Jo de gran vull ser...

... treballadora de la secció de cultura de l'Instituto Cervantes de Tokyo. Ahí queda eso! :P

La setmana passada vaig anar a Tokyo en el que va ser el primer "viatge de negocis" que he fet en la meva vida.

Resulta que l'any vinent se celebra a la Vila el 400è aniversari del que és conegut en la història japonesa com la "Mudança de Kiyosu" o (清洲越し　きよすごし). Aprofitant aquesta data històrica, els del Museu d'Art de la ciutat volen portar una exposició de Pablo Picasso que possiblement s'exposarà a l'Instituto Cervantes de Tokyo, i per aquest motiu vam anar a Tokyo per a parlar amb el director de l'Instituto (que resulta que també és català :P).

Així que després d'un any sencer de mirar a l'altra banda de l'estació que hi ha davant de Sophia, la universitat a on estudiava d'intercanvi, i pensar: "allà en un punt imprecís està l'Instituto", finalment hi vaig anar.

Jo em pensava que seria un viatge en què faria de mujer florero, però no va ser ben bé així. Vaig fer una mica d'interpretació del japo al castellà (patatera i lliure, però què voleu :P) i la xerrada amb el director va ser prou productiva: l'home no parava de donar idees sobre coses que podíem fer, i va dir que no estaria malament poder establir una relació entre Kiyosu i l'Instituto pel que fa a portar expos o esdeveniments a fora de l'Instituto, perquè es fan coses molt interessants però moltes vegades no surten de Tokyo perquè no tenen temps de planejar-ho i perquè els hi falta personal (escolto que necessiten personal? em contractarien? :P).

No sé si aquesta col·laboració serà possible a gran escala, perquè la Vila no és que tingui molt de pressupost, però el que sí que vull fer perquè no sembla que hagi de ser molt car, i que al meu jefe li sembla bé, és intentar portar pelis espanyoles des de l'Instituto per projectar-les a la Vila i després fer una taula rodona sobre la peli i tal. De fet va ser una idea del director, que va dir que en ser en DVD i tenir ja els drets i les sinopsis i tal en japonès no sortiria molt car... Així que a partir d'ara m'he de posar les piles i començar a enviar e-mails sondejant aquesta oportunitat... Creueu els dits per què tingui sort!

I això, que em vaig adonar que m'agrada el tracte amb la gent, i que el que faig aquí d'explicar coses sobre Espanya (i sobre Barcelona també, jeje), cultura, costums, tradicions... m'agrada, així que després d'aquesta visita em va entrar el gusanillo de treballar-hi en un futur. Tot i que almenys fins el 2011 no caldrà que hi pensi en això, perquè si res no canvia a última hora (creuem els dits!!) em quedo un any més a la Vila ^__^v

Després de la reunió, i aprofitant que encara ens quedava temps fins a l'acte que havíem d'assistir al vespre, vam apropar-nos a Sophia, a on vaig experimentar un sentiment de nostàlgia i mal rotllo alhora :P Això sí, en pujar a la terrassa de la cafeteria, i veure de nou l'skyline de Shinjuku... em van entrar ganes de tornar-hi a estudiar >_<

I ja arribat el vespre, ens vam dirigir cap a Ebisu, a on tenia lloc un esdeveniment de l'Associació d'Amistat amb Catalunya de Tokyo.

L'acte constava d'un recital de piano d'obres d'Albèniz, Soler i Mompou i d'un pica pica (més ben escàs) després.

El pianista va ser un noi de 24 anys que va anar a estudiar piano a Barcelona a l'escola d'Alicia de la Rocha tot just sortit del Batxillerat i sense tenir ni idea de castellà. Toma ya!

Després del concert me'l van presentar i quan li vaig preguntar si també sabia parlar català em va dir que no, però que potser el seu amic sí... I quina va ser la meva sorpresa quan el seu amic era també amic meu: el Shinya!! La veritat és que ens vam quedar flipant!! Perquè ell no tenia ni idea de què jo tornava a estar al Japó!

La primera vegada que vaig veure el Shinya va ser ara fa tres anys i mig, el dia en què el Barça va guanyar la Copa d'Europa el 2006. Jo anava amb la Maiko, al Yumiko i la Neus, i en sortir dels Ferrocarrils al davant del Zurich, i entre tota la gentada que hi havia, la Maiko crida: "Shinya!! i allà estava ell, tó atrezao del Barça: bufanda, samarreta, bandera, gorro... vamos, flipant!! En aquella època ell no parlava gaire bé el castellà i jo no parlava gaire japonès, així que no sé ben bé com ens enteníem...

Així que bé, bàsicament ens vam passar la nit recordant les batalletes per Barcelona, la festa de Sant Joant a la platja de la Barceloneta, les nits de dissabte al Bb+ amb la Mercedes i el Carlos, el seu castellà amb accent argentí... Vaja, que va molar! ^__^

Mira que el món és gran i Tokyo també, i anar a trobar un amic en una situació com aquesta... Realment, i per molt tòpic que soni, el mundo es un pañuelo (lleno de mocos).

Gafapasta

Ja he entrat a formar part oficialment del club gafapastil!

