Aichi Friendship Festa

Aquest finde m'ha tocat treballar, perquè ha estat l'Aichi Friendship Festa.

I us preguntareu: "I què és això?" I feu ben fet, però la qüestió és que a mi tampoc em queda molt clar... Perquè una altra vegada ens topem amb la manca de comunicació cap a mi...

M'explico.

Només arribar al mes d'agost, el meu jefe em va dir que el cap de setmana del 10 i l'11 d'octubre hi hauria una exposició de fotos d'Espanya i de diferents esdeveniments interculturals que han tingut lloc a Kiyosu. El que jo havia de fer era escriure una breu explicació de les fotos, en japonès.

Fins aquí tot bé. La cosa és que jo em pensava que l'exposició seria al Centre Cívic o a algun lloc de la Vila, però fa dues setmanes, per casualitat, em vaig assabentar que les fotos eren per aquesta festa que tindria lloc al parc a on es va celebrar l'Expo d'Aichi'05. Toma ya!

Aquesta Friendship Festa ha estat una mena "d'avanzadilla" a la 10th Conference of the Parties of the Convention on Biological Diversity, o COP 10. I aquí tornem a tenir ni punyetera idea de què és això. Així que molt hàbilment vaig fer cas a la meva màxima "Si no ho saps, google it!" i vaig buscar què és això del COP 10. I tampoc és que m'hagi quedat molt clar, però intentaré explicar-ho, a veure si d'aquesta manera em queda clar a mi també.

La Convention on Biological Diversity és un organisme que es va crear a finals dels 80 principis dels 90 per intentar protegir la biodiversitat a tot el planeta. I de tant en tant, es van fent conferències en què es reuneixen els diferents països que formen part d'aquesta convenció (entre ells, Espanya, que lo he buscao :P). I què fan? Doncs no en tinc ni idea xD Si l'any que ve encara sóc aquí, ja us ho explicaré :P

El que sí que us puc explicar és el que vam fer en aquesta Friendship Festa: hi havia molts stands muntats per diferents pobles de la prefectura d'Aichi que tenen alguna mena de relació internacional amb diferents països estrangers, com ara agermanaments i tal, a on es mostrava una mica la cultura i el menjar tradicionals d'aquests països. Com que Kiyosu està agermanada amb Jerez de la Frontera, el nostre stand estava sobretot centrat en Espanya, però també en Uganda (no em pregunteu per què, però a la Vila hi ha instruments tradicionals ugandesos...).

Jo, per començar, vaig haver de fotre unes matinades que no són sanes: vosaltres creieu que és normal que m'hagi de llevar a les 5.30 per anar a treballar un dissabte? Si un cas, hauria d'estar arribant a casa després de sortir de festa! Però en fi...

Dissabte era el dia d'Uganda al nostre stand, i van venir dues dones ugandeses que tenen una cafeteria a Nagoya a vendre cafè i dolços ugandesos.

Aquí un dels meus companys mentre preparàvem l'stand abans de què s'obrís el recinte.

Penjant les fotos (que ningú es va mirar, amb el que em va costar escriure les explicacions en japo ¬¬)

Durant aquests dos dies també vam aprofitar per fer una mica de relacions públiques de la Vila, amb la qual cosa va venir una de les mascotes, en Kiyomaru, i vam repartir els Uchiwa, o paipai japonesos, que es van fer quan es van presentar les mascotes aquest estiu. En Kiyomaru va tenir molt d'èxit entre els nens petits, sobretot d'una nena índia que no va fer més que seguir-lo tota l'estona que va estar donant voltes pel recinte :P

Però en Kiyomaru no va ser l'única mascota que va sortir pel recinte. També van donar voltes por ahí en Morizo i en Kikkoro, les mascotes de l'Expo Aichi'05.

Aquest és en Morizo, i jo no sé vosaltres, però a mi em fa més por que una altra cosa... "Cuidado niños, Morizo viene a por vosotroooos".

Però dec ser l'única a qui li donen una mica de mal rotllo, perquè tothom es volia fer fotos amb ells. El petitet és en Kikkoro.

