Jo vaig a la muntanya, jo vaig a la muntanya...

Dimarts vaig anar a la muntanya ^__^

Dimarts era el dia de la Cultura, de manera que vaig tenir festa.

(Alguns de vosaltres m’heu preguntat que com pot ser que aquests japonesos tinguin tantes festes, i és veritat que tenen molts festius, però estan tots concentrats entre setembre i gener, i després des de gener fins a finals d’abril, quan tenen la Golden Week, no n’hi ha gairebé cap! Ja veurem com m’ho faig jo per no morir entre gener i abril.... espero que algu em vingui a visitar que sino...)

Bé, tancat el parèntesi, segueixo amb la història :P

Dimarts, com que va ser festiu, havíem dit amb l’Andrew, un noi gal·lès que fa de profe d’anglès a un poble a prop d’on visc, d’anar a algun lloc a prop de Nagoya a passar el dia. Així que vaig mirar la guia per a turistes japonesos que em vaig comprar, i vaig veure que hi havia una muntanya, Kourankei, molt famosa entre els japonesos perquè en aquesta època de l’any les fulles dels arbres es posen totes vermelles i es veu que és espectacular.

Això de què les fulles es posin vermelles es diu Kouyou 紅葉 (literalment “fulles vermelles”) i és, juntament amb el floriment dels cirerers a l’abril, “l’espectacle” de la natura que els japonesos esperen amb més emoció.

De manera que, dimarts al matí, vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap a Kourankei. La muntanya aquesta està com a una hora i mitja de cotxe o així de la Vila, però degut a la complicació de les carreteres i autopistes japas (i la ridiculesa de fer-te pagar 100 iens, uns 60 cèntims, per passar per una d’elles) i que els navegadors japos són complicats d’entendre, a l’anada vam fer una volta de mil dimonis perquè ens vam equivocar de sortida de l’autopista i vam anar a parar al zoo de Nagoya.

Però en fi, va ser divertit perquè estàvem escoltant una emissora a on anaven sortint cançons dels 80 i 90 (fins i tot la de “Time after time” de la Cyndi Lauper... que la ponen todos los días en Kiss FM, obligado!). També ens vam topar amb un cotxe fúnebre buddhista! Va ser curiós, perquè era molt i molt gran, i tots dos a la vegada vam pensar: per què és tan gran, si als japonesos els inicineren? Així que vam començar a fer broma dient que segur que estava tot buit i que al centre només hi hauria l’urna funerària xD (Sí, sabem que no es fa broma amb els morts, però no ho vam poder evitar... :P)


Però bueno, que resulta que en un any no havia vist un sol cotxe fúnebre, i ahir en vaig veure un altre!! Espero que no sigui cap mena de premonició rara... :P

I res, després de pèrdues, cotxes fúnebres i cançons ochenteras (Bon Jovi tampoc hi podia faltar) i de ficar-nos per una carretera plena de revolts i súper estreta muntanya amunt, per acabar decidint que potser no era allà a on volíem anar, vam arribar a Kourankei. I fotia un fred de mil dimonis!! A sis graus que estàvem!! Comparat amb el dia de Halloween, en què vaig poder anar vestida amb el pijama sense res més a sota, en tres dies la temperatura ha baixat més de 15 graus!! Però va fer molt de sol, de manera que l’ambient era agradable.

El primer que vam fer en baixar del cotxe, va ser anar al wc. I allà va ser a on vaig trobar la primera cosa que em va cridar l’atenció. Aquest cartell per distingir els wcs: n’hi havia per a homes, per a dones, i després un a part per a gent en cadira de rodes o bastó. En fi...

Després de la visita al wc, ja vam dirigir-nos cap a Kourankei, al qual s’accedeix a través d’aquest pont vermell que atravessa el riu. M’imagino que quan totes les fulles dels arbres estan completament vermelles deu ser més espectacular. Però a mi el fet que es veiessin tots els colors des del verd, passant per diferents tonalitats de groc fins arribar al vermell.

