Sobre l'art d'escriure

Des de petita que he escrit. 

L’estiu de quan tenia 9 anys fins i tot vaig escriure un llibre. Amb una màquina d’escriure que m’havia portat el meu pare i amb fulls de llibreta als que ni tan sols havia tallat les barbes. Una Ernest Hemingway de 9 anys escrivint en una Olivetti a la qual li ballava la lletra N la història d’una nena que es deia Sara i que vivia en un poble que es deia Almendros. Que resulta que era el poble de la meva àvia.

La història no tenia res d’especial, es basava en el dia a dia d’aquesta nena, que tenia la meva edat i que pràcticament feia les mateixes coses que jo: anar a l’escola, fer els deures, anar a casa dels seus amics.

A l’estiu següent fins i tot vaig escriure una seqüel·la del llibre, del que no vaig quedar tan satisfeta. Fins i tot abans de saber què significaven aquestes paraules, ja vaig comprendre allò de què “las segundas partes nunca fueron buenas”.

Després vaig seguir escribint, sobretot redaccions i contes curts, de no més de dues pàgines. A 3r d’ESO vaig fer dos tallers de redacció, del que van sortir peces de les que em sentia orgullosa. Fins i tot vaig guanyar un parell de Jocs Florals del meu cole a 3r i 4t d’ESO. Encara recordo el comentari que va escriure la meva professora en una de les redaccions: “T’encoratjo a què segueixis escrivint, perquè ho fas molt bé”. En aquell moment, vaig decidir que li dedicaria el meu primer llibre a ella, per haver-me encoratjat des del principi.

En començar el batxillerat, tot i que amb menys assiduïtat, vaig seguir escrivint, i algun dels relats es va publicar a la revista que publicàvem a l’institut. Recordo quan es va publicar una de les meves històries sota pseudònim. Ningú, excepte la Cris, sabia que era meva. I també recordo aquella fiblada de vanitat i d’orgull que vaig sentir quan una de les nostres companyes de classe va dir que aquella història estava molt ben escrita.

Jo pensava que estudiar periodisme m’ajudaria amb a seguir escrivint. Però que n’estava, d’equivocada! Va ser entrar a la carrera i no agradar-me res del que escrivia. Cada vegada que em posava a escriure alguna cosa, tot em semblava ridícul. Després d’escriure dues frases, pensava que segur que hi havia mil persones que havien escrit el mateix i molt millor que jo. Vaig començar a pensar que jo no tenia res interessant a dir. Que no tenia estil. Que ja s’havien escrit massa llibres mediocres per ni tan sols plantejar-me res.

De fet, sempre he dit que el periodisme va matar la meva inspiració.

Ara pensant-ho bé, més que haver-me matat la inspiració em va fer sentir en inferioritat. Em feien llegir llibres de periodistes que havien viatjat per mig món i havien viscut mil guerres. D’escriptors que havien publicat la seva primera novel·la d’èxit abans dels vint anys. I clar, vaig veure que s’apropava el meu vintè aniversari (i que ja havia passat), el que escrivia no m’agradava (potser per ser massa autocrítica)... I què vaig fer? Doncs deixar d’escriure.

Una cosa que el que ha fet és que cada vegada que tinc una idea i em decideixo a posar-me davant d’un full en blanc (sóc així de conservadora, encara m’agrada escriure les coses en un full boli, d’aquí a què la meva taula estigui plena de notes desendreçades), em paral·litzi.

La por al full en blanc? Més que la por al full en blanc, la por a mi mateixa. Per què, què passa si escric alguna cosa i després tothom em diu que no val res? Podria assumir aquest fracàs?

Més que jo tenir por a mi mateixa, el meu ego té por a ser ferit.

Un dels meus cosins, lector empedreït, una vegada em va dir alguna cosa semblant a: “Totes les històries ja estan escrites. Però segur que mai ningú no l’ha escrit com ho fas tu”.

M’agradaria poder tornar a ser capaç d’escriure de nou amb la innocència de quan tenia 9 anys, quan no em preocupava pas de si el meu estil era bo o de si passaria a la història... perquè els únics llibres que havia llegit fins el moment eren els del Vaixell de Vapor.