Parque España 2: Un toro... torero?

Vau quedar-vos amb ganes de saber més coses sobre l’apassionant Parque España? No patiu, perquè avui us presentaré les mascotes, la desfilada de carrosses, i el top 3 de menjar i de souvenirs!

Un parc temàtic no pot existir sense mascotes, i el cas del Parque España no podia ser menys.

El líder de les mascotes és en Donqui, diminutiu de Don Quijote, que és una mena de gos vestit de cavaller.

 

La parella d’en Donqui, és la Daru, diminutiu de la pronúncia japonesa de Dulcinea (Darushinea), que és una gata.

En Sancho, fidel al seu senyor, no podia faltar.

Hi ha una granota que es diu Julio, una mena de llop que es diu Alejandro i un conill que es diu Chokki.

Però el que jo tenia ganes de veure i el que més m’inquieta és en Torovar. Un toro vestit de torero. La idea en si mateixa em perturba i demostra fins a quin punt els japonesos no tenen ni idea de què és el que estan veient...

Vam tenir la sort de veure’s a tots durant la desfilada España Carnival. Es tracta d’una desfilada de 5 carrosses en què hi van muntats els personatges, precedides per ballarins japonesos i... espanyols?

La primera, segons la descripció del web, és un collage dels llocs famosos d’Espanya i hi van muntats el Donqui i el Sancho.

La segona, anomenada “Feria Queen”, està inspirada en la Feria d’Abril de Sevilla i hi va muntat el Julio. Aquest és el torn de què apareguin els trajes de flamenca.

 La tercera, la del Xerès, està inspirada en la vendimia i hi va muntat l’Alejandro.

La principal característica dels ballarins que l’acompanyen és que fan veure que van borratxos... No sé jo si aquest és un bon exemple per donar als nens...

La quarta era la que jo estava esperant amb més ganes: la de la corrida de toros! Aquí, evidentment, hi va pujat en Torovaru, vestit de Matador! Els ballarins, per suposat, també porten el traje de luces.

La cinquena i última està inspirada en el món del dibuix i hi vaig poder distingir les figures de Dalí i Picasso pujats en escales. Els personatges, que ballen amb els ballarins, són la Daru i en Chokki.

La segona cosa que esperava amb més ganes era el moment de poder-me fer fotos amb els personatges: em moria per fer-me’n una amb el Torovaru vestit de matador! Però els personatges que van sortir aquesta vegada van ser només en Donqui i la Daru, així que ens vam haver de conformar amb això...

Bé, ja que no em vaig poder fer cap foto amb el Torovaru, vaig pensar que em compraria algun souvenir amb la seva efigie amb montera. Però no n’hi havia!!

El que sí que vaig trobar, entre un munt de productes de països random com ara Albània, va ser el top 3 de souvenirs més venuts:

En el primer lloc, els Tomato Pretz. A la tele japonesa cada any surt la tomatina.

En la segona posició trobem les galetes de xarop d’aure que, com sabeu, és típic d’Espanya i no pas de Canadà...

I, en tercera posició, pastissets de xocolata negre.

Decebuda per no trobar res del Torovaru torero, al final no vaig comprar res, però sí que vaig tastar tres dels quatre menjars més famosos de tot el parc. No vaig menjar les crispetes, perquè eren crispetes normals però a dins d’un recipient amb la forma dels personatges...

Vaig tastar la cuixa de gall d’indi rostida, el pretzel tou farcit de crema de formatge i el xurro parfait.

Amb això ja se’ns van fer les 5, l’hora en què tanca el parc. Tot i això, faltava una última parada abans d’enfilar cap a casa: l’hotel, que té una rèplica de la Mesquita de Còrdova a la recepció...

Vaiga anar amb una ment oberta i amb la intenció d’intentar no ser massa dura amb els japonesos, perquè m’agradaria veure com seria un parc temàtic basat en el Japó a casa...

Hi va haver moltes coses que em van posar els pèls de punta, però m’ho vaig acabar prenent com una paròdia així que una altra cosa no, però riure, vaig riure moltíssim!

Parque España

Heu anat alguna vegada a Port Aventura?
Jo hi he anat moltes. La primera vegada tenia només 11 anys, i estava súper emocionada perquè podria obrir les portes d’un saloon! (al final hi havia tanta gent que vaig haver d’esperar fins a la segona o la tercera vegada per poder fer-ho, però la il•lusió hi era).

La Xina, la Polinèsia, el Far West, la Mediterrània... Un petit viatge per diferents parts del món.

