Cinema, porno i... esteriotips?

Aquest article va ser publicat el 8 d'abril de 2008, en el meu antic bloc "www.nemuiintokyo.blogspot.com".

Avui he anat al cinema amb un company de la uni, el James, i hem acabat anant a veure la última peli del Doraemon. Sí, ja ho sé: "Doraemon?!" Però en la meva defensa diré que era la que ens anava millor en horari, i la que hem pensat que no ens costaria tant d'entendre. I a veure, els diàlegs eren fàcils però la història... No he acabat d'entendre el què de les dues hores de peli. Els nens japonesos deuen ser molt intel·ligents per poder entendre la història, perquè el que sóc jo... Ni idea tu.

De la visita al cine, m'he quedat amb aquests cartells fent "apologia" de les bones maneres:
No crec que faci falta traduir aquest cartell, perquè parla per si sol, però hi vindria a posar alguna cosa així com: "Fes el favor de rentar-te les mans!"

En aquest doncs: "Fes el favor de netejar-te bé el cul!"

I aquí doncs, en el primer dibuixet: "La brossa, a la paperera" i en el que surt el Nevat: "Vigila no t'oblidis res".

M'han fet molta gràcia, sobretot el del cul... Si és que vaya cosas se encuentran...

I res, després del cine, que estava a Ikebukuro, a unes sis parades de tren de casa, hem anat a fer un cafè, però el James ha marxat d'hora. Jo anava a tornar a casa, però com que només havia estat dues vegades a Ikebukuro, però només per anar a centres comercials, he pensat que m'hi podria quedar a fer una volteta.

Ikebukuro és famosa per un centre comercial que es diu Sunshine City, que és completament una ciutat dintre d'un edifici (o una sèrie d'edificis seguits). És increíble com els japonesos fan conectar centres comercials els uns amb els altres per dins, de manera que et podríes passar el dia de botiga en botiga sense necessitat d'haver de sortir al carrer. A mi, la veritat, aquestes coses m'agobien un munt, perquè a mi el concepte de sortir a passejar i anar de botiga en botiga, doncs no m'agrada... Però sembla que és com funcionen les coses a Tokyo...

I caminant caminant, he trobat que al voltant de l'estació hi ha un munt de carrerons petitets amb restaurants i bars, però pels quals necessites ser membre per poder-hi entrar... No sé quina classe de "membres" són els que freqüenten aquests llocs, però no penso en res de bo...

Aleshores he entrat en una botiga de manga, en què a partir de la tercera planta ja era tot porno, i a on a la primera i la segona planta (no m'he atrevit a pujar sola a la planta de porno) només m'he trobat amb tres noies... I m'he posat a reflexionar sobre la moralitat de la societat japonesa...

Jo no sóc ni una experta en la societat japonesa, ni una experta en porno. Però pel poc que he vist a les botigues, i pel que m'han explicat, m'he pogut fer una idea. Noies que semblen nenes, amb una veu de nena, i que sempre sembla que les estiguin violant o que els estiguin fent mal.

A Akihabara, el barri electrònic per excel·lència, hi ha edificis de cinc i sis plantes només dedicats al porno. Una vegada vaig entrar a un, i a dins de l'ascensor hi havia fotos de nenes en banyador, que no tindrien més de deu anys, cosa que em va semblar fastigosa i malaltissa. A Espanya se li diria pederàstia.

A Kabukichô, el "Barri Vermell" de Tokyo, hi ha locals de video porno, d'striptease i de tot el que et vulguis trobar per tot arreu. Sense comptar amb les cabines de video privades, les cafeteries de "hostess" o les cafeteries de cites per trobar nòvia (o-miai), de les quals pots veure els cartells lluminosos mentre vas amb el tren. I així un llarg etcètera.

I ja sense anar al porno, només veient les figuretes de personatges de manga que venen (o la majoria de les series en si), en què hi ha nenes mones, amb uniforme de faldilleta súper curta, ensenyant les calcetes, a poder ser blanques i infantils (no pas llenceria fina i sexy), o amb animalets... Cosa que moltes vegades sembla que de manera indirecta (o a vegades no tant) demanin a les noies reals que facin: que parlin amb veu infantil, que caminin com nenes, que es vesteixin com nenes i que visquin per ser figuretes mones per poder ser passejades o contemplades...

Veient tot això, a mi em sorgeix la pregunta de quin tipus de societat s'amaga a sota de tot aquest "estil" de porno que tenen. Aquest gust que tenen per tot el que sembli infantilitzar les noies... No sóc sociòloga, ni en sé sobre aquests temes, però només pel que jo he observat, és una societat que té moltes cares amagades a sota dels executius o salary man entrajats (mai he sabut com es diu aquesta paraula en català). Una societat que m'agradaria coneixer, però a la qual si no hi entres de la mà d'algú que ja hi formi part, és molt difícil accedir-hi...

