una cosa que no acabo d’entendre...

En la mateixa línia, quan estava estudiant d’intercanvi per allà pel 2008, hi havia un anunci semblant, però en què era per la suor de quan et despertes al matí.

Perquè ens entenguem, al Japó el normal és dutxar-se i prendre un bany abans d’anar a dormir (fer un ofuro お風呂, com haureu vist fer mil cops a la Shizuka del Doraemon o a en Shin-chan mateix). A veure, això a l’hivern doncs no està malament, i fins i tot és agradable prendre un bany calentó quan fa fred.

Però a l’estiu, la cosa canvia. A Barcelona fa calor, però és que la humitat i la xafogor que fa al Japó és una cosa que jo no havia viscut mai abans de passar un estiu aquí. I clar, tenint en compte que moltes vegades dorms amb el coixí embolicat en una tovallola per la suor... quan et despertes estàs feta un desastre.

I què fan els japonesos? Es dutxen? No! Fan servir aquestes meravelloses tovalloletes per tal d’eixugar-se tota la suor i agafar un tren en hora punta a on comparteixes un vagó amb 3000 persones més que no s’han dutxat aquell matí després d’haver suat com porcs tota la nit. La meva conclusió: una marranada!

I després diuen allò de què als japonesos els encanta prendre banys... 日本人はお風呂が大好きです my ass!

*1 Voldria matisar que hi deu haver japonesos que es dutxen al matí i després de fer esport, com a qualsevol país civilitzat del món, però clar, si existeixen aquests productes, serà perquè tenen un mercat, dic jo...

*2 No sé si el tema inclou també als homes japonesos, perquè als anuncis només surten noies i no he estat mai en un vestuari masculí per comprobar-ho :P

*3 Com haureu notat, avui estic una mica enfadada amb el món :P

Connexió Japó 10 - Japanders

Aquí arriba la segona part dedicada a la publicitat japonesa: els Japanders!


Que no sabeu què és això dels Japanders? Doncs doneu-li al play!





Per veure tots aquests anuncis de què us parlo, i moooolts més, visiteu la pàgina Japanders.


Compte, que és addictiu!

Connexió Japó 9 - Publicitat Japonesa

Arriba la versió sonora de la sèrie dedicada a la publicitat japonesa que vaig encetar fa uns dies. 





La quantitat d'anuncis que em deixen sense paraules és interminable, i si pugés tots els vídeos al blog això petaria! Però si cliqueu als links següents, viureu experiències que mai haguéssiu imaginat.


Lo vais a flipar, palabra!

• L'anunci Tori-kaeru 取り替える　鳥-かえる de què parlo a la secció.
• La sèrie d'anuncis "La investigació a la terra de l'extraterrestre Tommy Lee Jones". N'hi ha alguns que tenen subtítols a l'angl'es
• Voleu veure un gat-ànec? Doncs aquest és el vostre anunci!
• Heidi torna a la vida per anunciar un cotxe! I la Clara, de circ!
• Quan beus aquest granissat, el cap et fa "kiiiiiin", i et surt l'Arare per l'orella :P

Transvestisme animal

Al Japó tenen el mal costum de transvestir-ho tot. 


Per començar, evidentment, homes que volen ser dones.


També policies que es vesteixen de dona per atrapar carteristes. (D'aquests, jo n'he vist uns quants... Són tan evidents que no sé com pretenen atrapar els carteristes...)



A la Hello Kitty.











Al nen de la maionesa Kyûpi (com l'odio, de debó).


Als dónuts. [Si cliqueu a la finestreta que apareix abaix a la dreta, i aneu clicant a les diverses varietats de dónuts, trobareu en quina mena d'animal s'ha transvestit].

From 100223

(Emm... ho confesso, aquest esquirolet el porto penjat al mòbil, però és que és molt mono! >_<)


I, per suposat, als animals de companyia! No només és que els vesteixin, perquè també hi ha gent que els vesteix a Barcelona... És que el que tenen pels animals és malaltís! Tenen robeta, sabates, disfresses... fins i tot perruques!