Alguna vegada us heu plantejat que el que es mostra al parc potser (o segurament) no és un fidel reflex de com són aquestes parts del món? Segur vosaltres sou més sensats i molts respondreu que per suposat, però jo, fins no fa gaire, no m’hi havia preocupat pas massa.

Però, ai las! Resulta que al Japó no és pas ni la Xina ni la Polinèsia el que resulta suficientment exòtic com per fer un parc temàtic. No, no! A ells, el que els resulta exòtic és... Espanya!

Així que, què millor que construir un parc inspirat en aquest país que està tan lluny i que és tan exòtic?

D’aquesta manera (imagino) va néixer Parque España el 1967. I jo vaig tenir la sort d’anar-hi ahir.

En Japonès, el nom del parc és Supein-mura スペイン村, la seva pròpia versió del Poble Espanyol. Evidentement, en aquest pastiche kitsch que és el parc, qualsevol semblança a la realitat sembla que sigui pura coincidència.

Només arribar, a l’entrada t’espera per donar-te la benvinguda una rèplica de l’escultura de Don Quijote y Sancho Panza que hi ha a la Plaza de España de Madrid. El millor és que una vegada a dins del parc, hi ha una altra rèplica de l’estàtua, però aquesta vegada les estàtues són dues de les mascotes del parc.

 

Una vegada has passat els torns de l’entrada, hi ha una mena de placeta i ja, tot seguit, el Carrer España スペイン通り Supein Dôri, una avinguda amb sostre on hi ha botigues de souvenirs i un restaurant on pots degustar la típica paella de marisc amb quètxup. El curiós d’aquest carrer és que, si us fixeu en l’arc d’entrada, veureu que el símbol és una còpia del de l’entrada del mercat de la Boqueria...

Al final de l’avinguda, en una plaça, t’espera la Cibeles... o una versió reduïda d’ella.

I ja a la dreta, dins d’un edifici, trobem la primera de les tres muntanyes russes del parc: Tôgyû matadoru 闘牛マタドール: La Cursa de Braus “Matador”. Durant l’espera l’ambient està decorat amb cartells de curses de braus i anuncis. Fins i tot n’hi ha que anuncien curses del Paquirri!

Però això no és el més inquietant. L’atracció és interior i està a les fosques gairebé tota l’estona, excepte quan van apareixent els diversos capots, les banderilles i els estocs. Perquè sí, amics, representa que el cotxe en què estàs muntat és el toro! El millor és quan, a la meitat de l’atracció, el cotxe s’atura, s’encenen els llums i veus que estàs enmig d’una plaça de toros... Brutal... Perquè us en feu una idea, aquí teniu un video del youtube. És una mica llarg perquè qui el va fer va tenir la moral de pujar-hi dues vegades...

Un cop els toreros sense rostre hagin acabat amb nosaltres, tornem a sortir a la llum del dia i ens dirigim cap als Pirineus. Però, abans d’arribar-hi, hem de passar pel Passeig de Gràcia de Barcelona... Ah, no, espera, que el ferro forjat dels fanals d’aquí és vermell.

I tot seguit, com en un somni inconnex, em trobo amb les escales del Park Güell... tot i que, enlloc de drac hi ha una estrella de mar...

 

Després de seguir a tres nenes vestides de flamenques, arribem a l’estrella del parc: Pirinenee ピレネー: els Pirineus.

 

És l'unica muntanya russa que val la pena. La principal característica és que vas amb els peus penjats. No és especialment alta, la màxima alçada no supera els 45 metres i la caiguda més alta és des de 33 metres i tampoc és especialment ràpida, amb una velocitat màxima de 100km. Però dóna moltes i moltes voltes, fins el punt que, jo que no m’acostumo a marejar, a la meitat dels 3 minuts i 15 segons que dura el trajecte, vaig tenir por de posar-me a vomitar...

En baixar, i sense abandonar "Catalunya", vam anar a Montserrat (patrocinada per Bridgestone). No hi havia ni morenetes ni Virolais (tot i que hagués estat un punt).

No és tan trepidant com l’Stampida ni dóna tantes voltes com els Pirineus, però és entretinguda.

Amb la ració de les atraccios servida, vam seguir investigant aquest poblet que es diu Espanya. Primer ens vam topar amb una Plaza Mayor de Madrid de només dos pisos, amb el seu Felipe III i tot, amb restaurants i amb una fàbrica de polvorons, amb l’especialitat de Polvoró de Te d’Ise.

No es veu massa bé, però són monges fent polvorons

Al final d’uns carrerons de parets blanques, ens saluda una versió petita del Colom de les Rambles (sense ascensor ni mirador).

