Bon Odori 2012 (Primera Part)

El cap de setmana passat ha estat el Bon Odori del meu barri.

Tot i que és la segona vegada que hi participo, a diferència de l’any passat aquest any el dissabte vam ser només dues persones per tocar: una nena de sisè i jo.

El Bon Odori van ser dues hores i mitja, però els nens marxen a casa a les 9, així que vaig estar una hora tocant jo sola... Va estar bé, però és més divertit si hi ha algú més amb qui poder parlar i anar-te turnant...

Diumenge va venir un altre company, així que es va fer una mica menys feixuc. Fins i tot vaig poder ballar una de les cançons! Tanko-bushi炭坑節!

Amb unes nenes d'un dels meus coles!

Ja era hora...

... de què actualitzessin la informació en castellà a la pàgina web de la Vila!!Més que res, perquè jo ja la tenia traduïda des de febrer de l’any passat...

El que per fi m’han actualitzat ha estat la pàgina en què hi ha un breu perfil sobre la ciutat i la pàgina en què s’explica la seva història. Com que la Vila està agermanada amb Jerez de la Frontera, des de l’Expo d’Aichi de 2005 ja hi havia informació en castellà. Però des d’aleshores (fa més de 7 anys...) un nou poble ha passat a formar part de la ciutat i, per tant, ha canviat el mapa. Així que que ja tocava!

Una altra cosa que ja tocava actualitzar era la cronologia de les relacions entre Jerez i la Vila. Perquè, no és que siguin mega intenses, però cada any fem un intercanvi de dibuixos dels nens de primària (el 2011 els dibuixos es van exposar al Saló del Manga de Jerez i tot!). I clar, si mires la pàgina web i veus que no s’ha actualitzat la informació des de 2010, et penses que no es fa res. I sí que fem, sí! 

• El tema del primer intercanvi (2009) va ser “La meva ciutat”
• El del segon (2010), “La meva escola” 
• El del tercer (2011), “Nadal i Any Nou”

  

  DIbuix que va rebre el primer premi a Kiyosu: L'Any Nou al Temple




Dibuix rebut de Jerez: "Una zambomba en la calle"

• I el d’aquest any (2012), “La meva família”

A diferència dels temes anteriors, el d’aquest any és molt ampli, així que no tinc ni idea de quina mena de dibuixos ens arribaran, ni des dels nens de la Vila ni des de Jerez... Com dirien els japonesos, 楽しみにしています！ tanoshimi ni shite imasu! Tinc moltes ganes de veure’ls!!

Kit Kat Series #42: Maduixa Japonesa

Una vegada més, el directiu de la Nestlé japonesa amant de la maduixa va aconseguir posar a la venda un nou Kit Kat de maduixa.

Aquesta vegada es tractava de xocolata blanca amb colorant rosa. Us podeu imaginar que era dolç, molt dolç...

Aquí teniu l’explicació que hi havia a la capseta:

Aquest Kit Kat ha estat elaborat amb el suc de la maduixa especial de producció nacional Tochiotome. Gaudiu del dolç sabor refrescant del Kit Kat de Maduixa Japonesa.

Sincerament, no sé quina diferència hi ha amb el Kit Kat Edició Limitada de Kantô Tochiotome...

Valors energètics del Kit Kat de Maduixa Japonesa (per paquetet de 18g):

Calories: 100 Kcal
Proteïnes: 0.63 g
Greixos: 5.8 g
Hidrats de Carboni: 11.3 g
Sodi: 4-13 mg

Parque España 2: Un toro... torero?

Vau quedar-vos amb ganes de saber més coses sobre l’apassionant Parque España? No patiu, perquè avui us presentaré les mascotes, la desfilada de carrosses, i el top 3 de menjar i de souvenirs!

Un parc temàtic no pot existir sense mascotes, i el cas del Parque España no podia ser menys.

El líder de les mascotes és en Donqui, diminutiu de Don Quijote, que és una mena de gos vestit de cavaller.

 

La parella d’en Donqui, és la Daru, diminutiu de la pronúncia japonesa de Dulcinea (Darushinea), que és una gata.

En Sancho, fidel al seu senyor, no podia faltar.

Hi ha una granota que es diu Julio, una mena de llop que es diu Alejandro i un conill que es diu Chokki.

Però el que jo tenia ganes de veure i el que més m’inquieta és en Torovar. Un toro vestit de torero. La idea en si mateixa em perturba i demostra fins a quin punt els japonesos no tenen ni idea de què és el que estan veient...

Vam tenir la sort de veure’s a tots durant la desfilada España Carnival. Es tracta d’una desfilada de 5 carrosses en què hi van muntats els personatges, precedides per ballarins japonesos i... espanyols?

