Parque España 2: Un toro... torero?

Vau quedar-vos amb ganes de saber més coses sobre l’apassionant Parque España? No patiu, perquè avui us presentaré les mascotes, la desfilada de carrosses, i el top 3 de menjar i de souvenirs!

Un parc temàtic no pot existir sense mascotes, i el cas del Parque España no podia ser menys.

El líder de les mascotes és en Donqui, diminutiu de Don Quijote, que és una mena de gos vestit de cavaller.

 

La parella d’en Donqui, és la Daru, diminutiu de la pronúncia japonesa de Dulcinea (Darushinea), que és una gata.

En Sancho, fidel al seu senyor, no podia faltar.

Hi ha una granota que es diu Julio, una mena de llop que es diu Alejandro i un conill que es diu Chokki.

Però el que jo tenia ganes de veure i el que més m’inquieta és en Torovar. Un toro vestit de torero. La idea en si mateixa em perturba i demostra fins a quin punt els japonesos no tenen ni idea de què és el que estan veient...

Vam tenir la sort de veure’s a tots durant la desfilada España Carnival. Es tracta d’una desfilada de 5 carrosses en què hi van muntats els personatges, precedides per ballarins japonesos i... espanyols?

La primera, segons la descripció del web, és un collage dels llocs famosos d’Espanya i hi van muntats el Donqui i el Sancho.

La segona, anomenada “Feria Queen”, està inspirada en la Feria d’Abril de Sevilla i hi va muntat el Julio. Aquest és el torn de què apareguin els trajes de flamenca.

 La tercera, la del Xerès, està inspirada en la vendimia i hi va muntat l’Alejandro.

La principal característica dels ballarins que l’acompanyen és que fan veure que van borratxos... No sé jo si aquest és un bon exemple per donar als nens...

La quarta era la que jo estava esperant amb més ganes: la de la corrida de toros! Aquí, evidentment, hi va pujat en Torovaru, vestit de Matador! Els ballarins, per suposat, també porten el traje de luces.

La cinquena i última està inspirada en el món del dibuix i hi vaig poder distingir les figures de Dalí i Picasso pujats en escales. Els personatges, que ballen amb els ballarins, són la Daru i en Chokki.

La segona cosa que esperava amb més ganes era el moment de poder-me fer fotos amb els personatges: em moria per fer-me’n una amb el Torovaru vestit de matador! Però els personatges que van sortir aquesta vegada van ser només en Donqui i la Daru, així que ens vam haver de conformar amb això...

Bé, ja que no em vaig poder fer cap foto amb el Torovaru, vaig pensar que em compraria algun souvenir amb la seva efigie amb montera. Però no n’hi havia!!

El que sí que vaig trobar, entre un munt de productes de països random com ara Albània, va ser el top 3 de souvenirs més venuts:

En el primer lloc, els Tomato Pretz. A la tele japonesa cada any surt la tomatina.

En la segona posició trobem les galetes de xarop d’aure que, com sabeu, és típic d’Espanya i no pas de Canadà...

I, en tercera posició, pastissets de xocolata negre.

Decebuda per no trobar res del Torovaru torero, al final no vaig comprar res, però sí que vaig tastar tres dels quatre menjars més famosos de tot el parc. No vaig menjar les crispetes, perquè eren crispetes normals però a dins d’un recipient amb la forma dels personatges...

Vaig tastar la cuixa de gall d’indi rostida, el pretzel tou farcit de crema de formatge i el xurro parfait.

Amb això ja se’ns van fer les 5, l’hora en què tanca el parc. Tot i això, faltava una última parada abans d’enfilar cap a casa: l’hotel, que té una rèplica de la Mesquita de Còrdova a la recepció...

Vaiga anar amb una ment oberta i amb la intenció d’intentar no ser massa dura amb els japonesos, perquè m’agradaria veure com seria un parc temàtic basat en el Japó a casa...

Hi va haver moltes coses que em van posar els pèls de punta, però m’ho vaig acabar prenent com una paròdia així que una altra cosa no, però riure, vaig riure moltíssim!

Parque España

Heu anat alguna vegada a Port Aventura?
Jo hi he anat moltes. La primera vegada tenia només 11 anys, i estava súper emocionada perquè podria obrir les portes d’un saloon! (al final hi havia tanta gent que vaig haver d’esperar fins a la segona o la tercera vegada per poder fer-ho, però la il•lusió hi era).

La Xina, la Polinèsia, el Far West, la Mediterrània... Un petit viatge per diferents parts del món.

Alguna vegada us heu plantejat que el que es mostra al parc potser (o segurament) no és un fidel reflex de com són aquestes parts del món? Segur vosaltres sou més sensats i molts respondreu que per suposat, però jo, fins no fa gaire, no m’hi havia preocupat pas massa.

Però, ai las! Resulta que al Japó no és pas ni la Xina ni la Polinèsia el que resulta suficientment exòtic com per fer un parc temàtic. No, no! A ells, el que els resulta exòtic és... Espanya!

Així que, què millor que construir un parc inspirat en aquest país que està tan lluny i que és tan exòtic?

