Després d'haver viscut un any a Tokyo, l'agost de 2009 la Nemui va anar a petar a la Vila del Pingüí. Des d'aleshores, treballa com a Coordinadora de Relacions Internacionals, una mena d'"ambaixadora de bona voluntat" de la cultura catalana i espanyola.
Avui fa quatre anys que vaig arribar al Japó per a començar la meva aventura a la Vila del Pingüí.
Sembla mentida que el que havia de ser un any, com a molt dos, s’hagi convertit en la decisió d’estar-me aquí el màxim de cinc anys que permet el programa... I tot i així, aquí estem!
En fer la reflexió d’aquest tercer any que tot just ha acabat, anava a escriure que ha estat un any estrany, amb alts i baixos, que hi ha hagut instants en què m’he sentit tan meravellada pel país que em volia quedar per sempre i moments en què he odiat la societat (un cop al mes, més o menys)... I aleshores me n’he adonat de què em vaig sentir exactament igual durant el segon any... i que probablement em sentiré igual durant els dos anys que em queden (el primer any va ser completament de lluna de mel :P)
Perquè el Japó és el que té, tens aquesta mena de relació amor-odi, un “ni contigo ni sin ti” que es desenvolupa amb els llocs que acabes sentint com a teus. De fet, em passa el mateix amb Vilanova, que quan estic lluny em miro les fotos amb nostàlgia i, quan hi torno, vull marxar al més aviat possible...
Pel que fa al balanç professional d’aquest tercer any, puc dir sense cap mena de reserves que ha estat l’any en què més m’han deixat i m’han animat per a progressar i ser més autònoma.
Estic especialment contenta d’haver assolit el següent:
Haver fet un pas endavant en el tema de l’intercanvi de dibuixos entre la Vila i Jerez. M’han confiat el fet de posar-me en contacte directament amb l’ajuntament i després fer l’informe en japonès i no pas a la inversa, en què em donaven les cartes i tots els documents relacionats en japonès i jo només ho havia de traduir al castellà. A més a més, em van demanar que col•laborés a l’hora de muntar l’exposició i en els actes relacionats al museu!
Participar en un acte organitzat per una altra entitat i aconseguir una actuació de flamenc (tot i que fos en una Festival d’Uganda :P)
Participar en una obra de titelles sobre la Llegenda de Sant Jordi en col•laboració amb una companyia de titelles. I, gràcies a decidir fer titelles, conèixer en Tobuushi (de moment, encara només virtualment) i poder fer servir les seves idees sobre el guió en japonès i, el més maco, incloure els seus titelles a l’obra.
Evidentment, entre les cometes més grans que hi volgueu posar perquè, evidentment, això no vol dir que hagi fet les coses jo sola, sempre he tingut una xarxa de persones que han estat pendents de què la liés parda... I és que on estic treballant jo, les coses es fan així!
El principal repte a què hauré de fer front aquest any és el de mantenir la meva acabada d’assolir autonomia. Així que, com diuen els japonesos, ganbarimasu! 頑張ります！ M’esforçaré!
Els gustos dels Kit Kat van i venen... normalment en formes diferents.
Ja fa uns mesos us vaig parlar sobre el Kit Kat Flam de Natilles. Doncs bé, el que us comento avui, el Gran Petit de Flam de Vainilla vindria a ser la versió mini de l’anterior.
Venia en forma de boletes que et podies menjar d’una queixalada.
En aquesta ocasió es tractava també de xocolata amb llet i, només obrir la bosseta, ja feia olor a natilles, sensació corroborada després de menjar-ne una. Gust de natilla de vainilla.
Aquesta és l’explicació que hi havia a la bosseta:
Gaudiu ara de la combinació de neula cruixent i de xocolata amb gust de flam de vainilla.
I, cosa sorprenent, estava bo!
Valors energètics del Kit Kat Gran Petit de Flam de Vainilla (per bosseta de 41g):
Calories: 223Kcal
Proteïnes: 2.7 g
Greixos: 12.8 g
Hidrats de Carboni: 24.2 g
Sodi: 13-39 mg
El cap de setmana passat ha estat el Bon Odori del meu barri.
Tot i que és la segona vegada que hi participo, a diferència de l’any passat aquest any el dissabte vam ser només dues persones per tocar: una nena de sisè i jo.
