30 d’oct. 2009

Aneu amb compte, que la grip és aquí!

Després de portar uns mesos anant als coles dos cops per setmana, me n’he adonat encara més de què els japonesos són uns exagerats i uns hipocondríacs.

Ara que arriba el fred i l’època dels encostipats, tothom està com histèric amb la “Grip nova”. És veritat que quan va començar la grip cap allà el mes d’abril, semblava que hi havia grip fins a la sopa.

Però d’aquí a què tothom porti mascareta fins i tot a classe i al lloc de feina(no entenc com els agrada tant utilitzar mascareta a aquesta gent!) i que es tanquin les escoles durant una setmana sencera com en quarentena perquè potser hi ha 20 estudiants (en unes escoles de més de 400) que tenen la grip...

Doncs això és el que està passant acutalment al Japó. Hi ha com una mena d’histèria col·lectiva que fa que cada vegada que escolto la paraula “infuruenza”, és a dir, “grip” en japonès (ve de l’anglès influenza) m’entrin ganes de cridar i fer que es callin tots!

A les escoles de primària japoneses a les que jo vaig (a la resta d’escoles no ho sé per què no hi he anat mai), cada matí els nens encarregats de passar llista apunten quanta gent ha faltat a classe en una pissarra que hi ha a la sala de professors, i aleshores escriuen en una altra pissarra que hi ha al passadís el total de nens que falten a l’escola cada dia. Aleshores, els professors truquen a les cases dels nens que han faltat per saber què és el que ha passat.

Doncs dilluns passat va ser ja el acabóse: van faltar 101 nens dels 400 i poc que té l’escola! I clar, tots els professors trucant a les cases, i escrivint cartes a les famílies per informa-los que, a causa de la grip, es tancava l’escola durant tres dies perquè els nens descansessin a casa.

Tothom a la sala de professors portava mascareta menys jo. El conserje em va dir: seria millor que te’n posessis una, perquè sino pots agafar la grip. I clar, com que em va gairebé obligar, en vaig haver d’agafar una i posar-me-la... Però en quant es va donar la volta me la vaig treure. És súper incòmode! No pots gairebé respirar, et tapa tota la cara, et tiba darrere de les orelles i, si portes ulleres, amb el baf de la respiració se t’entelen els vidres i no hi veus!! A més a més, que no és que per portar mascareta no t’hagis de contagiar de res... No sé pas aquesta obsessió per la mascareta...

I la meva sorpresa va ser quan, en arribar a les classes, tots els nens portaven la mascareta posada!! Dóna bastant de mal rollo fer classe a 30 nens que et miren amb la mascareta posada...

Així que res, aquest era el panorama de la classe a on vaig anar divendres...


Classe que, d’altra banda, va estar molt guai! Vaig parlar de Barcelona fent servir el mapa i les postals que vaig rebre com a regal d’aniversari, i tots els nens flipant i dient: “Uala, hi vull anar!!” I ja quan els vaig ensenyar el menjar, sobretot els panellets, tots cridant: おいしそう!!“Quina bona pinta!!” Jeje. Si ja ho dic jo, que m’haurien de contractar com a ambaixadora de Catalunya :P

I aquesta és una foto amb tots els nens de la classe (de tercer curs). Va ser tot un èxit aconseguir que es traguessin la mascareta per a la foto!

Fiiiiiirmes!! (segona part)

L’altre dia se’m van quadrar al davant 67 policies japonesos! xD

Però per entendre el per què, cal que em remunti als esdeveniments de fa un mes...

****El dia 1 d’octubre, dia en què surt publicada la meva presentació a la revista de la Vila (presentació que em van fer escriure el 5 d’agost i que publiquen després de portar dos mesos a la Vila).

A mig matí, sona el telèfon. El meu jefe parla amb algú. Penja.

Jefe: Nemui, pots venir un moment?

La Nemui s’aixeca de la seva taula i va fins a la del jefe (és a dir, fa 5 passes).

Nemui: Sí?

Jefe: Acaba de trucar la policia perquè ha vist la teva presentació a la revista de la Vila.

Nemui: Eh?! (i mentalment repassa si ha fet alguna cosa dolenta per què la policia l’hagi reconegut).

El Jefe, que s’adona d’això, es posa a riure.

Jefe: No pateixis, que truquen per què volen que vagis a fer una xerrada sobre Espanya a la comissaria. Et sembla bé.

La Nemui, respirant tranquil·la aquesta vegada: Clar que sí! (En realitat, és per fer aquesta mena de coses que em paguen :P).***

El 14 d’octubre van venir dos polis al Centre Cívic per parlar una mica sobre què volien que digués a la xerrada, i es va decidir que volien que parlés durant una hora més o menys sobre Espanya, la policia espanyola i “diferències culturals”.

Clar, posa’t a preparar un discurs sobre Espanya per parlar una hora en japonès davant d’uns policies!! Que sí, que un cop a la setmana és el que faig davants dels nens, i no és que em prepari un discurs ni res. Però una cosa és parlar davant de nens, i una altra davant d’adults!

