28 de juny 2010

Nemui la lia a BARCELONA (one more time)

Sí senyors, la Nemui se'n torna a Barcelona!


Però no us feu il·lusions, que aquesta vegada no torni per quedar-m'hi, hi vaig només de vacances! Gairebé un meset, a veure si recupero part de la meva cordura (si és que en algun moment n'he tingut, d'això...).


Pot ser que no estigui molt connectada a la xarxa, no crec que a Barcelona pugui tenir un telèfon amb connexió a internet. Però no patiu, que el Connexió Japó seguirà cada setmana a les ones, així que ja aniré publicant cosetes!


I va, perquè no em trobeu massa a faltar, us deixo un vídeo que va fer la Cris del meu assaig de taiko del passat divendres. És una cançó que es diu Ei'chi no matsuri, i que en la meva defensa diré que vaig `"aprendre" en el temps rècord d'un mes i que no tornava a assajar des del dia 30 de maig >_<





Les meves cares fan por! xDD

21 de juny 2010

Premis Blocs Catalunya!



Amics, socis, "patizants", aquest humil bloc participa en la tercera edició dels Premis Blocs Catalunya, organitzats per l'STIC.cat


I de què va la cosa?, us preguntareu. Els Premis Blocs Catalunya tenen com a objectiu, tal com està escrit a les seves bases 


"promoure la creació i manteniment de blocs en català, així com donar-los a conèixer i premiar-ne els més interessants"


I ja que el meu bloc està escrit en català, i que el període de votacions ja ha començat, des d'aquí us volia demanar la vostra col·laboració en forma de vot.


És molt fàcil i no us portarà més de tres minuts (palabra!):


Només cal que aneu al següent link i que cliqueu al botó gran i vermell a on posa "Vota'm!".


Però ep! Que no acaba aquí la cosa! Si aneu una miqueta més avall, veureu que també podeu votar les últimes entrades del bloc. Votar les entrades també és important, perquè per cada 5 entrades votades rebo un vot. En el cas d'aquest bloc, hi ha fins a tres pàgines amb entrades que es poden votar, així que només amb fer un clic a sobre de cada una d'elles ja n'hi ha prou. No cal que us llegiu les entrades, si no voleu (tot i que si ho feu, potser aprengueu alguna coseta... o no! :P)


Així que res. Tots teniu aquells moments d'estar davant de l'ordinador avorrits sense saber què fer... Doncs ara ja teniu una coseta a fer!


Ah! I un últim favor... Si podeu, correu la veu entre els vostres amics, coneguts, gent que tingui altres blocs... Perquè un clic és un petit pas per a vosaltres, però en pot ser un de gran per aquest humil bloc fet amb tant de carinyo.


Gràcies! ^__^

19 de juny 2010

Connexió Japó 21 - El món Kawaii!

Hi ha molts adjectius que es podrien utilitzar per definir la cultura i la societat japonesa. Però si em pregunteu a mi, jo us diria que la paraula que defineix la quintaessència de la gent d’aquest país és KAWAII 可愛い. Que no s’ha de confondre amb el nostre “què guay!” :P

El món del kawaii és tan complex i s’extén a tots els aspectes de la vida d’una manera tan brutal, que és un concepte gairebé inabastable.

Tot i això, en el Connexió Japó d’aquesta setmana, us intento apropar a aquest món de “conte de fades” a on viuen els japonesos.
Com deia, el kawaii es troba per tot arreu, així que us deixo només amb una petita mostra de fotografies de coses que els japonesos consideren “mones", des de nenes vestides amb kimono, fins a penjolls pel mòbil, passant per Converse amb diamants... 

Kawaii

Què n'opineu vosaltres? Ho trobeu kawaii?

15 de juny 2010

Connexió Japó 20 - Purikura

Jo sempre dic que, per dir que has estat al Japó, hi ha dues coses que són imprescindibles:


Una és anar al karaoke.


L'altra, és fer-te purikura. I què són les purikura? D'això parlem exactament en el Connexió Japó d'avui!!





