Cases que fan plorar

L’habitatge és una de les causes principals de llàgrimes des que va començar la crisi el 2008. Desnonaments, okupes, joves no tan joves que encara han de viure amb els pares...

Al Japó, des del 14 de maig d’aquest any, també hi ha cases que et fan plorar. La diferència és que, en aquest cas, estan dissenyades específicament per fer-te plorar amb regularitat amb objectius terapèutics.

En un altre post ja havia parlat de la llagrimoteràpia, o rui-katsu 涙活, que es basa en exposar als participants a pel·lícules, música o històries que els facin plorar.

Doncs bé, amb les noves Cases en Suport de la Llagrimoteràpia, ruikatsu shien juutaku 涙活支援住宅, la companyia Treasure Home Co. pretén exactament el mateix que amb el ruikatsu: reduir els nivells d’estrés a través de les llàgrimes.

Però què és el que tenen de diferent aquestes cases?

Primer de tot, tenen un una sala de cinema incorporada. Es tracta d’una habitació de menys de 5 metres quadrats amb pantalles incorporada i sistema surround, per poder veure pel·lícules que et facin plorar. I quina és la diferència amb veure la peli a la sala d’estar? Doncs que, en estar en un ambient separat dels espais del dia a dia, com és el cinema, pots plorar amb més facilitat.

La segona característica, és que els propietaris rebran una pel·lícula que fa plorar escollida directament d’un “Somelier de les llàgrimes”, namida somurie 涙ソムリエ, un expert que mira cada any més de 1000 pel·lícules. En rebran una cada mes durant 7 anys i 9 mesos. I per què 7 anys i 9 mesos i no 7 anys? Doncs perquè en japonès 7 i 9 es pot llegir “NA-KU” que, en japonès, vol dir plorar naku 泣く.

El tercer punt agradarà a aquells que prefereixin llegir perquè cada mes durant 7 anys i 9 mesos rebran un llibre dels que fan plorar

El quart punt està pensat per als amants de la música perquè cada mes durant 7 anys i 9 mesos rebran un CD amb cançons de les que fan plorar.

I el cinquè i últim avantatge és que tots aquells que comprin una Casa en Suport de la Llagrimoteràpia rebran el llibre sobre el Ruikatsu, la Llagrimoteràpia. Aquest llibre, a banda d’explicar científicament per què és bo plorar, compta amb una llista de pel·lícules, cançons, llibres i mangas que fan plorar.

A més a més, tots els treballadors de la companyia han rebut un entrenament especial amb especialistes sobre l’estrès, per tal de poder aconsellar els compradors sobre més i millors maneres de plorar.

Tot, a partir del mòdic preu de 15 milions de iens, uns 108.000 euros.

Jo, personalment, crec que, si vols plorar, no cal que la casa estigui construïda especialment per a aquest fi (tot i que m’encantaria tenir un cinema a casa :P).

I vosaltres, què n’opineu? Compraríeu una casa només perquè està dissenyada per fer-vos plorar?

La Caixa del Desengany Amoros

Imagino que gairebé tots els que llegiu aquest bloc heu patit alguna ruptura sentimental en algun moment de la vostra vida. Per als que no heu tingut la sort (o la desgràcia) d’experimentar-ne una, us diré que, sense eufemismes, és una merda.

A banda de totes les implicacions sentimentals, una de les coses que més fot és la de desfer-te (o amagar) les coses que et va regalar o et recorden a aquella persona.

Però, si viviu al Japó, no cal que patiu més per això! Només cal que demaneu per internet la 失恋ボックス Shitsuren Box, la Caixa del Desengany Amoròs, que posis totes aquestes coses en una caixa i que l’envieu a Brandear. I, si tens sort, potser fins i tot pots fer negoci i endur-te uns calerons!

La ideària d’aquesta Shitsuren Box és la companyia Brandear, que es dedica a comprar productes de marca de segona mà. Per rebre la caixa, només cal que escriguis les teves dades al formulari que hi ha a la pàgina i esperis a què t’arribi, completament gratis, a casa. 