Les ulleres me les vaig comprar al setembre quan vaig anar a Tokyo, però quan em van arribar a casa la graduació no era correcta i fins que no vaig tornar a Tokyo fa dues setmanes, els vaig convèncer de què no hi veia bé (vaig haver d'anar dos dies perquè em fessin cas!!) i tornessin a fer els vidres, no les he rebut fins avui. ^__^

Actualització de debó amb més continguts interessants (o no) en breu!

(I mira que sóc dolenta amb el myspace angle! >_<)

De zazen i sutres

... o com llevarse a les cinc del matí un diumenge i haver fet meditació zen, recitat un sutra, esmorzat, fet neteja del temple i els voltants i estar llesta per tocar taiko abans de les 9 del matí.

Aquest cap de setmana, com ja vaig anunciar, me'n vaig anar de concentració amb el meu grup de taiko al temple buddhista de Cho-on-ji que hi ha a la prefectura d'Aichi, al poble de Tahara. El temple aquest també té un grup de taiko, així que pel que sembla cada any organitza aquesta mena de concentració de Taiko.

Allà hi vam arribar el dissabte al migdia, una mica més tard del previst perquè resulta que coincidia amb un pont de tres dies i hi havia molta gent que sortia de cap de setmana.

En arribar, ens van fer passar a la sala principal del temple a on la gent ja estava fent zazen, o meditació zen. Jo era la primera vegada que feia una cosa així, però les cames al final em feien un mal... A més, quan fas aquesta mena de meditació sempre hi ha algun monjo fent "la ronda" amb una vara de fusta, amb la que et pica en una determinada part de l'espatlla en principi per millorar la teva postura. Així que quan el vaig sentir apropar-se per darrere i em va picar a l'espatlla dreta, em va entrar el riure, tot i que va ser un riure silenciós xD Qué cosas, oye!

Després d'aquesta primera sessió de meditació, ens vam dirigir cap a la sala a on anàvem a practicar. De fet també hi havia nens, i un dels objectius era ensenyar als nens la manera estàndard de tocar els taiko per si es volen presentar a l'examen oficial per aconseguir un nivell de taiko a nivell estatal (com qui diu que es presenta al First o l'Advanced, vamos). Jo no tenia ni idea de què hi hagués examens d'aquest tipus...

Així que jo em vaig posar a practicar la cançó amb els nens... i és molt trist veure com nens de 7 i 8 anys són moooolt millors que tu! xD Però en fi, va estar bé.

Després, els adults van assajar dues cançons, una que es diu "Eichi" [m'encanta perquè si ho busqueu al youtube, la resta d'enllaços relacionats són d'anime porno xD] i una que es diu "Aichi". Una passada, sobretot la d'Aichi... llàstima que em quedés sense espai a la targeta de memòria i no pogués gravar el video sencer... Videos que podeu veure per cert al youtube, a on m'he obert un compte i aniré posant aquesta mena de videos :P Em podeu trobar com a gaijinrev, tot i que us ho he posat fàcil i ja us he enllaçat els noms de les cançons als videos :P

[per cert, si veieu el video d'"Aichi", les dues persones que porten el happi verd i que estan al centre de la imatge són del meu grup]

Una vegada acabats els assajos, va arribar el torn del sopar i la "festa". La veritat és que va estar força bé, perquè PER FI! després de dos mesos d'anar als assajos, la gent em parla i fins i tot em van dir els seus noms!!! xD I bé, quan ja vaig sentir que em començaven a prendre en consideració va ser quan em van preguntar si tenia novio, i que al grup hi havia tres nois solters (cosa que et diuen tooots els japos quan et coneixen, i que al principi em va sobtar bastant... m'ho va dir fins i tot el cap de la policia quan vaig anar a fer la xerrada!!). En fin, jo vaig dir educadament que no, gràcies... :P

Y con eso y un bizcocho, a dos quarts de deu tothom al llit, perquè al matí següent ens havíem de llevar a les cinc del matí per tornar a fer zazen!!!

Aquí teniu una imatge del jardí del temple de nit. L'estàtua és de Kannon-sama, el boddhisatva de la misericòrdia.

Diumenge va ser com explico al principi del post. Els assajos van durar fins el migdia, i després de dinar (és a dir, a la una) cada un dels grups de taiko que ens havíem reunit (en total, 6) van fer una actuació. Jo vaig sortir amb el grup dels nens i un altres adults a tocar l'única cançó que em sé, "Ikusa daiko", i el meu grup també va tocar "Tenshukaku". Llàstima que aquesta vegada tampoc pogués gravar un vídeo de mi mateixa en plena actuació... segur que dec resultar patètica, però en fin xD

Va ser súper curiós veure l'actuació dels altres grups, perquè al seu costat les nostres actuacions semblaven súper fàcils!! Hi havia un grup que no parava de fer virgueries amb els bacchi (les "baquetes" que es fan servir pels taiko), un altre que tocava amb dos timbals alhora... Una passada, vamos! De fet, no feia més que pensar que jo mai de la vida podré aconseguir fer alguna cosa així mai! >_<

I com a nota anecdòtica del viatge, aquí va una foto que vaig fer en una de les àrees de servei de camí cap al temple.

Simplement, m'encanta! xD

El método Eli

Per si no fos poc haver d'ensenyar anglès a nens de primària, la setmana que ve acaba el meu curs accelerat "Aprenda castellano en 5 horas con el método de la senyu Eli".