I perquè moltes vegades allò de "Vale más una imagen que mil palabras" es compleix, aquí us deixo una mostra de les purikura que m'he anat fent des del 2007 fins fa unes setmanes enrere ;P
Purikura world

14 de juny 2010

Connexió Japó 19 - Taiko

Si heu anat seguint una mica el blog, ja sabreu que cap allà el mes de setembre em vaig unir al grup de taiko de la Vila.


Per aquells que no ho sabéssiu, els taiko, o més literalment, els wadaiko 和太鼓,que és el que jo toco (o almenys ho intento) són els timbals japonesos.


Que voleu saber més sobre aquests timbals? Quina és la seva història? Doncs esteu de sort, perquè precisament aquest és el tema del Connexió Japó d'aquesta setmana!





Després d'escoltar el programa us han quedat ganes de veure'm a mi tó atrezá? Aquí teniu unes fotos, perquè rigueu una estona. A veure si esbrineu qui sóc ;-)


Aquestes són del mes de novembre, quan vaig debutar.
Debut con los Taiko
I aquestes, són del mes de maig, quan vam celebrar el 30è aniversari del grup. N'hi ha poquetes, però és que encara no tinc les que va fer l'encarregat de les fotos...
30è Anniversari del meu grup de Taiko
Com deia al programa, escoltar els taiko en CD o vídeo no és el mateix, però si us heu quedat amb les ganes, aquí us deixo amb un parell de links amb unes cançons del meu grup:


- L'únic vídeo que tinc (de moment) en què surto jo tocant (esbrineu qui sóc?). La canço es diu Ikusa Daiko 戦太鼓. Diuen que aquests eren els timbals que feia servir l'Oda Nobunaga per dirigir les seves tropes en combat.


- Aquesta es diu Tenshukaku 天守閣, i faltes ens últims segons, perquè vaig haver de marxar i no vaig poder enregistrar el final...


Des que he arribat a la Vila, que sembla que li he agafat el gustillo a això dels instruments tradicionals, i potser començaré a aprendre a tocar un tipus de flauta de bambú japonesa!


Seguirem informant!

13 de juny 2010

La Vila News 6 - La Revetlla de Sant Joan

Amb la caloreta, arriben les festes majors! I, d’entre totes les festes, la més emblemàtica del mes de juny és la de Sant Joan. Així que aquest és el tema del meu raconet a la revista de la Vila d’aquest mes ^__^




Al Japó, el mes de juny és el mes de les pluges, o tsuyu 梅雨. De manera que començo dient que a Espanya no hi ha tsuyu i que, per contra, hi ha molts festivals de foc. I entre ells, el de Sant Joan com a més famós.

Sant Joan se celebra el dia 23 de juny, per donar la benvinguda a l’estiu. Explico que la manera de celebrar la revetlla varia depenent de la part d’Espanya, però que el principal punt en comú es que es fan fogueres. Al Japó el curs escolar acaba el mes de març, així que aprofito per dir que, com que el curs escolar a Espanya acaba el mes de juny, molts estudiants utilitzen els llibres i els apunts de les assignatures que menys els agraden per encendre les fogueres ^_^

En el tercer paràgraf parlo dels castells de foc i que a Vilanova es fa un ball que dura tota la nit.

I ja en el quart paràgraf parlo del tema que els encanta als japonesos: el menjar típic de la festa. És a dir, la Coca de Sant Joan. Per explicar com és la coca, dic que és una mena de pa esponjós al qual se li posen pinyons i fruita confitada. Parlo també de què hi ha diferents formes, des de rodona fins a rectangular, i que es ven tan a les panaderies com als supermercats.

Al Japó també hi ha festivals d’estiu amb castells de foc, així que acabo dient que, tot i la gran distància que separa els dos països, a tots dos llocs es fan festivals amb castells de foc, fet que fa que no els senti tan llunyans.

Explicar menjar que no existeix en un país és bastant complicat. Aquesta vegada, per exemple, volia dir que la coca era com un brioix. Però en ensenyar-li l’article a la meva supervisora, em va dir que què era allò de briox, que no ho havia escoltat mai. Que la meva supervisora, que no té ni idea d’Espanya (i que ni tan sols ha fet un viatge a fora del Japó) es llegeixi els articles abans de publicar-los, em serveix com una mena de “testing” per saber què és el que entendran els lectors i què no. Així que ja per començar, sabia que la paraula “brioix” havia d’anar fora.