I ja de tornada a la plaça de la Cibeles, s’alça el Castell de Francesc Xavier, un monjo jesuïta navarrès que va arribar al Japó al segle XVI abans que el país es tanqués a l’exterior i que és un dels espanyols més famosos en aquest país. (Jo, personalment, no sabia qui era fins que vaig venir per primera vegada...)

Dins del castell hi ha una mostra de cultura espanyola i pots veure un vídeo de presentació del país... de l’any 1992. Evidentment, l’estil de la gent és súper noventero, amb els cabells, la roba, les ulleres... Si fins i tot surt en Floquet de Neu! Però enlloc es diu que el que estan veient no és actual... Així que molts dels japonesos pensen que els espanyols encara porten muscleres (altrament conegudes com a hombreras) i els cabells pentinats amb permanents fortes i que si van al zoo de Barcelona trobaran en Floquet...

Crec que per avui l’entrada ja és suficientment llarga, així que deixaré el tema de les mascotes i les desfilades per a la propera entrega!

L'Associació per a la Promoció de les Dues Cuetes

Els japonesos són molt fans en crear associacions per a qualsevol cosa. Però quan vaig llegir aquesta notícia al Manga Shinbun 漫画新聞, vaig haver de fer un google perquè em pensava que s’ho estaven inventant.

Twin Tail Project Japan 日本ツインテール協会“L’Associació Japonesa per a les dues cuetes”? Un asseguro que no m’ho acabo de creure, però sí sí, existeix.

Des de la seva pàgina web i des del seu twitter, cada setmana pengen la fotografia i una breu entrevista a una noia que porta dues cues. Aquí no em queda massa clar si és realment algú a qui troben i li demanen si li poden fer fotos o ja està parlat d’abans, perquè veient els reportatges fotogràfics no sembla pas que sigui completament espontani.

El fet de les dues cues, tret del context de les nenes petites, que pot ser mono, sempre acostuma a considerar-se força kinky (paraula que, segons el wordreference, significa “algo pervertidillo” xD). Sinó, digueu-me què us fa pensar aquesta fotografia...

Font: http://bit.ly/KORkSC

No és així com ho veuen els fundadors d’aquesta associació. En un manifest molt poètic, defensen que, per molt que ens fem grans, no hem d’oblidar-nos del que sentíem quan teníem 20 anys: l’olor de la terra mullada, el fred a la tardor, l’olor a xampú de les persones amb qui et creuaves... Quan ens fem grans, ens enrecordem vivament de la innocència, la vergonya i l’angoixa que sentíem.

El manifest segueix dient que, al Japó, existeix un pentinat que ens porta a la memòria aquesta època. I quin pot ser?

Les dues cuetes.

Els homes japonesos les estan esperant [sic]. Les noies japoneses les estan esperant (de debó?).

Acaben dient que el seu objectiu és no només el de embellir i fer més divertit i alegre tant les noies japoneses com a tothom qui viu en aquest país (imagino que jo m’hi he de sentir inclosa...).

Segons el seu fundador, el senyor Kan Furuya 古谷 完, s’ha de trencar amb els estereotips i els prejudicis a què s’associa aquest pentinat (aquí també m’hi hauria de sentir inclosa...), “obrir la porta de la cultura underground” i extendre-ho a tothom. 

L’únic és que crec que una vegada més pequen de narcissistes... Perquè en l’apartat dedicat a la història del pentinat consideren que el concepte de les dues cues ha nascut i és característic de la cultura japonesa... I bé, jo crec que a tot arreu les nenes petites (i no tan petites) s’han fet dues cuetes des de sempre...

Defensen que el món del manga i de l’anime dels anys 80 es va apropiar de les dues cuetes com a símbol de la innocència. Però al 92 hi va haver una revolució amb l’aparició d’un manga que molts de vosaltres coneixereu... Bishôjo Senshi Seraa Mûn 美少女戦士セーラームーン... O el que és el mateix, la Sailor Moon o Guerrero Luna. Quina noia nascuda als 80 no ha dit mai la frase: “Y por el poder de luna, te castigaré?” Que llanci la primera pedra... :P

Bé, sembla ser que la Sailor Moon es va convertir en la portaveu del sentiment de puresa de les noies joves. Després de la seva arribada, moltes de les ídols japoneses van adoptar aquest pentinat, com per exemple les AKB48 o la Kyarii Pamyû Pamyû, fent de les dues cuetes un símbol del moviment “Cool Japan”, el Japó molón, que volen exportar a tot el món.

