27 de nov. 2013

Boca d’ànec o cara de pardal?

Imagino que molts de vosaltres ja haureu escoltat a parlar d’aquests dos conceptes del món kawaii かわいい, “mono” japonès. 

Per als que encara no heu tingut el plaer de topar-vos amb ells, tranquils, que no us estic insultant!

De fet, es tracta de dues expressions facials que estan molt de moda entre els japonesos, sobretot a l’hora de fer-se fotos. Podria dir només entre les japoneses, però us estaria mentint, perquè (oh!, sorpresa!) molts nois també les fan.

Malgrat que he dit que les dues estan molt de moda, seria més acurat dir que el que és tendència candent és la cara de pardal i que, com es diu per internet, la boca d’ànec “is so 2012”, és molt any 2012.

Molt bé, molt bé! Però, en què consisteixen aquestes cares?, us estareu preguntant.

Doncs bé, l’ahiru kuchiアヒル口, literalment boca d’ànec, és precisament el que el seu nom indica: imitar el bec d’un ànec amb la boca.

La chungaoチュン顔, o cara de pardal, consisteix en obrir molt els ulls i deixar els llavis una mica separats, com un pardal que espera ser alimentat.
La meva amiga JJ, a l'esquerra, es va avançar 3 anys a la tendència!

La boca d’ànec va començar a ser tendència per allà l’any 1998, quan va aparèixer en el firmament pop japonès la cantant Ami Suzuki, que demostra perfectament com ficar boca d’ànec en la portada del seu single “Don’t need to say good bye”, aparegut l’any 2000. 

El concepte boca d’ànec es va fer tan famós que ja no només és una paraula que utilitzen els joves, sinó que des de 2006 és una paraula que apareix al diccionari.
Però com que les modes al Japó no són tan duradores, la segona onada la va provocar la model Matsuyuu* まつゆう* el 2010, onada que es va convertir en tsunami gràcies a les xarxes socials.  

He de confessar que jo, també, tinc fotos de la primera vegada que vaig venir al Japó el 2007 ficant boca d’ànec, sense saber que el fet tenia un nom. Totes les japoneses ho feien, doncs jo les imitava. Sóc una hipster desinformada, fixeu-vos!

La cara de pardal va aparèixer per primera vegada a la revista AneCan, que en el seu número de febrer de 2013 va publicar un tutorial complet per dominar l’art de posar cara de pardal. Segons la revista, es tracta d’una imatge “més amable i pura”, que dispara el teu “kawaiisme”.


L’ex AKB48 Tomomi Itano és coneguda per fer sempre boca d’ànec a tots els programes en què apareix.
Ara haurà de passar a fer cara de pardal

Tot i que la boca d’ànec em fa una mica de ràbia, realment la seva cara de pardal fa por...

I vosaltres, amb quina de les dues us quedeu?

20 de nov. 2013

Gelat d'estofat

Imagineu-vos l’escena:

Els responsables de la fabricació de gelats Gari-Gari Kun ガリガリ君 estan reunits pensant què poden fer per tal de mantenir la venda de gelats durant els mesos d’hivern.

Què ve de gust menjar a l’hivern? –pregunta un dels directius als seus treballadors.
Una mà poruga s’aixeca.
Coses calentes?
Però si nosaltres hem de vendre gelats! –contesta un altre dels directius.
Un moment! –respon el directiu 1 fent callar tothom. Creua els braços, tanca els ulls, inclina el cap cap a la dreta i va fent “mmmmm” mentre pensa.
Tothom se’l mira, expectant.
Ja ho tinc! –respont obrint els ulls de cop i colpejant el palmell de la mà esquerra amb el puny de la mà dreta. –Farem un gelat d’estofat!

Com que a les empreses japoneses no es discuteix el que diu el cap, a tots els sembla una idea genial i, sense perdre temps, es posen mans a l’obra.

I així és com m’imagino que va néixer la nova sensació en productes d’edició limitada als konbinis japonsesos: el gelat d’estofat.

Oficialment, el gelat es diu Gari-Gari Kun Ricchi Kurea Obaasan no shichuu aji ガリガリ君リッチ クレアおばさんのシチュー味, que vindria a significar alguna cosa així com El Gelat Saborós d’en Gari-Gari Kun, amb gust d’estofat de la iaia Clara.

Es va posar a la venda el 29 d’octubre, i es podrà trobar a totes les botigues de conveniència obertes 24 hores, konbinis コンビニ, fins que s’exhaureixin les existències.

