D’acord, des que he
arribat al Japó m’he engreixat tres quilos que no hi ha manera que
em tregui de sobre.
D’acord, medint 1,56m es
podria dir, en paraules de la meva mare, que estic “rellenita”
(gràcies, Mama, per aportar el teu granet de sorra al complexe...).
Però estareu amb mi
que si una noia de 27 anys, que medeix 1,50m i que pesa 37 quilos, no
és normal...
Per molt japonesa i per
molt baixeta que sigui.
He flipat quan, en
aparéixer com a convidada en un programa de tele tothom ha començat
a cridar kawaii, kawaii
i ha dit que pesava 37 quilos.
“Peso el mateix
que quan anava a sisè”, ha dit la Tsubasa. I tothom
cridant: Sugoi! Kawaii! すごい！かわいい！
Increíble! Què mona!!
Aquesta és una més de
les proves que al Japó estar esquelètica encara no és considerat
ser anorèxica. I no només les noies, també els nois.
Recordo que un dia estava
dinant a l’escola amb els nens de cinquè, i vaig escoltar aquesta
conversa entre dues nenes:
- La meva mare s’ha aprimat molt des que ha deixat de beure cervesa.
- Ah, sí? I ara quan pesa?
- 43 quilos
En aquest punt us
podeu imaginar com la Nemui-sensei treu la sopa pel nas com si fos un
personatge d’anime
i, tossint, li pregunta a la nena:
- Quants anys té la teva mare?
- 45
- I quants germans sou?
- Tres
- Doncs a Espanya se li diria que està malalta...
Potser em direu:
“això també passa a Barcelona, que estar prima és considerat
maco”. I no us diré que no. Però almenys a Barcelona som
conscients de quan algú està massa prim i pot tenir una malaltia.
Aquí al Japó tinc la sensació de què encara no han fet aquest
pas...
