Velocidad punta!!

Bé, quan la meva connexió a internet no fa el tonto i es desconnecta i em deixa tirada... Simplement l'adoro!!

I per quin motiu? Doncs perquè són 100 megues (a ver si te enteras!)!!! I em baixo capítols sencers en menys de cinc minuts!!

Si cliqueu a la imatge, podreu veure a quina velocitat se'm baixava el capítol de FlashForward!! I us juro que he vist velocitat de baixada de 91MB!!

Taiko no tatsujin* ^__^

(* literalment "expert en taiko", és el títol del joc de taiko que hi ha per a la DS :P)

Avui he debutat amb els taiko.

Entre ahir i avui hi ha hagut un festival al barri de Biwajima, a on han actuat els diferents grups de dansa, música, etc... que hi ha a la Vila. I entre ells, ha tocat el grup de taiko al que em vaig unir.

Doncs bé, jo, com ve sent costum, no en tenia ni idea, perquè ningú no me n'havia dit res. Així que arribo divendres a l'assaig, i veig que comencen a decidir quants taiko faran servir a l'actuació, de quina manera els posaran i qui hi sortirà. Ja havien decidit més o menys qui sortiria, i encara hi havia un timbal, així que la noia encarregada de decidir-ho, que la setmana passada m'havia donat la "partitura" d'una de les cançons que assagen, em pregunta si em sé la cançó. Jo li dic que m'ho he estat mirant a casa i que no sé si ho sabré fer bé o què, però que ho puc provar.

Assagem una vegada la cançó, jo m'equivoco un parell o tres de vegades, no sé moure els braços de la manera "bonica" en què els mouen ells, però queda ja decidit que sortiré diumenge. I només havia assajat aquesta cançó 4 o 5 vegades!! O_o

De manera que avui arribo cap a on havíem quedat, i una de les iaies del grup crida: "menys mal que ja has arribat, com que feies tard ja ens estàvem preocupant". Miro el rellotge preocupada i veig que són les 12:06, quan m'havien dit que l'hora de trobada eren les 12:15... Però tot i ser les 12:06, ja havien pujat tots els taiko a la furgoneta i tothom estava preparat... Primera nota mental del dia: si et diuen una hora, arriba-hi mitja hora abans >_<

Però bé, ens dirigim cap al centre a on tindrà lloc l'actuació i anem cap a l'habitació a on ens havíem de canviar de roba. Tot eren dones i m'havia de canviar la samarreta, així que em trec el jersei i en els 5 segons que van entre treure'm el jersei i posar-me la samarreta evidentment em quedo en sostenidors. 5 segons en què toootes les dones del grup comencen a murmurar entre elles: "ui, què ràpid que s'ha tret el jersei!", com escandalitzades. Segona nota mental del dia: porta sempre una samarreta de tirants a sota del jersei si t'has de canviar de roba. (Tot i que en fi, després són elles les que se'n van als onsen i es passegen en pilota picada davant de tothom... )

Després del canvi de roba, la meva fila era aquesta:

Aquí estic amb unes quantes persones del grup. Evidentment, no se m'han presentat en cap moment, així que només em sé el nom de la noia que està més a l'esquerra, i perquè li he preguntat avui. Crec que també li vaig preguntar el nom en algun moment a la dona que porta el kimono rosa, però no aconsegueixo recordar-lo: Okamura, Okamatsu, Matsuoka? Algo així era... :P

L'actuació d'avui del meu grup constava de dues cançons i jo només tocava a la primera, que es diu Ikusa-daiko (戦太鼓) i que literalment significa "Tambors de guerra".

Evidentment, m'he equivocat com tres o quatre vegades, però en fi, per ser la primera vegada que actuo davant del públic en tota la meva vida (bé, si no comptem el tocar la flauta el dia de cantar nadales al cole) crec que podria haver estat mooolt més desastrós. A més, gent que porta molts anys tocant també s'ha equivocat avui, així que tampoc se'm pot demanar l'impossible, no? Però bueno, si veig que ja no em diuen de sortir mai més, voldrà dir que ho he fet tan malament que s'avergonyeixen de mi :P

Posaria el vídeo, però no hi havia ningú que em pogués gravar i he buscat la cançó per internet però no surt (no sé si és que és una cançó només del meu grup, o és una cançó típica de taiko o què, però no l'he trobat). Només puc posar tres fotos que amablement m'ha fet el meu jefe. A veure si em trobeu :P

Aquí sembla que no vaig del tot malament, perquè tinc els braços en la mateixa posició que la resta...