D’aquesta manera (imagino) va néixer Parque España el 1967. I jo vaig tenir la sort d’anar-hi ahir.

En Japonès, el nom del parc és Supein-mura スペイン村, la seva pròpia versió del Poble Espanyol. Evidentement, en aquest pastiche kitsch que és el parc, qualsevol semblança a la realitat sembla que sigui pura coincidència.

Només arribar, a l’entrada t’espera per donar-te la benvinguda una rèplica de l’escultura de Don Quijote y Sancho Panza que hi ha a la Plaza de España de Madrid. El millor és que una vegada a dins del parc, hi ha una altra rèplica de l’estàtua, però aquesta vegada les estàtues són dues de les mascotes del parc.

 

Una vegada has passat els torns de l’entrada, hi ha una mena de placeta i ja, tot seguit, el Carrer España スペイン通り Supein Dôri, una avinguda amb sostre on hi ha botigues de souvenirs i un restaurant on pots degustar la típica paella de marisc amb quètxup. El curiós d’aquest carrer és que, si us fixeu en l’arc d’entrada, veureu que el símbol és una còpia del de l’entrada del mercat de la Boqueria...

Al final de l’avinguda, en una plaça, t’espera la Cibeles... o una versió reduïda d’ella.

I ja a la dreta, dins d’un edifici, trobem la primera de les tres muntanyes russes del parc: Tôgyû matadoru 闘牛マタドール: La Cursa de Braus “Matador”. Durant l’espera l’ambient està decorat amb cartells de curses de braus i anuncis. Fins i tot n’hi ha que anuncien curses del Paquirri!

Però això no és el més inquietant. L’atracció és interior i està a les fosques gairebé tota l’estona, excepte quan van apareixent els diversos capots, les banderilles i els estocs. Perquè sí, amics, representa que el cotxe en què estàs muntat és el toro! El millor és quan, a la meitat de l’atracció, el cotxe s’atura, s’encenen els llums i veus que estàs enmig d’una plaça de toros... Brutal... Perquè us en feu una idea, aquí teniu un video del youtube. És una mica llarg perquè qui el va fer va tenir la moral de pujar-hi dues vegades...

Un cop els toreros sense rostre hagin acabat amb nosaltres, tornem a sortir a la llum del dia i ens dirigim cap als Pirineus. Però, abans d’arribar-hi, hem de passar pel Passeig de Gràcia de Barcelona... Ah, no, espera, que el ferro forjat dels fanals d’aquí és vermell.

I tot seguit, com en un somni inconnex, em trobo amb les escales del Park Güell... tot i que, enlloc de drac hi ha una estrella de mar...

 

Després de seguir a tres nenes vestides de flamenques, arribem a l’estrella del parc: Pirinenee ピレネー: els Pirineus.

 

És l'unica muntanya russa que val la pena. La principal característica és que vas amb els peus penjats. No és especialment alta, la màxima alçada no supera els 45 metres i la caiguda més alta és des de 33 metres i tampoc és especialment ràpida, amb una velocitat màxima de 100km. Però dóna moltes i moltes voltes, fins el punt que, jo que no m’acostumo a marejar, a la meitat dels 3 minuts i 15 segons que dura el trajecte, vaig tenir por de posar-me a vomitar...

En baixar, i sense abandonar "Catalunya", vam anar a Montserrat (patrocinada per Bridgestone). No hi havia ni morenetes ni Virolais (tot i que hagués estat un punt).

No és tan trepidant com l’Stampida ni dóna tantes voltes com els Pirineus, però és entretinguda.

Amb la ració de les atraccios servida, vam seguir investigant aquest poblet que es diu Espanya. Primer ens vam topar amb una Plaza Mayor de Madrid de només dos pisos, amb el seu Felipe III i tot, amb restaurants i amb una fàbrica de polvorons, amb l’especialitat de Polvoró de Te d’Ise.

No es veu massa bé, però són monges fent polvorons

Al final d’uns carrerons de parets blanques, ens saluda una versió petita del Colom de les Rambles (sense ascensor ni mirador).

I ja de tornada a la plaça de la Cibeles, s’alça el Castell de Francesc Xavier, un monjo jesuïta navarrès que va arribar al Japó al segle XVI abans que el país es tanqués a l’exterior i que és un dels espanyols més famosos en aquest país. (Jo, personalment, no sabia qui era fins que vaig venir per primera vegada...)

Dins del castell hi ha una mostra de cultura espanyola i pots veure un vídeo de presentació del país... de l’any 1992. Evidentment, l’estil de la gent és súper noventero, amb els cabells, la roba, les ulleres... Si fins i tot surt en Floquet de Neu! Però enlloc es diu que el que estan veient no és actual... Així que molts dels japonesos pensen que els espanyols encara porten muscleres (altrament conegudes com a hombreras) i els cabells pentinats amb permanents fortes i que si van al zoo de Barcelona trobaran en Floquet...

Crec que per avui l’entrada ja és suficientment llarga, així que deixaré el tema de les mascotes i les desfilades per a la propera entrega!