I a banda de mascotes, també hi havia gent rara rara... com aquesta mare i filla que passejaven els gossets (crec que la raça és pomerània, els que semblen una rata amb molt de pèl...) vestits i en cotxet...

Deprés de treballar més de 12 hores dissabte, diumenge sant tornem-hi! Aquest dia estava dedicat a Espanya. I com no podia ser d'una altra manera, hi va haver espectacle de flamenco. Que ho entenc en part perquè la Vila està agermanada amb Jerez de la Frontera, però no vaig parar d'explicar als japonesos que em preguntaven si jo també sabia ballar flamenco que, en realitat, no tots els espanyols ballem flamenco, i que és el ball típic d'Andalusia, que cada regió té el seu ball típic... Tot i que veient l'èxit de públic que vam tenir, no vaig poder pensar que si enlloc de flamenco s'haguessin ballat sardanes, hagués sigut bastant més avorridot...

A banda de flamenco, també va venir un venenciador (ni no sabeu què és, cliqueu al link, perquè jo fins fa dues setmanes tampoc no ho sabia xD) a servir vi de xerès. Tio Pepe, per ser més exactes. I clar, com que era gratis, també va ser tot un èxit.

I d'aquesta manera, entre vi de Xerès i flamenco, vaig acabar el meu cap de setmana de treballar 12 hores diàries a una festa a la que no sabia què hi anava a fer...

L'experiència en sí va ser molt interessant, però no vaig poder deixar de pensar que, malgrat que el Japó i els japonesos estan com "obsessionats" amb això de la internacionalització, i que estan com fascinats amb tot el que és estranger, encara estan molt molt lluny de ser "internacionals". Perquè sí, potser pots trobar productes d'altres països o cultura estrangera, però en el fons encara són molt tancats. Per començar, encara avui en dia, quan veuen un estranger pel carrer se'l queden mirant i no poden evitar comentar: "Mira, un guiri!". Com per exemple divendres, que anava cap al cole en bici i a mig camí, un nen que anava cap el cole li diu al seu company: "Mira, una estrangera!" (あぁ、外人さん!). No sé, els nens espanyols quan es creuen amb un estranger pel carrer no el senyalen i diuen: un guiri!

I no és que hagi extret cap conclusió ni res, sinó que simplement vaig constatar una vegada més que encara queda un llaarg camí perquè la societat japonesa sigui realment "internacional"...

Una vetlla

Avui he assistit per primera vegada a una vetlla japonesa (tsuuya 通夜).

Resulta que ha mort el pare del meu jefe, i tots els meus companys d'oficina anaven a la vetlla, així que jo també hi he anat. No és que em fes molta il·lusió, però bueno, així no quedava malament i tenia l'oportunitat de veure com és una cosa d'aquestes al Japó (tot i que espero no haver d'anar a moltes més...)

Al Japó, quan algú mor, és tradició donar diners a la família del difunt en un sobre especial.

Aquesta tradició en principi és per mostrar el teu respecte davant del dolor de la família del difunt, i depenent de la relació que tinguis amb la família la quantitat que es dóna es d'entre 5.000 a 30.000 iens (de 37 a 226€). Jo, però, en vaig donar 3.000 (23€) com la meva supervisora, perquè em van dir que com que no coneixia el pare ja estava bé.

A la part del davant del sobre s'ha d'escriure el nom de la persona que dóna els diners, just al centre. Jo vaig escriure el nom al costat, i em van dir escandalitzats: "Noooooo!! Has d'escriure el nom al centre!!" Així que vaig haver de fer servir un altre sobre, tot i que la cal·ligrafia no és el meu fort i tots van fer una cara de "aquesta lletra és molt lletja", però bueno...).

A la part del darrere, s'escriu la quantitat que hi ha dins el sobre, perquè d'aquesta manera la família no cal que vagi obrint tots els sobres.