I tan accelerat... com que són classes d'una hora a la setmana durant cinc setmanes! Segons l'explicació que sortia a la revisteta del poble, es tractava d'un curs per a principiants a on s'ensenyaria "conversa fàcil per al dia a dia". Però ja em direu quina mena de conversa es pot ensenyar en cinc hores...

Les classes són de 1o a 11 del matí, així que us podeu imaginar el perfil dels meus alumnes: gent jubilada, dones que treballen a mitja jornada o mestresses de casa. La meva supervisora em va dir abans de començar el curs que si hi havia algun alumne que fes alguna cosa rara, com fer fotos o gravar la classe o tal, que li digués, que la meva predecessora es va trobar amb casos així. Jo la veritat és que no he tingut cap problema...

De moment, el que els he ensenyat ha estat:

• a presentar-se, dir el seu nom, d'on son (de dónde soy o de dónde vengo?) i a preguntar-ho --> la cosa és que hi ha gent que després de quatre classes començant amb: "Cómo te llamas?", encara hi ha gent que no sap què li pregunto...
• el verb ser i els pronoms --> això sí que ho saben contestar bé tu
• els dies de la setmana, els mesos de l'any i a contestar la pregunta: "qué día es hoy"
• fruites
• els números.

I precisament, les fotos són del dia en què els ensenyava els números. Els vaig ensenyar com es compta amb els dits a Espanya, perquè és diferent de com compten aquí, i els hi va encantar tu! Ja veus a 18 adults tenint problemes per passar del 8 al 9! xD

En aquesta surto super professional tu! Sembla d'anunci d'acadèmia i tot!

I aquest és l'aspecte que té la classe.

La setmana que ve ja és l'última classe, i he pensat que els ensenyaré noms de menjars i tal. Fins i tot els he preparat en un full com si fos el menú del dia d'un restaurant perquè practiquin! Si és que és el que dic jo, des que he arribat m'estic fent experta amb las manualidades Disney!!

Velocidad punta!!

Bé, quan la meva connexió a internet no fa el tonto i es desconnecta i em deixa tirada... Simplement l'adoro!!

I per quin motiu? Doncs perquè són 100 megues (a ver si te enteras!)!!! I em baixo capítols sencers en menys de cinc minuts!!

Si cliqueu a la imatge, podreu veure a quina velocitat se'm baixava el capítol de FlashForward!! I us juro que he vist velocitat de baixada de 91MB!!

Taiko no tatsujin* ^__^

(* literalment "expert en taiko", és el títol del joc de taiko que hi ha per a la DS :P)

Avui he debutat amb els taiko.

Entre ahir i avui hi ha hagut un festival al barri de Biwajima, a on han actuat els diferents grups de dansa, música, etc... que hi ha a la Vila. I entre ells, ha tocat el grup de taiko al que em vaig unir.

Doncs bé, jo, com ve sent costum, no en tenia ni idea, perquè ningú no me n'havia dit res. Així que arribo divendres a l'assaig, i veig que comencen a decidir quants taiko faran servir a l'actuació, de quina manera els posaran i qui hi sortirà. Ja havien decidit més o menys qui sortiria, i encara hi havia un timbal, així que la noia encarregada de decidir-ho, que la setmana passada m'havia donat la "partitura" d'una de les cançons que assagen, em pregunta si em sé la cançó. Jo li dic que m'ho he estat mirant a casa i que no sé si ho sabré fer bé o què, però que ho puc provar.

Assagem una vegada la cançó, jo m'equivoco un parell o tres de vegades, no sé moure els braços de la manera "bonica" en què els mouen ells, però queda ja decidit que sortiré diumenge. I només havia assajat aquesta cançó 4 o 5 vegades!! O_o

De manera que avui arribo cap a on havíem quedat, i una de les iaies del grup crida: "menys mal que ja has arribat, com que feies tard ja ens estàvem preocupant". Miro el rellotge preocupada i veig que són les 12:06, quan m'havien dit que l'hora de trobada eren les 12:15... Però tot i ser les 12:06, ja havien pujat tots els taiko a la furgoneta i tothom estava preparat... Primera nota mental del dia: si et diuen una hora, arriba-hi mitja hora abans >_<

Però bé, ens dirigim cap al centre a on tindrà lloc l'actuació i anem cap a l'habitació a on ens havíem de canviar de roba. Tot eren dones i m'havia de canviar la samarreta, així que em trec el jersei i en els 5 segons que van entre treure'm el jersei i posar-me la samarreta evidentment em quedo en sostenidors. 5 segons en què toootes les dones del grup comencen a murmurar entre elles: "ui, què ràpid que s'ha tret el jersei!", com escandalitzades. Segona nota mental del dia: porta sempre una samarreta de tirants a sota del jersei si t'has de canviar de roba. (Tot i que en fi, després són elles les que se'n van als onsen i es passegen en pilota picada davant de tothom... )

Després del canvi de roba, la meva fila era aquesta:

Aquí estic amb unes quantes persones del grup. Evidentment, no se m'han presentat en cap moment, així que només em sé el nom de la noia que està més a l'esquerra, i perquè li he preguntat avui. Crec que també li vaig preguntar el nom en algun moment a la dona que porta el kimono rosa, però no aconsegueixo recordar-lo: Okamura, Okamatsu, Matsuoka? Algo així era... :P

L'actuació d'avui del meu grup constava de dues cançons i jo només tocava a la primera, que es diu Ikusa-daiko (戦太鼓) i que literalment significa "Tambors de guerra".