La caixa té la característica de què, a la part de dalt, té dibuixat un cor que es trenca en el moment d’obrir-la. Tot bastant adequat.

El contingut de la caixa conté un paquet de mocadors de paper per eixugar-te les llàgrimes que et poden caure mentre esculls què col·loques a la caixa, una guia d’ús per saber què pots enviar i què no, paper de bombolles de color rosa i amb bombolles en forma de cor i dos formularis d’enviament a pagar pel destinatari.

També hi va inclòs un pamflet en forma de cor en què s’adrecen a “Tu, que has patit un desengany amoròs”. En aquest plamfet et diuen que tot i que una ruptura no és mai fàcil, és el moment de tallar els vincles amb el passat i fer que casa teva sigui teva, sense records del teu ex. Perquè “la felicitat no entra en una habitació plena de coses innecessàries”.

A la part del darrere del cor, hi ha un espai pequè escriguis un missatge per tal d’acomiadar-te definitivament del teu ex. Hi ha l’opció d’escollir si vols que el teu missatge es publiqui al web a mesura que les caixes vagin arribant.

Després d’escriure el missatge, només queda tancar la caixa i enviar-la, sense cap mena de despeses.

Una vegada la caixa arriba a Brandear, fan una taxació dels productes rebuts i et fan una oferta de compra. Si estàs d’acord amb el preu proposat, et fan una transferència amb el total acordat. Però, si no estàs d’acord, et reenvien la caixa amb tot el que has enviat sense despeses d’enviament.

Segons el seu web, per cada Shitsuren Box rebuda, la companyia destinarà 100 iens (uns 70 cèntims) a la ONG JOICFP  que es dedica a ajudar parelles i dones embarassades a països del tercer món.

Considero que la Caixa del Desengany Amoròs és una inciativa original. Ajuda a donar una sensació de tancament a la separació (posar coses en una caixa i tancar-la pot ser molt terapèutic), et dóna l’oportunitat de guanyar uns calerons i, alhora, ajudes una bona causa.

Quin és l’únic problema que hi veig? Doncs que només accepten productes de marca com ara Louis Vuitton, Chanel, Balenciaga, Cartier, Gucci... Jo el màxim de marca que he rebut d’una de les meves parelles han estat motxilles Eastpack i unes bambes Nike, així que crec que poc negoci podria fer...

I vosaltres? Faríeu l’agost amb la vostra ruptura sentimental?

Quins monstres, aquests treballadors!

Amb l’arribada de les sakures, cada mes d’abril arriba també l’inici de l’any fiscal, de la primera feina per a molts estudiants que acaben de sortir de la universitat, o d’una nova feina per aquells valents que decideixen canviar de companyia.

Començar una nova feina és una cosa que sempre causa respecte. Encara no coneixes quin és l’ambient, ni de quin peu calça la gent, ni quines són les normes no escrites...

Evidentment, aquí al Japó també existeixen totes aquestes inquietuds... Però potser multiplicades per (l’encara) rígid sistema laboral japonès.

Navegant l’internet, m’he trobat aquest post publicat per la pàgina Rocket News 24 en què es fan ressò de la llista de les coses que tant els caps com els companys de feina odien dels nous reclutes que ha fet un programa de la Fuji Tele "Nonstop!" 

Segons l’article, el programa es referia als 新人さん shinjin-san (literalment “sr/sra nova persona”, però que és com es coneixen els nous treballadors) com a Treballadors Monstre, no perquè siguin lletjos, sinó perquè és una forma que tenen els japonesos d’anomenar algun grup que es queixa molt. Per exemple, als pares i mares que van sempre a l’escola a queixar-se de tot se’ls coneix com a Pares Monstre モンスターペアレントmonsutaa pearento.

Tot i que ja fa 5 anys que treballo al Japó, i la meva situació és bastant diferent a la que es troben els treballadors japonesos, faré alguns comentaris des del meu punt de vista a algunes d’aquestes queixes.

