29 d’abr. 2010

Els nens japonesos estimen la Beyoncé

Cada matí esmorzo amb el Josep Cuní japonès. És un programa que es diu Mezamashi Terebi めざましテレビ (literalment: “televisió despertador”) que va de les 6 a les 8. Jo l’enganxo sempre de 7 a 8, i sempre cap a les 7 i 20 o així fan un reportatget de 10 minuts. I aquest reportatge és potser el que més m’agrada de tot el que he vist fins ara a la televisió japonesa.


La majoria de les vegades, els temes són coses força xorres, com ara invents per no passar fred a l’hivern, un rànking de dolços típics de cada regió que no es poden menjar a Tokyo i coses per l’estil.


I el d’avui no era pas massa millor: les tres millors maneres de calmar un nen que plora. Quan ho he vist ja he preparat paper i boli (no falten mai a la meva taula quan miro la tele) per prendre nota i explicar-ho a la Cris i a l’Annabel, mothers on the go ;)


Els resultats de l’enquesta m’han semblat, si més no, curiosos.


Començo el rànquing pel tercer lloc: algun objecte en particular al qual li tenen afecte. Aquest és, dins el que cap, bastant normal.


Segueixo revelant el primer lloc: bufar a la cara dels bebès. Era súper curiós veure com un bebè estava plorant a més no poder i, en quant la mare o el pare els bufava a la cara, paraven en sec de plorar i posaven la boca com si ells també anessin a bufar. L’explicació d’un metge expert: es calmen perquè experimenten una sensació desconeguda per a ells.


I em deixo pel final el segon lloc, que és el que dóna nom al post d'avui i és el que més m’ha deixat de pedra.


Tots heu vist el vídeo que corria fa temps per internet d’un bebè ballant All the single ladies de la Beyoncé? Doncs no només fa ballar els nens, sinó que a més a més els calma la plorera! I veure això sí que era brutal!! Van fer la prova a una guarderia plena de nens plorant i, en escoltar la cançó, tots menys 4 nens es van calmar!! L’explicació de l’expert és un bebè té 180 polsacions per minut, i que el tempo de “All de single ladies” de la Beyoncé s’adapta perfectament a aquest ritme.


Així que Cristina, Annabel, mares del món que llegiu aquest post... Aneu preparant el CD de la Beyoncé per quan al vostre nen li agafi la plorera!


(En aquest punt m’agradaria afegir que, jo de bebè bebè, només dormia mentre durava una cinta de vídeoclips que havia gravat el meu pare, entre els quals hi havia “La Isla Bonita”, una de Simply Red i “El chocolate” de Guapachá Combo xD)

28 d’abr. 2010

Diada de Sant Jordi a la japonesa (2): Al cole!

El dia 23 d’abril vaig celebrar la meva particular Diada de Sant Jordi amb els nens de 6è d’una de les escoles a les que vaig.

I em sembla mentida que la Diada ja hagi arribat i hagi acabat... Més que res perquè portava preparant aquest dia des del mes d’agost!!

M’explico. Aquí al Japó les coses van més lentes que a Espanya (bé, tot i que tampoc no m’he trobat mai treballant en un ambient tan burocratitzat a Barcelona, així que tampoc puc comprarar massa...). De manera que quan vaig arribar a l’agost, em van fer omplir un full d’objectius amb el títol “Quines activitats vols dur a terme durant el teu any a Japó?” I una de les coses que volia fer tan si com no era celebrar Sant Jordi.

Evidentment, el que jo vaig proposar al principi en aquesta declaració d’intencions, i el que vaig fer el dia 23 pròpiament dit va canviar i va ser retallat taaaantes vegades que no s’assembla pràcticament en res...

De voler celebrar-ho al centre cívic implicant a nens i adults, fent un mercat d’intercanvi de llibres vells i un concurs de manga de la llegenda... es va reduir a explicar la llegenda als nens d’un curs d’una de les escoles...

M’ho van retallar tant tant que al final vaig pensar que es tractava d’una classe com les que faig sempre i que no hagués fet falta fer tan de rebombori... Però després es va anar animant la cosa perquè vam aconseguir arreplegar llibres vells de les diferents sales de lectura de la Vila per poder regalar als nens. 

Així que cap allà el mes de desembre vaig anar al cole amb el meu jefe per fer la proposta (que vaig haver d’escriure prèviament, amb documents adjunts explicant què és això de Sant Jordi), i me la van acceptar. A més, com que coincidia que el dia 23 d’abril aquest any ha caigut en divendres, que és el dia que vaig a l’escola, doncs va encaixar perfecte!