Cool Biz

Aquest matí quan he obert el correu, m’he trobat amb un mail en què es deia que a partir de l’1 de juny torna a començar la campanya Cool Biz クールビズ。

Sembla el nom d’un grup de música, però es tracta ni més d’una campanya japonesa endegada el 2005 per l’aleshores Primer Ministre Japonès Junichiro Koizumi que consisteix en què els homes no cal que portin corbata o americana a la feina. La paraula, com haureu pogut imaginar, està formada per Cool i business, que els japonesos abrevien com a biz ビズ. En ser cool la paraula anglesa per designar tant una cosa “fresca” com una cosa “guay”, es podria traduir com a “negoci fresc” o “negoci guay” o, si combinem els dos termes, fins i tot com a “negoci fresc i guay”.

No sé si us enrecordareu de quan va començar la campanya al Japó, però jo no sé per què, sí. Recordo de veure el Koizumi a la tele muntat en una mena de patinet elèctric que es veu que havien inventat i que utilitzarien els polis mentre el comentarista deia que a partir d’ara els rígids japonesos podien prescindir d’aquestes peces de roba durant l’estiu. Com al comentarista de TV3 se li va acudir unir la notícia dels patinets amb la de no dur corbata, però en fi, ja se sap, japonesos＝frikisme, així que “aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid”...

Pel que sembla, la campanya Cool Biz ha tingut una certa continuïtat, cosa que no es pot dir del patinet elèctric, perquè en gairebé dos anys vivint aquí no he vist ni un sol policia muntat a dalt d’aquest invent...

L’objectiu principal de la campanya, orquestrada pel Ministeri de Medi Ambient japonès, és el de reduir el gas d’efecte hivernacle. D’aquesta manera, es millora el país i es fa el Japó més “Ecològic” o Eco, paraula que els encanta! De fet, el lema de la campanya és “El futur canvia. El Japó es renova”. (Mirai ga kaeru. Nihon ga kawaru. 未来が変える。日本が変わる).

Per tal de fer-ho, a l’estiu recomanen tenir l’aire condicionat a 28º. I clar, per tal que els homes no es morin de calor, van introduir la possibilitat de portar una roba més fresca i lleugera. Augmentant la temperatura de l’aire acondicionat fins als 28º sembla ser que es reduiex fins a 2.900.000 tones de Co2.

A banda de portar una roba més lleugera, des de la pàgina web de la campanya es recomana també perfurmar l’oficina amb olors fresques com les de la menta o la lavanda... Aquesta pijotada també és moooolt japonesa :P

Tot i que s’ha extés bastant, encara hi ha sectors durs del govern i del món de la política que creuen que els polítics han de donar una imatge respectable, cosa que, segons la seva opinió, no es pot aconseguir si no es du corbata i americana a totes hores, encara que al carrer les temperatures siguin de 40 graus amb un 200% d’humitat... Evidentment, és molt millor veure a un sesentón amb sobrepès suant a raig, però portant traje, que veure gent que intenta passar l’estiu de la millor manera. Ah, espera, que els japonesos no suen! [sic]

Doncs bé, des de l’1 de juny fins el 30 de setembre, veuré els meus companys amb un estil més casual. Tot i que hi ha companys meus que no la porten mai, la corbata... (¬¬)'

Kit Kat Series #2 - Kit Kat Flam de Natilles

Sí, sé que és una redundància, però és la traducció literal del nom: Kit Kat kasutâdo purin aji Kit Kat カスタードプリン味.

From Kit Kat Series

El primer que sobta en obrir el paquetet mini és la intensa olor a natilles que desprenen les dues barretes, de xocolata blanca amb el to groguenc de les natilles.


Olor que es materialitza en sabor en el moment de tastar-les: realment sembla que t'estiguis menjant una natilla amb galetes!! Què booo!!

From Kit Kat Series

Segons la descripció que venia a la bossa, el sabor el defineixen de la següent manera:

"Xocolata amb sabor de Flam de Natilles, farcit de crema de caramel" 

"Kit Kat amb sabor de Flam de Natilles per gaudir amb tota la família. Una dolçor refrescant que envaeix a la teva boca"

Ah! Se m'havia oblidat de comentar que a cada un dels envasos van degudament els valors nutricionals, així que, quan tingui l'oportunitat de copiar-los, els aniré posant també ^__^


Valors nutricionals per paquetet (12.3g):
Calories: 68 Kcal
Proteïnes: 4.44 g
Greixos: 4.0 g
Hidrats de Carboni: 7.7 g
Sodi: 3-11 mg 

Kit Kat Series #1 - Maduixa Tochiotome Kantô Special Edition

Aquest va ser el primer Kit Kat "estrany" que vaig tastar, i va ser un Omiyage (com no podia ser d'una altra manera) d'una amiga que havia anat a passar un cap de setmana a prop de Nikko, a la prefectura de Tochigi.


Aquesta prefectura és coneguda per ser una zona productora de maduixes. De manera que, evidentment, el Kit Kat específic de la Tochigi havia de ser la maduixa.


El Kit Kat en qüestió és de xocolata blanca amb un to rosa pàl·lid. L'olor a maduixa era impressionant i realment tenia gust a maduixa!