També em va agradar el fet que no hi hagués una quantitat ingent de japonesos. Jo em pensava que potser n’hi hauria molts, en ser festiu i ser un lloc famós. Però m’imagino que com que les fulles encara no estaven tan vermelles, encara no deu haver sortit per la tele i els japonesos encara no senten la necessitat d’anar-hi (de tots és ben conegut l’aspecte “borreguil” dels japos en aquest sentit, fent ben mereixedor del seu significat la frase “donde va Vicente va la gente”...). Però bé, bien por nosotros ^__^

Seguint unes indicacions, vam anar pujant unes escales que portaven a un temple que, la veritat, no era gran cosa. Però darrere del temple, i seguint muntanya amunt, hi havia una sèrie de toriis (els arcs vermells que es troben a l’entrada d’un temple shintoista) bastant atrotinats. Però com que vam veure que hi pujava gent, doncs nosaltres vam dir:”Va directe al capdamunt de la muntanya, així que en teoria hi ha d’haver bones vistes...”.

Vam, anar pujant i pujant durant més de mitja hora (en la qual ens vam adonar que les úniques persones que hi havia pel camí eren parelletes ¬¬’) però, oh sorpresa! A l’arribar al capdamunt no es veia res perquè estava tot tapat pels arbres!! En fi...

Caminant caminant també ens vam trobar aquest altre pont, agafat per uns cables d’acer, i que feia aquell moviment graciós d’anar amunt i avall quan camines. Evidentment, no vam poder evitar fer la gracieta de posar-nos a saltar en arribar al centre del pont :P Però no vam ser els únics, perquè tothom qui el travessava feia el mateix jeje

Un altre dels “atractius” de Kourankei és que, durant aquesta època, en fer-se fosc il·luminen els arbres i en principi la vista és espectacular. Per les fotos que havia vist per internet i tal, sí que es veia súper xulo. Però jo no sé si perquè encara no estaven les fulles vermelles o què que, a veure, es veia maco però tampoc era allò que dius espatarrant. Si a això li sumes que la meva camera no és que sigui cap meravella i que no tenia trípode, us podeu imaginar que les fotos que van sortir tampoc és que fossin molt espectaculars. Van quedar si fa no fa d’aquesta manera:

Però tot i això, el viatge va pagar la pena: vaig fer el meu primer “mini road trip” al Japó (espero que sigui el primer de molts a venir :P), vaig estar en bona companyia i vaig gaudir de bona conversa (tot i que no us podeu imaginar el que trobo a faltar parlar en castellà i català!!) i vaig fer la primera visita a un lloc a on no havia estat mai des que vaig tornar al Japó. ^___^

I us deixo amb una foto meva a sota de l’únic arbre que deuria estar vermell de tot el bosc (o almenys, de l’arbre sota el qual tothom es feia fotos xD).

Apa, me’n vaig cap a Tokyo! p(^___^)q

Nemui i l'acupunturista cec

Fa dues setmanes vaig estar tancada tot el cap de setmana a casa a causa d’un refredat.

Jo ja m’imaginava que seria només un refredat, però com que tothom està tan histèric amb la grip, vaig decidir anar al metge abans que em pregutnessin, jo contestés que no, i tots em miressin amb cara de: “Què poc considerada ets vers els altres que es poden contagiar per culpa teva!”

Així que divendres a la tarda, després de sortir del cole, vaig anar cap a una clínica que hi ha a 5 minuts de casa meva.

La sanitat japonesa funciona diferent que l’espanyola. Ara que estic treballant, cada mes em treuen una part del sou per pagar la seguretat social japonesa, igual que fan a Espanya. Però aquí, encara que paguis cada mes religiosament la SS, no tens les visites gratis, sinó que has de pagar el 30% del tractament. Cosa que a mi em fa força ràbia, però en fi, és com funcionen les coses aquí...