Aleshores, des de desembre fins el dia mateix de Sant Jordi em vaig dedicar a buscar informació per internet en japonès sobre Sant Jordi, a preparar el power point amb l’explicació i a buscar manualitats per fer una rosa i/o un drac.

Aquells que em coneguin, sabran que les manualitats no són el meu fort. Sort d’internet! Vaig trobar una manualitat molt senzilla per fer una rosa fent servir les oueres de cartró... Però quan li vaig ensenyar a la meva supervisora, em va dir: “Mmm... és que al Japó les oueres són de plàstic...”. Primera decepció.

Aleshores vaig trobar una altra manualitat súper senzilla per fer un drac: només feia falta una pinça de la roba de fusta, un retolador verd i un de vermell, i una mica de paper i enganxament per fere la cresta... Però de nou la meva supervisora em va dir: “Al Japó les pinces de la roba no són així...”. Segona decepció.

(Aquesta segona decepció em va fer pensar que sí que és veritat que les pinces que tinc a casa meva són diferents, però que em pensava que potser n’hi havia d’iguals a les d’Espanya... Una petita diferència a la qual no hi havia parat atenció...)

Així que al final vaig decidir fer servir aquesta altra manualitat, que sembla súper senzilla, però que té el seu intríngulis... Però precisament perquè era difícil, els nens ho van passar bomba, perquè es van picar i no van parar fins que van aconseguir fer la flor. Petita victòria  V(^__^)V

També els vaig repartir dibuixos per pintar de la princesa, el drac i Sant Jordi, però van ser eclipsats per la manualitat de la rosa.

I els llibres, que és el que més feinada havien portat, van ser el que menys va emocionar als nens... Bàsicament perquè eren vells i no gaire interessants... Només us dic que n’hi havia un sobre el manteniment de motos i un altre sobre com aprimar les cames... (¬¬)’

De manera que la feinada de més de 6 mesos es va acabar en 45 minuts... Però va ser genial! Jo aquell dia em sentia molt tranquil·la, els nens van respondre molt bé, s’ho van passar bé (o almenys això semblava per les seves cares, ho podeu comprobar vosaltres mateixos a les fotos ^__^) i jo també, de manera que ho considero un petit èxit personal!



2010年西枇小サン・ジョルディの日


Ah! Per aquells que vulguin saber de quina manera vaig fer la classe... podeu veure la presentació al You Tube!! Resulta que la Beti, una noia de Castelldefels que estava de vacances al Japó, no va poder tornar a casa per culpa del volcà d’Islàndia i va passar el dia de Sant Jordi amb mi a l’escola i em va gravar mentre parlava... És la primera vegada que em veig parlant en japonès, i no faig més que trobar-me defectes... Però és una sensació extranya: és com estar veient a una altra persona que s’assembla a tu parlant en japonès... perquè jo fa tres anys (o un any) no m’hagués imaginat mai que seria capaç de fer una cosa així!! ^__^


Part 1



Part 2

Diada de Sant Jordi a la japonesa (1): La Vila News

Al mes d’abril, de quin tema podria parlar si no és de Sant Jordi?



Començo l’article dient que es podria considerar Sant Jordi com el Sant Valentí català. Els japonesos tenen molt present la idea de Sant Valentí, de manera que tot i que no és exactament el mateix, si entenen que és un dia en què es regala un llibre i una rosa a la gent que estimes, doncs ja tenim alguna cosa guanyada.

Segueixo explicant que es considera que aquesta diada té el seu origen en la llegenda de Sant Jordi, que explico en dues línies i mitja :P

A l’explicació no li poden faltar les parades de llibres i roses als carrers ni la gent anant d’un cantó a l’altre regirant entre els llibres.

A Nagoya, des del 1985, l’Associació d’Amistat amb Catalunya organitza una diada de Sant Jordi, a on es munten unes paradetes amb llibres i es fan alguns actes sobretot relacionats amb la lectura. Aquest any 2010 se celebra el cap de setmana del 17 i 18 d’abril. Al final no hi vaig poder anar, així que m'he quedat amb ganes de saber com s'ho munten aquí... Hauré d'esperar-me a l'any vinent, m'imagino...

A més a més, el dia 23 d'abril vaig organitzar una mini iada de Sant Jordi en un dels coles a què vaig... fotos, vídeos i anècdotes al següent post!

25 d’abr. 2010

La Vila News 3 - Dolços de Setmana Santa

A l’article del mes de març, vaig decidir parlar de la Setmana Santa.