Després de l'actuació ha vingut el moment "Tercera nota mental del dia: sempre porta alguna cosa de menjar amb tu a sobre". Perquè com deia, havíem quedat a les 12, i com que l'altra vegada que van actuar vam dinar tots junts, em pensava que aquesta vegada també. Així que a les 10 he esmorzat més aviat poc per tenir gana a l'hora de dinar. Hem arribat al lloc de l'actuació, i ningú deia res de menjar, així que he pensat: toquem a les 13:45, potser dinem després de l'actuació. Però oh sorpresa! Després de l'actuació només ens han donat unes galetetes i un got de te. Amb la qual cosa no he menjat res fins a les 5 de la tarda que he arribat a casa!! Tots havien dinat abans de les 12!! Mare de Déu, com es pot dinar tant d'hora?! O_o

De moment, el cap de setmana que ve me'n vaig a una concentració de taiko o gasshuku (合宿), que vindria a ser com un "training camp" en què ens passarem dos dies en un temple veient a gent tocar taikos i practicant. Crec (no ho tinc molt clar perquè no m'ho han dit, per variar) que el lloc a on anem es diu Chôon-ji, a la ciutat d'Itako (Prefectura d'Ibaraki) i està a unes tres hores en cotxe de Kiyosu. No tinc molt clar encara com hi aniré ni si m'hi durà algú en cotxe, ni de com serà l'experiència, però la veritat és que en tinc moltes ganes, encara que segons el plannig, el diumenge m'hauré de llevar a les 6 per fer tres quarts d'hora de zazen 座禅 (em moriré!!) i escoltar sutras >_<

Seguiremos informando...

La vetlla (segona i tercera parts)

Avui és dissabte i mentre feia dissabte (ai, quina xispa :P) truquen a la porta i era el meu senyor de correus que em portava un paquet. Però no era un paquet de correus estranger, sinó que era d'un centre comercial que es diu Meitetsu.

Tota estranya de qui em deu haver enviat un regal, miro el remitent i resulta que el regal era de part del meu jefe, per haver assistit a la vetlla del seu pare (aquí la història, per qui no l'hagi llegit). En obrir el paquet hi havia una nota (que no he llegit perquè estava plena de kanji i em feia mandra) en què es deuria dir que moltes gràcies per haver fet costat a la família en un dia tan dolorós o algo així.

A dins del paquet hi havia dues tovalloles de la marca Harrods molt mones. ^__^

Però aquí no acaba la cosa. Fa un parell de dies, vaig rebre per correu una postal també del meu jefe, dient que com que aquest any havien perdut un familiar, no s'havia d'enviar felicitacions d'Any Nou a la família.

I clar, això no només m'ho han enviat a mi, sinó a tothom qui va anar a la vetlla... De manera que tots els diners que van rebre en els sobre per part dels assistents se'ls han hagut de gastar en imprimir i enviar les postals per dir que no se'ls enviï postals d'Any Nou i en aquests regals d'agraïment. O sigui, que més que un regal per part seva, el regal me l'he fet jo amb els diners que els vaig donar...

No seria més fàcil, doncs, que ningú donés res i ells no s'haguessin de molestar en enviar res a canvi?

Aquesta mena de tradicions (de tornes, que diria la meva mare) trobo que són una miqueta engorroses, però bueno...

Segon cap de setmana a Tokyo!

Bé, després de desavinences vàries amb el meu internet i de passar sis dies entre Tokyo i Chiba, ja torno a estar a la Vila del Pingüí.

La veritat és que ja comença a fer fresqueta, així que us estic escrivint això asseguda al meu kotatsu, que vindria a ser la versió japonesa de la mesa camilla espanyola de tota la vida. Encara no he encès l'estufeta, però només estar asseguda i tapada amb el futon ja dóna gustillo, jeje.