La cosa va anar força ràpid. No hi havia molta gent, o sigui que en menys de 15 minuts ja estava fora. El metge és bastant agradable, així que vaig decidir que si em torno a posar malalta, aniré allà :P

Però a banda d’aquesta visita mèdica, i com es pot deduir del títol del post, he començat a anar a un acupunturista. Just davant de casa meva hi ha una clínica d’acupuntura, i com que últimament em fa molt de mal l’esquena, vaig decidir entrar a preguntar si les visites podien entrar per la seguretat social i quant costaven. I com que sí que entraven per la seguretat social vaig decidir començar a anar-hi.

I quina va ser la meva sorpresa quan m’estiro a la camilla i arriba un home gran, cec i que porta sonotone, i que resulta que és l’acupunturista!! I, a diferència de l’altra vegada que em van fer acupuntura, és a dir, a la manera tradicional en què et claven agulles en diferents parts del cos i et deixen una estona estirat, aquest home no em deixa les agulles clavades.

En aquesta clínica fan servir el mètode Kanpô, que segons la wikipedia, és l'adaptació japonesa de la medicina xinesa tradicional. Està basat en els 4 elements, el yin i el yang, el “chi” i els meridians. O sigui que el meu acupunturista cec em va mirant el pols i em va tocant en diferents punts (sobretot al peu dret) i aleshores toca en aquell punt amb el que m’imagino que deu ser l’agulla (jo no ho veig i no noto pas cap punxada, però tampoc les sentia l’altra vegada...). També em mira la llengua i em toca la panxa.

Aleshores, quan acaba la sessió d'acupuntura (no triga més de 10 minuts), bé el moment en què m'apliquen la moxa, és a dir, que a sobre dels meridians a on representa que el "chi" (気) no circula bé, m'apliquen una pedreta de moxa que es va escalfant lentament i que és retirada quan comences a notar l'escalfor.

En la primera visita em va dir que la part del cap estava massa calenta i que tenia els peus freds, amb la qual cosa hauria de pensar menys i caminar més (cosa que jo ja sé i no m’ha fet falta estudiar acupuntura per saber-ho, però en fi...). També em va dir que bevia massa líquids i que n’hauria de beure menys... Després de tota la vida d’escoltar que és bo beure almenys dos litres d’aigua al dia, que em diguin que bec massa aigua se’m va fer estrany, però bueno...

De moment hi he anat tres vegades i no és que hagi notat molta molta diferència... Però és que amb lo fotuda que tinc l’esquena i amb la d’hores que em passo davant de l’ordinador, tampoc és que esperi que millori la cosa en dos dies...

Seguiremos informando :P

Hallowe'en Nagoya 09

Ahir, com tothom bé sap, va ser Hallowe'en. I per segona vegada a la meva vida, vaig anar a una festa de Hallowe'en, aquesta vegada també al Japó.

La cosa és que fa cosa d'un mes vaig veure en el fòrum dels JET de la prefectura d'Aichi que hi hauria una festa de Hallowe'en, i de seguida vaig dir que sí. Però després de dir que sí, no sabia si anar-hi o què, perquè jo sóc molt dolenta pensant disfresses... Però se'm va acudir una idea i no podia deixar escapar l'oportunitat: aniria de "gal" o "gyaru" ギャル, com ho pronuncien els japos.