Però una vegada em vaig trobar amb les mateixes: no hi ha manera d’explicar en mitja pàgina què és això de la Passió i la mort de Crist a algú que no sap de cristiniasme.

Així que aquesta part la vaig saltar ràpid, dient que és quan es rememora que va morir Crist i que els creients treuen a desfilar imatges de Crist i de la Verge a dalt de “carrosses”. Els japonesos, en alguns festivals, fan desfilades a on treuen a passejar ninos articulats (karakuri ningyô からくり人形) al damunt d’unes carrosses (dashi 山車), de manera que vaig utilitzar aquesta expressió per tal que es poguessin fer una idea aproximada de en què consisteixen les desfilades.

Evidentment, no vaig parlar ni de les saetas, ni de la gent que es flagel·la o que camina amb cadenes als peus, ni dels “kukuxklanes” i aquestes coses... primera, perquè no ho entendrien i, segona, perquè és massa tètric per als japonesos...

De manera que em vaig ventilar la part tràgica de la Setmana Santa en un paràgraf i vaig saltar als dolços típics de l’època, que és un tema que mai falla amb els japonesos!

I quins dolços són els que vaig presentar? Doncs les torrijas i la Mona de Pasqua!

De les torrijas vaig explicar la recepta (aquí al Japó, a una barra de pa normal li diuen “pa francès” フランスパン) i que era típic sobretot de Madrid.

I de la Mona, doncs que és un pastís fet amb ametlles, sucre i ou, que a dins se li acostuma a posar crema o mermelada, a sobre crema catalana (bé, “crème brûlée”, que és com ells la coneixen) i als voltants ametlla crua picada. Ja sé que l’explicació no és molt acurada, però en llegir això et pots fer una idea aproximada, no? :P L’explicació de la Mona segueix dient que s’acostuma a menjar l’últim dia de la Setmana Santa amb la família anant de picnic a la muntanya.

Acabo dient que la recepta de les torrijas no és molt complicada, i que per què no intenten fer-ne a casa seva.

Mmm... Estic aconseguint donar una imatge correcta d’Espanya? Intento trencar amb els tòpics de Flamenco, toros i paella... ho aconseguiré? :P

La Vila News 2 - Carnaval carnavaaaal!

I seguim amb la sèrie d’articles “La Vila News” que he publicat fins ara.

Avui toca parlar de l’article del mes de febrer. I què passa al mes de febrer? Doncs que és el Carnaval!



Jo no ho puc evitar, però és arribar l’època de Carnaval i escoltar el Turuta i... m’entren ganes de saltar i de cantar el “no t’aclaris no t’aclaris no t’aclaris nooo” (en fi, frikada que només un vilanoví podrà entendre, perdoneu la broma interna).

Així que em vaig proposar presentar als vilatans què és això del Carnaval. Evidentment que no es pot parlar de tots els carnavals que tenen lloc a Espanya en tan sols mitja pàgina, de manera que en vaig destacar tres: el de Cádiz, el de Tenerife i, evidentment, el de Vilanova. Que per algun motiu és el que conec més! :P

I quines són les característiques del Carnaval? Doncs, principalment, que la gent fa desfilades disfrassada i escriuen discursos i cançons satíriques i de broma.

El lema del Carnaval “Per Carnaval, tot s’hi val!” (que m’ho van canviar a l’últim moment per 何でもあり, que significa “hi ha de tot” ¬¬’), que significa que durant la setmana que dura el Carnaval tan és si fas el burro, perquè tot està permès!

I al final arriba la part més difícil, la d’explicar que l’últim dia és el Dimecres de Cendra i que significa que a partir d’aquell dia comença la Quaresma... La gran majoria de japonesos no en tenen ni idea de cristianisme, així que com vaig explicar la Quaresma? Doncs vaig dir que abans, durant aquests 40 dies s’havia de dur una vida molt estricta i s’havia de fer dejú, i que abans de què comencés aquest període, i per oblidar els problemes diaris, la gent feia gresca i xerinola durant el Carnaval.

Al tancament de l’article acabo dient que potser per a un japonès és difícil d’imaginar que no només els nens, sinó sobretot els adults, es passegin disfressats i fent el burro pels carrers com si fos el més normal del món.