Doncs el que us deia. Divendres passat me'n vaig anar cap a Tokyo a passar el cap de setmana, perquè del 9 a l'11 de novembre tenia un curset a Chiba organitzat pel programa JET.

I després d'estar esperant el viatge durant gairebé dos mesos, em vaig despertar divendres totalment chof. No tenia ganes de fer classe i a més la professora i el curs que em va tocar no em van agradar gens! L'únic, és que hi havia una nena de 10 anys (em va tocar quart curs) que era tota una gyaru en potència: anava amb el cabell tenyit de castany clar, portava uns shorts amb unes botes altes i una jaqueta de plomes... no em vull imaginar quina mena de mare té una nena que es tenyeix amb 10 anys... en fin...

Així que després d'un desastre total de classe, vaig agafar el shinkansen i estava tan cansada que vaig estar mig dormint tot el viatge. Només arribar a l'estació de Tokyo havia quedat amb la Maiko, la Mariko i la Moe, les meves amigues de Tokyo, però estava tan desanimada que no en tenia ni ganes...

Peeerò, en apropar-nos a l'estació de Shinagawa, vaig veure la torre de Tokyo il·luminada enmig de tots els gratacels i sense pensar em vaig somriure per primera vegada en tot el dia: "Vaja, estic a Tokyo!" ^__^

Així que en baixar del tren vaig sortir, per variar, per la sortida que no tocava. I com que l'estació de Tokyo és petita [sic], vaig haver de tornar a entrar per sortir per on tocava >_<>

El sopar va anar genial, perquè tot i fer més d'un any que no ens vèiem, la sensació era com si ens retrobessim després d'un parell de setmanes ^__^

Al dia següent vaig anar a Asakusa, a on vaig veure que davant de casa de la Moe (de fet, la foto està feta des del seu balcó) estan construint la nova torre de televisió de Tokyo, la Tokyo Sky Tree, que farà més de 600 metres, el doble de la Torre de Tokyo. I bé, encara no està acabada però a mi ja m'agrada!

Com deia, vaig anar a Asakusa, a on hi ha el temple Sensôj, famós pel Kaminari-mon, o portal del tro. Mentre passejava entre les botiguetes que l'envolten, vaig adonar-me de què hi havia moltes nenes vestides amb kimono, i quan vaig preguntar, resulta que es tractava d'un festival que es diu Shichi-go-san (七五三), que literalment significa 7-5-3, en què les famílies que tenen nenes de 7, 5 i 3 anys van al temple per pregar per a la seva salut.

Estaven totes tan mones!! Semblaven nines!! Llàstima que després creixin i es converteixin en japoneses adultes... :P

La resta del finde el vaig passar amb la Sandra i el Teppei, als que vaig enganxar a Lost, de manera que vaig tenir l'oportunitat de tornar a veure els 4 primers capítols. Aquesta segona vegada vaig entendre l'emoció amb què em parlava sobre la sèrie el Xavi quan la vaig començar a veure jo. I també que el Sawyer millora substancialment del capítol dos al tres... Esas greñas guarretas... me ponía yo tribal... :P

D'aquesta manera, després de poder parlar en català tot el cap de setmana (no us podeu imaginar com trobava a faltar poder parlar sense haver de pensar!), va arribar el dilluns i vaig anar a Chiba pel curset de mig any (tot i que jo només hi porti tres mesos...) destinat als Coordinadors de Relacions Internacionals del programa JET.

La veritat és que va ser molt més interessant del que em pensava. Els cursos estaven molt currats i les persones que els van fer eren molt bones, així que va valdre la pena! Entre d'altres, vaig fer un curset (bé, més aviat una classe, perquè duraven una hora i mitja) sobre protocol japonès i un altre sobre com escriure business e-mails... no sé si em serviran de molt, però el dossier està supercurrat :P

L'hotel a on m'allotjava era el mateix a on es va fer el curs, i vaig tenir la sort d'estar al pis 44 d'un total de 50 pisos, amb la qual cosa tenia unes vistes molt bones de la badia de Chiba :D

.