Aleshores, li vaig preguntar que com ho podia definir. I ella em va dir: “Ah, doncs com un pa esponjós” (pan no yô na funwari shita okashi パンのようなふんわりしたお菓子). Però clar, jo li deia: “Però és que no és ben bé pa...”. Fins que se’m va encendre la bombeta. Jo, en escoltar pa, em ve al cap o una barra de pa o un pa rodó. Al Japó, el que consideren “pa” és pa de motlle (estil Pa Bimbo), mentre que el pa que jo considero “pa” li diuen “pa francès” (furansu pan フランスパン). El per què diuen al pa “pa francès” no us el sabria dir segura al 100%, però imagino que deu ser perquè tenen la idea de què les panadaries i les pastisseries són franceses, ja que les que hi ha al Japó la majoria tenen noms francesos (o el que ells consideren que és francès :P).

Així que, una vegada més, no només sóc jo qui intenta ensenyar alguna cosa sobre Espanya, sinó que jo també aprenc alguna cosa nova sobre el Japó.

Internacionalització de doble sentit! ;-P

9 de juny 2010

Connexió Japó 18 - Japonesos i menjar (III)

El Connexió Japó d’avui tanca la (primera?) trilogia dedicada als Japonesos i la seva obsessió amb el menjar.

A banda d’estar obsessionats amb el menjar, els japonesos compten amb una indústria editorial que ja ens agradaria tenir a casa. La quantitat de llibres, revistes i diaris que es publiquen periòdicament és brutal. No m’he posat mai a comptar-los, però crec que mirant les fotografies us en podreu fer una idea.

I tingueu en compte que les fotografies només mostren una part dels dedicada a menjar d’una llibreria més aviat petita d’un poble de la prefectura d’Aichi... Si us n’aneu a una llibreria en ple barri de Shinjuku a Tokyo, trobareu tanta informació que no sabreu ni per on començar!!



També us deixo amb aquest link procedent d’un blog que una companya em va passer ahir, perquè vegeu que no sóc jo, qui està obsessionada :P


I per acabar, aneu mirant un cop a la setmana aquest àlbum, a on aniré penjant les fotografies dels menús que em fan menjar a les escoles. Què en penseu? La cuina japonesa és tan sana com ens fan creure?



給食日記 - Kyuushoku diaries

8 de juny 2010

Mujer (japonesa), a tus labores

El dia 31 de maig va sortir publicat el resultat de la Quarta Enquesta Sobre Tendències a les Llars Japoneses dai yonkai zenkoku katei kôdô chôsa 第4回全国家庭動向調査. I, llegits des de la meva perspectiva (és a dir, de dona europea) els resultats són bastant curiosos, tot i que no del tot sorprenents si es coneix una mica la societat japonesa.

Com ja he comentat altres vegades, jo pels matins abans d’anar a la feina veig part dels programes de la Fuji Tere Mezamashi Terebi 目ざましテレビi Toku da ne 特ダネ, que acostumen a fer un repàs de les notícies importants del dia. I en aquests programes, els comentaristes obrien amb el titular: “Augmenten les mestresses de casa professionals”.

No és pas que l’existència d’un elevat de mestresses de casa professionals al Japó em resultés sorprenent, però ja que a la televisió li dedicaven un espai destacat de les notícies, vaig anar a internet per descarregar-me aquest informe. I tot i que jo no sóc molt bona amb els percentatges i amb les gràfiques (i menys amb les gràfiques de barres que fan servir els japos...), me l’he llegit i he intentat fer-vos un resum.

L’enquesta es va realitzar el mes de juliol de 2008, amb una mostra de 10.192 enquestes de les quals 6870 van ser contestades per dones casades.

La principal tendència que es pot observar és que ha augmentat el conservadorisme en la manera d’actuar de les dones en comparació amb l’última enquesta, realitzada el 2003 (ja que és una enquesta quinquennal).

Al Japó és considerat normal que les dones, quan es casen, deixin la feina. Ara, enlloc de deixar la feina en casar-se, deixen la feina quan s’assabenten que estan embarassades (i ja és considerat una revolució...). Segons els resultats de l’enquesta, a 2008, el 70,5% de les dones deixa la feina, i d’aquestes només el 32.5% torna al mercat de treball després d’infantar.