La veritat és que hi ha molts tipus de gals, i les variacions d'estil poden ser infinites... Però reflexionant l'altre dia, vaig arribar a la conclusió que la majoria de les noies japoneses que segueixen la moda que apareix a les revistes de moda japoneses (aquest tema es mereix un bloc a part... em fascinen aquestes revistes!). Així que, basant-me en el que vaig llegir per internet, el que vaig veure en una revista que em vaig comprar i amb la mera observació de japoneses cada dia al tren quan vivia a Tokyo, vaig decidir que la meva disfressa constaria de les següents parts imprescindibles:

• xancletes Hello Kitty: cada vegada que veig a algú al tren amb unes xancles de la Hello Kitty penso "però a on vas amb unes sabatilles pel carrer!!". Sobretot quan són nois, que aleshores es decanten pel model clàssic de la Hello Kitty en blau, blanc i vermell
• ungles postisses: com més llargues, millor
• pijama rosa: i si pot tenir cors, millor que millor
• bolso rosa i amb coses ben cursis i ensucrades
• un mirall rosa, per poder retocar-me el maquillatge i el pentinat mentre estic al metro
• i maquillatge fosc, destacant sobretot els ulls (els ulls me'ls va maquillar la Josephine ^__^)
• algun detall de l'Stitch, de Lilo i Stitch, que per aquí adoren, i que jo no he vist mai

Així que la meva disfressa es va anar muntant a base de diverses visites al Don Quijote (una botiga que també mereix un post a part :P), a diferents botigues de 100 iens i a diferents perfumeries per comprar maquillatge.

Al Donki em vaig comprar el pijama, que consistia en una mena de mono rosa amb pantalonets shorts i captuxa, i les xancletes Hello Kitty.

Són tan cutres que són divines!! M'encanten!! Llàstima que el meu sentit de la decència em digui que més val que no les porti pel carrer a la Vila... El detall, a banda de ser de zebra, és que tenien kira-kira (purpurina)!!

O sigui que, una vegada vaig tenir tots els elments, vam anar a casa de la Josephine, la noia Neozelandesa, a on ens vam canviar de roba i a on em vaig maquillar. Y con estas pintas me planté en el metro!!

M'encanta!!! La veritat es que no em va costar gens ficar-me en el paper!! Jejeje!! Semblo un xiclet de maduixa, amb tant de rosa! (cliqueu a la foto per veure els detalls del bolso, ungles, anell...)

Les ungles postisses són realment difícils de portar, no sé com les japas les poden dur per treballar i tot! Però eren tan mones!! Roses, amb purpurina, i decorades amb flors... Jo no tinc cap foto de les ungles amb la meva camera, però me n'han de passar, així que ja les posaré :P

L'únic problema de la nit, és que la festa va ser una completa porqueria. Va ser en un restaurant mongol a on hi havia barra i buffet lliure. Però el menjar va ser escàs, gairebé no vaig beure i va ser mooolt car. A més, no coneixia gairebé ningú, i em va donar la sensació de què els JET eren un grup molt tancat, i jo ja he tingut prou males experiències amb grups tancats... així que vaig decidir que seguiria quedant només amb la gent que em cau bé, i no sempre tots junts...

Això és a la festa, i el mòbil no és meu, és de la Chun-Li que es va fer la foto amb mi (és que aquesta noia, de normal va vestida de Lolita, fins i tot a la feina! en fin...), però és que tant de rosa, kirakira i straps... era ideal per a la meva disfressa!!

Després del sopar, jo volia anar a casa, però la Josephine em va dir que coneixia un bar a on posaven música indie i que anéssim allà. Així que vam agafar un taxi i anem al bar. La música estava bé (fins i tot van posar cançons del guitar hero!! si es que me persigue... jejej), però no hi havia gairebé ningú, així que vam tornar cap a la zona a on havíem sopat. Tooorna a agafar taxi.

Una vegada vam tornar a ser a la casella de sortida, la majoria de la gent que anava amb nosaltres estava fent cua per entrar en una discoteca que es veu que estava a petar, així que vam acabar en un bar de coctails, a on uns japos es van posar a parlar amb nosaltres (escolta tu, dius que ets de Barcelona i tothooom adoooora BCN :P). Però la Josephine estava cansada, així que vam decidir anar cap a casa seva.