Aquí anem:

• Un shinjin-san que es nega a participar als sopars d’empresa perquè el seu temps personal és important, o el que s’excusa dient que si hi va se li farà malbé el menjar que té a la nevera. Els nomikai 飲み会 són una part molt important de la comunicació entre els treballadors d’una mateixa oficina. Ja he comentat en algun post que hi ha dos que són gairebé imprescindibles, com són la 歓送迎会 kansôgeikai, la festa de comiat i benvinguda per a les persones que són traslladades d’oficina i les noves que arriben, i la 忘年会 bônenkai, que és la festa de Cap d’Any. Jo tinc sort i a la meva oficina no se’n fan masses, a banda d’aquestes dues i, per tant, no he de negar-me massa. Però sí que és cert que aquestes festes s’allarguen i s’allarguen... Perquè us feu a la idea, aquesta seria l’estructura d’un nomikai típic. La jornada laboral acaba a les 5:15 i la reserva es fa per a les 6:30. És a dir, ja no tens temps de tornar a casa i hi vas pràcticament directe de la feina. Normalment el nomikai en si dura unes dues hores, amb la qual cosa acaba a les 8:30. No massa tard, em direu. Però és que no acaba aquí. No és estrany que, després del sopar en si, hi hagi el 二次会 nijikai, o segona festa, que acostuma a durar unes dues hores més. Ja ens porta a les 10:30. I jo m’he trobat amb la situació de fer el que anomenen 閉めはラーメン shime wa raamen, que vol dir que, per acabar de tancar la festa, es menja ramen, fideus xinesos en sopa. Tenint en compte que hi ha menjar tant en la primera festa com en la segona, el ramen final és per morir-se. Després de la meva experiència, en què em pensava que queia vomitant de la bicicleta en tornar a casa i en què em vaig passar gairebé una setmana amb mal de panxa, sempre que puc intento escapar-me de les nijikais i tornar a casa encara en un estat decent. Així que entenc perfectament la voluntat dels nous de no voler passar el seu temps fora de l’empresa amb la mateixa gent que veuen tot el dia...

• Un treballador que s’enfada o marxa a casa si el seu superior l’esbronca. La jerarquia al Japó és una característica que els nens aprenen des de ben petites a l’escola, amb tot el sistema de 先輩 senpai i 後輩 kôhai, és a dir de superior a inferior. Si un cap et fot la bronca, encara que no sigui culpa teva, aguantes la tempesta sense obrir boca. Si vols queixar-te, hauràs d’anar als nomikais, on pots dir gairebé el que vulguis sota el pretext de què estàs borratxo i que al dia següent ningú de l’oficina t’ho retreurà.

• Un treballador la dona del qual porta els fills a l’oficina perquè puguin veure el seu pare, perquè des que ha començat la nova feina fa moltes hores extra. Jo, per sort, no he de fer moltes hores extra i, quan arriba la meva hora de plegar, apago l’ordinador i marxo sense preocupar-me. Però sí que és veritat que en la majoria de companyies encara és considerat de mala educació marxar abans que el cap, o marxar a la teva hora exacta massa dies seguits. Un conegut meu que només va aconseguir treballar 6 mesos en una companyia japonesa, m’explicava que el seu cap estava separant-se de la seva dona i no volia tornar a casa i aleshores es quedava a l’oficina fins tard, encara que no tingués res a fer. Com a conseqüència, la majoria dels treballadors de l’oficina s’havien de quedar més del compte, encara que fos perdent el temps, per no quedar malament de marxar abans que ell. El meu conegut diu que les primeres setmanes feia com els companys. Però després d’haver-se quedat fins gairebé les 10 de la nit, per haver de començar a treballar a les 8 del dia següent, i sense veure un duro per les hores de més que s’havia de quedar (entre d’altres coses), va veure que el sistema corporatiu japonès no estava fet per a ell...