Així que vaig passar tota la setmana passada buscant informació i escrivint la presentació. I no veieu quin mal de cap, per favor!! Com explico de manera fàcil i resumida el sistema policial espanyol en japonès, si jo no tinc ni punyetera idea de com funciona? Però en fi, al final ho vaig fer tan resumit que crec que no deuria ser ni veritat el que vaig dir xD

I després d’una setmana d’esforços i de fer hores extres, vaig aconseguir escriure 7 pàgines (en 17 o 18 hores? :S). Un cop escrites, li vaig donar a la meva supervisora perquè em corregís el text... I mare meva! Més que corregir-lo me’l va reescriure sencer!! Quan vaig veure les correccions que em va fer, vaig pensar: haguéssim acabat abans si jo li hagués dit de què volia parlar i ella m’hagués escrit el text! Valoreu vosaltres mateixos...


Bé, amb el text corregit, el power point preparat i jo preparada en absolut, dimarts 27 al matí ens vam dirigir cap a la comissaria. En principi, em van dir que em vindrien a buscar des de la comissaria i em portarien ells, però al final el meu Jefe podia venir, de manera que em va portar ell. I menys mal! Perquè només hagués faltat que algú de la Vila m’hagués vist muntada a un cotxe patrulla perquè tothom es pensés que m’havien detingut o per ves a saber què xD

Així que ja em teniu a mi, que des de sempre he odiat fer presentacions a classe, parlant en japonès davant de 67 policies japonesos! En fi! Que, com sempre em passa en aquests casos, em poso a parlar súper ràpid, i la presentació, que quan l’havia assajat a casa durava 30 minuts, la deuria ventilar en 15 minuts, perquè entre parlar jo i que em fessin preguntes i tal vam trigar només mitja hora! En fi...






Aquí sembla que m'hagi de posar a cantar la Rocío Jurado o algo (nota: porto el mocador que em va enviar la Diana pel meu cumple ^__^)

Després de la presentació, el cap de la policia em va dir que si no m’anava malament, que prengués cafè amb els policies joves de la comissaria. Així que ja em veieu asseguda amb una vintena de polis que no deuen tenir 30 anys encara, en principi perquè em fessin preguntes sobre Espanya i tal. I més que una conversa, va ser una mitja hora de silènci incòmode. Una de les preguntes que em van fer va ser: “Et podem dir Eli-chan?” Que dius: “I vosaltres us feu dir polis? No em feu riure...” D'aquesta "reunió" informal també hi ha foto de grup, però el meu Jefe encara no me l'ha passat... estigueu atents a futures actualitzacions :P

Perquè per molt polis que siguin, no deixen de ser japonesos, no sé si enteneu el que vull dir... Aunque la mona se vista de seda...

Però bueno, després de fer de “Chaconeta” davant de les “tropes” [sic] japoneses, el cap de la policia em va fer els següents regals: un collar, una ampolla de sake amb l’emblema de la policia, una llanterna que no necessita piles i un boli que té llum! En fin...




28 d’oct. 2009

Happy belated birthday, part 2...

... o com no ser capaç de no menjar dolços! >_<

Sí, ja sé que fa mooolt de temps que hagués hagut d'actualitzar, però la veritat és que he estat bastant liada aquestes dues últimes setmanes, i els dies en què no havia de fer res doncs... els he passat tirada al sofà veient How I met your mother (bona sèrie, la recomano a tots aquells que no l'hagueu vist encara) :P

Però bé, entre tota la feina, l'estrés i l'estar una mica tipa de tant escoltar japonès (però ara això no toca, estigueu atents a pròximes entregues) vaig rebre una dolça sorpresa provinent de terres britàniques...

Tots sabeu que jo seeeempre tinc gana, però des que he arribat al Japó que és una cosa exagerada!! M'he engreixat més de dos kilos!! Així que res, el dia que decideixo deixar de menjar dolços arribo a casa i veig que tinc un avís d'un paquet procedent de UK. Truco, rebo la caixa, i en obrir-la i veure el contingut, tot el que vaig poder dir (sí, parlo sola a vegades, és el que té això :P) va ser: "Cris, eres la mejor y la peor a la vez!!"