Evidentment, m'he equivocat com tres o quatre vegades, però en fi, per ser la primera vegada que actuo davant del públic en tota la meva vida (bé, si no comptem el tocar la flauta el dia de cantar nadales al cole) crec que podria haver estat mooolt més desastrós. A més, gent que porta molts anys tocant també s'ha equivocat avui, així que tampoc se'm pot demanar l'impossible, no? Però bueno, si veig que ja no em diuen de sortir mai més, voldrà dir que ho he fet tan malament que s'avergonyeixen de mi :P

Posaria el vídeo, però no hi havia ningú que em pogués gravar i he buscat la cançó per internet però no surt (no sé si és que és una cançó només del meu grup, o és una cançó típica de taiko o què, però no l'he trobat). Només puc posar tres fotos que amablement m'ha fet el meu jefe. A veure si em trobeu :P

Aquí sembla que no vaig del tot malament, perquè tinc els braços en la mateixa posició que la resta...

Després de l'actuació ha vingut el moment "Tercera nota mental del dia: sempre porta alguna cosa de menjar amb tu a sobre". Perquè com deia, havíem quedat a les 12, i com que l'altra vegada que van actuar vam dinar tots junts, em pensava que aquesta vegada també. Així que a les 10 he esmorzat més aviat poc per tenir gana a l'hora de dinar. Hem arribat al lloc de l'actuació, i ningú deia res de menjar, així que he pensat: toquem a les 13:45, potser dinem després de l'actuació. Però oh sorpresa! Després de l'actuació només ens han donat unes galetetes i un got de te. Amb la qual cosa no he menjat res fins a les 5 de la tarda que he arribat a casa!! Tots havien dinat abans de les 12!! Mare de Déu, com es pot dinar tant d'hora?! O_o

De moment, el cap de setmana que ve me'n vaig a una concentració de taiko o gasshuku (合宿), que vindria a ser com un "training camp" en què ens passarem dos dies en un temple veient a gent tocar taikos i practicant. Crec (no ho tinc molt clar perquè no m'ho han dit, per variar) que el lloc a on anem es diu Chôon-ji, a la ciutat d'Itako (Prefectura d'Ibaraki) i està a unes tres hores en cotxe de Kiyosu. No tinc molt clar encara com hi aniré ni si m'hi durà algú en cotxe, ni de com serà l'experiència, però la veritat és que en tinc moltes ganes, encara que segons el plannig, el diumenge m'hauré de llevar a les 6 per fer tres quarts d'hora de zazen 座禅 (em moriré!!) i escoltar sutras >_<

Seguiremos informando...

La vetlla (segona i tercera parts)

Avui és dissabte i mentre feia dissabte (ai, quina xispa :P) truquen a la porta i era el meu senyor de correus que em portava un paquet. Però no era un paquet de correus estranger, sinó que era d'un centre comercial que es diu Meitetsu.

Tota estranya de qui em deu haver enviat un regal, miro el remitent i resulta que el regal era de part del meu jefe, per haver assistit a la vetlla del seu pare (aquí la història, per qui no l'hagi llegit). En obrir el paquet hi havia una nota (que no he llegit perquè estava plena de kanji i em feia mandra) en què es deuria dir que moltes gràcies per haver fet costat a la família en un dia tan dolorós o algo així.

A dins del paquet hi havia dues tovalloles de la marca Harrods molt mones. ^__^

Però aquí no acaba la cosa. Fa un parell de dies, vaig rebre per correu una postal també del meu jefe, dient que com que aquest any havien perdut un familiar, no s'havia d'enviar felicitacions d'Any Nou a la família.

I clar, això no només m'ho han enviat a mi, sinó a tothom qui va anar a la vetlla... De manera que tots els diners que van rebre en els sobre per part dels assistents se'ls han hagut de gastar en imprimir i enviar les postals per dir que no se'ls enviï postals d'Any Nou i en aquests regals d'agraïment. O sigui, que més que un regal per part seva, el regal me l'he fet jo amb els diners que els vaig donar...

No seria més fàcil, doncs, que ningú donés res i ells no s'haguessin de molestar en enviar res a canvi?

Aquesta mena de tradicions (de tornes, que diria la meva mare) trobo que són una miqueta engorroses, però bueno...

Segon cap de setmana a Tokyo!

Bé, després de desavinences vàries amb el meu internet i de passar sis dies entre Tokyo i Chiba, ja torno a estar a la Vila del Pingüí.

La veritat és que ja comença a fer fresqueta, així que us estic escrivint això asseguda al meu kotatsu, que vindria a ser la versió japonesa de la mesa camilla espanyola de tota la vida. Encara no he encès l'estufeta, però només estar asseguda i tapada amb el futon ja dóna gustillo, jeje.

Doncs el que us deia. Divendres passat me'n vaig anar cap a Tokyo a passar el cap de setmana, perquè del 9 a l'11 de novembre tenia un curset a Chiba organitzat pel programa JET.