Personalment, no considero que les queixes que fan contra aquests Treballadors Monstres siguin motiu de queixa, tot i que no són positives per a un japonès, perquè el fan sobresortir ja no només dels seus companys de feina, sinó dels seus superiors. I els japonesos tenen una dita que és 出る杭は打たれる deru kui ha utareru, “s’ha de colpejar el clau que sobresurt”. És a dir, que sobresortir de la massa no és bo...

I vosaltres? Considereu que aquestes queixes són exagerades? Amb quins costums o normes abusives us heu trobat en les vostres feines?

Hatsune Miku, l’ídol virtual

Hatsune Miku.

Setze anys. Un metre cinquanta-sis d’alçada. Quaranta-dos quilos. Dues cues de color blau que arriben gairebé fins el terra.

Però sabeu quina és la seva característica principal?

Que no existeix.

Si més no, en el sentit físic de la paraula.

La Hatsune Miku 初音ミク va néixer el 31 d’agost de 2007 com a mascota del sitetitzador de veu Vocaloid 2, de la companyia Crypton Future Media. El seu creador, el CEO de la companyia Hiroyuki Itô, no va pensar en una història per a l’ídol perquè, segons ell “els fans ja s’encarregarien d’escriure-la per ell”.

I no s’equivocava pas. Actualment hi ha més de 3.000 cançons creades per a la Miku que es poden comprar a l’iTunes. Centenars de vídeos de música al YouTube. L’holograma de la Miku ja ha fet concerts no només a Tokyo sinó també a Singapur, Los Angeles, Taipei i Hong Kong.

Fins i tot ha protagonitzat una òpera, The End, que es va representar el desembre de 2012 al Yamaguchi Center for Arts and Media (YCAM) i el novembre de 2013 a Théâtre du Châtelet de París. Els pares de l’òpera va ser ser crític literari i filòsof de la cultura otaku Hiroki Azuma i el músic Keiichiro Shibuya

L’encarregat del vestuari va ser ni més ni menys que el dissenyador de Louis Vuitton, Marc Jacobs.

Sembla ser que la idea de programari lliure és el que atrau que els fans a creïn cada vegada més música, vídeos i coreografies per a la Hatsune.

Segons el professor de cultura pop japonesa del MIT, Ian Condry, la Hatsune Miku serveix “de plataforma sobre la qual la gent pot construir. Es converteix en una eina de connexió que, a través de la participació de la gent, pren vida”.

Fins i tot i ha fans que diuen que la Hatsune és com una deessa, perquè tot i tenir parts humanes, transcendeix les limitacions humanes, convertint-se així en la gran estrella del pop post-humana.

Crec que la idea de que són els fans qui creen el personatge de la Hatsune és una idea molt bona. Però, tenint en compte que els fans japonesos quan fan una cosa, se la prenen seriosament fins a les últimes conseqüències, també fa una mica de por...

Itasha decorat amb la imatge de la Hatsune

I vosaltres? Coneixeu algú que hagi creat alguna cançó per a la Hatsune? Heu anat a algun dels seus concerts?

Itasha, cotxes que “fan mal”

Dissabte, mentre corria sota els cirerers florits, vaig trobar-me amb un grup peculiar que estava fent un hanami 花見(reunió en què es menja i beu a sota dels cirerers florits).

Ni més ni menys que un grup d’itasha 痛車.

Segons la definició de la Viquipèdia japonesa, un itasha és un cotxe que està decorat amb enganxines o pintures de personatges de manga, anime o videojocs, o logos de les companyies que els creen. També se’ls coneix a vegades com a moesha 萌車, ja que moe és la versió otaku de la paraula kawaii.

La paraula itasha està formada pels caràcters itai 痛, que vol dir fer mal i kuruma 車, que vol dir cotxe. És a dir, un cotxe que fa mal, o que fa vergonya.

Més de la meitat dels cotxes que estaven reunits dissabte a la Vila estaven decorats amb la imatge de la Hatsune Miku, l’ídol virtual de Vocaloid. 

Però no només està decorada la part de fora, sinó que al quadre de comandaments i penjats del retrovisor hi havia figuretes i peluixos de la Hatsune. 

