1 d’abr. 2010

Sobre l'art d'escriure

Des de petita que he escrit. 

L’estiu de quan tenia 9 anys fins i tot vaig escriure un llibre. Amb una màquina d’escriure que m’havia portat el meu pare i amb fulls de llibreta als que ni tan sols havia tallat les barbes. Una Ernest Hemingway de 9 anys escrivint en una Olivetti a la qual li ballava la lletra N la història d’una nena que es deia Sara i que vivia en un poble que es deia Almendros. Que resulta que era el poble de la meva àvia.


La història no tenia res d’especial, es basava en el dia a dia d’aquesta nena, que tenia la meva edat i que pràcticament feia les mateixes coses que jo: anar a l’escola, fer els deures, anar a casa dels seus amics.

A l’estiu següent fins i tot vaig escriure una seqüel·la del llibre, del que no vaig quedar tan satisfeta. Fins i tot abans de saber què significaven aquestes paraules, ja vaig comprendre allò de què “las segundas partes nunca fueron buenas”.

Després vaig seguir escribint, sobretot redaccions i contes curts, de no més de dues pàgines. A 3r d’ESO vaig fer dos tallers de redacció, del que van sortir peces de les que em sentia orgullosa. Fins i tot vaig guanyar un parell de Jocs Florals del meu cole a 3r i 4t d’ESO. Encara recordo el comentari que va escriure la meva professora en una de les redaccions: “T’encoratjo a què segueixis escrivint, perquè ho fas molt bé”. En aquell moment, vaig decidir que li dedicaria el meu primer llibre a ella, per haver-me encoratjat des del principi.

En començar el batxillerat, tot i que amb menys assiduïtat, vaig seguir escrivint, i algun dels relats es va publicar a la revista que publicàvem a l’institut. Recordo quan es va publicar una de les meves històries sota pseudònim. Ningú, excepte la Cris, sabia que era meva. I també recordo aquella fiblada de vanitat i d’orgull que vaig sentir quan una de les nostres companyes de classe va dir que aquella història estava molt ben escrita.

Jo pensava que estudiar periodisme m’ajudaria amb a seguir escrivint. Però que n’estava, d’equivocada! Va ser entrar a la carrera i no agradar-me res del que escrivia. Cada vegada que em posava a escriure alguna cosa, tot em semblava ridícul. Després d’escriure dues frases, pensava que segur que hi havia mil persones que havien escrit el mateix i molt millor que jo. Vaig començar a pensar que jo no tenia res interessant a dir. Que no tenia estil. Que ja s’havien escrit massa llibres mediocres per ni tan sols plantejar-me res.

De fet, sempre he dit que el periodisme va matar la meva inspiració.


Ara pensant-ho bé, més que haver-me matat la inspiració em va fer sentir en inferioritat. Em feien llegir llibres de periodistes que havien viatjat per mig món i havien viscut mil guerres. D’escriptors que havien publicat la seva primera novel·la d’èxit abans dels vint anys. I clar, vaig veure que s’apropava el meu vintè aniversari (i que ja havia passat), el que escrivia no m’agradava (potser per ser massa autocrítica)... I què vaig fer? Doncs deixar d’escriure.

Una cosa que el que ha fet és que cada vegada que tinc una idea i em decideixo a posar-me davant d’un full en blanc (sóc així de conservadora, encara m’agrada escriure les coses en un full boli, d’aquí a què la meva taula estigui plena de notes desendreçades), em paral·litzi.

La por al full en blanc? Més que la por al full en blanc, la por a mi mateixa. Per què, què passa si escric alguna cosa i després tothom em diu que no val res? Podria assumir aquest fracàs?

Més que jo tenir por a mi mateixa, el meu ego té por a ser ferit.

Un dels meus cosins, lector empedreït, una vegada em va dir alguna cosa semblant a: “Totes les històries ja estan escrites. Però segur que mai ningú no l’ha escrit com ho fas tu”.

M’agradaria poder tornar a ser capaç d’escriure de nou amb la innocència de quan tenia 9 anys, quan no em preocupava pas de si el meu estil era bo o de si passaria a la història... perquè els únics llibres que havia llegit fins el moment eren els del Vaixell de Vapor.

4 comentaris:

  1. Noia, hem de tornar a l'origen de les coses! Deixa't estar de pors i de romanços, recupera l'esperit de quan eres petita i escriu, sigui bo, sigui dolent, és igual. Forma part de tu! A més, para gustos, colores! No t'ha passat mai que algú et ven alguna cosa com si fos boníssima i dsp tu trobes que és una merda? I al revés també passa. Hem d'aprendre a valorar-nos una mica més per ser més feliços!;) Au, i ja paro de filosofar, que no vegis com ens agrada, eh? Per alguna cosa vam ser de les úniques que vam triar filosofia en lloc d'història a la facultat! xD

    ResponElimina
  2. Ostres Eli! Sempre he tingut exactament la mateixa sensació que tu expliques. La carrera de periodisme em va fer "desapendre" gairebé tot el que sabia, especialment l'habilitat d'escriure. Però continua intentant-ho perquè no podem permetre que una carrera decepcionant ens talli les ales. Endavant!

    ResponElimina
  3. A mi em van fer escriure un text semblant a l'entrada del teu bloc: havia de redactar la imatge que tinc de mi com a escriptora. Més o menys venia a dir el mateix que tu.

    Avui dia es publiquen llibres que no t'arribarien ni a les sabates. Només cal que trobis la inspiració...

    ResponElimina
  4. Gràcies pels vostres ànims, nenes! Seguiremos trabajando en ello!! p^__^q

    ResponElimina

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com