La primera, segons la descripció del web, és un collage dels llocs famosos d’Espanya i hi van muntats el Donqui i el Sancho.

La segona, anomenada “Feria Queen”, està inspirada en la Feria d’Abril de Sevilla i hi va muntat el Julio. Aquest és el torn de què apareguin els trajes de flamenca.

 La tercera, la del Xerès, està inspirada en la vendimia i hi va muntat l’Alejandro.

La principal característica dels ballarins que l’acompanyen és que fan veure que van borratxos... No sé jo si aquest és un bon exemple per donar als nens...

La quarta era la que jo estava esperant amb més ganes: la de la corrida de toros! Aquí, evidentment, hi va pujat en Torovaru, vestit de Matador! Els ballarins, per suposat, també porten el traje de luces.

La cinquena i última està inspirada en el món del dibuix i hi vaig poder distingir les figures de Dalí i Picasso pujats en escales. Els personatges, que ballen amb els ballarins, són la Daru i en Chokki.

La segona cosa que esperava amb més ganes era el moment de poder-me fer fotos amb els personatges: em moria per fer-me’n una amb el Torovaru vestit de matador! Però els personatges que van sortir aquesta vegada van ser només en Donqui i la Daru, així que ens vam haver de conformar amb això...

Bé, ja que no em vaig poder fer cap foto amb el Torovaru, vaig pensar que em compraria algun souvenir amb la seva efigie amb montera. Però no n’hi havia!!

El que sí que vaig trobar, entre un munt de productes de països random com ara Albània, va ser el top 3 de souvenirs més venuts:

En el primer lloc, els Tomato Pretz. A la tele japonesa cada any surt la tomatina.

En la segona posició trobem les galetes de xarop d’aure que, com sabeu, és típic d’Espanya i no pas de Canadà...

I, en tercera posició, pastissets de xocolata negre.

Decebuda per no trobar res del Torovaru torero, al final no vaig comprar res, però sí que vaig tastar tres dels quatre menjars més famosos de tot el parc. No vaig menjar les crispetes, perquè eren crispetes normals però a dins d’un recipient amb la forma dels personatges...

Vaig tastar la cuixa de gall d’indi rostida, el pretzel tou farcit de crema de formatge i el xurro parfait.

Amb això ja se’ns van fer les 5, l’hora en què tanca el parc. Tot i això, faltava una última parada abans d’enfilar cap a casa: l’hotel, que té una rèplica de la Mesquita de Còrdova a la recepció...

Vaiga anar amb una ment oberta i amb la intenció d’intentar no ser massa dura amb els japonesos, perquè m’agradaria veure com seria un parc temàtic basat en el Japó a casa...

Hi va haver moltes coses que em van posar els pèls de punta, però m’ho vaig acabar prenent com una paròdia així que una altra cosa no, però riure, vaig riure moltíssim!

Parque España

Heu anat alguna vegada a Port Aventura?
Jo hi he anat moltes. La primera vegada tenia només 11 anys, i estava súper emocionada perquè podria obrir les portes d’un saloon! (al final hi havia tanta gent que vaig haver d’esperar fins a la segona o la tercera vegada per poder fer-ho, però la il•lusió hi era).

La Xina, la Polinèsia, el Far West, la Mediterrània... Un petit viatge per diferents parts del món.

Alguna vegada us heu plantejat que el que es mostra al parc potser (o segurament) no és un fidel reflex de com són aquestes parts del món? Segur vosaltres sou més sensats i molts respondreu que per suposat, però jo, fins no fa gaire, no m’hi havia preocupat pas massa.

Però, ai las! Resulta que al Japó no és pas ni la Xina ni la Polinèsia el que resulta suficientment exòtic com per fer un parc temàtic. No, no! A ells, el que els resulta exòtic és... Espanya!

Així que, què millor que construir un parc inspirat en aquest país que està tan lluny i que és tan exòtic?

D’aquesta manera (imagino) va néixer Parque España el 1967. I jo vaig tenir la sort d’anar-hi ahir.

En Japonès, el nom del parc és Supein-mura スペイン村, la seva pròpia versió del Poble Espanyol. Evidentement, en aquest pastiche kitsch que és el parc, qualsevol semblança a la realitat sembla que sigui pura coincidència.

Només arribar, a l’entrada t’espera per donar-te la benvinguda una rèplica de l’escultura de Don Quijote y Sancho Panza que hi ha a la Plaza de España de Madrid. El millor és que una vegada a dins del parc, hi ha una altra rèplica de l’estàtua, però aquesta vegada les estàtues són dues de les mascotes del parc.

