El dimoni truca

Criar un fill no és fàcil, sobretot quan no volen fer el que toca i se’ls ha de renyar.

Per tal d’ajudar els pares en el moment de renyar, l’empresa Media Active ha llançat l’aplicació 鬼から電話　Oni Kara Denwa, que es podria traduir com “El dimoni truca”.

Crec que el nom és força explícit pel que fa al seu funcionament: el nen rep una trucada al mòbil d'un dimoni per tal que deixi de queixar-se i faci el que li toca fer.

El funcionament d’aquesta aplicació és molt fàcil. Primer, s’ha d’escollir entre una de les categories que recullen els principals motius de disputa entre un nen i els seus pares. Segon, cliques i de seguida sona el telèfon, amb la imatge d’un personatge autoritari. Tercer, se li passa el telèfon al nen i el personatge en qüestió renya al nen.

Ara mateix, l’aplicació compta amb 8 categories gratuïtes i 16 de pagament.

Entre les categories gratuïtes, els nens reben les trucades següents:

• quan no escolten el que se li diu, truca l’Akaoniあかおに, el dimoni vermell

• quan el nen no vol dormir, truca un Yûrei ゆうれい, un esperit japonès en forma de nena amb els cabells molt llargs tapant-li la cara

• quan no es vol rentar les dents, truca un nen que li explica què és el que passa quan no et rentes les dents perquè et fa mandra

• quan no vol recollir, un home que no se sap massa bé qui és, però que crida vespes perquè vagin a la casa del nen (no ho acabo d’entendre massa bé, però només d’imaginar-ho, por en fa)

• quan no para de plorar perquè alguna cosa li fa mal, un conductor d’ambulància truca per dir que l’ambulància va a recollir-lo per endur-se’l a l’hospital

• quan no es vol prendre les medicines, qui truca és un metge, que li diu que va cap a casa per posar-li moltes injeccions 

• quan no s’ho vol menjar tot, qui truca és un cuiner

Però no totes les trucades són per renyar, també n’hi ha unes quantes que elogien els nens quan fan una cosa ben feta. Per exemple quan han aconseguit saludar, en què reben una trucada d’una fada.

D’entre les categories de pagament, el que m’ha fet més gràcia és que n’hi ha un parell dirigides a quan el pare arriba tard a casa, en què un fantasma el renya, o quan el pare fa el vago, en què truca el Dimoni Vermell carregant una porra.

No sé si rebre una trucada d’un fantasma quan el nen no vol dormir ajuda a què el nen dormi o fa que agafi tanta por que no vulgui tancar els ulls... 

Això sí, si jo que sóc adulta em fa por només d’imaginar-me un fantasma passejant per la casa quan no puc dormir...

Hirune cafe

Una de les coses que els japonesos relacionen amb Espanya després del flamenc, la paella, Gaudí i el Barça és: “Ah! Les botigues tanquen 3 hores per fer la migdiada, oi?”

Al Japó, on (gairebé) tot està obert 24/7, i on els oficinistes tenen només 45 minuts per dinar, si és que no tenen cap reunió o no arriba cap client per sorpresa, el temps dedicat al descans pot arribar a ser escàs.

Amb l’esperit de convertir-se en un oasi entre els gratacels d’oficines del barri tokiota d’Akasaka, ha nascut Qusca, el Hirune Café. O el que és el mateix, una cafeteria on la clientel·la pot fer la migdiada. De moment, només clientel·la femenina, perquè Qusca només està dirigida a les dones.

La seva adreça web, qusca-zzz.com, ja dóna una idea del concepte darrere de tot plegat.

Tot i que compta amb una part de cafeteria on es pot carregar el mòbil i llegir tranquil·lament el principal atractiu de la hirune cafe és la sala de descans.

Es tracta d’una sala aromatitzada i amb llum tènue que compta amb dos llits individuals i quatre cadires reclinables, i pots escollir coixí i cobertor.

Un altre aspecte que la fa molt atractiva és que també compta amb un tocador amb planxes, laca, cremes i cosmètics, que les clientes poden utilitzar lliurement, de franc.

L’hora més visitada és el migdia, on les office ladies d’Akasaka poden refrescar-se fent una becaineta a 150 iens per 10 minuts, 1,20 euros més o menys. Amb el preu hi va inclosa barra lliure de cafè i sucs.

Sembla ser que està tenint tant d’èxit que, durant el migdia, si no has fet reserva prèviament, pot ser que no hi puguis entrar.

De moment, només existeix la seu central a Akasaka, però crec que aviat podrem veure gent amb trajo fent cua per entrar a fer la becaina entre reunió i reunió.

El barri d'Akasaka

Fundoshi

Us enrecordeu que en el post passat parlava dels sostenidors branomics?

Doncs avui us parlaré de calçotets.

Una de les tendències aquest estiu en moda interior masculina és el revival dels fundoshi. Una mena de tanga japonès que es fa servir sobretot en festivals i que és el que porten els lluitadors de sumo.