Però en pujar al taxi, es va quedar adormida i jo no sabia la seva adreça, així que ja em veieu intentant despertar-la, resulta que estava més borratxa del que semblava i el taxista no feia més que preguntar-me que a on anàvem... A tot això, es va posar a ploure, i jo pensava que el taxista ens duria a un carreró fosc a on ens mataria, desmembraria i tiraria a un contenidor de la brossa! Però finalment, vaig aconseguir que la Josephine digués alguna cosa inteligible i vam aconseguir arribar a casa seva...

En fin, quin panorama!! Així que després de l'experiència d'anar amb taxis d'una punta a una altra de Nagoya sin ton ni son, i deixant-me una pasta per ni tan sols passar-ho bé, si lo sé no vengo.

Però bueno, la meva disfressa era taaaan bona :P

Aneu amb compte, que la grip és aquí!

Després de portar uns mesos anant als coles dos cops per setmana, me n’he adonat encara més de què els japonesos són uns exagerats i uns hipocondríacs.

Ara que arriba el fred i l’època dels encostipats, tothom està com histèric amb la “Grip nova”. És veritat que quan va començar la grip cap allà el mes d’abril, semblava que hi havia grip fins a la sopa.

Però d’aquí a què tothom porti mascareta fins i tot a classe i al lloc de feina(no entenc com els agrada tant utilitzar mascareta a aquesta gent!) i que es tanquin les escoles durant una setmana sencera com en quarentena perquè potser hi ha 20 estudiants (en unes escoles de més de 400) que tenen la grip...

Doncs això és el que està passant acutalment al Japó. Hi ha com una mena d’histèria col·lectiva que fa que cada vegada que escolto la paraula “infuruenza”, és a dir, “grip” en japonès (ve de l’anglès influenza) m’entrin ganes de cridar i fer que es callin tots!

A les escoles de primària japoneses a les que jo vaig (a la resta d’escoles no ho sé per què no hi he anat mai), cada matí els nens encarregats de passar llista apunten quanta gent ha faltat a classe en una pissarra que hi ha a la sala de professors, i aleshores escriuen en una altra pissarra que hi ha al passadís el total de nens que falten a l’escola cada dia. Aleshores, els professors truquen a les cases dels nens que han faltat per saber què és el que ha passat.

Doncs dilluns passat va ser ja el acabóse: van faltar 101 nens dels 400 i poc que té l’escola! I clar, tots els professors trucant a les cases, i escrivint cartes a les famílies per informa-los que, a causa de la grip, es tancava l’escola durant tres dies perquè els nens descansessin a casa.

Tothom a la sala de professors portava mascareta menys jo. El conserje em va dir: seria millor que te’n posessis una, perquè sino pots agafar la grip. I clar, com que em va gairebé obligar, en vaig haver d’agafar una i posar-me-la... Però en quant es va donar la volta me la vaig treure. És súper incòmode! No pots gairebé respirar, et tapa tota la cara, et tiba darrere de les orelles i, si portes ulleres, amb el baf de la respiració se t’entelen els vidres i no hi veus!! A més a més, que no és que per portar mascareta no t’hagis de contagiar de res... No sé pas aquesta obsessió per la mascareta...

I la meva sorpresa va ser quan, en arribar a les classes, tots els nens portaven la mascareta posada!! Dóna bastant de mal rollo fer classe a 30 nens que et miren amb la mascareta posada...

Així que res, aquest era el panorama de la classe a on vaig anar divendres...

Classe que, d’altra banda, va estar molt guai! Vaig parlar de Barcelona fent servir el mapa i les postals que vaig rebre com a regal d’aniversari, i tots els nens flipant i dient: “Uala, hi vull anar!!” I ja quan els vaig ensenyar el menjar, sobretot els panellets, tots cridant: おいしそう！！“Quina bona pinta!!”　Jeje. Si ja ho dic jo, que m’haurien de contractar com a ambaixadora de Catalunya :P

I aquesta és una foto amb tots els nens de la classe (de tercer curs). Va ser tot un èxit aconseguir que es traguessin la mascareta per a la foto!