El Bon Odori van ser dues hores i mitja, però els nens marxen a casa a les 9, així que vaig estar una hora tocant jo sola... Va estar bé, però és més divertit si hi ha algú més amb qui poder parlar i anar-te turnant...
Diumenge va venir un altre company, així que es va fer una mica menys feixuc. Fins i tot vaig poder ballar una de les cançons! Tanko-bushi炭坑節!
... de què actualitzessin la informació en castellà a la pàgina web de la Vila!!Més que res, perquè jo ja la tenia traduïda des de febrer de l’any passat...
El que per fi m’han actualitzat ha estat la pàgina en què hi ha un breu perfil sobre la ciutat i la pàgina en què s’explica la seva història. Com que la Vila està agermanada amb Jerez de la Frontera, des de l’Expo d’Aichi de 2005 ja hi havia informació en castellà. Però des d’aleshores (fa més de 7 anys...) un nou poble ha passat a formar part de la ciutat i, per tant, ha canviat el mapa. Així que que ja tocava!
Una altra cosa que ja tocava actualitzar era la cronologia de les relacions entre Jerez i la Vila. Perquè, no és que siguin mega intenses, però cada any fem un intercanvi de dibuixos dels nens de primària (el 2011 els dibuixos es van exposar al Saló del Manga de Jerez i tot!). I clar, si mires la pàgina web i veus que no s’ha actualitzat la informació des de 2010, et penses que no es fa res. I sí que fem, sí!
El tema del primer intercanvi (2009) va ser “La meva ciutat”
El del segon (2010), “La meva escola”
El del tercer (2011), “Nadal i Any Nou”
DIbuix que va rebre el primer premi a Kiyosu: L'Any Nou al Temple
Dibuix rebut de Jerez: "Una zambomba en la calle"
I el d’aquest any (2012), “La meva família”
A diferència dels temes anteriors, el d’aquest any és molt ampli, així que no tinc ni idea de quina mena de dibuixos ens arribaran, ni des dels nens de la Vila ni des de Jerez... Com dirien els japonesos, 楽しみにしています！ tanoshimi ni shite imasu! Tinc moltes ganes de veure’ls!!
Una vegada més, el directiu de la Nestlé japonesa amant de la maduixa va aconseguir posar a la venda un nou Kit Kat de maduixa.
Aquesta vegada es tractava de xocolata blanca amb colorant rosa. Us podeu imaginar que era dolç, molt dolç...
Aquí teniu l’explicació que hi havia a la capseta:
Aquest Kit Kat ha estat elaborat amb el suc de la maduixa especial de producció nacional Tochiotome. Gaudiu del dolç sabor refrescant del Kit Kat de Maduixa Japonesa.
Vau quedar-vos amb ganes de saber més coses sobre l’apassionant Parque España? No patiu, perquè avui us presentaré les mascotes, la desfilada de carrosses, i el top 3 de menjar i de souvenirs!
Un parc temàtic no pot existir sense mascotes, i el cas del Parque España no podia ser menys.
El líder de les mascotes és en Donqui, diminutiu de Don Quijote, que és una mena de gos vestit de cavaller.
La parella d’en Donqui, és la Daru, diminutiu de la pronúncia japonesa de Dulcinea (Darushinea), que és una gata.
En Sancho, fidel al seu senyor, no podia faltar.
Hi ha una granota que es diu Julio, una mena de llop que es diu Alejandro i un conill que es diu Chokki.
Però el que jo tenia ganes de veure i el que més m’inquieta és en Torovar. Un toro vestit de torero. La idea en si mateixa em perturba i demostra fins a quin punt els japonesos no tenen ni idea de què és el que estan veient...
Vam tenir la sort de veure’s a tots durant la desfilada España Carnival. Es tracta d’una desfilada de 5 carrosses en què hi van muntats els personatges, precedides per ballarins japonesos i... espanyols?
La primera, segons la descripció del web, és un collage dels llocs famosos d’Espanya i hi van muntats el Donqui i el Sancho.
La segona, anomenada “Feria Queen”, està inspirada en la Feria d’Abril de Sevilla i hi va muntat el Julio. Aquest és el torn de què apareguin els trajes de flamenca.
La tercera, la del Xerès, està inspirada en la vendimia i hi va muntat l’Alejandro.