Una cosa “divertida” que em va passar en escriure l’article ve propiciada pel meu analfabetisme dels kanji. En japonès, disfressa es diu “kasô” i s’escriu amb aquests caracters 仮装. Però resulta que en picar el text i donar-li a la tecla perquè es canviés la paraula a kanji no em van sortir els caracters correctes sinó els d’un altre “kasô” 仮想, que significa “imaginari”. Clar en llegir el text, enlloc de parlar de “desfilades de disfresses” parlava de “desfilades imaginàries”. O sigui que us podeu imaginar com reia la meva supervisora en llegir-ho dir-me: “És que clar, en llegir això, t’imagines a un munt de gent pels carrers sense moure’s veient desfilades a dins del seu cap com si estiguesin bojos... “

Total, no vegis com canvia completament el significat d’una paraula només amb què utilitzis un caracter diferent...

I em vaig enrecordar una vegada més d’allò que sempre ens deia la Lourdes, la meva professora de japonès, de: “Sí, aquesta paraula es diu igual que aquella, però s’escriu amb uns altres kanji”. Quina raó que tenia...

Connexió Japó 13 - Omiyage

n el Connexió Japó d'avui, número 13, me'n vaig quatre segles enrere per entendre el per què dels Omiyage お土産, o souvenirs japonesos.


Un món que va molt més enllà de les típiques samarretes amb frases "he estat a Sevilla i me n'he recordat de tu".


Voleu saber què us podeu trobar com a souvenir? Cliqueu el play!





I fotos d'Omiyages!! Aquests dos són souvenirs comprats a Kyoto, amb sabor de te verd, típic de la zona d'Uji.



Els Pocky vindrien a ser una versió japonesa dels Mikado, i en aquest cas són Pocky gegants, que fan com 30 centímetres!




I el Kit Kat, també és de te verd. I bé, del Kit Kat, com dic a la secció, donarà per més d'un post (però com diria el President, "Ara això no toca!")




I aquest és un strap ストラップ, o el que és el mateix, un penjoll per al mòbil, de la Hello Kitty versió Atami. Atami és una ciutat que es troba a la península d'Izu, famosa per ser una zona amb molts banys termals, o Onsen 温泉. D'aquests banys termals, també n'hi ha que són només per als peus i es troben al mig del carrer, de manera que no és estrany trobar-te a gent amb els peus en remull, que és precisament el que està fent aquesta Hello Kitty. 


Però no us penseu que a Atami hi havia només aquesta Hello Kitty... N'hi havia moltíssimes més!! Però considerant que a mi la Hello Kitty no m'agrada, ja va ser estrany que jo me'n comprès una... Però és que fa una cara de felicitat...


I acabo de trobar aquestes fotos d'un Omiyage de la ciutat de Nara, molt a prop de Kyoto, famosa per tenir un parc amb molts cérvols en llibertat. Doncs un dels dolços que venien com a souvenir era aquests mochi (dolç fet de pasta d'arròs) recobert de xocolata en pols que representa que és, ni més ni menys, que caca de cérvol!! Sí sí, ni més ni menys!






La cara d'esforç del cérvol no té desperdici! I el que posa a la caixa significa literalment "Boles de farina d'arròs cuites al vapor (dango) de xocolata cagades pels cérvols". Enoooorme!!


I aquí em teniu a mi (dos anys enrere) menjant la delícia :P



I després s'escandalitzen quan els parlo del caganer i del caga tió...

16 d’abr. 2010

Connexió Japó 12 - Onsen

Si esteu estressats, no hi ha res que anar a uns banys termals! 


I entre d'altres moltes coses, al Japó de banys termals, o onsen 温泉, no en falten. És el que té ser un arxipèlag a on gairebé totes les muntanyes són volcans extingits... 


Evidentment, els onsen també tenen la seva pròpia "etiqueta"... Voleu saber quina és? Doncs només cal que cliqueu al play del reproductor! ^__^


13 d’abr. 2010

Dutxa? A mi mablas sensillo!

La setmana passada vaig començar a anar al gimnàs. Li podeu dir operació bikini o com vulgueu, però els 8 mesos que porto al Japó han estat una suma de

Estrès
+
Tenir sempre gana
+
Menjar un munt de dolços
+
No bellugar-me (tinc 5 minuts caminant de casa a la feina...)
+
Kotatsu (la font de tots els mals)=

M’he convertit en una gótica fanegas >_<

Però aquest post no és pas per parlar del meu (sobre)pes, sinó per parlar d’una cosa que em sembla una marranada: que la majoria dels japonesos no es dutxen abans de sortir del gimnàs.