Fiiiiiirmes!! (segona part)

L’altre dia se’m van quadrar al davant 67 policies japonesos! xD

Però per entendre el per què, cal que em remunti als esdeveniments de fa un mes...

****El dia 1 d’octubre, dia en què surt publicada la meva presentació a la revista de la Vila (presentació que em van fer escriure el 5 d’agost i que publiquen després de portar dos mesos a la Vila).

A mig matí, sona el telèfon. El meu jefe parla amb algú. Penja.

Jefe: Nemui, pots venir un moment?

La Nemui s’aixeca de la seva taula i va fins a la del jefe (és a dir, fa 5 passes).

Nemui: Sí?

Jefe: Acaba de trucar la policia perquè ha vist la teva presentació a la revista de la Vila.

Nemui: Eh?! (i mentalment repassa si ha fet alguna cosa dolenta per què la policia l’hagi reconegut).

El Jefe, que s’adona d’això, es posa a riure.

Jefe: No pateixis, que truquen per què volen que vagis a fer una xerrada sobre Espanya a la comissaria. Et sembla bé.

La Nemui, respirant tranquil·la aquesta vegada: Clar que sí! (En realitat, és per fer aquesta mena de coses que em paguen :P).***

El 14 d’octubre van venir dos polis al Centre Cívic per parlar una mica sobre què volien que digués a la xerrada, i es va decidir que volien que parlés durant una hora més o menys sobre Espanya, la policia espanyola i “diferències culturals”.

Clar, posa’t a preparar un discurs sobre Espanya per parlar una hora en japonès davant d’uns policies!! Que sí, que un cop a la setmana és el que faig davants dels nens, i no és que em prepari un discurs ni res. Però una cosa és parlar davant de nens, i una altra davant d’adults!

Així que vaig passar tota la setmana passada buscant informació i escrivint la presentació. I no veieu quin mal de cap, per favor!! Com explico de manera fàcil i resumida el sistema policial espanyol en japonès, si jo no tinc ni punyetera idea de com funciona? Però en fi, al final ho vaig fer tan resumit que crec que no deuria ser ni veritat el que vaig dir xD

I després d’una setmana d’esforços i de fer hores extres, vaig aconseguir escriure 7 pàgines (en 17 o 18 hores? :S). Un cop escrites, li vaig donar a la meva supervisora perquè em corregís el text... I mare meva! Més que corregir-lo me’l va reescriure sencer!! Quan vaig veure les correccions que em va fer, vaig pensar: haguéssim acabat abans si jo li hagués dit de què volia parlar i ella m’hagués escrit el text! Valoreu vosaltres mateixos...

Bé, amb el text corregit, el power point preparat i jo preparada en absolut, dimarts 27 al matí ens vam dirigir cap a la comissaria. En principi, em van dir que em vindrien a buscar des de la comissaria i em portarien ells, però al final el meu Jefe podia venir, de manera que em va portar ell. I menys mal! Perquè només hagués faltat que algú de la Vila m’hagués vist muntada a un cotxe patrulla perquè tothom es pensés que m’havien detingut o per ves a saber què xD

Així que ja em teniu a mi, que des de sempre he odiat fer presentacions a classe, parlant en japonès davant de 67 policies japonesos! En fi! Que, com sempre em passa en aquests casos, em poso a parlar súper ràpid, i la presentació, que quan l’havia assajat a casa durava 30 minuts, la deuria ventilar en 15 minuts, perquè entre parlar jo i que em fessin preguntes i tal vam trigar només mitja hora! En fi...