I després d'estar esperant el viatge durant gairebé dos mesos, em vaig despertar divendres totalment chof. No tenia ganes de fer classe i a més la professora i el curs que em va tocar no em van agradar gens! L'únic, és que hi havia una nena de 10 anys (em va tocar quart curs) que era tota una gyaru en potència: anava amb el cabell tenyit de castany clar, portava uns shorts amb unes botes altes i una jaqueta de plomes... no em vull imaginar quina mena de mare té una nena que es tenyeix amb 10 anys... en fin...

Així que després d'un desastre total de classe, vaig agafar el shinkansen i estava tan cansada que vaig estar mig dormint tot el viatge. Només arribar a l'estació de Tokyo havia quedat amb la Maiko, la Mariko i la Moe, les meves amigues de Tokyo, però estava tan desanimada que no en tenia ni ganes...

Peeerò, en apropar-nos a l'estació de Shinagawa, vaig veure la torre de Tokyo il·luminada enmig de tots els gratacels i sense pensar em vaig somriure per primera vegada en tot el dia: "Vaja, estic a Tokyo!" ^__^

Així que en baixar del tren vaig sortir, per variar, per la sortida que no tocava. I com que l'estació de Tokyo és petita [sic], vaig haver de tornar a entrar per sortir per on tocava >_<>

El sopar va anar genial, perquè tot i fer més d'un any que no ens vèiem, la sensació era com si ens retrobessim després d'un parell de setmanes ^__^

Al dia següent vaig anar a Asakusa, a on vaig veure que davant de casa de la Moe (de fet, la foto està feta des del seu balcó) estan construint la nova torre de televisió de Tokyo, la Tokyo Sky Tree, que farà més de 600 metres, el doble de la Torre de Tokyo. I bé, encara no està acabada però a mi ja m'agrada!

Com deia, vaig anar a Asakusa, a on hi ha el temple Sensôj, famós pel Kaminari-mon, o portal del tro. Mentre passejava entre les botiguetes que l'envolten, vaig adonar-me de què hi havia moltes nenes vestides amb kimono, i quan vaig preguntar, resulta que es tractava d'un festival que es diu Shichi-go-san (七五三), que literalment significa 7-5-3, en què les famílies que tenen nenes de 7, 5 i 3 anys van al temple per pregar per a la seva salut.

Estaven totes tan mones!! Semblaven nines!! Llàstima que després creixin i es converteixin en japoneses adultes... :P

La resta del finde el vaig passar amb la Sandra i el Teppei, als que vaig enganxar a Lost, de manera que vaig tenir l'oportunitat de tornar a veure els 4 primers capítols. Aquesta segona vegada vaig entendre l'emoció amb què em parlava sobre la sèrie el Xavi quan la vaig començar a veure jo. I també que el Sawyer millora substancialment del capítol dos al tres... Esas greñas guarretas... me ponía yo tribal... :P

D'aquesta manera, després de poder parlar en català tot el cap de setmana (no us podeu imaginar com trobava a faltar poder parlar sense haver de pensar!), va arribar el dilluns i vaig anar a Chiba pel curset de mig any (tot i que jo només hi porti tres mesos...) destinat als Coordinadors de Relacions Internacionals del programa JET.

La veritat és que va ser molt més interessant del que em pensava. Els cursos estaven molt currats i les persones que els van fer eren molt bones, així que va valdre la pena! Entre d'altres, vaig fer un curset (bé, més aviat una classe, perquè duraven una hora i mitja) sobre protocol japonès i un altre sobre com escriure business e-mails... no sé si em serviran de molt, però el dossier està supercurrat :P

L'hotel a on m'allotjava era el mateix a on es va fer el curs, i vaig tenir la sort d'estar al pis 44 d'un total de 50 pisos, amb la qual cosa tenia unes vistes molt bones de la badia de Chiba :D

.

I estàvem just al davant de l'estadi de Beisbol de l'equip de Chiba, els Maniners (o algo així)

El dimecres, que tocava tornar a la Vila, va ploure a bots i barrals! Així que arribo a l'estació de Tokyo carregada amb la maleta, la motxilla, el paraigües, l'omiyage per a la gent de l'oficina, que és el típic souvenir, però que aquí normalment galetes o alguna cosa de menjar típica del lloc a on has estat i quan intento passar a l'andana, la màquina es posa a pitar, perquè resulta que quan vaig comprar els bitllets me'ls van donar amb la data equivocada i ja havien caducat!! Sort que me'ls van poder canviar sense problemes, que sinó... Fins i tot em van tornar 200 iens, perquè no sé per què el seient que em van donar era més barat que el que jo havia pagat la primera vegada!!

Això també ho haguessin fet a Espanya, oi?

Jo vaig a la muntanya, jo vaig a la muntanya...

Dimarts vaig anar a la muntanya ^__^

Dimarts era el dia de la Cultura, de manera que vaig tenir festa.

(Alguns de vosaltres m’heu preguntat que com pot ser que aquests japonesos tinguin tantes festes, i és veritat que tenen molts festius, però estan tots concentrats entre setembre i gener, i després des de gener fins a finals d’abril, quan tenen la Golden Week, no n’hi ha gairebé cap! Ja veurem com m’ho faig jo per no morir entre gener i abril.... espero que algu em vingui a visitar que sino...)