Aquesta és una cosa de què em vaig adonar durant les tres setmanes que vaig estar fent Aikido mentre estudiava d’intercanvi. El primer dia vaig dur una tovallola i roba per canviar-me perquè no sabia què havia de fer, però en anar als vestidors, em vaig adonar de què no hi havia dutxa. El que és més, després d’una hora i mitja d’entrenament, en què inevitablement sues, cap de les noies tenia cap mena d’intenció de dutxar-se.

I què feien?, us preguntareu.

Molt fàcil: una dutxa francesa! És a dir, eixugar-se amb tovalloletes i posar-se desodorant i colònia. I a vestir-se i a seguir el dia tan panxes!

Jo vaig pensar que això potser era perquè es tractava de la universitat i que potser en un gimnàs com cal hi ha dutxes com calen. Però vaig anar una vegada al dojo, o centre d’arts marcials, a on diuen que va néixer l’aikido, i allà tampoc hi havia dutxes.

Al gimnàs a on vaig anar la setmana passada sí que hi havia dutxes, però, atenció: dues. Com pot ser que un gimnàs tingui només dues dutxes?!? Que, a veure, després de fer ioga doncs tampoc és que hagis suat gaire (tot i que et deixa el cos més adolorit que l’aerobic...). Però després d’haver fet màquines, o d’haver fet una classe d’una hora d’aerobic... la gent està suada a raigs! I evidentment, les vint-i-pico persones que acaben de fer exercici, no s’esperaran una hora per dutxar-se.

I què fan? Doncs marxen suades cap a casa seva. Que és el que vaig haver de fer jo. Sort que visc a 10 minuts caminant i que ja fa bon temps, però imagineu-vos la situació en ple mes de gener...

Aleshores ha estat quan aquest migdia he vist aquest anunci, que m’ha deixat petrificada.


Una famosa marca de cosmètics ha llançat al mercat unes tovalloletes per eixugar-te la suor després de fer esport sense necessitat de dutxar-te. Les tovalloletes en qüestió es diuen “sara sara さらさら”, que és una onomatopeia que dóna a entendre que una cosa està seca.

El lema de l’anunci és “Encara que t’eixuguis tot el cos, no es trenca!” ¬¬’

A veure que ho entengui. Una societat en què les noies gairebé aprenen a maquillar-se abans que a menjar amb bastonets, en què venen assecadors i planxes del cabell inhalàmbriques per poder portar al bolso i pentinar-te enmig de qualsevol restaurant, en què portar un mirall al bolso i mirar-te mil cops cada deu minuts per comprobar que portes bé el cabell, les pestanyes postisses, el maquillatge... és la norma oficial... És una societat que veu amb bons ulls que una noia NO ES DUTXI DESPRÉS DE FER ESPORT?!?!

Disculpeu-me, però és una cosa que no acabo d’entendre...

En la mateixa línia, quan estava estudiant d’intercanvi per allà pel 2008, hi havia un anunci semblant, però en què era per la suor de quan et despertes al matí.


Perquè ens entenguem, al Japó el normal és dutxar-se i prendre un bany abans d’anar a dormir (fer un ofuro お風呂, com haureu vist fer mil cops a la Shizuka del Doraemon o a en Shin-chan mateix). A veure, això a l’hivern doncs no està malament, i fins i tot és agradable prendre un bany calentó quan fa fred.

Però a l’estiu, la cosa canvia. A Barcelona fa calor, però és que la humitat i la xafogor que fa al Japó és una cosa que jo no havia viscut mai abans de passar un estiu aquí. I clar, tenint en compte que moltes vegades dorms amb el coixí embolicat en una tovallola per la suor... quan et despertes estàs feta un desastre.

I què fan els japonesos? Es dutxen? No! Fan servir aquestes meravelloses tovalloletes per tal d’eixugar-se tota la suor i agafar un tren en hora punta a on comparteixes un vagó amb 3000 persones més que no s’han dutxat aquell matí després d’haver suat com porcs tota la nit. La meva conclusió: una marranada!

I després diuen allò de què als japonesos els encanta prendre banys... 日本人はお風呂が大好きです my ass!

*1 Voldria matisar que hi deu haver japonesos que es dutxen al matí i després de fer esport, com a qualsevol país civilitzat del món, però clar, si existeixen aquests productes, serà perquè tenen un mercat, dic jo...

*2 No sé si el tema inclou també als homes japonesos, perquè als anuncis només surten noies i no he estat mai en un vestuari masculí per comprobar-ho :P

*3 Com haureu notat, avui estic una mica enfadada amb el món :P

12 d’abr. 2010

Connexó Japó 11 - Hanami

O el que és el mateix, la famosa Festa dels Cirerers que surt al Shin-chan!