Aquí sembla que m'hagi de posar a cantar la Rocío Jurado o algo (nota: porto el mocador que em va enviar la Diana pel meu cumple ^__^)

Després de la presentació, el cap de la policia em va dir que si no m’anava malament, que prengués cafè amb els policies joves de la comissaria. Així que ja em veieu asseguda amb una vintena de polis que no deuen tenir 30 anys encara, en principi perquè em fessin preguntes sobre Espanya i tal. I més que una conversa, va ser una mitja hora de silènci incòmode. Una de les preguntes que em van fer va ser: “Et podem dir Eli-chan?” Que dius: “I vosaltres us feu dir polis? No em feu riure...” D'aquesta "reunió" informal també hi ha foto de grup, però el meu Jefe encara no me l'ha passat... estigueu atents a futures actualitzacions :P

Perquè per molt polis que siguin, no deixen de ser japonesos, no sé si enteneu el que vull dir... Aunque la mona se vista de seda...

Però bueno, després de fer de “Chaconeta” davant de les “tropes” [sic] japoneses, el cap de la policia em va fer els següents regals: un collar, una ampolla de sake amb l’emblema de la policia, una llanterna que no necessita piles i un boli que té llum! En fin...

Happy belated birthday, part 2...

... o com no ser capaç de no menjar dolços! >_<

Sí, ja sé que fa mooolt de temps que hagués hagut d'actualitzar, però la veritat és que he estat bastant liada aquestes dues últimes setmanes, i els dies en què no havia de fer res doncs... els he passat tirada al sofà veient How I met your mother (bona sèrie, la recomano a tots aquells que no l'hagueu vist encara) :P

Però bé, entre tota la feina, l'estrés i l'estar una mica tipa de tant escoltar japonès (però ara això no toca, estigueu atents a pròximes entregues) vaig rebre una dolça sorpresa provinent de terres britàniques...

Tots sabeu que jo seeeempre tinc gana, però des que he arribat al Japó que és una cosa exagerada!! M'he engreixat més de dos kilos!! Així que res, el dia que decideixo deixar de menjar dolços arribo a casa i veig que tinc un avís d'un paquet procedent de UK. Truco, rebo la caixa, i en obrir-la i veure el contingut, tot el que vaig poder dir (sí, parlo sola a vegades, és el que té això :P) va ser: "Cris, eres la mejor y la peor a la vez!!"

El contingut del regal, que està a mig camí de regal d'aniversari i regal de Nadal, era el següent:

• Una selecció de xocolates i galetes nadalenques, que només de mirar el paquet ja t'engreixes 3o kilos (10 de les calories, 20 de la felicitat :P), amb calendari d'advent inclòs!! No en tenia un des que tenia 12 anys! Yuhuuu!!
• Una postal d'aniversari amb un gatet molt mono (i molt britànica també :P)
• Els records que van donar al casament: un fermall (quina paraula més cofoia! :P) en forma de gat negre (notis el detall ^__^) i una capsa de cigarretes que aquí estaran fins que algú arribi i se les fumi (a no ser que algun dia estigui tan estressada que me les fumi jo :P)
• I... aquí arriba el moment de dir l'element estrella del paquet, i que va ser tot un detallazo... un got-termo de l'Starbucks de Los Angeles!! Com alguns de vosaltres ja bé sabeu, durant la meva estada al Japó vaig agafar el costum de comprar-me gots-termo (no sé com es deuria dir en castellà, en anglès és tumbler...) decorats de manera diferent segons la ciutat. En tinc de Tokyo, Kyoto (amb un germà bessò a Gavà ^__^) i Yokohama, i en algun moment vaig tenir-ne un del primer Starbucks de Seattle, que espero que estigui en bones mans. A causa del poc espai a la maleta, no em vaig poder portar de tornada cap d'ells en venir al Japó, i just el dia en què vaig rebre el paquet estava pensant precisament en comprar-me'n un! I el fet que la Cris se'n recordés de què m'agraden els gots-termo de l'Starbucks, sumat a què se'n recordés d'això mentre feia escala a L.A. de camí al seu viatge de noces, és un puntazo!! ^__^

Així que l'únic que puc dir és: moltes gràcies Crisss!!