I estàvem just al davant de l'estadi de Beisbol de l'equip de Chiba, els Maniners (o algo així)

El dimecres, que tocava tornar a la Vila, va ploure a bots i barrals! Així que arribo a l'estació de Tokyo carregada amb la maleta, la motxilla, el paraigües, l'omiyage per a la gent de l'oficina, que és el típic souvenir, però que aquí normalment galetes o alguna cosa de menjar típica del lloc a on has estat i quan intento passar a l'andana, la màquina es posa a pitar, perquè resulta que quan vaig comprar els bitllets me'ls van donar amb la data equivocada i ja havien caducat!! Sort que me'ls van poder canviar sense problemes, que sinó... Fins i tot em van tornar 200 iens, perquè no sé per què el seient que em van donar era més barat que el que jo havia pagat la primera vegada!!

Això també ho haguessin fet a Espanya, oi?

Jo vaig a la muntanya, jo vaig a la muntanya...

Dimarts vaig anar a la muntanya ^__^

Dimarts era el dia de la Cultura, de manera que vaig tenir festa.

(Alguns de vosaltres m’heu preguntat que com pot ser que aquests japonesos tinguin tantes festes, i és veritat que tenen molts festius, però estan tots concentrats entre setembre i gener, i després des de gener fins a finals d’abril, quan tenen la Golden Week, no n’hi ha gairebé cap! Ja veurem com m’ho faig jo per no morir entre gener i abril.... espero que algu em vingui a visitar que sino...)

Bé, tancat el parèntesi, segueixo amb la història :P

Dimarts, com que va ser festiu, havíem dit amb l’Andrew, un noi gal·lès que fa de profe d’anglès a un poble a prop d’on visc, d’anar a algun lloc a prop de Nagoya a passar el dia. Així que vaig mirar la guia per a turistes japonesos que em vaig comprar, i vaig veure que hi havia una muntanya, Kourankei, molt famosa entre els japonesos perquè en aquesta època de l’any les fulles dels arbres es posen totes vermelles i es veu que és espectacular.

Això de què les fulles es posin vermelles es diu Kouyou 紅葉 (literalment “fulles vermelles”) i és, juntament amb el floriment dels cirerers a l’abril, “l’espectacle” de la natura que els japonesos esperen amb més emoció.

De manera que, dimarts al matí, vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap a Kourankei. La muntanya aquesta està com a una hora i mitja de cotxe o així de la Vila, però degut a la complicació de les carreteres i autopistes japas (i la ridiculesa de fer-te pagar 100 iens, uns 60 cèntims, per passar per una d’elles) i que els navegadors japos són complicats d’entendre, a l’anada vam fer una volta de mil dimonis perquè ens vam equivocar de sortida de l’autopista i vam anar a parar al zoo de Nagoya.

Però en fi, va ser divertit perquè estàvem escoltant una emissora a on anaven sortint cançons dels 80 i 90 (fins i tot la de “Time after time” de la Cyndi Lauper... que la ponen todos los días en Kiss FM, obligado!). També ens vam topar amb un cotxe fúnebre buddhista! Va ser curiós, perquè era molt i molt gran, i tots dos a la vegada vam pensar: per què és tan gran, si als japonesos els inicineren? Així que vam començar a fer broma dient que segur que estava tot buit i que al centre només hi hauria l’urna funerària xD (Sí, sabem que no es fa broma amb els morts, però no ho vam poder evitar... :P)


Però bueno, que resulta que en un any no havia vist un sol cotxe fúnebre, i ahir en vaig veure un altre!! Espero que no sigui cap mena de premonició rara... :P

I res, després de pèrdues, cotxes fúnebres i cançons ochenteras (Bon Jovi tampoc hi podia faltar) i de ficar-nos per una carretera plena de revolts i súper estreta muntanya amunt, per acabar decidint que potser no era allà a on volíem anar, vam arribar a Kourankei. I fotia un fred de mil dimonis!! A sis graus que estàvem!! Comparat amb el dia de Halloween, en què vaig poder anar vestida amb el pijama sense res més a sota, en tres dies la temperatura ha baixat més de 15 graus!! Però va fer molt de sol, de manera que l’ambient era agradable.

El primer que vam fer en baixar del cotxe, va ser anar al wc. I allà va ser a on vaig trobar la primera cosa que em va cridar l’atenció. Aquest cartell per distingir els wcs: n’hi havia per a homes, per a dones, i després un a part per a gent en cadira de rodes o bastó. En fi...