El contingut del regal, que està a mig camí de regal d'aniversari i regal de Nadal, era el següent:


  • Una selecció de xocolates i galetes nadalenques, que només de mirar el paquet ja t'engreixes 3o kilos (10 de les calories, 20 de la felicitat :P), amb calendari d'advent inclòs!! No en tenia un des que tenia 12 anys! Yuhuuu!!
  • Una postal d'aniversari amb un gatet molt mono (i molt britànica també :P)
  • Els records que van donar al casament: un fermall (quina paraula més cofoia! :P) en forma de gat negre (notis el detall ^__^) i una capsa de cigarretes que aquí estaran fins que algú arribi i se les fumi (a no ser que algun dia estigui tan estressada que me les fumi jo :P)
  • I... aquí arriba el moment de dir l'element estrella del paquet, i que va ser tot un detallazo... un got-termo de l'Starbucks de Los Angeles!! Com alguns de vosaltres ja bé sabeu, durant la meva estada al Japó vaig agafar el costum de comprar-me gots-termo (no sé com es deuria dir en castellà, en anglès és tumbler...) decorats de manera diferent segons la ciutat. En tinc de Tokyo, Kyoto (amb un germà bessò a Gavà ^__^) i Yokohama, i en algun moment vaig tenir-ne un del primer Starbucks de Seattle, que espero que estigui en bones mans. A causa del poc espai a la maleta, no em vaig poder portar de tornada cap d'ells en venir al Japó, i just el dia en què vaig rebre el paquet estava pensant precisament en comprar-me'n un! I el fet que la Cris se'n recordés de què m'agraden els gots-termo de l'Starbucks, sumat a què se'n recordés d'això mentre feia escala a L.A. de camí al seu viatge de noces, és un puntazo!! ^__^
Així que l'únic que puc dir és: moltes gràcies Crisss!!

PD: ara el que em falta és comprar-me una cafetera per poder beure cafè com Déu mana... em volia comprar una cafetera de les de tota la vida, de les que es posen directament a sobre del foc, però resulta que no són tan fàcils de trobar aquí al Japó >_<>

12 d’oct. 2009

Fiiiiiirmes!!

Sí, sí, us heu de quadrar davant de la capità general de les tropes de samurais de l'exèrcit de l'Oda Nobunaga. Perquè precisament d'això és del que m'han vestit avui.

Com ja vaig explicar, el 12 d'octubre és el festival Kiyosu Furusato Matsuri i em van demanar si podia sortir a la desfilada d'època que es feia avui. Em van dir que em vestirien de samurai i sortiria amb la resta de la gent, que només havia de caminar disfressada.

Així que res, avui a les 8.30 m'he dirigit a què em vestissin. M'han començat a posar capa sobre capa, i quan he vist els hakama o pantalons tradicionals japonesos, que em posaven, que eren daurats i súper chulos, i he vist que la resta de la gent només duia pantalons verds o blaus, ja he pensat: "maloooo". Perquè sí, senyors, m'han vestit de samurai, però no d'un samurai qualsevol, sinó del capità general, és a dir, del més important.

Perquè clar, aprofitant que tenien el monete de feria de la Nemui, no podien contentar-se amb vestir-me de soldado raso, sinó que ho havien de fer a lo grande! I aquí no acaba tot, no! A més a més, he anat al capdavant de tot de la processó!! Oh, yeah! A lo grande, di que sí!! xDD

La processó no l'he pogut veure gaire, perquè jo anava al davant de tot. Però ha començat amb uns samurai que han disparat les seves escopetes (la versió japonesa dels trabucaires). També hi havia estudiants de secundària vestits com els personatges històrics japonesos que han tingut alguna mena de relació amb el poble: Oda Nobunaga i la seva dona, Nou-hime, que van viure al castell de la vila, Tokugawa Ieyasu, i segur que em deixo algú... Pel que he escoltat, també hi ha hagut una mena de representació de ninja al davant del castell... Tot plegat ha durat com una hora i mitja, en què la gent no s'ha cansat de fer-me fotos... Ja dec ser oficialment la gallina* samurai xD



I aquí teniu a Nemui-taisho! L'armadura i el casc no són de debó, sinó que els fan a mà gent gran del poble, però pesava que no vegis! A més, fotia una calor de mil dimonis, i jo he estat vestida així des de les 9 del matí fins a les 12! I sí, és molt friki, però era l'armadura més xula :P I aquestes són unes quantes fotos del lloc a on ens hem canviat.



A les 12 ha acabat la desfilada, però per a mi el dia no havia acabat. Avui també hi havia una actuació del meu grup de taiko. Jo amb prou feines sé com s'agafen els bacchi, així que només he anat a fer acte de presència i a menjar amb ells (que encara m'ignoren bastant, però ja em parlen una mica més... el problema és que ningú se m'ha presentat, i no em sé els noms més que de tres persones! >_<).

La veritat és que veure'ls en acció molaaaaa! Han tocat tres cançons, i en una al principi hi ha una mena de petita actuació, en què el noi anava vestit així. La veritat és que feia força patxoca!


La primera cançó l'he vist entre bambablinas.



Jo aquesta cançó l'he assajat amb ells, perquè és bàsicament el que estaven assajant des que vaig entrar. Però evidentment, jo encara no puc fer-la sencera... Tot i que si en algun moment puc arribar a toca el taiko com ells molaria, no? 頑張ります!


*segons la Susana, prové de la derivació de la paraula gaijin, que significa guiri en japonès, afegint-li la "a" del femení espanyol, gaijina, i pronunciant la jota a l'espanyola, com si fos una "ll".