Davant d’una delícia com aquesta no podia deixar escapar l’oportunitat de tastar-la abans que desaparegués de les botigues (gelat d’estofat? Boníssim no va dir ningú, mai). Així que, després de pagar els 126 iens que val el gelat, més o menys un euro, me’l vaig endur a casa llesta per fer l’experiment.

I bé, la veritat és que ha estat una de les experiències culinàries més estranyes que he tingut fins ara.

Abans de tastar el gelat, vaig mirar-me a consciència què hi havia escrit a l’envoltori.

Primer de tot, es veu la figura del gelat, en Gari-Gari Kun .

Gari-gari ガリガリ és una onomatopeia que serveix per designar alguna cosa dura i cruixent, com se suposa que és un gelat, i kun és una terminació que vindria a ser com el –san  さん, que vol dir senyor, però que s’utilitza només darrere del nom de nois, o d’homes més joves que tu.

A més a més, també tenim una foto de les pastilles per fer estofat shichuu シチュー de la iaia Clara, de la marca Glico, amb qui han col·laborat per fabricar aquest invent. (El que és graciós és que en el mateix envoltori posa que en realitat no han fet servir les pastilles del shichuu de la iaia Clara per preparar el gelat...)

També hi ha un dibuix del gelat, perquè ens fem una idea de què ens trobarem en obrir el paquet: un gelat amb gust d’estofat, farcit de granissat amb gust d’estofat i amb trossets de patata.

Cada vegada teniu més ganes de tastar-lo, eh?

Doncs bé, en obrir-lo, el gelat és d’un color de llet, com l’estofat shichuu japonès.

Esperava que fes la mateixa olor, però sembla ser que no va inclòs en el preu.

Ja des de la primera queixalada, no anem bé: et deixa el regust cremòs de l’estofat, però fred. I a qui li agrada menjar-se un estofat fred? Amb l’afegitó d’estar barrejat amb el sabor ultradolç del gelat. Dels trossets de patata, fins ara, ni rastre.

No massa convençuda, intento seguir el consell que dona el fabricant de posar-li una mica de pebre negre per sobre. 
Ara només sento el gust del pebre i no el del gelat, fet que crec que no diu massa a favor del gelat. Si has d’emmascarar el sabor del producte que estàs venent amb un altre completament diferent, vol dir que no has fet massa bé la teva feina...

Jo, a més a més, he escalfat el gelat per veure si calent millorava. El fabricant diu expressament que no es faci, però en un altre blog he vist un japonès que ho feia i no li passava res, així que jo tamé ho he fet.

Un cop desfet, ha estat per primera vegada quan he vist (i patit) els trossets de patata de Hokkaido. Tenen una textura com de cartró i no tenen gust a res. Pel que fa al gelat en si, ni calent millora: segueix amb el mateix gust artificial d’estofat ultradolç.

El gelat Gari-Gari Kun és famós per treure sabors nous en edició limitada cada temporada, com la majoria de productes que tenen una llarga història en el mercat japonès. I n’hi ha que estan bons. Per exemple, un que van treure de pera japonesa nashi , o de meló, perquè són sabors per posar-los en un gelat.

Però un gelat amb gust d’estofat?

No cal.

Seria com dir que, com que arriba l’hivern, treurem un gelat de fabada asturiana o, més nostrat, de sopa amb carn d’olla i galets. Creuo els dits perquè cap cap pensant de l'empresa Akagi  m’escolti, que encara em robaran la idea...

I vosaltres, us atreviríeu a tastar un gelat de llenties amb xoriço? 

14 de nov. 2013

La cultura del te

Japó és el primer que em ve al cap quan escolto la paraula te.

Molta gent s’imaginarà la tradicional i exòtica cerimònia del te, sadô 茶道, amb senyores vestides amb kimono 着物, tothom assegut a l’estil tradicional japonès seiza 正座 en una sala de tatami , bebent l’espès i amarg te verd maccha 抹茶Com us podreu imaginar, no és precisament aquesta la manera en què els japonesos beuen te cada dia.

El que sí és veritat és que beuen te cada dia.

Me’n recordo de la meva primera nit a Japó, en què vam anar a sopar a un restaurant d’okonomiyaki お好み焼き, una mena de truita japonesa, i només arribar ens van portar una tovalloeta humida, oshibori おしぼり, i una tassa de te. En el meu limitat japonès, vaig intentar explicar que es devien haver equivocat, perquè nosaltres no havíem demanat beguda. Evidentment, vaig pensar que després ens ho cobrarien, i no estava la meva economia com per anar pagant coses que no havia demanat. La sorpresa va ser que el te es gratis i que a qualsevol restaurant pots demanar que et reomplin el got tantes vegades com vulguis.