La principal característica dels ballarins que l’acompanyen és que fan
veure que van borratxos... No sé jo si aquest és un bon exemple per
donar als nens...
La quarta era la que jo estava esperant amb més ganes: la de la corrida de toros! Aquí, evidentment, hi va pujat en Torovaru, vestit de Matador! Els ballarins, per suposat, també porten el traje de luces.
La cinquena i última està inspirada en el món del dibuix i hi vaig poder distingir les figures de Dalí i Picasso pujats en escales. Els personatges, que ballen amb els ballarins, són la Daru i en Chokki.
La segona cosa que esperava amb més ganes era el moment de poder-me fer fotos amb els personatges: em moria per fer-me’n una amb el Torovaru vestit de matador! Però els personatges que van sortir aquesta vegada van ser només en Donqui i la Daru, així que ens vam haver de conformar amb això...
Bé, ja que no em vaig poder fer cap foto amb el Torovaru, vaig pensar que em compraria algun souvenir amb la seva efigie amb montera. Però no n’hi havia!!
El que sí que vaig trobar, entre un munt de productes de països random com ara Albània, va ser el top 3 de souvenirs més venuts:
En el primer lloc, els Tomato Pretz. A la tele japonesa cada any surt la tomatina.
En la segona posició trobem les galetes de xarop d’aure que, com sabeu, és típic d’Espanya i no pas de Canadà...
I, en tercera posició, pastissets de xocolata negre.
Decebuda per no trobar res del Torovaru torero, al final no vaig comprar res, però sí que vaig tastar tres dels quatre menjars més famosos de tot el parc. No vaig menjar les crispetes, perquè eren crispetes normals però a dins d’un recipient amb la forma dels personatges...
Vaig tastar la cuixa de gall d’indi rostida, el pretzel tou farcit de crema de formatge i el xurro parfait.
Amb això ja se’ns van fer les 5, l’hora en què tanca el parc. Tot i això, faltava una última parada abans d’enfilar cap a casa: l’hotel, que té una rèplica de la Mesquita de Còrdova a la recepció...
Vaiga anar amb una ment oberta i amb la intenció d’intentar no ser massa dura amb els japonesos, perquè m’agradaria veure com seria un parc temàtic basat en el Japó a casa...
Hi va haver moltes coses que em van posar els pèls de punta, però m’ho vaig acabar prenent com una paròdia així que una altra cosa no, però riure, vaig riure moltíssim!
Heu anat alguna vegada a Port Aventura?
Jo hi he anat moltes. La primera vegada tenia només 11 anys, i estava súper emocionada perquè podria obrir les portes d’un saloon! (al final hi havia tanta gent que vaig haver d’esperar fins a la segona o la tercera vegada per poder fer-ho, però la il•lusió hi era).
La Xina, la Polinèsia, el Far West, la Mediterrània... Un petit viatge per diferents parts del món.
Alguna vegada us heu plantejat que el que es mostra al parc potser (o segurament) no és un fidel reflex de com són aquestes parts del món? Segur vosaltres sou més sensats i molts respondreu que per suposat, però jo, fins no fa gaire, no m’hi havia preocupat pas massa.
Però, ai las! Resulta que al Japó no és pas ni la Xina ni la Polinèsia el que resulta suficientment exòtic com per fer un parc temàtic. No, no! A ells, el que els resulta exòtic és... Espanya!
Així que, què millor que construir un parc inspirat en aquest país que està tan lluny i que és tan exòtic?
D’aquesta manera (imagino) va néixer Parque España el 1967. I jo vaig tenir la sort d’anar-hi ahir.
En Japonès, el nom del parc és Supein-mura スペイン村, la seva pròpia versió del Poble Espanyol. Evidentement, en aquest pastiche kitsch que és el parc, qualsevol semblança a la realitat sembla que sigui pura coincidència.
Només arribar, a l’entrada t’espera per donar-te la benvinguda una rèplica de l’escultura de Don Quijote y Sancho Panza que hi ha a la Plaza de España de Madrid. El millor és que una vegada a dins del parc, hi ha una altra rèplica de l’estàtua, però aquesta vegada les estàtues són dues de les mascotes del parc.