Bé, tancat el parèntesi, segueixo amb la història :P

Dimarts, com que va ser festiu, havíem dit amb l’Andrew, un noi gal·lès que fa de profe d’anglès a un poble a prop d’on visc, d’anar a algun lloc a prop de Nagoya a passar el dia. Així que vaig mirar la guia per a turistes japonesos que em vaig comprar, i vaig veure que hi havia una muntanya, Kourankei, molt famosa entre els japonesos perquè en aquesta època de l’any les fulles dels arbres es posen totes vermelles i es veu que és espectacular.

Això de què les fulles es posin vermelles es diu Kouyou 紅葉 (literalment “fulles vermelles”) i és, juntament amb el floriment dels cirerers a l’abril, “l’espectacle” de la natura que els japonesos esperen amb més emoció.

De manera que, dimarts al matí, vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap a Kourankei. La muntanya aquesta està com a una hora i mitja de cotxe o així de la Vila, però degut a la complicació de les carreteres i autopistes japas (i la ridiculesa de fer-te pagar 100 iens, uns 60 cèntims, per passar per una d’elles) i que els navegadors japos són complicats d’entendre, a l’anada vam fer una volta de mil dimonis perquè ens vam equivocar de sortida de l’autopista i vam anar a parar al zoo de Nagoya.

Però en fi, va ser divertit perquè estàvem escoltant una emissora a on anaven sortint cançons dels 80 i 90 (fins i tot la de “Time after time” de la Cyndi Lauper... que la ponen todos los días en Kiss FM, obligado!). També ens vam topar amb un cotxe fúnebre buddhista! Va ser curiós, perquè era molt i molt gran, i tots dos a la vegada vam pensar: per què és tan gran, si als japonesos els inicineren? Així que vam començar a fer broma dient que segur que estava tot buit i que al centre només hi hauria l’urna funerària xD (Sí, sabem que no es fa broma amb els morts, però no ho vam poder evitar... :P)


Però bueno, que resulta que en un any no havia vist un sol cotxe fúnebre, i ahir en vaig veure un altre!! Espero que no sigui cap mena de premonició rara... :P

I res, després de pèrdues, cotxes fúnebres i cançons ochenteras (Bon Jovi tampoc hi podia faltar) i de ficar-nos per una carretera plena de revolts i súper estreta muntanya amunt, per acabar decidint que potser no era allà a on volíem anar, vam arribar a Kourankei. I fotia un fred de mil dimonis!! A sis graus que estàvem!! Comparat amb el dia de Halloween, en què vaig poder anar vestida amb el pijama sense res més a sota, en tres dies la temperatura ha baixat més de 15 graus!! Però va fer molt de sol, de manera que l’ambient era agradable.

El primer que vam fer en baixar del cotxe, va ser anar al wc. I allà va ser a on vaig trobar la primera cosa que em va cridar l’atenció. Aquest cartell per distingir els wcs: n’hi havia per a homes, per a dones, i després un a part per a gent en cadira de rodes o bastó. En fi...

Després de la visita al wc, ja vam dirigir-nos cap a Kourankei, al qual s’accedeix a través d’aquest pont vermell que atravessa el riu. M’imagino que quan totes les fulles dels arbres estan completament vermelles deu ser més espectacular. Però a mi el fet que es veiessin tots els colors des del verd, passant per diferents tonalitats de groc fins arribar al vermell.

També em va agradar el fet que no hi hagués una quantitat ingent de japonesos. Jo em pensava que potser n’hi hauria molts, en ser festiu i ser un lloc famós. Però m’imagino que com que les fulles encara no estaven tan vermelles, encara no deu haver sortit per la tele i els japonesos encara no senten la necessitat d’anar-hi (de tots és ben conegut l’aspecte “borreguil” dels japos en aquest sentit, fent ben mereixedor del seu significat la frase “donde va Vicente va la gente”...). Però bé, bien por nosotros ^__^

Seguint unes indicacions, vam anar pujant unes escales que portaven a un temple que, la veritat, no era gran cosa. Però darrere del temple, i seguint muntanya amunt, hi havia una sèrie de toriis (els arcs vermells que es troben a l’entrada d’un temple shintoista) bastant atrotinats. Però com que vam veure que hi pujava gent, doncs nosaltres vam dir:”Va directe al capdamunt de la muntanya, així que en teoria hi ha d’haver bones vistes...”.

Vam, anar pujant i pujant durant més de mitja hora (en la qual ens vam adonar que les úniques persones que hi havia pel camí eren parelletes ¬¬’) però, oh sorpresa! A l’arribar al capdamunt no es veia res perquè estava tot tapat pels arbres!! En fi...