 

Una vegada has passat els torns de l’entrada, hi ha una mena de placeta i ja, tot seguit, el Carrer España スペイン通り Supein Dôri, una avinguda amb sostre on hi ha botigues de souvenirs i un restaurant on pots degustar la típica paella de marisc amb quètxup. El curiós d’aquest carrer és que, si us fixeu en l’arc d’entrada, veureu que el símbol és una còpia del de l’entrada del mercat de la Boqueria...

Al final de l’avinguda, en una plaça, t’espera la Cibeles... o una versió reduïda d’ella.

I ja a la dreta, dins d’un edifici, trobem la primera de les tres muntanyes russes del parc: Tôgyû matadoru 闘牛マタドール: La Cursa de Braus “Matador”. Durant l’espera l’ambient està decorat amb cartells de curses de braus i anuncis. Fins i tot n’hi ha que anuncien curses del Paquirri!

Però això no és el més inquietant. L’atracció és interior i està a les fosques gairebé tota l’estona, excepte quan van apareixent els diversos capots, les banderilles i els estocs. Perquè sí, amics, representa que el cotxe en què estàs muntat és el toro! El millor és quan, a la meitat de l’atracció, el cotxe s’atura, s’encenen els llums i veus que estàs enmig d’una plaça de toros... Brutal... Perquè us en feu una idea, aquí teniu un video del youtube. És una mica llarg perquè qui el va fer va tenir la moral de pujar-hi dues vegades...

Un cop els toreros sense rostre hagin acabat amb nosaltres, tornem a sortir a la llum del dia i ens dirigim cap als Pirineus. Però, abans d’arribar-hi, hem de passar pel Passeig de Gràcia de Barcelona... Ah, no, espera, que el ferro forjat dels fanals d’aquí és vermell.

I tot seguit, com en un somni inconnex, em trobo amb les escales del Park Güell... tot i que, enlloc de drac hi ha una estrella de mar...

 

Després de seguir a tres nenes vestides de flamenques, arribem a l’estrella del parc: Pirinenee ピレネー: els Pirineus.

 

És l'unica muntanya russa que val la pena. La principal característica és que vas amb els peus penjats. No és especialment alta, la màxima alçada no supera els 45 metres i la caiguda més alta és des de 33 metres i tampoc és especialment ràpida, amb una velocitat màxima de 100km. Però dóna moltes i moltes voltes, fins el punt que, jo que no m’acostumo a marejar, a la meitat dels 3 minuts i 15 segons que dura el trajecte, vaig tenir por de posar-me a vomitar...

En baixar, i sense abandonar "Catalunya", vam anar a Montserrat (patrocinada per Bridgestone). No hi havia ni morenetes ni Virolais (tot i que hagués estat un punt).

No és tan trepidant com l’Stampida ni dóna tantes voltes com els Pirineus, però és entretinguda.

Amb la ració de les atraccios servida, vam seguir investigant aquest poblet que es diu Espanya. Primer ens vam topar amb una Plaza Mayor de Madrid de només dos pisos, amb el seu Felipe III i tot, amb restaurants i amb una fàbrica de polvorons, amb l’especialitat de Polvoró de Te d’Ise.

No es veu massa bé, però són monges fent polvorons

Al final d’uns carrerons de parets blanques, ens saluda una versió petita del Colom de les Rambles (sense ascensor ni mirador).

I ja de tornada a la plaça de la Cibeles, s’alça el Castell de Francesc Xavier, un monjo jesuïta navarrès que va arribar al Japó al segle XVI abans que el país es tanqués a l’exterior i que és un dels espanyols més famosos en aquest país. (Jo, personalment, no sabia qui era fins que vaig venir per primera vegada...)

Dins del castell hi ha una mostra de cultura espanyola i pots veure un vídeo de presentació del país... de l’any 1992. Evidentment, l’estil de la gent és súper noventero, amb els cabells, la roba, les ulleres... Si fins i tot surt en Floquet de Neu! Però enlloc es diu que el que estan veient no és actual... Així que molts dels japonesos pensen que els espanyols encara porten muscleres (altrament conegudes com a hombreras) i els cabells pentinats amb permanents fortes i que si van al zoo de Barcelona trobaran en Floquet...

Crec que per avui l’entrada ja és suficientment llarga, així que deixaré el tema de les mascotes i les desfilades per a la propera entrega!

El matsuri de la Vila del Pingüí

El dia 2 de juny va ser el matsuri  祭り de la Vila, és a dir, el festival. I, mentre seia al costat del riu i mirava com el castell de focs omplia de colors el cel, i els nens emocionant-se amb els seus ohs i ahs, vaig sentir que l’estiu ja havia començat.

Els festivals d’estiu japonesos, tot i que tenen coses en comú amb les festes majors d’estiu de casa, també tenen alguns aspectes diferents.

Els festivals japonesos normalment acostumen a tenir un origen religiós, principalment xintoista. Molts tenen lloc en temples, on es treuen els mikoshi 神輿, una capella portàtil xintoista on representa que viu l’esperit del déu en qüestió.