Aichi Friendship Festa

Aquest finde m'ha tocat treballar, perquè ha estat l'Aichi Friendship Festa.

I us preguntareu: "I què és això?" I feu ben fet, però la qüestió és que a mi tampoc em queda molt clar... Perquè una altra vegada ens topem amb la manca de comunicació cap a mi...

M'explico.

Només arribar al mes d'agost, el meu jefe em va dir que el cap de setmana del 10 i l'11 d'octubre hi hauria una exposició de fotos d'Espanya i de diferents esdeveniments interculturals que han tingut lloc a Kiyosu. El que jo havia de fer era escriure una breu explicació de les fotos, en japonès.

Fins aquí tot bé. La cosa és que jo em pensava que l'exposició seria al Centre Cívic o a algun lloc de la Vila, però fa dues setmanes, per casualitat, em vaig assabentar que les fotos eren per aquesta festa que tindria lloc al parc a on es va celebrar l'Expo d'Aichi'05. Toma ya!

Aquesta Friendship Festa ha estat una mena "d'avanzadilla" a la 10th Conference of the Parties of the Convention on Biological Diversity, o COP 10. I aquí tornem a tenir ni punyetera idea de què és això. Així que molt hàbilment vaig fer cas a la meva màxima "Si no ho saps, google it!" i vaig buscar què és això del COP 10. I tampoc és que m'hagi quedat molt clar, però intentaré explicar-ho, a veure si d'aquesta manera em queda clar a mi també.

La Convention on Biological Diversity és un organisme que es va crear a finals dels 80 principis dels 90 per intentar protegir la biodiversitat a tot el planeta. I de tant en tant, es van fent conferències en què es reuneixen els diferents països que formen part d'aquesta convenció (entre ells, Espanya, que lo he buscao :P). I què fan? Doncs no en tinc ni idea xD Si l'any que ve encara sóc aquí, ja us ho explicaré :P

El que sí que us puc explicar és el que vam fer en aquesta Friendship Festa: hi havia molts stands muntats per diferents pobles de la prefectura d'Aichi que tenen alguna mena de relació internacional amb diferents països estrangers, com ara agermanaments i tal, a on es mostrava una mica la cultura i el menjar tradicionals d'aquests països. Com que Kiyosu està agermanada amb Jerez de la Frontera, el nostre stand estava sobretot centrat en Espanya, però també en Uganda (no em pregunteu per què, però a la Vila hi ha instruments tradicionals ugandesos...).

Jo, per començar, vaig haver de fotre unes matinades que no són sanes: vosaltres creieu que és normal que m'hagi de llevar a les 5.30 per anar a treballar un dissabte? Si un cas, hauria d'estar arribant a casa després de sortir de festa! Però en fi...

Dissabte era el dia d'Uganda al nostre stand, i van venir dues dones ugandeses que tenen una cafeteria a Nagoya a vendre cafè i dolços ugandesos.


Aquí un dels meus companys mentre preparàvem l'stand abans de què s'obrís el recinte.


Penjant les fotos (que ningú es va mirar, amb el que em va costar escriure les explicacions en japo ¬¬)



Durant aquests dos dies també vam aprofitar per fer una mica de relacions públiques de la Vila, amb la qual cosa va venir una de les mascotes, en Kiyomaru, i vam repartir els Uchiwa, o paipai japonesos, que es van fer quan es van presentar les mascotes aquest estiu. En Kiyomaru va tenir molt d'èxit entre els nens petits, sobretot d'una nena índia que no va fer més que seguir-lo tota l'estona que va estar donant voltes pel recinte :P

Però en Kiyomaru no va ser l'única mascota que va sortir pel recinte. També van donar voltes por ahí en Morizo i en Kikkoro, les mascotes de l'Expo Aichi'05.


Aquest és en Morizo, i jo no sé vosaltres, però a mi em fa més por que una altra cosa... "Cuidado niños, Morizo viene a por vosotroooos".


Però dec ser l'única a qui li donen una mica de mal rotllo, perquè tothom es volia fer fotos amb ells. El petitet és en Kikkoro.

I a banda de mascotes, també hi havia gent rara rara... com aquesta mare i filla que passejaven els gossets (crec que la raça és pomerània, els que semblen una rata amb molt de pèl...) vestits i en cotxet...


Deprés de treballar més de 12 hores dissabte, diumenge sant tornem-hi! Aquest dia estava dedicat a Espanya. I com no podia ser d'una altra manera, hi va haver espectacle de flamenco. Que ho entenc en part perquè la Vila està agermanada amb Jerez de la Frontera, però no vaig parar d'explicar als japonesos que em preguntaven si jo també sabia ballar flamenco que, en realitat, no tots els espanyols ballem flamenco, i que és el ball típic d'Andalusia, que cada regió té el seu ball típic... Tot i que veient l'èxit de públic que vam tenir, no vaig poder pensar que si enlloc de flamenco s'haguessin ballat sardanes, hagués sigut bastant més avorridot...