Caminant caminant també ens vam trobar aquest altre pont, agafat per uns cables d’acer, i que feia aquell moviment graciós d’anar amunt i avall quan camines. Evidentment, no vam poder evitar fer la gracieta de posar-nos a saltar en arribar al centre del pont :P Però no vam ser els únics, perquè tothom qui el travessava feia el mateix jeje

Un altre dels “atractius” de Kourankei és que, durant aquesta època, en fer-se fosc il·luminen els arbres i en principi la vista és espectacular. Per les fotos que havia vist per internet i tal, sí que es veia súper xulo. Però jo no sé si perquè encara no estaven les fulles vermelles o què que, a veure, es veia maco però tampoc era allò que dius espatarrant. Si a això li sumes que la meva camera no és que sigui cap meravella i que no tenia trípode, us podeu imaginar que les fotos que van sortir tampoc és que fossin molt espectaculars. Van quedar si fa no fa d’aquesta manera:

Però tot i això, el viatge va pagar la pena: vaig fer el meu primer “mini road trip” al Japó (espero que sigui el primer de molts a venir :P), vaig estar en bona companyia i vaig gaudir de bona conversa (tot i que no us podeu imaginar el que trobo a faltar parlar en castellà i català!!) i vaig fer la primera visita a un lloc a on no havia estat mai des que vaig tornar al Japó. ^___^

I us deixo amb una foto meva a sota de l’únic arbre que deuria estar vermell de tot el bosc (o almenys, de l’arbre sota el qual tothom es feia fotos xD).

Apa, me’n vaig cap a Tokyo! p(^___^)q

Nemui i l'acupunturista cec

Fa dues setmanes vaig estar tancada tot el cap de setmana a casa a causa d’un refredat.

Jo ja m’imaginava que seria només un refredat, però com que tothom està tan histèric amb la grip, vaig decidir anar al metge abans que em pregutnessin, jo contestés que no, i tots em miressin amb cara de: “Què poc considerada ets vers els altres que es poden contagiar per culpa teva!”

Així que divendres a la tarda, després de sortir del cole, vaig anar cap a una clínica que hi ha a 5 minuts de casa meva.

La sanitat japonesa funciona diferent que l’espanyola. Ara que estic treballant, cada mes em treuen una part del sou per pagar la seguretat social japonesa, igual que fan a Espanya. Però aquí, encara que paguis cada mes religiosament la SS, no tens les visites gratis, sinó que has de pagar el 30% del tractament. Cosa que a mi em fa força ràbia, però en fi, és com funcionen les coses aquí...

La cosa va anar força ràpid. No hi havia molta gent, o sigui que en menys de 15 minuts ja estava fora. El metge és bastant agradable, així que vaig decidir que si em torno a posar malalta, aniré allà :P

Però a banda d’aquesta visita mèdica, i com es pot deduir del títol del post, he començat a anar a un acupunturista. Just davant de casa meva hi ha una clínica d’acupuntura, i com que últimament em fa molt de mal l’esquena, vaig decidir entrar a preguntar si les visites podien entrar per la seguretat social i quant costaven. I com que sí que entraven per la seguretat social vaig decidir començar a anar-hi.

I quina va ser la meva sorpresa quan m’estiro a la camilla i arriba un home gran, cec i que porta sonotone, i que resulta que és l’acupunturista!! I, a diferència de l’altra vegada que em van fer acupuntura, és a dir, a la manera tradicional en què et claven agulles en diferents parts del cos i et deixen una estona estirat, aquest home no em deixa les agulles clavades.

En aquesta clínica fan servir el mètode Kanpô, que segons la wikipedia, és l'adaptació japonesa de la medicina xinesa tradicional. Està basat en els 4 elements, el yin i el yang, el “chi” i els meridians. O sigui que el meu acupunturista cec em va mirant el pols i em va tocant en diferents punts (sobretot al peu dret) i aleshores toca en aquell punt amb el que m’imagino que deu ser l’agulla (jo no ho veig i no noto pas cap punxada, però tampoc les sentia l’altra vegada...). També em mira la llengua i em toca la panxa.

Aleshores, quan acaba la sessió d'acupuntura (no triga més de 10 minuts), bé el moment en què m'apliquen la moxa, és a dir, que a sobre dels meridians a on representa que el "chi" (気) no circula bé, m'apliquen una pedreta de moxa que es va escalfant lentament i que és retirada quan comences a notar l'escalfor.

En la primera visita em va dir que la part del cap estava massa calenta i que tenia els peus freds, amb la qual cosa hauria de pensar menys i caminar més (cosa que jo ja sé i no m’ha fet falta estudiar acupuntura per saber-ho, però en fi...). També em va dir que bevia massa líquids i que n’hauria de beure menys... Després de tota la vida d’escoltar que és bo beure almenys dos litres d’aigua al dia, que em diguin que bec massa aigua se’m va fer estrany, però bueno...

De moment hi he anat tres vegades i no és que hagi notat molta molta diferència... Però és que amb lo fotuda que tinc l’esquena i amb la d’hores que em passo davant de l’ordinador, tampoc és que esperi que millori la cosa en dos dies...

Seguiremos informando :P

Hallowe'en Nagoya 09

Ahir, com tothom bé sap, va ser Hallowe'en. I per segona vegada a la meva vida, vaig anar a una festa de Hallowe'en, aquesta vegada també al Japó.

La cosa és que fa cosa d'un mes vaig veure en el fòrum dels JET de la prefectura d'Aichi que hi hauria una festa de Hallowe'en, i de seguida vaig dir que sí. Però després de dir que sí, no sabia si anar-hi o què, perquè jo sóc molt dolenta pensant disfresses... Però se'm va acudir una idea i no podia deixar escapar l'oportunitat: aniria de "gal" o "gyaru" ギャル, com ho pronuncien els japos.