Això demostra la meva completa ingorància sobre el país i els seus costums durant la primera vegada que vaig venir.

Si no t’agrada el te, pots trobar-te en més d’una situació comprometedora en què et serveixen te en una reunió i, o bé has de fer el cor fort i beure-te’l, o explicar que no beus te sense que pensins que ets mal educat. Per sort, a mi m’encanta el te, així que no he tingut aquest problema.

El te no és originari del Japó, però jo crec que s’ha convertit en un dels seus símbols.

Jo hi ha una sèrie de tes que sempre relaciono amb el Japó i, fins i tot, a determinades situacions, èpoques de l’any i llocs.

Font
Un dels tes que em ve al cap en quant escolto Japó és el te de civada Mugicha 麦茶. Cada vegada que bec aquest te em fa pensar: “Ah, ja és estiu!”. Això és degut a què aquest tipus de te s’acostuma a beure molt fred quan fa calor. En quant el termòmetre s’enfila uns quants graus, als restaurants ja canvien el calentó te verd pel refrescant mugicha. A la feina també passa el mateix. Hi ha molts companys que dinen a l’oficina i sempre es prepara te, i a l’estiu el rei és el mugicha. Fins i tot, quan vas a reunions, enlloc de portar-te cafè, hi ha molts llocs que et porten una tassa de mugicha.
El te de civada és un dels meus tes preferits, tot i que la primera vegada que el vaig tastar em vaig sorprendre molt: era te, però té un cert gust de cafè.


El te de la cerimònia del te. És de color molt verd i molt espès. Hi ha molts japonesos a qui no els agrada el maccha 抹茶 perquè és molt amarg. Però normalment s’acostuma a servir juntament amb un dolç tradicional japonès molt i molt dolç, així que, per mi, és ideal. A l’Starbucks japonès es pot trobar el maccha latte, que té molt d’èxit entre els estrangers i que, com us podreu imaginar, no és precisament amarg. A mi no m’agrada especialment, però si vens al Japó és una bona cosa per tastar.


Font
Els tes Sencha煎茶  o ryokucha緑茶 són els que jo personalment anomeno generalment com a te verd. Tenen noms diferents i, per tant, han de ser diferents, però jo mai he sabut quina és la diferència entre l’un i l’altre. El te verd és el rei de l’hivern. Si vas a qualsevol casa com a convidat, és molt probable que te’n portin una tassa. I és el te que et porten als restaurants durant els mesos més freds.


Font
El te d’arròs integral genmaicha 玄米茶 és probablement el meu segon preferit. Té com petits grans d’arròs torrats que li donen un gust molt característic.


El hojicha ほうじ茶és el te que sempre es trobava gratis als contenidors de te que hi havia a la cafeteria de la meva universitat a Tokyo i és el que hi ha sempre a les escoles. Al principi no m’agradava massa, perquè té un sabor com molt terrós. Però a força d’anar-lo bebent em vaig anar acostumant i ara, tot i que no és dels meus preferits.


El te de fajol o Sobachaそば茶 és... particular. Tot i que ara sóc capaç de beure’n, recordo que la primera vegada que vaig comprar una ampolla de te en una màquina expenedora, jidôhanbaiki 自動販売機, em va fer molta angúnia. I no millora precisament quan es queda escaldofat dins l’ampolla. El fajol és un tipus de blat, i per això té un gust que a mi em va semblar de blat cremat. No és un te típic que t’acostumin a servir en tots els restaurants, està més aviat reservat a restaurants especialitzats en els fideus soba. 


El te de cirera, Sakurayu ,湯 i el te d’alga konbu, Konbucha 昆布茶,  són tes relacionats amb celebracions. Aquests dos tes no poden faltar en les cerimònies de graduació, sotsugyô shiki 卒業式, i d’ingrès, nyuugaku shiki 入学式 a les escoles. El te de cirera més que te es tracta d’una flor de cirerer assecada que s’obre quan es posa dins d’aigua bullint. És una preciositat de veure, però no és massa bo: té gust d’aigua salada. El te d’alga acostuma a ser en pols i també es dissol en aigua bullint, i té un gust molt i molt salat. A mi, per beure, no m’agrada gens, però per preparar un plat que es diu ochazuke, arròs amb te, no està malament.

Quin és el vostre te preferit? Trobeu a faltar algun te que us recordi Japó a la llista?
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com