A banda de flamenco, també va venir un venenciador (ni no sabeu què és, cliqueu al link, perquè jo fins fa dues setmanes tampoc no ho sabia xD) a servir vi de xerès. Tio Pepe, per ser més exactes. I clar, com que era gratis, també va ser tot un èxit.


I d'aquesta manera, entre vi de Xerès i flamenco, vaig acabar el meu cap de setmana de treballar 12 hores diàries a una festa a la que no sabia què hi anava a fer...

L'experiència en sí va ser molt interessant, però no vaig poder deixar de pensar que, malgrat que el Japó i els japonesos estan com "obsessionats" amb això de la internacionalització, i que estan com fascinats amb tot el que és estranger, encara estan molt molt lluny de ser "internacionals". Perquè sí, potser pots trobar productes d'altres països o cultura estrangera, però en el fons encara són molt tancats. Per començar, encara avui en dia, quan veuen un estranger pel carrer se'l queden mirant i no poden evitar comentar: "Mira, un guiri!". Com per exemple divendres, que anava cap al cole en bici i a mig camí, un nen que anava cap el cole li diu al seu company: "Mira, una estrangera!" (あぁ、外人さん!). No sé, els nens espanyols quan es creuen amb un estranger pel carrer no el senyalen i diuen: un guiri!

I no és que hagi extret cap conclusió ni res, sinó que simplement vaig constatar una vegada més que encara queda un llaarg camí perquè la societat japonesa sigui realment "internacional"...

8 d’oct. 2009

Una vetlla

Avui he assistit per primera vegada a una vetlla japonesa (tsuuya 通夜).

Resulta que ha mort el pare del meu jefe, i tots els meus companys d'oficina anaven a la vetlla, així que jo també hi he anat. No és que em fes molta il·lusió, però bueno, així no quedava malament i tenia l'oportunitat de veure com és una cosa d'aquestes al Japó (tot i que espero no haver d'anar a moltes més...)

Al Japó, quan algú mor, és tradició donar diners a la família del difunt en un sobre especial.

Aquesta tradició en principi és per mostrar el teu respecte davant del dolor de la família del difunt, i depenent de la relació que tinguis amb la família la quantitat que es dóna es d'entre 5.000 a 30.000 iens (de 37 a 226€). Jo, però, en vaig donar 3.000 (23€) com la meva supervisora, perquè em van dir que com que no coneixia el pare ja estava bé.

A la part del davant del sobre s'ha d'escriure el nom de la persona que dóna els diners, just al centre. Jo vaig escriure el nom al costat, i em van dir escandalitzats: "Noooooo!! Has d'escriure el nom al centre!!" Així que vaig haver de fer servir un altre sobre, tot i que la cal·ligrafia no és el meu fort i tots van fer una cara de "aquesta lletra és molt lletja", però bueno...).

A la part del darrere, s'escriu la quantitat que hi ha dins el sobre, perquè d'aquesta manera la família no cal que vagi obrint tots els sobres.

La roba que s'ha de dur a un funeral és de color negre. Quan vaig preguntar de quin color havia d'anar vestida, vaig rebre una altra colla de mirades "però quines coses preguntes!" per part dels meus companys. Escolta, que abans al Japó als funerals es vestia de blanc, i a d'altres països no es va de negre, així que considero que no era una pregunta gaire fora de lloc... Us imagineu a tothom vestit de blanc i jo l'única de negre? Com si ja pel fet de ser gaijin no destaqués prou! xD

Quan s'arriba al funeral, hi ha una mena de mostrador a on et donen un obsequi, en principi equivalent a un terç dels diners que es reben en els sobres que he mencionat abans. Per què donen regals en un enterrament, no ho sé. I tampoc és que fos alguna cosa que tingui molta relació amb un funeral ni res. En aquest cas va ser cafè instantani en sobrets individuals.




Una vegada em van donar el regal, vaig entrar en una sala a on hi havia un altar daurt al davant de tot, com si fos un temple buddhista, amb la foto del difunt al centre. La foto em va semblar una mica rara, perquè no era una foto normal, sinó que era la cara del difunt a sobre d'un fons que representava un cel blau amb núvols blancs. M'imagino que devia voler simbolitzar que aquella persona ja estava al cel, o algo així... Al davant d'aquest altar estava el taüt del difunt i a dreta i esquerra es trobaven els familiars.

Pel que fa a la religió, s'acostuma a dir que els japonesos neixen shintoistes, es casen cristians i moren buddhistes. Això és perquè en néixer els nens es presenten al temple shintoista, es casen per l'església (encara que no estiguin batejats) i tenen un funeral buddhista.

En aquest cas, també va ser un ritual buddhista, amb la qual cosa els assistents havien de portar a les mans un rosari buddhista o juzu 数珠. Evidentment jo no en tenia cap, però me'n van deixar un.