Tot i tenir la sensació d'estar menjant-me una Pantera Rosa en versió Kit Kat, em va semblar que no estava del tot malament. Fins i tot, que estava bo ;)


Malauradament, no tinc cap fotografia feta per mi d'aquest Kit Kat Maduixa Tochiotome, així que faig servir la fotografia que apareix al blog Jen Ken's Kit Kat Blog.

Kit Kat Series #0 - Pròleg

Amb el post d'avui, enceto una nova sèrie que he anomenat Kit Kat Series.


Com el seu propi nom indica, estarà destinada a comentar gustos i sabors de Kit Kats que he menjat.


I direu: doncs quin avorriment, no? Kit Kat de xocolata amb llet, no?


I jo us respondré: Res més lluny de la realitat!!


Tal com ja vaig explicar en el Connexió Japó sobre els Omiyage, al Japó no només es ven el ja conegut per a tothom Kit Kat de xocolata amb llet, sinó que n'hi ha un amb el gust de l'aliment típic de gairebé cada regió del Japó, alhora que hi ha edicions limitades que només estan a la venda durant un cert temps, i després ja no no surten mai més.


Per exemple, de la meva època d'estudiant d'intercanvi a Tokyo recordo haver-ne vist de meló, de castanya i de cirera. En aquell moment no tenia el més mínim interès, cosa de la que me'n penedeixo ara enormement, perquè ja no els podré tornar a trobar... Ains!


El lloc on és més fàcil topar-te amb un d'aquests sabors estranys és la cadena de conbinis, botigues obertes 7/24 "7eleven" i, evidentment, a totes les botigues de souvenirs que es troben a totes les estacions de tren japoneses. Així que ja em veieu a mi, cada vegada que entro en una d'aquestes botigues, passant pel passadís dels dolços a veure si em trobo alguna sorpreseta ;)


Cal dir que la meva no és una iniciativa original, perquè quan se'm va acudir dedicar un espai al blog a aquest dolç, una companya americana em va passar el link del blog d'una amiga seva dedicat íntegrament als sabors estranys del Kit Kat. Cosa que em va decebre una mica, per què enganyar-vos, perquè em pensava que havia tingut una idea collonuda. Un exemple més de què això de ser els primers en fer alguna cosa ja fa temps que es va perdre :P


Però bé, tot i que ja hi ha sabors que no podré tastar mai, encara queden molts sabors per venir, així que estigueu atents a les vostres pantalles!

Connexió Japó 16 - Japonesos i Menjar (I)

Amb el Connexió Japó d'aquesta setmana, inauguro una "trilogia" en què intento desmuntar una mica els tòpics de què el menjar japonès és tan sa i que la tradició culinària japonesa és tan antiga i tan arrelada.


Voleu saber per què? Només cal que cliqueu el Play!





I aquí una foto del típic menú japonès!

I jo, fent un àpat d'aquests típics ;)

From Finde a Ito i Atami

PD: Si us avorriu, compteu quantes vegades dic "aleshores" :P


PD2: Ah! I per si a algú li interessa, l'article a què faig referència a la secció és "Culinary Culture and the Making of a National Cuisine", escrit per Katarzyna Cwiertka, que es troba dins de A Companion to the Anthropology of Japan, edició a cura de la Jennifer Robertson.

Y tú de quién ereeees?

No em canso de repetir-ho: la publicitat japonesa no deixa mai de sorprendre’m!

L’altre dia estava mirant una sèrie nova a la tele quan, en una de les pauses de publicitat, vaig quedar hipnotitzada pel següent anunci:

 

El que diu la cançoneta és hoso-macho 細マチョ i Gori-macho　ゴリマチョ.

Hoso-macho literalment vindria a significar "home prim", però com que la paraula no surt al diccionari, jo crec que pel context es podria traduir per “metrosexual”. 

Per la seva part, gori-macho　tampoc surt al diccionari, però crec que deu venir de les paraules goril·la+macho i que, una vegada vistes les imatges, crec que no cal traducció :P

Per aquells que no hagin acabat d’entendre què és el que anuncien: una beguda que es diu “Protein Water”, i que representa que és súper bona per a la salut perquè porta un munt de merdes que se suposa que són bones. I juro que no és un anunci dirigit a gays, sino a nois japonesos que, com els hoso-macho, es preocupen per la seva figura.

Com a nota a peu de pàgina, diré que la majoria dels nois japonesos són bastant andrògins i que, quan vivia a Tokyo, moltes vegades a dins del tren jugava amb els meus amics a decidir si aquella persona determinada que acabava d’entrar al tren era noi o noia...

Per acabar, us deixo dos anuncis més del mateix producte i que són bàsicament el mateix, l’únic que canviant l’escenari.

Aquest és el de temporada d’estiu, ambientat en un festival (la cara dels nens al segon 34 no té pèrdua!!)

Algú els hauria de dir que el vano no els afavoreix precisament...

I el tercer, que és més estil setentero: