Cases que fan plorar

L’habitatge és una de les causes principals de llàgrimes des que va començar la crisi el 2008. Desnonaments, okupes, joves no tan joves que encara han de viure amb els pares...

Al Japó, des del 14 de maig d’aquest any, també hi ha cases que et fan plorar. La diferència és que, en aquest cas, estan dissenyades específicament per fer-te plorar amb regularitat amb objectius terapèutics.

En un altre post ja havia parlat de la llagrimoteràpia, o rui-katsu 涙活, que es basa en exposar als participants a pel·lícules, música o històries que els facin plorar.

Doncs bé, amb les noves Cases en Suport de la Llagrimoteràpia, ruikatsu shien juutaku 涙活支援住宅, la companyia Treasure Home Co. pretén exactament el mateix que amb el ruikatsu: reduir els nivells d’estrés a través de les llàgrimes.

Però què és el que tenen de diferent aquestes cases?

Primer de tot, tenen un una sala de cinema incorporada. Es tracta d’una habitació de menys de 5 metres quadrats amb pantalles incorporada i sistema surround, per poder veure pel·lícules que et facin plorar. I quina és la diferència amb veure la peli a la sala d’estar? Doncs que, en estar en un ambient separat dels espais del dia a dia, com és el cinema, pots plorar amb més facilitat.

La segona característica, és que els propietaris rebran una pel·lícula que fa plorar escollida directament d’un “Somelier de les llàgrimes”, namida somurie 涙ソムリエ, un expert que mira cada any més de 1000 pel·lícules. En rebran una cada mes durant 7 anys i 9 mesos. I per què 7 anys i 9 mesos i no 7 anys? Doncs perquè en japonès 7 i 9 es pot llegir “NA-KU” que, en japonès, vol dir plorar naku 泣く.

El tercer punt agradarà a aquells que prefereixin llegir perquè cada mes durant 7 anys i 9 mesos rebran un llibre dels que fan plorar

El quart punt està pensat per als amants de la música perquè cada mes durant 7 anys i 9 mesos rebran un CD amb cançons de les que fan plorar.

I el cinquè i últim avantatge és que tots aquells que comprin una Casa en Suport de la Llagrimoteràpia rebran el llibre sobre el Ruikatsu, la Llagrimoteràpia. Aquest llibre, a banda d’explicar científicament per què és bo plorar, compta amb una llista de pel·lícules, cançons, llibres i mangas que fan plorar.

A més a més, tots els treballadors de la companyia han rebut un entrenament especial amb especialistes sobre l’estrès, per tal de poder aconsellar els compradors sobre més i millors maneres de plorar.

Tot, a partir del mòdic preu de 15 milions de iens, uns 108.000 euros.

Jo, personalment, crec que, si vols plorar, no cal que la casa estigui construïda especialment per a aquest fi (tot i que m’encantaria tenir un cinema a casa :P).

I vosaltres, què n’opineu? Compraríeu una casa només perquè està dissenyada per fer-vos plorar?

Rui-katsu, la llagrimoteràpia

La tendència de pagar per fer coses que podries fer sol o en companyia d’amics sembla que s’ha convertit en una norma per als japonesos.

Ara, la nova sensació al Japó és la rui-katsu 涙活, l’Activitat de Plorar (plegats) o, com l'he anomenat jo, llagrimoteràpia.

Imagino que molts de vosaltres haureu vist per la televisió (o fins i tot potser hi heu participat) grups de risoteràpia, per liberar tensions rient. Per això m’ha sobtat que els japonesos hagin optat pel seu contrari per tal d’assolir el mateix objectiu.

Qui va empescar-se aquesta idea va ser el senyor Hiroki Terai, que ja havia fundat una empresa per fer rikon-shiki 離婚式, Cerimònies de Divorci, en què el moment estrella és aquell en què les parelles que es divorcien trenquen juntes l’anell de casament. En Terai explica que es va adonar de què les parelles que ploren durant aquesta cerimònia després tenen una bona relació, i aquí va veure que el fet de plorar tenia el seu potencial.

I, d’aquesta manera, va començar amb les sessions de rui-katsu a Tokyo. Normalment es reuneixen un cop al mes, tenen un preu de 1.000 iens i cada sessió tracta un tema diferent. En la primera sessió que va tenir lloc el gener de 2013, els participants van veure una pel·lícula.

La segona sessió va introduir un concepte que em sembla molt interessant, el del Namida somurie 涙ソムリエ, el Somelier de llàgrimes. I què és un somelier de llàgrimes? Es tracta d’una persona que s’encarrega de buscar quins són els punts febles, les situacions que fan plorar a cada persona, per tal de poder oferir-los continguts personalitzats. Aquest somelier recomana que cadascú tingui un estoc de pel·lícules, llibres, música o poemes que l’emocionin i que cada setmana es concedeixi uns deu minuts per plorar.

Seguint amb aquest joc dels contraris, en aquestes sessions de rui-katsu s’ha presentat un nou art, el nakugo 泣語, que juga amb ser el contrari del rakugo 落語. El rakugo és un tipus d’entreteniment en què un senyor vestit de kimono i assegut en un coixí fa un monòleg humorístic. Com ja us podeu imaginar, en el nakugo el que es tracta és de fer plorar. Durant les sessions de nakugo hi ha un professional, però l’objectiu és que siguin els participants qui expliquin una història, que ha de ser com a màxim de 5 minuts, que faci plorar als assistents. Al web comenten que, si aconsegueixes fer plorar al professional, és que has triomfat.

Aquestes trobades tenen lloc principalment a Tokyo, però tenen intenció d’extendre’s pel país i, de moment, des del mes d’abril també es fan sessions a Nagoya.

No sé si el rui-katsu aconseguirà ser normal a tot el Japó, però considero que demostra aquesta faceta de molts japonesos que no aconsegueixen desinhibir-se ni tan sols quan estan a casa sols o amb els seus amics, i necessiten trobar-se en l’anonimat per poder plorar a gust.

I vosaltres, us apuntaríeu a plorar en grup?