Els fundoshi tornen a estar en boca de tothom perquè, segons una enquesta, gairebé una de cada quatre dones no veuen respectable l’estil cool biz  que permet als homes anar a la feina sense corbata i americana.

Davant del possible panorama de tornar a veure oficinistes amb corbata i americana suant com bacons al tren, l’empresa Wacoal va tenir una idea. I si portem la fresqueta a sota de la roba? D’aquesta manera, va néixer la seva línia Fundoshi Next, que combina material molt fi i transpirable amb un disseny modern.

Han fet allò tan japonès de barrejar modern i antic. Com diu la la dita古きを尋ね新しきを知る (furuki wo tazune atarashiki wo shiru), “Per conéixer allò que és nou, cal que coneguis allò que és vell”.

Així que, per uns 11 euros els d’estil tanga i uns 25 euros els d’estil Abanderado de tota la vida, els oficinistes japonesos poden anar amb el cul més fresquet!

Tot i que tradicionalment només els homes portaven fundoshi, la versió femenina no s’ha fet esperar. 

Amb el lema Sayonara Stress, la companyia Ffsee ha llançat els Aifun (joc de paraules: ai, amor, i fun de fundoshi).

Segons el seu web,  tots els elements d’estrés que una dona pateix al llarg del dia, se li ha de sumar el fet que moltes vegades la goma de la roba interior apreta molt causant problemes de circulació. I si la circulació no és bona, hi ha problemes de canvis d’humor, et sents inflada, tens problemes de pell...

Però no cal que patiu, si feu servir uns aifun al mòdic preu d’uns 25 euros, com que no apreta res perquè va tot “sueltecico”, tot això desapareix!

Instruccions per col·locar-se un Aifun

Una pregunta molt freqüent al web és la de com s’ha de fer per anar al lavabo. Doncs molt fàcil: només cal que tragueu la part de davant que queda com una faldilleta, no cal que us el descordeu cada vegada!

No sé si realment aquesta moda tindrà bona acceptació o no, però a mi em sorgeixen una sèrie de preguntes.

I si l’home porta el fundoshi, amb el culet a l’aire, i el cul li sua molt? Se li quedarà la marca als pantalons? Mullarà el seient del tren?

I si la dona, en anar a l’wc, li cau la “faldilleta” de l’aifun a dins del wc? Ha d’anar amb la roba interior mullada?

Només sé que aquest estiu, cada vegada que vegi algun oficinista entrajat, no podré evitar preguntar-me si, a sota, porta el culet a l’aire...

Branomics

Després de tenir aquest raconet de la blogosfera força deixat de la ma de Déu, aquí torno, amb el proposit d’actualitzar més sovint ^_^

I quina millor manera que parlant de roba interior?

La branca japonesa de la marca suïssa de roba interior Triumph ha tret al mercat una nova línia de sostenidors anomenda branomics.

Branomics és un joc de paraules entre bra, sostenidor i economics, economia

I en què s’han basat per dissenyar uns sostenidors que tenen relació amb l’economia?

Doncs en l’Abenomics, la nova política econòmica que ha engegat el nou ministre japonès Shinzo Abe, que té com a objectiu pujar la inflació japonesa al 2%.

No sóc experta en economia, però perquè us feu una idea del per què d’aquestes mesures:

• La societat japonesa fa més de 20 anys que viu un període de deflació continuada
• L’Abenomics es basa en tres mesures, que anomena fletxes, perquè hi ha el refrany japonès que diu三本の矢(や)なら折れない (san-bon no ya nara orenai) “Tres fletxes no es poden trencar”

Aquestes fletxes promouen:

• Una flexibilització quantitativa
• Polítiques fiscals dirigides a estimular la demanda
• Desregulacions i mides per tal d’incrementar les inversions en el sector privat

Doncs bé, els nous sotenidors branomics, que més que sostenidors vindrien a ser una mena de cosset (un corpinyo dels de tota la vida) de color daurat, també compten amb tres fletxes.

Compten amb un disseny ascendent

Incorporen tres fletxes com a decoració

Prometen incrementar el pit un 2%

Una de les models que portava el branomics a la presentació va dir que, si una dona creu que es veu maca, treballarà més dur i això de segur ha d’incrementar la inflació i estimular l’economia. I, a més a més, farà tothom més feliç.

Tot i que, sent Japó, no em sorprén gens trobar-me amb dissenys estrafalaris, els branomics formen part d’una campanya de màrqueting de la companyia, que ve presentant sostenidors adaptats a les tendències socials japoneses des de fa més de 25 anys.

Aquí teniu una mostra d’altres models recents: 

 El Super cool Bra, amb farciment de bossetes de gel que, en congelar-les, mantenen les treballadores fresquetes.

Konkatsu bra, que porta un cronòmetre que va comptant els dies que li queden a una dona per poder casar-se, i que només s'atura quan s'introdueix l'anell de compromís.

Feliç Sant Jordi 2013!

Al blog anem de celebració en celebració i tiro perquè tinc l’ocasió!