PD: ara el que em falta és comprar-me una cafetera per poder beure cafè com Déu mana... em volia comprar una cafetera de les de tota la vida, de les que es posen directament a sobre del foc, però resulta que no són tan fàcils de trobar aquí al Japó >_<>

Fiiiiiirmes!!

Sí, sí, us heu de quadrar davant de la capità general de les tropes de samurais de l'exèrcit de l'Oda Nobunaga. Perquè precisament d'això és del que m'han vestit avui.

Com ja vaig explicar, el 12 d'octubre és el festival Kiyosu Furusato Matsuri i em van demanar si podia sortir a la desfilada d'època que es feia avui. Em van dir que em vestirien de samurai i sortiria amb la resta de la gent, que només havia de caminar disfressada.

Així que res, avui a les 8.30 m'he dirigit a què em vestissin. M'han començat a posar capa sobre capa, i quan he vist els hakama o pantalons tradicionals japonesos, que em posaven, que eren daurats i súper chulos, i he vist que la resta de la gent només duia pantalons verds o blaus, ja he pensat: "maloooo". Perquè sí, senyors, m'han vestit de samurai, però no d'un samurai qualsevol, sinó del capità general, és a dir, del més important.

Perquè clar, aprofitant que tenien el monete de feria de la Nemui, no podien contentar-se amb vestir-me de soldado raso, sinó que ho havien de fer a lo grande! I aquí no acaba tot, no! A més a més, he anat al capdavant de tot de la processó!! Oh, yeah! A lo grande, di que sí!! xDD

La processó no l'he pogut veure gaire, perquè jo anava al davant de tot. Però ha començat amb uns samurai que han disparat les seves escopetes (la versió japonesa dels trabucaires). També hi havia estudiants de secundària vestits com els personatges històrics japonesos que han tingut alguna mena de relació amb el poble: Oda Nobunaga i la seva dona, Nou-hime, que van viure al castell de la vila, Tokugawa Ieyasu, i segur que em deixo algú... Pel que he escoltat, també hi ha hagut una mena de representació de ninja al davant del castell... Tot plegat ha durat com una hora i mitja, en què la gent no s'ha cansat de fer-me fotos... Ja dec ser oficialment la gallina* samurai xD

I aquí teniu a Nemui-taisho! L'armadura i el casc no són de debó, sinó que els fan a mà gent gran del poble, però pesava que no vegis! A més, fotia una calor de mil dimonis, i jo he estat vestida així des de les 9 del matí fins a les 12! I sí, és molt friki, però era l'armadura més xula :P I aquestes són unes quantes fotos del lloc a on ens hem canviat.

A les 12 ha acabat la desfilada, però per a mi el dia no havia acabat. Avui també hi havia una actuació del meu grup de taiko. Jo amb prou feines sé com s'agafen els bacchi, així que només he anat a fer acte de presència i a menjar amb ells (que encara m'ignoren bastant, però ja em parlen una mica més... el problema és que ningú se m'ha presentat, i no em sé els noms més que de tres persones! >_<).

La veritat és que veure'ls en acció molaaaaa! Han tocat tres cançons, i en una al principi hi ha una mena de petita actuació, en què el noi anava vestit així. La veritat és que feia força patxoca!

La primera cançó l'he vist entre bambablinas.

Jo aquesta cançó l'he assajat amb ells, perquè és bàsicament el que estaven assajant des que vaig entrar. Però evidentment, jo encara no puc fer-la sencera... Tot i que si en algun moment puc arribar a toca el taiko com ells molaria, no? 頑張ります！

*segons la Susana, prové de la derivació de la paraula gaijin, que significa guiri en japonès, afegint-li la "a" del femení espanyol, gaijina, i pronunciant la jota a l'espanyola, com si fos una "ll".