Quart aniversari a la Vila del Pingüí

Avui fa quatre anys que vaig arribar al Japó per a començar la meva aventura a la Vila del Pingüí.

Sembla mentida que el que havia de ser un any, com a molt dos, s’hagi convertit en la decisió d’estar-me aquí el màxim de cinc anys que permet el programa... I tot i així, aquí estem!

 

En fer la reflexió d’aquest tercer any que tot just ha acabat, anava a escriure que ha estat un any estrany, amb alts i baixos, que hi ha hagut instants en què m’he sentit tan meravellada pel país que em volia quedar per sempre i moments en què he odiat la societat (un cop al mes, més o menys)... I aleshores me n’he adonat de què em vaig sentir exactament igual durant el segon any... i que probablement em sentiré igual durant els dos anys que em queden (el primer any va ser completament de lluna de mel :P)

 

Perquè el Japó és el que té, tens aquesta mena de relació amor-odi, un “ni contigo ni sin ti” que es desenvolupa amb els llocs que acabes sentint com a teus. De fet, em passa el mateix amb Vilanova, que quan estic lluny em miro les fotos amb nostàlgia i, quan hi torno, vull marxar al més aviat possible...

 

Pel que fa al balanç professional d’aquest tercer any, puc dir sense cap mena de reserves que ha estat l’any en què més m’han deixat i m’han animat per a progressar i ser més autònoma.

 

Estic especialment contenta d’haver assolit el següent:

1. Haver fet un pas endavant en el tema de l’intercanvi de dibuixos entre la Vila i Jerez. M’han confiat el fet de posar-me en contacte directament amb l’ajuntament i després fer l’informe en japonès i no pas a la inversa, en què em donaven les cartes i tots els documents relacionats en japonès i jo només ho havia de traduir al castellà. A més a més, em van demanar que col•laborés a l’hora de muntar l’exposició i en els actes relacionats al museu!

2. Participar en un acte organitzat per una altra entitat i aconseguir una actuació de flamenc (tot i que fos en una Festival d’Uganda :P)

3. Participar en una obra de titelles sobre la Llegenda de Sant Jordi en col•laboració amb una companyia de titelles. I, gràcies a decidir fer titelles, conèixer en Tobuushi (de moment, encara només virtualment) i poder fer servir les seves idees sobre el guió en japonès i, el més maco, incloure els seus titelles a l’obra.

Evidentment, entre les cometes més grans que hi volgueu posar perquè, evidentment, això no vol dir que hagi fet les coses jo sola, sempre he tingut una xarxa de persones que han estat pendents de què la liés parda... I és que on estic treballant jo, les coses es fan així!

 

El principal repte a què hauré de fer front aquest any és el de mantenir la meva acabada d’assolir autonomia. Així que, com diuen els japonesos, ganbarimasu! 頑張ります！ M’esforçaré!

 

Aquest any, més i millor!

La Nemui al diari Chunichi Shinbun

Les 8 del matí.

Uns tres graus a l'exterior = menys 5 a l'interior de l'escola.

Entro als vestuaris per penjar l'abric i posar-me uns altres mitjons i uns escalfadors (de més, a més dels mitjons, els leggings i els texans).

Entra una de les profes.

- Bon dia!
- Bon dia! - li contesto, asseguda a la cadira, en plena batalla amb un dels escalfadors.
- Ah! Aquest matí t'he vist al diari!
- Ah, sí?

Vaig a la sala de professors i li pregunto a una de les dones que serveixen el te si tenen el Chunichi Shinbun, un dels diaris més llegits de la Prefectura d'Aichi. Vindria a ser com ara La Vanguardia o El Periódico.

M'indica on els tenen penjats, l'agafo, l'obro, i allà veig el meu mini perfil a la secció "El somriure" (amb la foto més gairebé més gran que el text, tot i que el periodista em va estar fent preguntes durant més de mitja hora...):

Coordinadora de Relacions Internacionals de Kiyosu
Elisabeth Gea Sastre

Faig cursos de cultura i de castellà per a nens i adults a la ciutat de Kiyosu per tal de donar a conèixer Espanya. Kiyosu és una ciutat tranquil·la i amb una llarga història. M'agrada molt el Castell de Kiyosu i la figura del senyor feudal Oda Nobunaga, perquè considero que tenia una mentalitat molt internacional.

Tot i que Espanya i Japó es troben gairebé un a cada punta del món, també tenen punts en comú, començant per la gastronomia. Em sorprèn molt que nens de primària coneguin coses d'Espanya, com ara el futbol o el flamenc. Un dels meus objectius és que, a través de les meves classes, els nens sentin interès cap a l'estranger i tinguin una visió més àmplia de la vida.

Les dones que serveixen el te han cridat el director i el subdirector i tot perquè veiessin el diari. Que dius, home, tampoc calia...

Però és que sembla que tothom l'ha vist! Fins i tot una nena de quart m'ha dit que havia vist el diari abans de venir a l'escola perquè la seva mare li havia ensenyat!

En fi, avui podríem dir que he tingut el meu minut de glòria a la premsa japonesa (^_^)

Perque rigueu una estona...

Perdoneu que escrigui aquest breu post sense accents, pero es que l’estic escrivint des de l’oficina. Segur que ja deveu estar tots cargolant-vos pel terra del riure. Si, ja se que estic ridicula, pero es un dels preus que s’ha de pagar per ser passejada com un mico de fira per tot arreu.

Les fotos de la discordia me les va fer el meu jefe amb el meu movil quan vam anar a visitar el Castell de Kiyosu i van voler que em poses aquesta armadura de samurai, que han fet aqui a Kiyosu a partir de llaunes reciclades!!

Lo que tiene que sufrir una… :P

Un samurai amb faldilla i sabatilles d'estar per casa... Vamos, intimida que te cagas!! xD