Després de la visita al wc, ja vam dirigir-nos cap a Kourankei, al qual s’accedeix a través d’aquest pont vermell que atravessa el riu. M’imagino que quan totes les fulles dels arbres estan completament vermelles deu ser més espectacular. Però a mi el fet que es veiessin tots els colors des del verd, passant per diferents tonalitats de groc fins arribar al vermell.

També em va agradar el fet que no hi hagués una quantitat ingent de japonesos. Jo em pensava que potser n’hi hauria molts, en ser festiu i ser un lloc famós. Però m’imagino que com que les fulles encara no estaven tan vermelles, encara no deu haver sortit per la tele i els japonesos encara no senten la necessitat d’anar-hi (de tots és ben conegut l’aspecte “borreguil” dels japos en aquest sentit, fent ben mereixedor del seu significat la frase “donde va Vicente va la gente”...). Però bé, bien por nosotros ^__^

Seguint unes indicacions, vam anar pujant unes escales que portaven a un temple que, la veritat, no era gran cosa. Però darrere del temple, i seguint muntanya amunt, hi havia una sèrie de toriis (els arcs vermells que es troben a l’entrada d’un temple shintoista) bastant atrotinats. Però com que vam veure que hi pujava gent, doncs nosaltres vam dir:”Va directe al capdamunt de la muntanya, així que en teoria hi ha d’haver bones vistes...”.

Vam, anar pujant i pujant durant més de mitja hora (en la qual ens vam adonar que les úniques persones que hi havia pel camí eren parelletes ¬¬’) però, oh sorpresa! A l’arribar al capdamunt no es veia res perquè estava tot tapat pels arbres!! En fi...

Caminant caminant també ens vam trobar aquest altre pont, agafat per uns cables d’acer, i que feia aquell moviment graciós d’anar amunt i avall quan camines. Evidentment, no vam poder evitar fer la gracieta de posar-nos a saltar en arribar al centre del pont :P Però no vam ser els únics, perquè tothom qui el travessava feia el mateix jeje

Un altre dels “atractius” de Kourankei és que, durant aquesta època, en fer-se fosc il·luminen els arbres i en principi la vista és espectacular. Per les fotos que havia vist per internet i tal, sí que es veia súper xulo. Però jo no sé si perquè encara no estaven les fulles vermelles o què que, a veure, es veia maco però tampoc era allò que dius espatarrant. Si a això li sumes que la meva camera no és que sigui cap meravella i que no tenia trípode, us podeu imaginar que les fotos que van sortir tampoc és que fossin molt espectaculars. Van quedar si fa no fa d’aquesta manera:

Però tot i això, el viatge va pagar la pena: vaig fer el meu primer “mini road trip” al Japó (espero que sigui el primer de molts a venir :P), vaig estar en bona companyia i vaig gaudir de bona conversa (tot i que no us podeu imaginar el que trobo a faltar parlar en castellà i català!!) i vaig fer la primera visita a un lloc a on no havia estat mai des que vaig tornar al Japó. ^___^

I us deixo amb una foto meva a sota de l’únic arbre que deuria estar vermell de tot el bosc (o almenys, de l’arbre sota el qual tothom es feia fotos xD).

Apa, me’n vaig cap a Tokyo! p(^___^)q

Nemui i l'acupunturista cec

Fa dues setmanes vaig estar tancada tot el cap de setmana a casa a causa d’un refredat.

Jo ja m’imaginava que seria només un refredat, però com que tothom està tan histèric amb la grip, vaig decidir anar al metge abans que em pregutnessin, jo contestés que no, i tots em miressin amb cara de: “Què poc considerada ets vers els altres que es poden contagiar per culpa teva!”

Així que divendres a la tarda, després de sortir del cole, vaig anar cap a una clínica que hi ha a 5 minuts de casa meva.

La sanitat japonesa funciona diferent que l’espanyola. Ara que estic treballant, cada mes em treuen una part del sou per pagar la seguretat social japonesa, igual que fan a Espanya. Però aquí, encara que paguis cada mes religiosament la SS, no tens les visites gratis, sinó que has de pagar el 30% del tractament. Cosa que a mi em fa força ràbia, però en fi, és com funcionen les coses aquí...