Una vegada ja va estar tothom assegut, van entrar els monjos buddhistes, es van asseure al davant de tot, d'esquenes als assistents, i van començar a recitar una sutra, o una oració buddhista. La que van llegir estava dedicada a Amida, el principal buddha de la secta buddhista de la Terra Pura. No sé quina sutra és la que van llegir (namu amida butsu és el que més es va repetir, per si algun expert en buddhisme llegeix això i em pot treure de dubtes :P), però va ser mooolt llarga.

Després de la sutra es procedeix a la ofrena d'encens al difunt. El que van fer va ser posar una mena de capsetes amb encens en pols a la dreta i encens cremant a l'esquerra, i el que es fa és agafar tres pessics d'encens en pols i posar-los a sobra de l'encens que està cremant. En fer això es fa una reverència a la família del difunt i tornes al teu lloc.

I una vegada tothom ha fet l'ofrena de l'encens, la cerimònia es dóna per acabada i la gent ja marxa.

Al funeral ja no hi vaig anar, així que no us puc explicar com és. Tot i que, la veritat, espero trigar a tornar a haver d'anar a una cosa d'aquestes... No és que dóni molt bon rotllo, la veritat...

I per acabar aquest post que no és que estigui ple d'informació divertida, us deixo les fotos dels texts en anglès que estaven escrits a la capsa i als sobrets de cafè que em van donar a la vetlla.



Si algú entén el significat, que m'ho digui. ..


Si el cafè dona "incomparable pleasure", no em vull imaginar altres coses...

D'aquí em torna a sorgir l'eterna pregunta: si no saben escriure en anglès, per què ho fan?!?!

6 d’oct. 2009

Happy Birthday to... me!!

Sí, el meu aniversari va ser el mes passat. Però com bé diu la dita: nunca es tarde si la dicha es buena. I ha estat més que buena!!

Ahir quan vaig arribar a casa vaig veure un avís de correus per un paquet rebut des d'Espanya. El remitent era la Myriam, així que tot i que ja em va dir que m'enviaria un paquet, no sabia què es el que contenia, de manera que em vaig posar molt contenta (que és el que m'acostuma a passar quan rebo alguna cosa que no sigui una factura o propaganda :P).

Com que ahir vaig veure l'avís tard, anava a trucar perquè em portessin el paquet aquesta tarda al tornar de la feina. I quina ha estat la meva sorpresa quan he arribat a casa i m'he trobat amb un altre avís de correus. Havia rebut un altre paquet, però el remitent era un misteriós: Spain.

Així que he trucat, i m'han dit que em durien el paquet entre les 7 i les 9 del vespre (sí, si quan et porten un paquet no ets a casa, truques i te'l tornen a portar, no com a Espanya que has d'anar tu fins a correus... i sí, els carters treballen fins a les 9 de la nit, molt útil per a la gent que treballa i que ha de rebre paquets, però una putada pels carters...).

El carter ha arribat a les 20.15 aprox. amb els dos paquets.

El primer, el de la Myri, anava carregat amb el producte estrella de la temporada: els dos primers llibres traduïts per ella, dedicats!! Són el primer i el quart llibre (la traducció del tercer va acabar la setmana passada ^__^) de la sèrie de llibres juvenils "El túnel secret" de l'editorial MacMillan: La fugida d'en Leonardo i L'enigma del cavaller negre. Jo em moro ja de ganes de llegir-los! A més, des d'aquí aprofito l'avinentesa de dir que si algú té algun cosí, germà, veí, conegut... de +10, aprofiti i li regali algun d'aquests llibres :P

A banda dels llibres, hi havia també un DVD amb pelis, una postal de Menorca i chuches! Merci! (*^3(*^_^*)>

Aleshores ha arribat el torn d'obrir el segon paquet. Resulta que el misteriós remitent "Spain" era no una persona sinó dues: el Victor i la Diana!! (*_*) M'he quedat de pedra, perquè no m'esperava res!

El paquet anava farcidet amb unes postals de Barcelona perquè no oblidi les meves arrels (la postal del Carrer del Bisbe se'n va directa a la meva oficina, que em vaig oblidar l'altra postal a Vilanova >_<), unes arrecades, un foulard súper xulo i més xuxes!


I res, us deixo, que me'n vaig a llegir La fugida d'en Leonardo mentre em menjo uns lacasitos :P

4 d’oct. 2009

Eli-sensei, toma 2 (segona part)

En escriure la segona part de les aventures de l'Eli-sensei, m'he oblidat d'explicar que, després de dinar amb els nens, em ve una de les nenes i em diu: "Puc fer un dibuix de la teva cara?".

Així que ja em veieu a mi sent guiada per una nena de vuit anys que m'agafa de la mà cap a una cadira, a on m'assec, i a on en qüestió de segons estic envoltada per una desena d'altres nens que també m'estan dibuixant, i que em demanen que els hi signi els dibuixos quan sona el timbre que marca el final del descans del dinar...