Feia molt que no actualitzava aquest raconet de la blogosfera, i quina millor ocasió que per Sant Jordi?

Aquest 2013 hem tornat a celebrar la Diada a la Vila del Pingüí! Aquest any hem comptat amb la col·laboració de la nova Biblioteca de la Vila. 

La Biblio ha comptat, des de principis d’abril, amb una exposició sobre Sant Jordi i la cultura catalana i espanyola. Han exposat llibres catalans i espanyols traduïts al japonès, com ara El Zoo de’n Pitus.

Una de les coses que més m’ha agradat ha estat que han exposat fotos meves de plats catalans, com ara l’escudella de l’àvia, la fideuà de la mama o la coca de vidre amb tallat, com si haguessin parat la taula per menjar!

Pel que fa a les celebracions, dissabte dia 20 vam fer una lectura bilingüe del Patufet (パトゥフェの冒険, d’Ediciones Azake). 

Quina gràcia veure els nens japonesos cantant la versió japonesa del “Patim, patam, patum”! La traducció al japonès està molt ben feta i la cançó quadra amb el ritme, així que va fer molta patxoca!

El diumenge dia 21 vam fer l’obra de titelles de La Llegenda de Sant Jordi.

Tot i que els ninos han estat els mateixos (amb els dibuixos xulíssims cedits per en Tobuushi), aquest any he actualitzat el guió.

Li he donat més protagonisme a Sant Jordi, donant-li com a company un cavall poruc... 

i li he donat un monòleg reivindicatiu a la Princesa, que intenta convèncer un drac cabut.

A més a més, enlloc de Rei, aquest any vam tenir Reina, paper que em va tocar representar a mi...

En el moment de regalar els llibres, les titelles de Sant Jordi i la Princesa van tenir molt d’èxit i molts nens es van fer fotos amb ells. El drac fa por, així que no va estar tan demandat...

Un any més ha passat la Diada a la Vila... i ja van 4!

Ah! I jo també vaig rebre rosa, jejeje...

La Castanyada arriba a la Vila del Pingüí!

Bona Castanyada a tothom!

Cada any, quan arribava la tardor, m’encantava baixar del tren i, amb el fred a les galtes, seguir l’oloreta de castanyes torrades de la paradeta blava de davant de l’estació. La majoria de les vegades em comprava una paperina, ni que fos amb quatre castanyes comptades, per menjar-les de camí a casa, tot i que mai sabia què fer amb els dits tacats de negre de la pell torrada.

Ja fa 4 anys que, per estar aquí al Japó, no puc seguir amb aquest ritual. I molt menys, menjar panellets! Però sabeu allò que diuen de què “Si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma”?

Doncs això és precisament el que he fet: portar la castanyada a la Vila del Pingüí!

La classe de cuina va tenir lloc el diumenge 21, fa gairebé dues setmanes, i van venir-hi 11 grups de mares i fills (ni un sol pare, una pena, la veritat). En total, entre els grups i la gent que ens va venir a ajudar, vam ser 30 persones!

La recepta que vaig seguir va ser la que sempre fa la meva àvia, amb mig quilo d’ametlla mólta, 400 grams de sucre glas i 100 grams de patata bullida.
Abans de què arribessin els grups, ja vam repartir per taules els estris i els ingredients i, després d’explicar breument que a casa no tenim Halloween i per què es mengen castanyes i panellets (gentiles de la viquièdia, perquè jo tampoc no ho sabia), ens vam posar amb mans a la massa.

Va ser una tasca una mica complicada, perquè eren gairebé 5 nens per cada taula i moltes vegades, enlloc d’amassar, encara la separaven més. Però al final se’n van ensortir!

Aquest nen no feia més que tornar a separar la massa!

A mi, personalment, els panellets que més m’agraden són els de pinyons. Però al Japó trobar pinyons és tota una aventura i no vull ni imaginar-me el preu! Així que vam optar per l’opció segura de les ametlees laminades.

Un altre punt que em tenia una mica preocupada era el tema del forn, perquè no estava convençuda que els que hi havia a l’aula de cuina fossin com els de casa. Però no vam tenir cap problema! Els nens, fins i tot, es van esperar davant dels forns mirant com es dauraven els panellets i fent el compte enrere!

 Mentre esperàvem que els panellets es refredessin una mica, vam fer la segona recepta del dia: Castanyes amb llet. És una recepta gallega molt senzilla i que està molt bona! Com que vam comprar les castanyes ja pelades (sinó, hagués estat una feinada!), només vam haver d’esperar a què la llet amb sucre arrenqués a bullir, posar-hi les castanyes fins que estiguessin una mica tovetes i a menjar!

 

 

Els nens s’ho van passar bé, vam acabar sense que ningú prengués mal o s’enfadés, el resultat va ser excel·lent i tots van quedar encantats del gust dels panellets i de les Castanyes amb llet!

Per ser la primera classe de cuina que faig, va ser tot un èxit!

I vosaltres també, mengeu molts panellets, moniatos i castanyes torrades!