La roba que s'ha de dur a un funeral és de color negre. Quan vaig preguntar de quin color havia d'anar vestida, vaig rebre una altra colla de mirades "però quines coses preguntes!" per part dels meus companys. Escolta, que abans al Japó als funerals es vestia de blanc, i a d'altres països no es va de negre, així que considero que no era una pregunta gaire fora de lloc... Us imagineu a tothom vestit de blanc i jo l'única de negre? Com si ja pel fet de ser gaijin no destaqués prou! xD

Quan s'arriba al funeral, hi ha una mena de mostrador a on et donen un obsequi, en principi equivalent a un terç dels diners que es reben en els sobres que he mencionat abans. Per què donen regals en un enterrament, no ho sé. I tampoc és que fos alguna cosa que tingui molta relació amb un funeral ni res. En aquest cas va ser cafè instantani en sobrets individuals.

Una vegada em van donar el regal, vaig entrar en una sala a on hi havia un altar daurt al davant de tot, com si fos un temple buddhista, amb la foto del difunt al centre. La foto em va semblar una mica rara, perquè no era una foto normal, sinó que era la cara del difunt a sobre d'un fons que representava un cel blau amb núvols blancs. M'imagino que devia voler simbolitzar que aquella persona ja estava al cel, o algo així... Al davant d'aquest altar estava el taüt del difunt i a dreta i esquerra es trobaven els familiars.

Pel que fa a la religió, s'acostuma a dir que els japonesos neixen shintoistes, es casen cristians i moren buddhistes. Això és perquè en néixer els nens es presenten al temple shintoista, es casen per l'església (encara que no estiguin batejats) i tenen un funeral buddhista.

En aquest cas, també va ser un ritual buddhista, amb la qual cosa els assistents havien de portar a les mans un rosari buddhista o juzu 数珠. Evidentment jo no en tenia cap, però me'n van deixar un.

Una vegada ja va estar tothom assegut, van entrar els monjos buddhistes, es van asseure al davant de tot, d'esquenes als assistents, i van començar a recitar una sutra, o una oració buddhista. La que van llegir estava dedicada a Amida, el principal buddha de la secta buddhista de la Terra Pura. No sé quina sutra és la que van llegir (namu amida butsu és el que més es va repetir, per si algun expert en buddhisme llegeix això i em pot treure de dubtes :P), però va ser mooolt llarga.

Després de la sutra es procedeix a la ofrena d'encens al difunt. El que van fer va ser posar una mena de capsetes amb encens en pols a la dreta i encens cremant a l'esquerra, i el que es fa és agafar tres pessics d'encens en pols i posar-los a sobra de l'encens que està cremant. En fer això es fa una reverència a la família del difunt i tornes al teu lloc.

I una vegada tothom ha fet l'ofrena de l'encens, la cerimònia es dóna per acabada i la gent ja marxa.

Al funeral ja no hi vaig anar, així que no us puc explicar com és. Tot i que, la veritat, espero trigar a tornar a haver d'anar a una cosa d'aquestes... No és que dóni molt bon rotllo, la veritat...

I per acabar aquest post que no és que estigui ple d'informació divertida, us deixo les fotos dels texts en anglès que estaven escrits a la capsa i als sobrets de cafè que em van donar a la vetlla.

Si algú entén el significat, que m'ho digui. ..

Si el cafè dona "incomparable pleasure", no em vull imaginar altres coses...

D'aquí em torna a sorgir l'eterna pregunta: si no saben escriure en anglès, per què ho fan?!?!

Happy Birthday to... me!!

Sí, el meu aniversari va ser el mes passat. Però com bé diu la dita: nunca es tarde si la dicha es buena. I ha estat més que buena!!

Ahir quan vaig arribar a casa vaig veure un avís de correus per un paquet rebut des d'Espanya. El remitent era la Myriam, així que tot i que ja em va dir que m'enviaria un paquet, no sabia què es el que contenia, de manera que em vaig posar molt contenta (que és el que m'acostuma a passar quan rebo alguna cosa que no sigui una factura o propaganda :P).

Com que ahir vaig veure l'avís tard, anava a trucar perquè em portessin el paquet aquesta tarda al tornar de la feina. I quina ha estat la meva sorpresa quan he arribat a casa i m'he trobat amb un altre avís de correus. Havia rebut un altre paquet, però el remitent era un misteriós: Spain.