Aquest és el dibuix que em va fer una nena que es diu Yuri:

El text en japo diu: "Senyu Eli" :P

No veas, si es que estoy hecha toda una celebrity! xD

Ese moreno paleta!

Avui, tot i ser diumenge, m'ha tocat currar.

Bé, he currat perquè em deixo enredar...

*Conversa entre la Nemui i el seu jefe a la setmana d'haver arribat a la Vila*

Jefe: El primer cap de setmana d'octubre és el festival esportiu de Kiyosu. Tens plans per aquell cap de setmana?

Nemui (que fa una setmana que ha arribat a la Vila, és el mes d'agost, i encara no coneix ningú): Eee, doncs ara mateix no.

Jefe: T'agradaria treballar en el festival i així veus com s'organitza des de dins?

Nemui (que fa una setmana que ha arribat a la Vila, i no sap si pot dir que no o quedarà malament): Eee, vaaale.

*Acaba el flashback*

I amb això, ja han passat dos mesos i ha arribat el dia del Festival Esportiu de Kiyosu. La veritat és que del que em va dir el meu jefe de què podria veure des de dins com s'organitza, tot mentida. Ahir a la tarda em vaig assabentar d'a on i a quina hora tindria lloc el festival (tornem a topar-nos amb la [in]comunicació cap a mi), i de què se suposava que jo hauria de fer.

I quina se suposa que era la meva feina? Ajudar a repartir els premis! Sí sí, súper interessant!

Així que ja em veieu avui anant a les 8 del matí cap a l'institut de secundària de Kiyosu, per passar-me 8 hores sota un sol de justícia repartint premis. No vegis quina calor i quin sofoco!! He agafat un moreno paleta que pa fliparlo... xD



Què, sexy eh? xD Però conyes a part, crec que potser he agafat una mica d'insolació, perquè ara mateix em trobo una mica malament... >_<

La part dels premis també té tela... No només guanyaven premi els guanyadors (és a dir, els tres primers) sinó tothom qui participava en una prova s'enduia alguna cosa. Com que han participat centenars de persones, els regals eren més aviat detalls, però no deixa d'haver-hi coses curioses... Entre els premis per participar hi havia: rotllos de film transparent per a la cuina, bosses ziploc, tovalloletes humides per netejar la cuina... I us preguntareu: quina mena de premis són aquests per a un festival esportiu? I jo us responc: jo em faig exactament la mateixa pregunta...

Però entre els premis, n'hi ha hagut un que jo volia de totes totes: els straps (pejolls per posar al mòvil) amb els dibuixos de les noves mascotes de la ciutat, el Kiyomaru i l'Ururun. Com que n'han sobrat, en acabar el festival la responsable del grup de repartir els premis (sí sí, aquí hi ha responsables per a tooot!) ens n'ha donat uns quants a les que formàvem part del grup de repartir els regals :P

També m'han donat una caixa amb gel i sals de bany decorats amb imatges de la col·lecció "Trenta-sis vistes del Mont Fuji", pintades per l'artista d'Ukiyo-e Hokusai, que jo vaig poder veure l'any passat a l'exposició que es va fer sobre Ukiyo-e a la Pedrera.


I ara ve un petit premi per als seguidors fidels del bloc: com que tinc repetit l'strap del Kiyomaru, la primera persona que m'escrigui un comentari se l'endurà com a premi :P

Qui serà, qui serà...

2 d’oct. 2009

Eli-sensei, toma 2

Sí nois. La vostra heroïna [sic] segueix les seves aventures com a mestra d'escola primària japonesa, augmentant a cada classe el nivell d'exigència per part de l'audiència (bàsicament, perquè cada vegada els nens són de cursos superiors :P).
Aquesta vegada ha estat el torn del grup 2 de segon. És a dir, nens i nenes de 7 i 8 anys. La classe ha anat molt bé, perquè sembla que fins i tot els interessa el que els explico :P
El tema de la classe d'avui ha estat una mica variat, però a petició de l'audiència. M'explico...
Com que parlar sempre sobre les diferències entre l'escola primària japonesa i l'espanyola és un rollo, i a més els cursos superiors han conegut a la Susana, que també els haurà parlat sobre això, vaig decidir fer una enquesta i repartir-la entre els nens perquè em diguessin què volien saber sobre Espanya. Així em puc preparar una mica més els temes i la cosa es fa més amena...
Algunes de les coses que van posar a l'enquesta són curioses... però com que encara he de rebre les enquestes de cursos superiors (de moment només tinc les dels nens de segon), ja faré algun dia un recopilatori dels highlights :P
Així que, com deia, a petició de l'audiència, a banda de parlar sobre les diferències entre l'escola espanyola i la japonesa, vaig parlar una mica sobre el paisatge d'Espanya i els animals.
Vaig començar posant un mapa del món, que en ser japonès, evidentment Àsia i el Japó estan al centre, deixant Espanya al cantó esquerra i Amèrica a la dreta :P Els nens sabien situar el Japó però no Espanya, així que quan vaig posar una fletxa d'a on està, tots van flipar: "Hala, està molt lluny!! I es triga mig dia en avió per arribar-hi? Uaaaala!!" Jejeje