El festival de la Vila no té origen religiós. El que es treu a passejar són dos dashi　山車, una mena de carros de fusta on hi ha els karakuri ningyô　からくり人形, uns ninos articulats que a mi, sincerament, em fan força por.

La gent de la Vila està molt orgullosa d’aquests dashi　山車, perquè es veu que es conserven des de finals del segle XIX. Aquest dashi són arrossegats per homes que van vestits amb pantalons curts i happi　ハッピ, una mena de bates de cotó típiques dels festivals. A dalt, hi ha nens que mouen els ninos i, a la part d’abaix de la carrossa, mig amagats, hi ha els músics, que toquen el shinobue 篠笛, una flauta típica japonesa, el tsuzumi 鼓 i el shime-daiko 締め太鼓.

Jo no sé vosaltres, però el que jo sempre esperava amb molta il·lusió era anar a la fira, als “cavallitos”, que li déiem nosaltres. Malauradament, per norma general, als festivals japonesos no s’hi acostumen a muntar, de cavallitos.

Potser perquè a diferencia de les nostres festes majors, els festivals japonesos acostumen a durar un o dos dies. Acostumada a Festes Majors que duren una setmana, amb balls, actes, concerts, les paradetes, la fira... em va sorprendre molt que els festivals japonesos fossin tan curts. De fet, quan em els japonesos em pregunten si a casa tenim festivals i els dic que duren una setmana, al·lucinen. Clar, es pensen que tothom està una setmana sense treballar i que les botigues estan tancades... Quan els explico que no és el cas, encara al·lucinen més, perquè aleshores no entenen com la gent, treballant, pot assistir a tots els actes que se celebren...

Si una cosa no pot faltar en un festival japonès és el menjar. De fet, més que d’altres aspectes, el que esperen amb il·lusió els nens és menjar tantes coses com puguin. El que més crida l’atenció són les paradates de menjar, que en japonès es diuen yatai 屋台.

Segons la regió, el menjar que s’hi serveix varia, però hi ha paradetes que no poden faltar:

• Les de kara-age から揚げ, que són boletes de pollastre fregit. Normalment te’ls serveixen en uns gotets de cartró amb un pixito de fusta perquè te’ls vagis menjant. Aquest any vaig veure per primera vegada paradetes en què pagaves pel got gran o petit i podies ficar tantes boletes com t’hi cabessin. Va ser divertit veure com els nens estaven allà triant i retriant i intentant apilar tant pollastre com poguessin.

• Les de yakitori　焼き鳥, que són pinxitos de pollastre.

• Les de yakisoba　焼きそば, que són fideus fregits amb una salseta molt bona amb col, ceba i carn de porc. Per sobre, hi posen gingebre vermell i katsuobushi　鰹節, que és bonítol sec tallat ben primet.

• Les d’okonomiyaki　お好み焼き, que vindria a ser una mena de truita japonesa feta amb una base d’ou, farina i col, a la que se li pot posar a dins els ingredients que t’agradin. Als festivals, però, normalment només t’hi posen carn de porc. La salsa de l’okonomiyaki  també està molt bona i, com als yakisoba, per sobra t’hi posen katsuobushi.

• Les de takoyaki　たこ焼き, que són unes boletes de massa amb pop a dins.

• Les de kastera　カステラ, que són uns dolços fets amb una massa que suposadament van introduir els portuguesos abans de què el país es tanqués a l’exterior. Normalment tenen una forma rodoneta i són de color marronet. Però també n’hi ha de formes de personatges famoso entre els nens. En el del meu poble se’n podien trobar de Pikachu i de l’Anpanman, un súper-heroi que els més petits adoren (jo crec que és una mica raro, però això donaria per un altre post...)

• Les de choco-banana　チョコバナナ que, tal com el propi nom ja anuncia, es tracta de plàtans recoberts de xocolata. També n’hi ha que estan recoberts de xocolata rosa o blava o verda. Aquest any, per primera vegada, també vaig veure choco-pain　チョコパイン, que és pinya recoberta de xocolata. Estava bona ^^

• Les de kakigôri　カキ氷, que és el gelat típic japonès. Vindria a ser com una mena de granissat però amb el gel més compacte i picadet encara més petit. Però, enlloc de posar-hi suc, el que se li posa per sobre és xarop de diferents gustos: coca-cola, maduixa, taronja, llimona, meló, raïm i “blue-hawaii” (no sé si aquest últim serà la versió del nostre gelat de pitufo...).

Evidentment, el menjar de fira no està bo, però sempre hi ha les ganes de voler tastar-ho tot.

I vosaltres què, ja esteu preparats per a les festes majors?