24 d’ag. 2010

De visita a casa de la sogra

Últimament vaig molt atrafegada tant a la feina com quan acabo, de manera que gairebé no tinc ni temps per asseure’m davant de l’ordinador i actualitzar el blog.

A banda dels assajos de taiko 太鼓 i tsuzumi , m’he tornat a posar a estudiar per dos fronts. El primer, un curs a distància sobre lingüística i pedagogia japonesa que em mantindrà (molt) ocupada fins el febrer. El segon, l’examen oficial de japonès el 5 de desembre.

Tot i que ja em va bé estar ocupada perquè així podré estalviar pel viatge que faré al desembre... a Austràlia!! És un dels viatges dels meus somnis, així que ja aniré explicant més endavant, no us penseu que us en lliurareu pas :P

Però bé, un dels objectius del bloc és apropar-vos una mica a aquest país que geogràficament es troba tan lluny...

Com vaig comentar a l’últim post, el cap de setmana del 13 al 15 van ser les vacances de l’O-bon お盆. Durant aquesta època, a banda de l’O-bon odori お盆踊り, també és el moment per visitar la casa dels pares. I, normalment, la casa que es visita és la dels pares del marit. És a dir, a casa de la sogra... I al Japó, com a casa nostra (i m’imagino que a tot arreu del món), la relació entre sogra-jove sempre porta de cap a les joves...

D’aquí que, uns dies abans del pont, vaig veure una notícia sobre quines eren les principals preocupacions de les joves i quin era el protocol a seguir.

Sobretot destacaven cinc punts:

1.      Temiyage 手土産. Al Japó, és costum portar algun regal, sobretot menjar, quan vas a visitar la casa d’algú. En el cas de visitar la sogra, a les japoneses els preoucupa principalment què portar per fer-la contenta. El consell que donaven a la tele: alguna cosa que sàpigues que li agradi. Un altre punt important és trobar el moment de donar el regal: no s’han de donar mai a l’entrada a on et treus les sabates, o genkan 玄関, sinó que és millor esperar-se a haver fet les primeres salutacions i aleshores donar-lo a dins de la casa. També es recomana que el regal es tregui primer de la bossa a on el portes i entregar-lo degudament embolicat. Una altra coasa que no s’ha de fer és dir la frase japonesa “Tsumaranai mono desu gaつまらないものですが, que vindria a ser com dir “no és més que un detall”. El que s’ha de fer és aprofitar per fer algun comentari com ara: “m’han dit que li agraden aquests dolços”; “són uns dolços que m’agraden molt i espero que a vostè també li agradin”.

2.      Roba: la primera impressió és molt important a tot arreu però al Japó, que és una societat que aprecia molt les aparences, potser encara més. De manera que el que no s’ha de fer és aparéixer a casa de la sogra amb roba massa còmode, perquè sino es dóna la impressió de què s’és massa despreocupat o negligent. Res de pantalons o faldilles curtes. També s’’ha de parar atenció als detalls, com ara fermalls o collars.

3.      Si no hi ha tema de conversa: parlar del marit/fill. És el que es té en comú i a les mares sempre els agrada que se’ls parli bé dels seus fills.

4.      S’ha d’ajudar o no? La sogra sempre et dirà que no, que t’asseguis i et relaxis. Però quedar-se asseguda quan t’ho han dit una vegada no és el que s’espera. Així que t’has d’aixecar i mentre insisteixes en el: “no no, que l’ajudo”,  “no, que ja ho faig jo”, acabar fent tu el que està fent ella.

5.      A quina hora t’has de llevar? Si per exemple et diu que l’esmorzar és a les 7, llevar-se una hora abans perquè segur que la sogra ja s’ha llevat per preparar l’esmorzar, i així l’ajudes. Si et lleves just a l’hora que t’han dit, es pensaran que ets una gandula que no et preocupes per la família i que ho fas tot a corre-cuita.

Com a consells finals, recomenaven dur sempre un despertador i un davantal. El despertador, per no quedar-te adormida i llevar-te d’hora per ajudar en els preparatius del menjar. En el cas del davantal, hi ha cases en què la sogra no l’utilitza i en d’altres sí, per això és millor dur-lo i posar-te’l depenent de les circumstàncies.

Aquest mini-reportatge el vaig veure mentre esmorzava, i ja us podeu imaginar que només d’escoltar-ho ja em vaig estresssar... i se’m van treure una mica més si cap les ganes de casar-me amb un japonès...

Cal que tot sigui tan formal i protocolitzat?

4 comentaris:

  1. a mi al principi em va fer gràcia, però no vaig trigar gaire a cansar-me de tanta formalitat i tan de protocol. m'imagino que tu en deus estar fins el gorro. tot i així, no sé perquè jo t'hi veig eh anant a ca la sogra amb el teu davantal i el teu despertador :)

    ResponElimina
  2. ai, no t'ho pots imaginar, si n'estic fins el gorro! Estic aprenent a ser diplomàtica a marxes forçades... i això que jo no ho sóc gens! Hi ha dies en què ho porto millor que altres, però hi ha dies que m'estressen de tal manera que em liaria a repartir mastegots! Però bueno, és el que té...

    I de debó que em veus amb el davantal i el despertador?! xD Jo no! :P

    ResponElimina
  3. Ufffffffffffffffffffffffffffffffffffff Están tan chalados que hasta tienen que dar consejos por la tele para que no queden como lerdos....

    ResponElimina

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com