Així que he trucat, i m'han dit que em durien el paquet entre les 7 i les 9 del vespre (sí, si quan et porten un paquet no ets a casa, truques i te'l tornen a portar, no com a Espanya que has d'anar tu fins a correus... i sí, els carters treballen fins a les 9 de la nit, molt útil per a la gent que treballa i que ha de rebre paquets, però una putada pels carters...).

El carter ha arribat a les 20.15 aprox. amb els dos paquets.

El primer, el de la Myri, anava carregat amb el producte estrella de la temporada: els dos primers llibres traduïts per ella, dedicats!! Són el primer i el quart llibre (la traducció del tercer va acabar la setmana passada ^__^) de la sèrie de llibres juvenils "El túnel secret" de l'editorial MacMillan: La fugida d'en Leonardo i L'enigma del cavaller negre. Jo em moro ja de ganes de llegir-los! A més, des d'aquí aprofito l'avinentesa de dir que si algú té algun cosí, germà, veí, conegut... de +10, aprofiti i li regali algun d'aquests llibres :P

A banda dels llibres, hi havia també un DVD amb pelis, una postal de Menorca i chuches! Merci! (*^3(*^_^*)>

Aleshores ha arribat el torn d'obrir el segon paquet. Resulta que el misteriós remitent "Spain" era no una persona sinó dues: el Victor i la Diana!! (*_*) M'he quedat de pedra, perquè no m'esperava res!

El paquet anava farcidet amb unes postals de Barcelona perquè no oblidi les meves arrels (la postal del Carrer del Bisbe se'n va directa a la meva oficina, que em vaig oblidar l'altra postal a Vilanova >_<), unes arrecades, un foulard súper xulo i més xuxes!

I res, us deixo, que me'n vaig a llegir La fugida d'en Leonardo mentre em menjo uns lacasitos :P

Eli-sensei, toma 2 (segona part)

En escriure la segona part de les aventures de l'Eli-sensei, m'he oblidat d'explicar que, després de dinar amb els nens, em ve una de les nenes i em diu: "Puc fer un dibuix de la teva cara?".

Així que ja em veieu a mi sent guiada per una nena de vuit anys que m'agafa de la mà cap a una cadira, a on m'assec, i a on en qüestió de segons estic envoltada per una desena d'altres nens que també m'estan dibuixant, i que em demanen que els hi signi els dibuixos quan sona el timbre que marca el final del descans del dinar...

Aquest és el dibuix que em va fer una nena que es diu Yuri:

El text en japo diu: "Senyu Eli" :P

No veas, si es que estoy hecha toda una celebrity! xD

Ese moreno paleta!

Avui, tot i ser diumenge, m'ha tocat currar.

Bé, he currat perquè em deixo enredar...

*Conversa entre la Nemui i el seu jefe a la setmana d'haver arribat a la Vila*

Jefe: El primer cap de setmana d'octubre és el festival esportiu de Kiyosu. Tens plans per aquell cap de setmana?

Nemui (que fa una setmana que ha arribat a la Vila, és el mes d'agost, i encara no coneix ningú): Eee, doncs ara mateix no.

Jefe: T'agradaria treballar en el festival i així veus com s'organitza des de dins?

Nemui (que fa una setmana que ha arribat a la Vila, i no sap si pot dir que no o quedarà malament): Eee, vaaale.

*Acaba el flashback*

I amb això, ja han passat dos mesos i ha arribat el dia del Festival Esportiu de Kiyosu. La veritat és que del que em va dir el meu jefe de què podria veure des de dins com s'organitza, tot mentida. Ahir a la tarda em vaig assabentar d'a on i a quina hora tindria lloc el festival (tornem a topar-nos amb la [in]comunicació cap a mi), i de què se suposava que jo hauria de fer.

I quina se suposa que era la meva feina? Ajudar a repartir els premis! Sí sí, súper interessant!