Aquest anunci resumeix el que se li pot arribar a posar a un animal de companyia (i no les inclou totes...)

(Home del tupé) A les mascotes se li poden posar collars... cascabells... roba... barrets... perruca... però a partir d'ara, si t'estimes la teva mascota, li hauràs de posar també un número de telèfon!

(Veu en off) El "número guau miau" és un número que connecta l'animal perdut amb el número de telèfon del propietari. Protegeix la privadesa del propietari, de manera que és un número segur!

 (Home del tupé) Segur, "número guau miau"!

Lo de les perruques va en sèrio, que quan va venir la Miss_America a visitar-me, ja vam flipar quan les vam veure en una botiga...

Però allò que va fer que em preguntés en quina mena de món vivim, va ser quan vaig veure corretges per treure a passejar... hàmsters! Perdoneu, però no em veig pel carrer dient allò de: si us plau, vagi amb compte de no trepitjar el meu hàmster, que mossega.

Blanca y radiaaaante va la nooooviaaaa!

No, no m’he tornat boja i he decidit que em volia casar així de cop i volta. No, els japos segueixen flipant quan em pregunten si tinc nòvio i els dic: “No, ni el necessito”. (On s’és vist, semejanta resposta!).

El que passa és que qui s’ha quedat flipant avui he estat jo, quan he arribat a una de les escoles i m’he assabentat de què el profe més jove, que només té 23 anys, es va casar dissabte! Mare meva, però què fas, casant-te amb 23 anys?! (I què fas, que et cases un dissabte i dilluns vas a treballar? Però això donaria per un altre post…). 

I això m'ha portat a reflexionar sobre l'obsessió que encara existeix al Japó pel fet de casar-te.

Per començar, al Japó tothom vol casar-se. I no només les noies, eh? Els nois també! Qui és més "rebel", diu que vol casar-se, però no fins que tingui més de 30 anys (si això ho diu una noia, aleshores ja se situa a l'avantguarda de la societat [sic]).

No exagero. Jo també em pensava abans de venir que no seria així, que potser fa 10-15 anys sí, però que ara ja hauria canviat la cosa. Per això encara em vaig sorprendre més en veure que no, que la cosa segueix igual o pitjor!

Imagineu-vos fins a quin punt arriba aquesta dèria, que la paraula que va estar més de moda l'any 2009 va ser el neologisme konkatsu 婚活, que vindria a signficar wedding hunting o, com jo ho tradueixo dins el meu cap, "caça de marit". Aquesta paraula és l'abreviació de la paraula kekkon katsudô　結婚活動, que es va formar com a còpia de l'expressió shûshoku katsudô  就職活動 o job hunting, que és com els japonesos que es troben a l'últim any d'universitat busquen feina. 

Per suposat, les alcavotes (alcahuetas en català incorrecte :P) encara segueixen molt vives al Japó, en el què és conegut com a O-miai お見合い, ja sigui a través d'agències matrimonials o de coneguts. Tinc amigues japoneses que diuen que, almenys una vegada a la vida, volen participar en un O-miai, en fi...

També tenen una expressió molt "divertida" que vindria a ser l'equivalent japonès a l'expressió "quedarse para vestir santos": "Pastís de Nadal", Kurisumasu Keeki クリスマスケーキ. L'expressió "Pastís de Nadal" s'utilitza per referir-se a una noia de més de 25 anys que encara no s'ha casat. L'origen ve del fet que al Japó el dia 24 de desembre mengen pastís i, clar, després del 25 ningú es vol menjar el pastís perquè ja està dur i no està bo. Toma ya! 

O sigui que jo, en principi, sóc un pastís de Nadal! xD Bé, ara sembla que les coses s'han calmat, però quan vaig arribar a l'agost, em vaig passar com tres mesos escoltant la següent seqüència de preguntes:

• Quants anys tens? 
• Estàs casada?
• Tens nòvio? 
• Què et semblen els nois japonesos?

M'imagino que deuen ser l'evolució natural de les preguntes que em feien quan estava estudiant d'intercanvi:

• Per què estudies japonès?
• T'agrada el nattô?
• Saps menjar amb bastonets?