La cosa va anar força ràpid. No hi havia molta gent, o sigui que en menys de 15 minuts ja estava fora. El metge és bastant agradable, així que vaig decidir que si em torno a posar malalta, aniré allà :P

Però a banda d’aquesta visita mèdica, i com es pot deduir del títol del post, he començat a anar a un acupunturista. Just davant de casa meva hi ha una clínica d’acupuntura, i com que últimament em fa molt de mal l’esquena, vaig decidir entrar a preguntar si les visites podien entrar per la seguretat social i quant costaven. I com que sí que entraven per la seguretat social vaig decidir començar a anar-hi.

I quina va ser la meva sorpresa quan m’estiro a la camilla i arriba un home gran, cec i que porta sonotone, i que resulta que és l’acupunturista!! I, a diferència de l’altra vegada que em van fer acupuntura, és a dir, a la manera tradicional en què et claven agulles en diferents parts del cos i et deixen una estona estirat, aquest home no em deixa les agulles clavades.

En aquesta clínica fan servir el mètode Kanpô, que segons la wikipedia, és l'adaptació japonesa de la medicina xinesa tradicional. Està basat en els 4 elements, el yin i el yang, el “chi” i els meridians. O sigui que el meu acupunturista cec em va mirant el pols i em va tocant en diferents punts (sobretot al peu dret) i aleshores toca en aquell punt amb el que m’imagino que deu ser l’agulla (jo no ho veig i no noto pas cap punxada, però tampoc les sentia l’altra vegada...). També em mira la llengua i em toca la panxa.

Aleshores, quan acaba la sessió d'acupuntura (no triga més de 10 minuts), bé el moment en què m'apliquen la moxa, és a dir, que a sobre dels meridians a on representa que el "chi" (気) no circula bé, m'apliquen una pedreta de moxa que es va escalfant lentament i que és retirada quan comences a notar l'escalfor.

En la primera visita em va dir que la part del cap estava massa calenta i que tenia els peus freds, amb la qual cosa hauria de pensar menys i caminar més (cosa que jo ja sé i no m’ha fet falta estudiar acupuntura per saber-ho, però en fi...). També em va dir que bevia massa líquids i que n’hauria de beure menys... Després de tota la vida d’escoltar que és bo beure almenys dos litres d’aigua al dia, que em diguin que bec massa aigua se’m va fer estrany, però bueno...

De moment hi he anat tres vegades i no és que hagi notat molta molta diferència... Però és que amb lo fotuda que tinc l’esquena i amb la d’hores que em passo davant de l’ordinador, tampoc és que esperi que millori la cosa en dos dies...

Seguiremos informando :P

Hallowe'en Nagoya 09

Ahir, com tothom bé sap, va ser Hallowe'en. I per segona vegada a la meva vida, vaig anar a una festa de Hallowe'en, aquesta vegada també al Japó.

La cosa és que fa cosa d'un mes vaig veure en el fòrum dels JET de la prefectura d'Aichi que hi hauria una festa de Hallowe'en, i de seguida vaig dir que sí. Però després de dir que sí, no sabia si anar-hi o què, perquè jo sóc molt dolenta pensant disfresses... Però se'm va acudir una idea i no podia deixar escapar l'oportunitat: aniria de "gal" o "gyaru" ギャル, com ho pronuncien els japos.

La veritat és que hi ha molts tipus de gals, i les variacions d'estil poden ser infinites... Però reflexionant l'altre dia, vaig arribar a la conclusió que la majoria de les noies japoneses que segueixen la moda que apareix a les revistes de moda japoneses (aquest tema es mereix un bloc a part... em fascinen aquestes revistes!). Així que, basant-me en el que vaig llegir per internet, el que vaig veure en una revista que em vaig comprar i amb la mera observació de japoneses cada dia al tren quan vivia a Tokyo, vaig decidir que la meva disfressa constaria de les següents parts imprescindibles:

• xancletes Hello Kitty: cada vegada que veig a algú al tren amb unes xancles de la Hello Kitty penso "però a on vas amb unes sabatilles pel carrer!!". Sobretot quan són nois, que aleshores es decanten pel model clàssic de la Hello Kitty en blau, blanc i vermell
• ungles postisses: com més llargues, millor
• pijama rosa: i si pot tenir cors, millor que millor
• bolso rosa i amb coses ben cursis i ensucrades
• un mirall rosa, per poder retocar-me el maquillatge i el pentinat mentre estic al metro
• i maquillatge fosc, destacant sobretot els ulls (els ulls me'ls va maquillar la Josephine ^__^)
• algun detall de l'Stitch, de Lilo i Stitch, que per aquí adoren, i que jo no he vist mai

Així que la meva disfressa es va anar muntant a base de diverses visites al Don Quijote (una botiga que també mereix un post a part :P), a diferents botigues de 100 iens i a diferents perfumeries per comprar maquillatge.

Al Donki em vaig comprar el pijama, que consistia en una mena de mono rosa amb pantalonets shorts i captuxa, i les xancletes Hello Kitty.

Són tan cutres que són divines!! M'encanten!! Llàstima que el meu sentit de la decència em digui que més val que no les porti pel carrer a la Vila... El detall, a banda de ser de zebra, és que tenien kira-kira (purpurina)!!

O sigui que, una vegada vaig tenir tots els elments, vam anar a casa de la Josephine, la noia Neozelandesa, a on ens vam canviar de roba i a on em vaig maquillar. Y con estas pintas me planté en el metro!!

M'encanta!!! La veritat es que no em va costar gens ficar-me en el paper!! Jejeje!! Semblo un xiclet de maduixa, amb tant de rosa! (cliqueu a la foto per veure els detalls del bolso, ungles, anell...)

Les ungles postisses són realment difícils de portar, no sé com les japas les poden dur per treballar i tot! Però eren tan mones!! Roses, amb purpurina, i decorades amb flors... Jo no tinc cap foto de les ungles amb la meva camera, però me n'han de passar, així que ja les posaré :P

L'únic problema de la nit, és que la festa va ser una completa porqueria. Va ser en un restaurant mongol a on hi havia barra i buffet lliure. Però el menjar va ser escàs, gairebé no vaig beure i va ser mooolt car. A més, no coneixia gairebé ningú, i em va donar la sensació de què els JET eren un grup molt tancat, i jo ja he tingut prou males experiències amb grups tancats... així que vaig decidir que seguiria quedant només amb la gent que em cau bé, i no sempre tots junts...

Això és a la festa, i el mòbil no és meu, és de la Chun-Li que es va fer la foto amb mi (és que aquesta noia, de normal va vestida de Lolita, fins i tot a la feina! en fin...), però és que tant de rosa, kirakira i straps... era ideal per a la meva disfressa!!

Després del sopar, jo volia anar a casa, però la Josephine em va dir que coneixia un bar a on posaven música indie i que anéssim allà. Així que vam agafar un taxi i anem al bar. La música estava bé (fins i tot van posar cançons del guitar hero!! si es que me persigue... jejej), però no hi havia gairebé ningú, així que vam tornar cap a la zona a on havíem sopat. Tooorna a agafar taxi.

Una vegada vam tornar a ser a la casella de sortida, la majoria de la gent que anava amb nosaltres estava fent cua per entrar en una discoteca que es veu que estava a petar, així que vam acabar en un bar de coctails, a on uns japos es van posar a parlar amb nosaltres (escolta tu, dius que ets de Barcelona i tothooom adoooora BCN :P). Però la Josephine estava cansada, així que vam decidir anar cap a casa seva.

Però en pujar al taxi, es va quedar adormida i jo no sabia la seva adreça, així que ja em veieu intentant despertar-la, resulta que estava més borratxa del que semblava i el taxista no feia més que preguntar-me que a on anàvem... A tot això, es va posar a ploure, i jo pensava que el taxista ens duria a un carreró fosc a on ens mataria, desmembraria i tiraria a un contenidor de la brossa! Però finalment, vaig aconseguir que la Josephine digués alguna cosa inteligible i vam aconseguir arribar a casa seva...

En fin, quin panorama!! Així que després de l'experiència d'anar amb taxis d'una punta a una altra de Nagoya sin ton ni son, i deixant-me una pasta per ni tan sols passar-ho bé, si lo sé no vengo.

Però bueno, la meva disfressa era taaaan bona :P