I per gaudir d'una selecció de fotografies de cirerers, fetes el 2008 a Tokyo i aquest 2010 a Kyoto-Nagoya-Vila del Pingüí, cliqueu a la imatge ^__^





1 d’abr. 2010

Sobre l'art d'escriure

Des de petita que he escrit. 

L’estiu de quan tenia 9 anys fins i tot vaig escriure un llibre. Amb una màquina d’escriure que m’havia portat el meu pare i amb fulls de llibreta als que ni tan sols havia tallat les barbes. Una Ernest Hemingway de 9 anys escrivint en una Olivetti a la qual li ballava la lletra N la història d’una nena que es deia Sara i que vivia en un poble que es deia Almendros. Que resulta que era el poble de la meva àvia.


La història no tenia res d’especial, es basava en el dia a dia d’aquesta nena, que tenia la meva edat i que pràcticament feia les mateixes coses que jo: anar a l’escola, fer els deures, anar a casa dels seus amics.

A l’estiu següent fins i tot vaig escriure una seqüel·la del llibre, del que no vaig quedar tan satisfeta. Fins i tot abans de saber què significaven aquestes paraules, ja vaig comprendre allò de què “las segundas partes nunca fueron buenas”.

Després vaig seguir escribint, sobretot redaccions i contes curts, de no més de dues pàgines. A 3r d’ESO vaig fer dos tallers de redacció, del que van sortir peces de les que em sentia orgullosa. Fins i tot vaig guanyar un parell de Jocs Florals del meu cole a 3r i 4t d’ESO. Encara recordo el comentari que va escriure la meva professora en una de les redaccions: “T’encoratjo a què segueixis escrivint, perquè ho fas molt bé”. En aquell moment, vaig decidir que li dedicaria el meu primer llibre a ella, per haver-me encoratjat des del principi.

En començar el batxillerat, tot i que amb menys assiduïtat, vaig seguir escrivint, i algun dels relats es va publicar a la revista que publicàvem a l’institut. Recordo quan es va publicar una de les meves històries sota pseudònim. Ningú, excepte la Cris, sabia que era meva. I també recordo aquella fiblada de vanitat i d’orgull que vaig sentir quan una de les nostres companyes de classe va dir que aquella història estava molt ben escrita.

Jo pensava que estudiar periodisme m’ajudaria amb a seguir escrivint. Però que n’estava, d’equivocada! Va ser entrar a la carrera i no agradar-me res del que escrivia. Cada vegada que em posava a escriure alguna cosa, tot em semblava ridícul. Després d’escriure dues frases, pensava que segur que hi havia mil persones que havien escrit el mateix i molt millor que jo. Vaig començar a pensar que jo no tenia res interessant a dir. Que no tenia estil. Que ja s’havien escrit massa llibres mediocres per ni tan sols plantejar-me res.

De fet, sempre he dit que el periodisme va matar la meva inspiració.


Ara pensant-ho bé, més que haver-me matat la inspiració em va fer sentir en inferioritat. Em feien llegir llibres de periodistes que havien viatjat per mig món i havien viscut mil guerres. D’escriptors que havien publicat la seva primera novel·la d’èxit abans dels vint anys. I clar, vaig veure que s’apropava el meu vintè aniversari (i que ja havia passat), el que escrivia no m’agradava (potser per ser massa autocrítica)... I què vaig fer? Doncs deixar d’escriure.

Una cosa que el que ha fet és que cada vegada que tinc una idea i em decideixo a posar-me davant d’un full en blanc (sóc així de conservadora, encara m’agrada escriure les coses en un full boli, d’aquí a què la meva taula estigui plena de notes desendreçades), em paral·litzi.

La por al full en blanc? Més que la por al full en blanc, la por a mi mateixa. Per què, què passa si escric alguna cosa i després tothom em diu que no val res? Podria assumir aquest fracàs?

Més que jo tenir por a mi mateixa, el meu ego té por a ser ferit.

Un dels meus cosins, lector empedreït, una vegada em va dir alguna cosa semblant a: “Totes les històries ja estan escrites. Però segur que mai ningú no l’ha escrit com ho fas tu”.

M’agradaria poder tornar a ser capaç d’escriure de nou amb la innocència de quan tenia 9 anys, quan no em preocupava pas de si el meu estil era bo o de si passaria a la història... perquè els únics llibres que havia llegit fins el moment eren els del Vaixell de Vapor.
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com