Kyarii Pamyû Pamyû きゃりーぱみゅぱみゅ

També han establert que el dia 2 de febrer és el Dia de les Dues Cuetes. I, evidentment, des de l’Associació tenen una proposta de celebració. Els nois li han d’entregar dues gomes de cabell a la noia que li agrada. Les noies, s’han de fer dues cuetes per al noi de qui estan enamorades.

Sóc jo, que tinc una ment bruta, o aquí hi ha implícita molta càrrega sexual? Dec ser només jo, perquè des de l’Associació justifiquen que aquestes dues gometes són un símbol de la unió de la parella. A més a més, tot i que no tinguis parella, no cal que estiguis trista! Fes-te dues cues per tal d’alegrar el país.

A la pàgina web també hi ha un apartat on presenten sis maneres diferents de fer-te dues cuetes.

Segons la manera de recollir el cabell, trobem tres estils: 

Les d’estil conillet



Les d’estil regular

Les d’estil pageseta

Segons la llargada del cabell, uns altres tres estils:

Les cues de caball

Les cues de gamba



Les cues d’ocellet

A més a més, pots comprar unes samarretes molt mones amb el logo “I heart TT”. M’agraden sobretot les que enlloc del dibuix del cor fan servir el logo de la careta amb les dues cuetes (^^)

Així que noies, ja sabeu. Si voleu tornar a l’alegria de la vostra infantesa... feu-vos dues cuetes! (Rodolí!)

Ja és Sant Jordi a la Vila del Pingüí!

Amb 24 hores d’antel·lació, avui hem cel·lebrat la nostra Diada particular amb 23 famílies de la Vila.

I... ha estat tot un èxit!

En total hem reunit gairebé 80 persones. Ja sé que potser pensareu que no és massa gent, però és la primera vegada que aconsegueixo reunir tanta gent en un acte d’aquesta mena, així que estic que no hi quepo d’alegria!

L’acte ha durat una hora i mitja aproximadament.

Primer he fet una breu explicació sobre què és la Diada. Hi havia molts nens petitets que encara no han ni començat l’escola primària, així que no he volgut parlar massa per no avorrir-los.

Aquí estan els nens escoltant l'expliació... sembla que hi parin atenció i tot...

Després, ha vingut la part que més feina m’ha donat i que a la vegada esperava amb més ganes: l’obra de titelles de la llegenda! 

El guió el vaig escriure jo, prenent idees del guió que molt amablement em va enviar en Tobuushi de l’obra que va escriure ell l’any passat per als seus nens.

Els protagonistes, és a dir, el drac, la princesa i Sant Jordi, ens els ha fet el grup de titelles amateur Watagumo (núvol de cotó).

Per a fer la gent del poble, les ovelletes, l’alcalde i la noblesa he fet servir els dissenys que en Tobuushi va utilitzar per a la seva obra l’any passat. Fan molta patxoca! Moltes gràcies!

Un dels moments que ha tingut més èxit ha estat el de la batalla. Sant Jordi (una servidora) i el Drac han sortit de darrere l’escenari i han seguit la batalla entremig dels nens, que han llançat “pedres” de porexpan al Drac.

Per tal que els nens entenguessin que es regalen roses i llibres, el final de la llegenda l’he adaptat una mica. Sant Jordi li regala la rosa a la Princesa, això no pot faltar.

Però, enlloc de casar-se, ell continua el seu viatge per acabar amb els monstres del món. Per tal que li serveixi d’ajuda en la seva empresa, la Princesa li regala un manual que li ensenya com véncer els monstres de tot el món. I més feliç que un jínjol, segueix amb el seu viatge.

Després venia el segon plat fort, que era el del maquillatge. Dues estudiants d’art han pintat un detallet a la cara dels nens. Des de roses fins a dracs, corones i fins i tot princeses!

Mentre anaven esperant el seu torn, podien anar fent postals amb el drac, la princesa i Sant Jordi.

O mirar el racó de llibres gentilesa de l’Instituto Cervantes.

I, abans de marxar cap a casa, el llibre! Cada nen ha pogut escollir un llibre de segona ma que hem recollit de les diverses sales de lectura de la Vila.

Tot i modest, ha portat molta feina planejar-lo, reunir tothom i enllestir-ho, així que haver-lo pogut acabar amb tothom content i sense cap contratemps (tot i la pluja!) per a mi ha estat tot un èxit (^_^)d

Un grup de catalans capitanejats per la Raquel Vila i en Tobuushi també van celebrar laDiada a l’Instituto Cervantes de Tokyo. El de la Vila del Pingüí no arriba al nivell del de l’Illa de la Gran Ciutat, però no ens podem queixar! A veure si l’any vinent podem unir esforços i fer alguna cosa tots plegats!

Feliç Diada de Sant Jordi!