La veritat és que hi ha molts tipus de gals, i les variacions d'estil poden ser infinites... Però reflexionant l'altre dia, vaig arribar a la conclusió que la majoria de les noies japoneses que segueixen la moda que apareix a les revistes de moda japoneses (aquest tema es mereix un bloc a part... em fascinen aquestes revistes!). Així que, basant-me en el que vaig llegir per internet, el que vaig veure en una revista que em vaig comprar i amb la mera observació de japoneses cada dia al tren quan vivia a Tokyo, vaig decidir que la meva disfressa constaria de les següents parts imprescindibles:

• xancletes Hello Kitty: cada vegada que veig a algú al tren amb unes xancles de la Hello Kitty penso "però a on vas amb unes sabatilles pel carrer!!". Sobretot quan són nois, que aleshores es decanten pel model clàssic de la Hello Kitty en blau, blanc i vermell
• ungles postisses: com més llargues, millor
• pijama rosa: i si pot tenir cors, millor que millor
• bolso rosa i amb coses ben cursis i ensucrades
• un mirall rosa, per poder retocar-me el maquillatge i el pentinat mentre estic al metro
• i maquillatge fosc, destacant sobretot els ulls (els ulls me'ls va maquillar la Josephine ^__^)
• algun detall de l'Stitch, de Lilo i Stitch, que per aquí adoren, i que jo no he vist mai

Així que la meva disfressa es va anar muntant a base de diverses visites al Don Quijote (una botiga que també mereix un post a part :P), a diferents botigues de 100 iens i a diferents perfumeries per comprar maquillatge.

Al Donki em vaig comprar el pijama, que consistia en una mena de mono rosa amb pantalonets shorts i captuxa, i les xancletes Hello Kitty.

Són tan cutres que són divines!! M'encanten!! Llàstima que el meu sentit de la decència em digui que més val que no les porti pel carrer a la Vila... El detall, a banda de ser de zebra, és que tenien kira-kira (purpurina)!!

O sigui que, una vegada vaig tenir tots els elments, vam anar a casa de la Josephine, la noia Neozelandesa, a on ens vam canviar de roba i a on em vaig maquillar. Y con estas pintas me planté en el metro!!

M'encanta!!! La veritat es que no em va costar gens ficar-me en el paper!! Jejeje!! Semblo un xiclet de maduixa, amb tant de rosa! (cliqueu a la foto per veure els detalls del bolso, ungles, anell...)

Les ungles postisses són realment difícils de portar, no sé com les japas les poden dur per treballar i tot! Però eren tan mones!! Roses, amb purpurina, i decorades amb flors... Jo no tinc cap foto de les ungles amb la meva camera, però me n'han de passar, així que ja les posaré :P

L'únic problema de la nit, és que la festa va ser una completa porqueria. Va ser en un restaurant mongol a on hi havia barra i buffet lliure. Però el menjar va ser escàs, gairebé no vaig beure i va ser mooolt car. A més, no coneixia gairebé ningú, i em va donar la sensació de què els JET eren un grup molt tancat, i jo ja he tingut prou males experiències amb grups tancats... així que vaig decidir que seguiria quedant només amb la gent que em cau bé, i no sempre tots junts...

Això és a la festa, i el mòbil no és meu, és de la Chun-Li que es va fer la foto amb mi (és que aquesta noia, de normal va vestida de Lolita, fins i tot a la feina! en fin...), però és que tant de rosa, kirakira i straps... era ideal per a la meva disfressa!!

Després del sopar, jo volia anar a casa, però la Josephine em va dir que coneixia un bar a on posaven música indie i que anéssim allà. Així que vam agafar un taxi i anem al bar. La música estava bé (fins i tot van posar cançons del guitar hero!! si es que me persigue... jejej), però no hi havia gairebé ningú, així que vam tornar cap a la zona a on havíem sopat. Tooorna a agafar taxi.

Una vegada vam tornar a ser a la casella de sortida, la majoria de la gent que anava amb nosaltres estava fent cua per entrar en una discoteca que es veu que estava a petar, així que vam acabar en un bar de coctails, a on uns japos es van posar a parlar amb nosaltres (escolta tu, dius que ets de Barcelona i tothooom adoooora BCN :P). Però la Josephine estava cansada, així que vam decidir anar cap a casa seva.

Però en pujar al taxi, es va quedar adormida i jo no sabia la seva adreça, així que ja em veieu intentant despertar-la, resulta que estava més borratxa del que semblava i el taxista no feia més que preguntar-me que a on anàvem... A tot això, es va posar a ploure, i jo pensava que el taxista ens duria a un carreró fosc a on ens mataria, desmembraria i tiraria a un contenidor de la brossa! Però finalment, vaig aconseguir que la Josephine digués alguna cosa inteligible i vam aconseguir arribar a casa seva...

En fin, quin panorama!! Així que després de l'experiència d'anar amb taxis d'una punta a una altra de Nagoya sin ton ni son, i deixant-me una pasta per ni tan sols passar-ho bé, si lo sé no vengo.

Però bueno, la meva disfressa era taaaan bona :P