Així que ja em veieu avui anant a les 8 del matí cap a l'institut de secundària de Kiyosu, per passar-me 8 hores sota un sol de justícia repartint premis. No vegis quina calor i quin sofoco!! He agafat un moreno paleta que pa fliparlo... xD

Què, sexy eh? xD Però conyes a part, crec que potser he agafat una mica d'insolació, perquè ara mateix em trobo una mica malament... >_<

La part dels premis també té tela... No només guanyaven premi els guanyadors (és a dir, els tres primers) sinó tothom qui participava en una prova s'enduia alguna cosa. Com que han participat centenars de persones, els regals eren més aviat detalls, però no deixa d'haver-hi coses curioses... Entre els premis per participar hi havia: rotllos de film transparent per a la cuina, bosses ziploc, tovalloletes humides per netejar la cuina... I us preguntareu: quina mena de premis són aquests per a un festival esportiu? I jo us responc: jo em faig exactament la mateixa pregunta...

Però entre els premis, n'hi ha hagut un que jo volia de totes totes: els straps (pejolls per posar al mòvil) amb els dibuixos de les noves mascotes de la ciutat, el Kiyomaru i l'Ururun. Com que n'han sobrat, en acabar el festival la responsable del grup de repartir els premis (sí sí, aquí hi ha responsables per a tooot!) ens n'ha donat uns quants a les que formàvem part del grup de repartir els regals :P

També m'han donat una caixa amb gel i sals de bany decorats amb imatges de la col·lecció "Trenta-sis vistes del Mont Fuji", pintades per l'artista d'Ukiyo-e Hokusai, que jo vaig poder veure l'any passat a l'exposició que es va fer sobre Ukiyo-e a la Pedrera.

I ara ve un petit premi per als seguidors fidels del bloc: com que tinc repetit l'strap del Kiyomaru, la primera persona que m'escrigui un comentari se l'endurà com a premi :P

Qui serà, qui serà...

Eli-sensei, toma 2

Sí nois. La vostra heroïna [sic] segueix les seves aventures com a mestra d'escola primària japonesa, augmentant a cada classe el nivell d'exigència per part de l'audiència (bàsicament, perquè cada vegada els nens són de cursos superiors :P).

Aquesta vegada ha estat el torn del grup 2 de segon. És a dir, nens i nenes de 7 i 8 anys. La classe ha anat molt bé, perquè sembla que fins i tot els interessa el que els explico :P

El tema de la classe d'avui ha estat una mica variat, però a petició de l'audiència. M'explico...

Com que parlar sempre sobre les diferències entre l'escola primària japonesa i l'espanyola és un rollo, i a més els cursos superiors han conegut a la Susana, que també els haurà parlat sobre això, vaig decidir fer una enquesta i repartir-la entre els nens perquè em diguessin què volien saber sobre Espanya. Així em puc preparar una mica més els temes i la cosa es fa més amena...

Algunes de les coses que van posar a l'enquesta són curioses... però com que encara he de rebre les enquestes de cursos superiors (de moment només tinc les dels nens de segon), ja faré algun dia un recopilatori dels highlights :P

Així que, com deia, a petició de l'audiència, a banda de parlar sobre les diferències entre l'escola espanyola i la japonesa, vaig parlar una mica sobre el paisatge d'Espanya i els animals.

Vaig començar posant un mapa del món, que en ser japonès, evidentment Àsia i el Japó estan al centre, deixant Espanya al cantó esquerra i Amèrica a la dreta :P Els nens sabien situar el Japó però no Espanya, així que quan vaig posar una fletxa d'a on està, tots van flipar: "Hala, està molt lluny!! I es triga mig dia en avió per arribar-hi? Uaaaala!!" Jejeje

També van flipar quan vaig posar fotos del paisatge. Vaig ensenyar-los una foto de la platja de Ribes Roges de Vilanova (jejeje) i tots cridant: "Què neta!!" (Això és perquè no l'han vist un diumenge d'agost a les 9 de la nit... xD). Però sobretot van flipar amb una foto del riu Ebre (gentilesa del Luis). Al Japó hi ha molts rius, però no són gaire cabdalosos i gairebé sempre es poden veure les dues ribes. Per això, en veure la foto de l'Ebre tots van dir: "Però de debó és un riu? Sembla el mar!"