(Encara que potser no us ho sembli, són l'evolució natura, segur, encara que segueixi una lògica una mica estranya... però bé, l'evolució dels Pokémon tampoc és que segueixi cap lògica i bé evolucionen, no?)

I clar, tot això crea un mercat enorme. Un dels sectors amb bona salut és el de les revistes per planejar casaments. Els noms a vegades són una mica estranys. Per exemple, existeix una que jo crec que pretenen que signifiqui City Wedding però en japonès és シッティーウェッディング, que traduït fonèticament és Shitty wedding... (Jo crec que ells no tenen molt clar que la paraula shitty no té connotacions massa positives...). 

Però de la que veig anuncis contínuament a televisió és d'una revista que es diu zekushii ゼクシー. (de sexy?) Valoreu vosaltres mateixos...

Táquedaoclaro? Si és que no necessites massa més! Molt de color de rosa, la marxa nupcial, i una núvia que s'imagina el seu casament. Per suposat, el somni de qualsevol noia!

En el següent anunci, el noi ja té un cert protagonisme:

• Noi: Això, si us plau.
• Noia: Eh? Eh? Eh?
• Veu en off: Això és el que hi ha entre la proposició i el casament. Temps de felicitat.

Després de veure el segon anunci i d'escoltar el missatge, em venen al cap moltes preguntes, però només en faré una: només és "temps de felicitat" el període que va entre la proposició i el casament?

Com diria en Monegal, reflexionem.

"Hi ha vegades en què les llàgrimes no són mones..."

Com ja vaig escriure uns posts enrere, fa molt que no em poso seriosament a actualitzar el blog, i no és pas per manca d'idees. Al contrari, idees en tinc per parar un tren! Vaig caminant pel carrer i me'n surten com bolets! El que passa és que quan arribo a casa la mandra em pot. I com que porto un ritme a la feina que no és normal, a la feina ja no tinc temps de preparar-me les entrades (que ja ho sé, que no s'ha de fer, però què hi voleu...). I així es van sumant excuses i més excuses de mal pagador.


Així que bé, després d'aquesta llarga introducció, amb aquest post dono per encetada la sèrie "publicitat japonesa".


La publicitat és un tema que dóna molt de si i que diu moltes coses del país a on i per a on ha estat pensada. En el cas dels anuncis de televisió japonesos he trobat una sèrie de diferents patrons i llocs comuns que, per exemple, no m'havia fixat mai que existissin en els anuncis a Espanya. (Això no vol dir que no hi siguin, que pot ser que sí però que jo no me n'hagi adonat).


Un d'aquests és el que podríem anomenar "antes muerta que sencilla".


L'altre dissabte em vaig llevar d'hora i, mentre esmorzava, vaig veure per la televisió que fan una sèrie de programes matinals en què surten dones treballadores o mestresses de casa que no tenen temps per arreglar-se i van al programa en qüestió perquè les maquillin i els comprin roba i aquestes coses.


Però el que em va sorprendre no va ser el programa en si mateix, perquè de programes d'aquests recordo haver-ne vist a la tele espanyola. El que em va semblar molt fort va ser aquest anunci.



A continuació, la meva traducció patatera:

Noia: No vull que em deixis

Home inquietant: Les llàgrmes d'una noia no haurien de ser mones? Per a moments com aquest, utilitza l'eye-liner que no es corre Beroad. És waterproof, de manera que encara que es mulli o que et refreguis els uls, no hi ha problema!

Noia: Encara que em refregui els ulls?

Home inquietant: Va, torna-ho a provar!

Jo estava esmorzant i em vaig quedar amb la cullera a mig camí entre el bol i la boca perquè no m'ho podia creure! Només perquè es posa aquest eye-liner el noi decideix no deixar-la perquè encara que plori no se li corre?!?! Em va semblar encara més sexista que els anuncis d'Axe! 


Moral: si sempre estàs "antes muerta que sencilla" el teu nòvio, encara que et vulgui deixar, no ho farà perquè estàs tan mona i tan kawaii que no serà capaç de fer-ho!


Ja heu pres nota?