Una vegada has passat els torns de l’entrada, hi ha una mena de placeta i ja, tot seguit, el Carrer España スペイン通り Supein Dôri, una avinguda amb sostre on hi ha botigues de souvenirs i un restaurant on pots degustar la típica paella de marisc amb quètxup. El curiós d’aquest carrer és que, si us fixeu en l’arc d’entrada, veureu que el símbol és una còpia del de l’entrada del mercat de la Boqueria...
Al final de l’avinguda, en una plaça, t’espera la Cibeles... o una versió reduïda d’ella.
I ja a la dreta, dins d’un edifici, trobem la primera de les tres muntanyes russes del parc: Tôgyû matadoru 闘牛マタドール: La Cursa de Braus “Matador”. Durant l’espera l’ambient està decorat amb cartells de curses de braus i anuncis. Fins i tot n’hi ha que anuncien curses del Paquirri!
Però això no és el més inquietant. L’atracció és interior i està a les fosques gairebé tota l’estona, excepte quan van apareixent els diversos capots, les banderilles i els estocs. Perquè sí, amics, representa que el cotxe en què estàs muntat és el toro! El millor és quan, a la meitat de l’atracció, el cotxe s’atura, s’encenen els llums i veus que estàs enmig d’una plaça de toros... Brutal... Perquè us en feu una idea, aquí teniu un video del youtube. És una mica llarg perquè qui el va fer va tenir la moral de pujar-hi dues vegades...
Un cop els toreros sense rostre hagin acabat amb nosaltres, tornem a sortir a la llum del dia i ens dirigim cap als Pirineus. Però, abans d’arribar-hi, hem de passar pel Passeig de Gràcia de Barcelona... Ah, no, espera, que el ferro forjat dels fanals d’aquí és vermell.
I tot seguit, com en un somni inconnex, em trobo amb les escales del Park Güell... tot i que, enlloc de drac hi ha una estrella de mar...
Després de seguir a tres nenes vestides de flamenques, arribem a l’estrella del parc: Pirinenee ピレネー: els Pirineus.
És l'unica muntanya russa que val la pena. La principal característica és que vas amb els peus penjats. No és especialment alta, la màxima alçada no supera els 45 metres i la caiguda més alta és des de 33 metres i tampoc és especialment ràpida, amb una velocitat màxima de 100km. Però dóna moltes i moltes voltes, fins el punt que, jo que no m’acostumo a marejar, a la meitat dels 3 minuts i 15 segons que dura el trajecte, vaig tenir por de posar-me a vomitar...
En baixar, i sense abandonar "Catalunya", vam anar a Montserrat (patrocinada per Bridgestone). No hi havia ni morenetes ni Virolais (tot i que hagués estat un punt).
No és tan trepidant com l’Stampida ni dóna tantes voltes com els Pirineus, però és entretinguda.
Amb la ració de les atraccios servida, vam seguir investigant aquest poblet que es diu Espanya. Primer ens vam topar amb una Plaza Mayor de Madrid de només dos pisos, amb el seu Felipe III i tot, amb restaurants i amb una fàbrica de polvorons, amb l’especialitat de Polvoró de Te d’Ise.
No es veu massa bé, però són monges fent polvorons
Al final d’uns carrerons de parets blanques, ens saluda una versió petita del Colom de les Rambles (sense ascensor ni mirador).
I ja de tornada a la plaça de la Cibeles, s’alça el Castell de Francesc Xavier, un monjo jesuïta navarrès que va arribar al Japó al segle XVI abans que el país es tanqués a l’exterior i que és un dels espanyols més famosos en aquest país. (Jo, personalment, no sabia qui era fins que vaig venir per primera vegada...)
Dins del castell hi ha una mostra de cultura espanyola i pots veure un vídeo de presentació del país... de l’any 1992. Evidentment, l’estil de la gent és súper noventero, amb els cabells, la roba, les ulleres... Si fins i tot surt en Floquet de Neu! Però enlloc es diu que el que estan veient no és actual... Així que molts dels japonesos pensen que els espanyols encara porten muscleres (altrament conegudes com a hombreras) i els cabells pentinats amb permanents fortes i que si van al zoo de Barcelona trobaran en Floquet...
Crec que per avui l’entrada ja és suficientment llarga, així que deixaré el tema de les mascotes i les desfilades per a la propera entrega!