Aquesta tendència al conservadurisme es nota sobretot en les menors a 29 anys. Dada que potser ens sobta a nosaltres espanyols, perquè tenim la imatge de què les generacions joves són les més obertes, però que si es mira la quantitat de yankis, que serien els cholos japonesos, d’embarassos adolescents i del percentatge de joves que no tenen una feina fixa i respectable (des del punt de vista japonès)... doncs potser no és tan sorprenent en aquest país. Tot i que jo opino que és força trist...

En aquest sentit mireu els resultats obtinguts davant d’aquestes afirmacions (el percentatge apuntat és el de les persones que estan a favor):

1.        el marit ha de treballar fora i la dona s’ha de convertir en mestressa de casa professional – 45%
2.        has de fer autosacrificis i prioritzar tot allò relacionat amb l’educació dels fills – 81,5%
3.        les coses importants de la casa les ha de decidir el marit – 74.8%
4.        les mares s’han dedicar exclusivament a l’educació dels fills fins que tenen 3 anys – 85.9%
5.        els nens han de comportar-se de forma masculina i, les nenes, de forma femenina – 73.5%
6.        un matrimoni no és reconegut socialment fins que té fills – 33.6%
7.        el marit ha de col·laborar de la mateixa manera en les feines de la casa i en l’educació dels fills – 83.9%
8.        és una cosa bona que cadascú conservi el seu propi cognom* – 43.8%
9.        el marit ha de prioritzar la feina per davant de la família – 66.6%
10.    el fill i la seva família ha de viure juntament amb els pares quan es fan grans – 49.7%
11.    la família s’ha de fer càrrec dels ancians – 62.1%
12.    la família s’ha de fer càrrec del suport econòmic dels ancians – 25.5%

*Com en d’altres països, les japoneses en casar-se canvien de cognom.

Aquests resultats sembla ser que han sobtat perquè des que es va començar a fer l’enquesta, el 1993, el percentatge de dones que pensava que havia de seguir amb la seva feina havia augmentat, creant la il·lusió de què s’estava avançant cap a una societat més igualitària.

Però en realitat, no és que els porcentatges hagin variat gaire en relació al 2003... Per exemple, en l’afirmació que sembla que ha aixecat més polseguera, la de “el marit ha de treballar fora i la dona s’ha de convertir en mestressa de casa professional”, el 1993 estaven a favor un 53.6%; el 1998, un 52.3%; el 2003, un 41.1% i en aquesta enquesta el 2008, un 45%. Jo continuo pensant que el número de persones que s’amaguen darrere d’aquests percentatges encara són elevats... I bé, només em cal parlar amb la gent que m’envolta per adonar-me que la gent ho considera normal...

Una altra de les coses que més m’han sorprès és que en cap diari online he aconseguit trobar la més mínima interpretació del per què d’aquets canvi de tendència. En el programa Toku da ne es deia que si això es deu al fet que el mercat laboral és cada vegada més inestable i que els empleats fixos han de fer jornades laborals molt llargues, de manera que les dones veuen com a més fàcil i còmode convertir-se en mestresses de casa a jornada completa.

El presentador de Toku da ne es preguntava si s’estava tornant a donar importància a la família tradicional, si és que ja es tractava de dones que no treballaven o que no volien treballar, o que si treballar en una empresa és massa dur i les dones prefereixen quedar-se a casa.

Tot i que, què voleu que us digui, després d’haver experimentat el doblar jornada i d’haver fet un total de gairebé 10 hores extra en una setmana, jo, si fos japonesa, també deixaria la feina i que em mantingués el marit... :P

7 de juny 2010

5 de juny 2010

Kit Kat Series #8 - Mni Kit Kat Suc Multifruites

El Kit Kat Suc Multifruites, de fruites, només té el nom. 


From Kit Kat Series


En aquesta ocasió, el Kit Kat Suc de Fruites es venia individualment en format mini a les botigues 7eleven. En obrir el paquetet, et venia una olor de fruita bastant artificial que, fins i tot abans de veure de quin tipus de xocolata es tractava, ja no feia esperar res de bo... 

