27 de març. Un núvol d’incertesa planeja sobre el cap de tots els que estem a l’oficina. En pocs minuts sabrem quines seran les noves víctimes del monstre. Un monstre que, tot i que sabem que ataca cada any, cada any ens deixa descol•locats.
El nom del monstre? Jinji idô人事異動. O el que és el mateix, el canvi de personal anual.
Aquesta és la tercera vegada que el pateixo i, una vegada més, m’afecta més del que voldria.
La primera, em van treure del davant el noi pel que tenia un enamorament platònic.
La segona, d’una plomada, el meu cap i la meva supervisora, que havien estat amb mi des que vaig arribar.
Quan em vaig assabentar de l’
idô de l’any passat, em vaig pensar que seria un any horrible, i durant el mes d’abril, cada dia a l’oficina m’entraven ganes de plorar. Però, com diu la dita,
no hay mal que por bien no venga. I, en canvi de ser un any horrible, he tingut la sort de què el meu cap de personal m’ha empès a tenir més iniciativa (cosa que el meu anterior cap no em va deixar) i crec que he après més que en els dos anys anteriors.
I amb l’N, la meva nova supervisora, la relació ha estat més bona que amb la T. Potser el fet que pogués ser la meva mare li va fer despertar instints maternals i em tractava com si fos la seva filla.
El problema amb els canvis de personal d’aquest any és encara més insidiós. En arribar les notícies, vaig respirar tranquil•la perquè no havien traslladat de departament ni al meu cap de personal ni a la meva supervisora. Peeeeerò, aleshores van començar les reunions entre els caps de personals i els caps de departament per decidir en quines instal•lacions repartirien el personal que s’ha quedat.
Amb la tan bona sort [sic] de què envien la meva supervisora a un altre centre que està a l’altra punta de la Vila. El que vol dir que em canvien la supervisora una altra vegada. Per segon any consecutiu (T_T) I la que em posen aquest any és una noia de 24 anys que fins ara he tingut la sensació de què no li agradava...
El dia que m’ho van dir em va donar un bajón considerable... Però al dia següent m’ho vaig prendre com un nou repte i una oportunitat per tal de què m’integrin en l’engranatge de la feina. Tinc sort de què el meu cap de personal, que encara es queda un any més, hi està d’acord. Així que, com diuen els japonesos
ganbarimasu! 頑張ります！ Una expressió que s’utilitza per demostrar que t’esforçaràs en fer alguna cosa que en principi sembla difícil.
Qui es va acomiadar ahir després que jo marxés perquè no sabia que era el seu últim dia és la M-san, una dona d’uns trenta pocs anys súper mona i que sempre em donava conversa. Aquí també és típic portar alguna coseta de menjar quan algú marxa d’una empresa, així que aquest matí m’he trobat un paquetet al meu escriptori amb una nota de comiat.
I la nota ha fet que se’m saltessin les llàgrimes!
Per l’Eli-chan,
Ha estat per poc temps, però m’ha agradat molt que em parlessis sobre Espanya.
No t’ho havia dit fins ara, però cada dia esperava amb ganes veure quina roba portaries!
Vine’m a veure a la biblioteca, eh?
Thank you <3 M.
A partir del juliol treballarà a la nova biblioteca que s’està fent, així que tinc oportunitat de tornar a veure-la.
El que més m’ha emocionat ha estat el detall de dir que li agrada la meva roba...
Això fa que torni a adonar-me de què potser sí que hi ha japonesos al meu voltant que em tenen afecte... però tan de bo aprenguessin a demostrar de tant en tant!! Potser així no em sortirien tantes canes!!
