Jo vaig a la muntanya, jo vaig a la muntanya...

Dimarts vaig anar a la muntanya ^__^

Dimarts era el dia de la Cultura, de manera que vaig tenir festa.

(Alguns de vosaltres m’heu preguntat que com pot ser que aquests japonesos tinguin tantes festes, i és veritat que tenen molts festius, però estan tots concentrats entre setembre i gener, i després des de gener fins a finals d’abril, quan tenen la Golden Week, no n’hi ha gairebé cap! Ja veurem com m’ho faig jo per no morir entre gener i abril.... espero que algu em vingui a visitar que sino...)

Bé, tancat el parèntesi, segueixo amb la història :P

Dimarts, com que va ser festiu, havíem dit amb l’Andrew, un noi gal·lès que fa de profe d’anglès a un poble a prop d’on visc, d’anar a algun lloc a prop de Nagoya a passar el dia. Així que vaig mirar la guia per a turistes japonesos que em vaig comprar, i vaig veure que hi havia una muntanya, Kourankei, molt famosa entre els japonesos perquè en aquesta època de l’any les fulles dels arbres es posen totes vermelles i es veu que és espectacular.

Això de què les fulles es posin vermelles es diu Kouyou 紅葉 (literalment “fulles vermelles”) i és, juntament amb el floriment dels cirerers a l’abril, “l’espectacle” de la natura que els japonesos esperen amb més emoció.

De manera que, dimarts al matí, vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap a Kourankei. La muntanya aquesta està com a una hora i mitja de cotxe o així de la Vila, però degut a la complicació de les carreteres i autopistes japas (i la ridiculesa de fer-te pagar 100 iens, uns 60 cèntims, per passar per una d’elles) i que els navegadors japos són complicats d’entendre, a l’anada vam fer una volta de mil dimonis perquè ens vam equivocar de sortida de l’autopista i vam anar a parar al zoo de Nagoya.

Però en fi, va ser divertit perquè estàvem escoltant una emissora a on anaven sortint cançons dels 80 i 90 (fins i tot la de “Time after time” de la Cyndi Lauper... que la ponen todos los días en Kiss FM, obligado!). També ens vam topar amb un cotxe fúnebre buddhista! Va ser curiós, perquè era molt i molt gran, i tots dos a la vegada vam pensar: per què és tan gran, si als japonesos els inicineren? Així que vam començar a fer broma dient que segur que estava tot buit i que al centre només hi hauria l’urna funerària xD (Sí, sabem que no es fa broma amb els morts, però no ho vam poder evitar... :P)


Però bueno, que resulta que en un any no havia vist un sol cotxe fúnebre, i ahir en vaig veure un altre!! Espero que no sigui cap mena de premonició rara... :P

I res, després de pèrdues, cotxes fúnebres i cançons ochenteras (Bon Jovi tampoc hi podia faltar) i de ficar-nos per una carretera plena de revolts i súper estreta muntanya amunt, per acabar decidint que potser no era allà a on volíem anar, vam arribar a Kourankei. I fotia un fred de mil dimonis!! A sis graus que estàvem!! Comparat amb el dia de Halloween, en què vaig poder anar vestida amb el pijama sense res més a sota, en tres dies la temperatura ha baixat més de 15 graus!! Però va fer molt de sol, de manera que l’ambient era agradable.

El primer que vam fer en baixar del cotxe, va ser anar al wc. I allà va ser a on vaig trobar la primera cosa que em va cridar l’atenció. Aquest cartell per distingir els wcs: n’hi havia per a homes, per a dones, i després un a part per a gent en cadira de rodes o bastó. En fi...

Després de la visita al wc, ja vam dirigir-nos cap a Kourankei, al qual s’accedeix a través d’aquest pont vermell que atravessa el riu. M’imagino que quan totes les fulles dels arbres estan completament vermelles deu ser més espectacular. Però a mi el fet que es veiessin tots els colors des del verd, passant per diferents tonalitats de groc fins arribar al vermell.

També em va agradar el fet que no hi hagués una quantitat ingent de japonesos. Jo em pensava que potser n’hi hauria molts, en ser festiu i ser un lloc famós. Però m’imagino que com que les fulles encara no estaven tan vermelles, encara no deu haver sortit per la tele i els japonesos encara no senten la necessitat d’anar-hi (de tots és ben conegut l’aspecte “borreguil” dels japos en aquest sentit, fent ben mereixedor del seu significat la frase “donde va Vicente va la gente”...). Però bé, bien por nosotros ^__^

Seguint unes indicacions, vam anar pujant unes escales que portaven a un temple que, la veritat, no era gran cosa. Però darrere del temple, i seguint muntanya amunt, hi havia una sèrie de toriis (els arcs vermells que es troben a l’entrada d’un temple shintoista) bastant atrotinats. Però com que vam veure que hi pujava gent, doncs nosaltres vam dir:”Va directe al capdamunt de la muntanya, així que en teoria hi ha d’haver bones vistes...”.

Vam, anar pujant i pujant durant més de mitja hora (en la qual ens vam adonar que les úniques persones que hi havia pel camí eren parelletes ¬¬’) però, oh sorpresa! A l’arribar al capdamunt no es veia res perquè estava tot tapat pels arbres!! En fi...

Caminant caminant també ens vam trobar aquest altre pont, agafat per uns cables d’acer, i que feia aquell moviment graciós d’anar amunt i avall quan camines. Evidentment, no vam poder evitar fer la gracieta de posar-nos a saltar en arribar al centre del pont :P Però no vam ser els únics, perquè tothom qui el travessava feia el mateix jeje

Un altre dels “atractius” de Kourankei és que, durant aquesta època, en fer-se fosc il·luminen els arbres i en principi la vista és espectacular. Per les fotos que havia vist per internet i tal, sí que es veia súper xulo. Però jo no sé si perquè encara no estaven les fulles vermelles o què que, a veure, es veia maco però tampoc era allò que dius espatarrant. Si a això li sumes que la meva camera no és que sigui cap meravella i que no tenia trípode, us podeu imaginar que les fotos que van sortir tampoc és que fossin molt espectaculars. Van quedar si fa no fa d’aquesta manera:

Però tot i això, el viatge va pagar la pena: vaig fer el meu primer “mini road trip” al Japó (espero que sigui el primer de molts a venir :P), vaig estar en bona companyia i vaig gaudir de bona conversa (tot i que no us podeu imaginar el que trobo a faltar parlar en castellà i català!!) i vaig fer la primera visita a un lloc a on no havia estat mai des que vaig tornar al Japó. ^___^

I us deixo amb una foto meva a sota de l’únic arbre que deuria estar vermell de tot el bosc (o almenys, de l’arbre sota el qual tothom es feia fotos xD).

Apa, me’n vaig cap a Tokyo! p(^___^)q