La xocolata era xocolata blanca amb un toc ataronjat i l’olor ja mencionada d’una barreja de fruites indeterminada. 


From Kit Kat Series


Pel que fa al sabor, la dolçor empalagosa de la xocolata blanca. Ni regust de fruites ni res.  

Després de menjar-me’l vaig pensar que, si de totes maneres havien fet un Kit Kat amb gust de xocolata blanca, no valia la pena tot l’esforç de donar-li un color taronja sospitós i una falsa olor a “fruites”... 

Valors energètics del Kit Kat Suc de Fruites (per paquetet mini de 12.3 g.)
Calories: 69 Kcal.
Proteïnes: 0.44 g.
Greixos: 4 g.
Hidrats de Carboni: 7.7 g.
Sodi: 3-11 mg.

4 de juny 2010

Treballar com un... japonès (i 2)

Avui ha estat el "gran dia" de la inauguració de l'exposició que vaig assajar l'altre dia.


Bé, més que inauguració pròpiament dita, era una pre-inauguració només per a gent important. 


S'havien enviat 250 invitacions.


S'esperava que vingués la meitat de persones.


Han vingut només com 30 persones.


Així que tot l'assaig en realitat tampoc no ha servit per a res!! 


Que no m'he equivocat, però la que m'havia de donar els guants i les tisores perquè les entregués a les autoritats per tallar la cinta (i que jo crec que no li agraden els estrangers), no parava de dir-me no sé què en veu baixa, que jo imagino que deuria ser com: "Més ràpid", o "Fes-ho així", o "Així no", però que, evidentment, no he escoltat. Això sí, m'han entrat unes ganes de dir-li: "Escolta guapa, que no sóc tonta, vale?" Però en fi...


I res, avui dues hores extra més i demà dissabte a treballar one more time. Ara mateix estic caient dormida davant del teclat. Són només les 7 de la tarda, però jo crec que me n'aniré a dormir ja...


Kit Kat Series #7 - Kit Kat Semi-dolç

Galeta + xocolata negra = Kit Kat Semi-dolç.


From Kit Kat Series


Crec que és el Kit Kat més bo que m'he menjat mail!


I bé, crec que no cal ni explicació. Només obrir el paquetet individual ja se sent l'olor característica de la xocolata negra, i ja quan li claves queixalada, les papil·les gustatives fan festa! Realment xocolata negra amb el grau d'amargor i dolçor just!


From Kit Kat Series


Per aquells que tingueu curiositat, aquesta és la descripció que apareixia a la capsa:


La semi-dolçor que s'ajusta perfectament a tu, que ets adult. Gaudeix la delicada combinació de la dolçor i l'amargor [d'aquest Kit Kat].
De tots els Kit Kat que he menjat, de moment aquest és l'únic que em sap greu que desaparegui... de fet, si fos per mi, canviaria el Kit Kat de tota la vida per aquest de xocolata negra :P


Valor energètic del Kit Kat Semi-dolç (per paquetet de 18 g.):
Calories: 97 Kcal.
Proteïnes: 1.1 g.
Greixos: 5.5 g.
Hidrats de Carboni: 10.8 g.
Sodi: 4-14 mg.

3 de juny 2010

Treballar com un... japonès

Ara ja sé el que és ser un treballador de debó al Japó. I he arribat a la conclusió de què no m'agrada >_<

Ahir, per primera vegada a la meva vida, vaig doblar jornada laboral. Bé, més i tot: vaig començar a treballar a les 9 del matí i vaig arribar a casa a les 10.30 de la nit (quan jo normalment plego a les 3.45 de la tarda). Toma ya!

I per què vas fer això?, us preguntareu. Doncs resulta que el dia 5 s’inaugura una exposició amb obres de Miró al museu de la Vila, i ahir es va fer l’assaig de la inauguració.

La meva mare es va estranyar quan li vaig dir que havíem d’assajar la inauguració. “Però què heu d’assajar?”. Doncs, literalment, TOT!

Evidentment, s’havia de decidir a on col·locar la carpeta vermella a sobre de la qual es tallaria la cinta inaugural, a on es col·locaria la cinta a tallar, el cartell les cadires... I evidentment que s’havia d’ajudar a col·locar totes les coses.