També van flipar quan vaig posar fotos del paisatge. Vaig ensenyar-los una foto de la platja de Ribes Roges de Vilanova (jejeje) i tots cridant: "Què neta!!" (Això és perquè no l'han vist un diumenge d'agost a les 9 de la nit... xD). Però sobretot van flipar amb una foto del riu Ebre (gentilesa del Luis). Al Japó hi ha molts rius, però no són gaire cabdalosos i gairebé sempre es poden veure les dues ribes. Per això, en veure la foto de l'Ebre tots van dir: "Però de debó és un riu? Sembla el mar!"

I la part divertida va ser quan els vaig ensenyar fotos d'animals que només estan a Espanya. Vaig buscar els més raros, així que vaig posar el Linx, el visó europeu, el urogallo (o gall fer segons diccionarios.com) i el rat-penat orellut (que en japonès es diu ウサギコウモリ, usagi koumori, que literalment es traduiria per "rat-penat conill" :P). Jo no tenia ni idea d'aquests animals, així que vaig haver de fer investigació i tot... Vés per on, que estant al Japó estic aprenent més sobre Espanya que estant allà :P


Estan mirant la foto del Urogallo (aquest nom em fa molta gràcia xD)




No sé què estaria explicant aquí, però la nena de l'esquerra sembla que està flipant!!


I asín de atrezá va quedar la pissarra després de la meva explicació!

La veritat és que explicar coses als nens de primària és molt gratificant, perquè per a ells tot és nou i tenen curiositat per les coses que són diferents al Japó, i fan preguntes i són receptius. Cosa que no passa quan entren a l'institut...

Si com diu el Pablo, el Japó seria un país genial si només hi haguessin nens i avis xD

1 d’oct. 2009

Monete de Feria

Crec que hi ha molta gent que ja ho sap, però aquí al bloc encara no ho havia dit: m'he unit al club de Wadaiko de la Vila.

I què és això? es preguntaran alguns. Cliqueu aquí i ho veureu. Però resumint és podria dir que són timbals japonesos.

No sé si seré capaç d'arribar algun dia a tocar alguna cançó, perquè jo mai de la vida he fet percussió ni música (bé, a no ser que acceptem la flauta de bec que vaig tocar a la ESO como animal acuático...). De moment, només he anat a dos assajos, i ni tan sols m'han ensenyat res, perquè s'estaven preparant per a dues actuacions. Així que em van donar els bacchi (les "baquetes" que es fan servir per tocar-los), em van posar davant d'un wadaiko, i em van dir: "bueno, de moment, imita el que veus".

I clar, sense tenir gairebé ni idea de com agafar els bacchi, sense haver escoltat mai de la vida la cançó i sense haver fet mai percussió, intenta seguir el que fa la resta de la gent durant 6 minuts, intentant desxifrar quin patró fan servir per a canviar de ritme... Pràcticament impossible, però no va deixar de ser interessant.

Evidentment, en acabar uns quants van dir allò tan suat i tan japonès de 上手ですね!, Què bé que ho has fet! Mentida podrida! No ho podria haver fet pitjor! Normal, per altra banda! Tampoc em convertiré en la reina dels Wadaiko en una hora! Però en fin, estos japos pueden llegar a ser cansinos con su frasecita... A la que evidentment contestes: いいえ、いいえ、まだまだです!Ui què va, encara em falta molt aprendre!

A tot això, el dia 12 d'octubre és el Festival Furusato de Kiyosu. En aquest festival hi ha una actuació del grup de Wadaiko al que m'he unit, i jo he d'anar a ajudar-los a preparar i tal.

Evidentment, jo no tocaré encara, però en canvi, per una altra banda, m'han demanat una altra cosa...

Resulta que el principal atractiu d'aquest festival és una processó d'època en què surt gent disfressada de samurai, i hi ha algú que va vestit d'Oda Nobunaga, que va viure en el casell de la Vila i algú altra que va vestit de la seva dona. (Ja parlaré algun dia d'ells i del Castell de Kiyosu).

Bé. Els fidels seguidors d'aquest humil bloc recordareu l'entrada en què surto vestida de samurai oi? Doncs m'han demanat que surti a la processó vestida d'aquesta manera. I clar, què ha dit la Nemui? "Vaaaaaale!" Així que ja tindreu a tothom a partir del dia 12 per la tarda, recordant-me com la guiri que va sortir vestida de samurai...

Si és que pa'qué me meto en estos fregaos? Això sí, no vegis com els hi encanta als japos això de passejar-me com un mico de fira...
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com