I la part divertida va ser quan els vaig ensenyar fotos d'animals que només estan a Espanya. Vaig buscar els més raros, així que vaig posar el Linx, el visó europeu, el urogallo (o gall fer segons diccionarios.com) i el rat-penat orellut (que en japonès es diu ウサギコウモリ, usagi koumori, que literalment es traduiria per "rat-penat conill" :P). Jo no tenia ni idea d'aquests animals, així que vaig haver de fer investigació i tot... Vés per on, que estant al Japó estic aprenent més sobre Espanya que estant allà :P

Estan mirant la foto del Urogallo (aquest nom em fa molta gràcia xD)

No sé què estaria explicant aquí, però la nena de l'esquerra sembla que està flipant!!

I asín de atrezá va quedar la pissarra després de la meva explicació!

La veritat és que explicar coses als nens de primària és molt gratificant, perquè per a ells tot és nou i tenen curiositat per les coses que són diferents al Japó, i fan preguntes i són receptius. Cosa que no passa quan entren a l'institut...

Si com diu el Pablo, el Japó seria un país genial si només hi haguessin nens i avis xD

Monete de Feria

Crec que hi ha molta gent que ja ho sap, però aquí al bloc encara no ho havia dit: m'he unit al club de Wadaiko de la Vila.

I què és això? es preguntaran alguns. Cliqueu aquí i ho veureu. Però resumint és podria dir que són timbals japonesos.

No sé si seré capaç d'arribar algun dia a tocar alguna cançó, perquè jo mai de la vida he fet percussió ni música (bé, a no ser que acceptem la flauta de bec que vaig tocar a la ESO como animal acuático...). De moment, només he anat a dos assajos, i ni tan sols m'han ensenyat res, perquè s'estaven preparant per a dues actuacions. Així que em van donar els bacchi (les "baquetes" que es fan servir per tocar-los), em van posar davant d'un wadaiko, i em van dir: "bueno, de moment, imita el que veus".

I clar, sense tenir gairebé ni idea de com agafar els bacchi, sense haver escoltat mai de la vida la cançó i sense haver fet mai percussió, intenta seguir el que fa la resta de la gent durant 6 minuts, intentant desxifrar quin patró fan servir per a canviar de ritme... Pràcticament impossible, però no va deixar de ser interessant.

Evidentment, en acabar uns quants van dir allò tan suat i tan japonès de 上手ですね!, Què bé que ho has fet! Mentida podrida! No ho podria haver fet pitjor! Normal, per altra banda! Tampoc em convertiré en la reina dels Wadaiko en una hora! Però en fin, estos japos pueden llegar a ser cansinos con su frasecita... A la que evidentment contestes: いいえ、いいえ、まだまだです！Ui què va, encara em falta molt aprendre!

A tot això, el dia 12 d'octubre és el Festival Furusato de Kiyosu. En aquest festival hi ha una actuació del grup de Wadaiko al que m'he unit, i jo he d'anar a ajudar-los a preparar i tal.

Evidentment, jo no tocaré encara, però en canvi, per una altra banda, m'han demanat una altra cosa...

Resulta que el principal atractiu d'aquest festival és una processó d'època en què surt gent disfressada de samurai, i hi ha algú que va vestit d'Oda Nobunaga, que va viure en el casell de la Vila i algú altra que va vestit de la seva dona. (Ja parlaré algun dia d'ells i del Castell de Kiyosu).

Bé. Els fidels seguidors d'aquest humil bloc recordareu l'entrada en què surto vestida de samurai oi? Doncs m'han demanat que surti a la processó vestida d'aquesta manera. I clar, què ha dit la Nemui? "Vaaaaaale!" Així que ja tindreu a tothom a partir del dia 12 per la tarda, recordant-me com la guiri que va sortir vestida de samurai...

Si és que pa'qué me meto en estos fregaos? Això sí, no vegis com els hi encanta als japos això de passejar-me com un mico de fira...