Però no només això, perquè si només fos això, no seria un assaig, no?

També es va assajar en quin ordre s’aixecaria la gent, es va llegir tot el que es dirà divendres, i fins i tot la manera en què es repartiran els guants blancs que portaran els convidats d’honor que tallaran la cinta inaugural i les tisores amb què faran els honors.

I assajar tot això va fer adonar-me que sóc més espanyola del que em pensava.

A Barcelona sempre m’he i m’han considerat una persona perfeccionista, a vegades massa i tot. Però al Japó, per contra, em consideren una mica “deixada”! Però clar és que lo dels japonesos jo crec que és passar-se de la ratlla!

Posem per exemple el fet d’assajar com entregar les tisores i els guants. A l’assaig érem 10 persones, i jo he de donar els guants i repartir les tisores. Doncs bé, el lloc adeqüat per col·locar-te per repartir els guants és aquest. Recorda’l per situar-te exactament al mateix punt el dia de la inauguració.

I les tisores: una vegada arribis davant de la persona, et pares, et gires cap a la safata a on estan les tisores que aguanta una altra companya i li dones al convidat d’honor amb la flor que li ha posat mirant cap a dalt i de manera que li quedi perquè pugui tallar amb la mà dreta. Però no et giris massa, i fes-ho de tal manera que no donis l’esquena als assistents. De manera que he de fer un pas (i només un pas entre persona i persona), girar-me a la dreta, agafar les tisores amb les dues mans tenint en compte l’orientació del floripondio, entregar les tisores a les personalitats d’honor fent una petita reverència, però no completament de cara ells, perquè sinó donaria l’esquena al públic, sinó una mica de biax, i fer un pas per repetir l’acció 9 vegades.

Ho heu entès? Pues ahora, repetimos! Sí sí, fins a tres vegades vaig haver de repetir el fet d’entregar les tisores. I el mateix amb els guants. Fins i tot vam haver de fer “air guantes” fent veure que entregàvem guants que no tenia a gent que no hi era. Una situació que em va fer pensar mil cops: “Però vols dir que cal filar taaaaan prim?”

El més sorprenent és que tothom s’ho prenia súper en serio! Vam passar com una hora o més per decidir l’angle de col·locació de la catifa vermella i de la cinta a tallar. I la gent intentant memoritzar el lloc a on s’havia de posar: a partir de la ratlla de la columna tres ratlles més del parquet de fusta del terra i un passa enrera... Total, per després canviar la col·locació de la catifa i haver de recol·locar-ho tot!!

Una vegada acabat l’assaig, vam ajudar una mica a preparar tots els objectes sobre Miró que es posaran a la venda. A mi em van dir que fiqués uns blocs de notes dins d’unes bossetes de plàstic. Aquestes bossetes de plàstic eren com els sobres que ja tenen la cola per tancar-se, de manera que no calia cel·lo.

Jo sempre m’he considerat molt curosa a l’hora de fer qualsevol cosa. Doncs quan ja estava acabant de ficar totes les llibretes, arriba una companya de feina (que sempre que parla sobre estrangers fa servir un to de molta superioritat...) i em diu: “Ui, aquesta bosseta té una mica d’arrugues a la part del cel·lo. Els japonesos hi paren molta atenció en aquestes coses, així que revisem-ho tot i mirem que no tinguin arrugues, vale?”. En fi, tot i que per dins estava pensant: “Però si està perfecte!”, no vaig dir res i vaig tornar a mirar-me les llibretes una a una per tal de mirar que no estiguessin una mica arrugades.

I d’aquesta manera va ser com vaig doblar jornada laboral, perdent un munt de temps en coses a les quals potser no calia que se li dediqués tanta estona. Però imagino que la forma de veure les coses varia segons el país, i mai m’hagués imaginat que m’adonaria de lo espanyola que sóc en aspectes dels que em pensava...

Una vegada més, la frase Nihonjin janakute yokatta, 日本人じゃなくて良かった, me n’alegro de no ser japonesa, va tornar a venir a la meva ment. Perquè jo puc escapar d’aquest país de bojos en qualsevol moment. Però ells s’hi han de quedar i seguir assajant com entregar unes punyeteres tisores...

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com