Una cosa que vaig veure quan arribava un dels cotxes però que no vaig trobar a l’hora de fer fotos va ser que hi ha cotxes que tenen peluixos penjats fins i tot a la part de darrere del cotxe, al costat del tub d’escapament.

Els itasha van sorgir als anys 80, però no va ser fins a la segona meitat dels 90 en què van començar a augmentar el número de cotxes que col·locaven CDs o peluixos dins del cotxe perquè es veiessin, o enganxines d’organitzacions o empreses que sortien dins dels animes. Com per exemple, la Red Ribbon del Bola de Drac.

És estrany trobar itasha decorats amb personatges dirigits al públic infantil, com ara el Doraemon o els Pokémon. Normalment estan decorats amb personatges femenins d’obres dirigides al públic masculí.

Un manga que té molt d'èxit entre els itasha és el de Lucky Star (Raki☆Suta) Aquest manga es va fer tan famós entre els otakus que tenien itasha, que des de 2007 es fa una convenció al temple de Washinomiya 鷲宮神社 que surt en aquest anime. La ciutat de Washinomiya (prefectura de Saitama), que té una població d’uns 40.000 habitants, acull durant la convenció més de 47.000 visitants.

Tot i que la majoria dels itasha estan decorats perquè el seu amo és un otaku, l’any passat la Toyota va decidir llançar un itasha ja sortit de fàbrica. L’anime escollit va ser el Love Live!, que va sobre un grup d’ídols adolescents. Segons l’article, van trigar en trobar comprador no perquè el cotxe fos 1.5 milions de iens (10.600€) més car que el model convencional, sinó perquè les famílies s'hi van oposar...

Jo, personalment, també m’hi oposaria... Que un home ja crescut i amb família condueixi un cotxe decorat amb dibuixos de nenes en faldilleta no és el que jo considero el més sa del món...

Personatge del Love Live! en un dels itasha de dissabte

I vosaltres? Conduiríeu un itasha?

Les quatre cerimònies de primavera

Cirerers carregats de flors roses. Una lleu brisa acarona les branques i els pètals de les sakura 桜, les flors dels cirerers, cauen en una dolça pluja sobre el cap de nens i adolescents que es dirigeixen cap al primer dia d’escola.

Si heu vist mai algun anime, en algun moment o altre sempre apareix aquesta imatge. De fet, és una imatge que jo havia vist tantes vegades que, quan vaig venir per primera vegada al Japó, era el que volia veure tant sí com no: els cirerers en flor.

Del hanami 花見, la festa dels cirerers, ja n’he parlat en vàries ocasions. Així que avui, del que vull parlar, és de les diferents cerimònies escolars que tenen lloc durant l’època en què floreixen les sakura.

Al Japó, tant l’any escolar com l’any fiscal comencen a l’abril, de manera que l’escola acaba sobre la tercera setmana de març.

Cap el 19 o el 20 de març té lloc a totes les escoles i instituts la Cerimònia de Graduació, sotusgyô-shiki 卒業式 dels alumnes d’últim curs. 

Aquesta cerimònia deu variar una mica depenent de l’escola però, a grans trets, el que es fa és el següent:

• els nens de cinquè i sisè es reuneixen al gimnàs (en el cas de les escoles on jo he anat fins ara)
• els de cinquè reciten una mena de carta de comiat als estudiants que es graduen, dient una frase cadascun d’ells. La primera vegada que vaig assistir a la cerimònia, em vaig emocionar molt amb aquest moment :P
• els de cinquè els canten una cançó
• aleshores, tots els de sisè s’apropen un a un a la tarima on els espera el Director per entregar-los el diploma de graduació. Evidentment, tot està molt i molt assajat, i aquesta part no pot ser menys: els nens surten, a mitja catifa vermella s’aturen, es giren, fan una reverència a la dreta, després es tornen a girar i fan una reverència a l’esquerra (a una banda hi ha asseguda la família i, a l’altra, professors). Quan arriben a dalt de la tarima, li fan una reverència al Director i, per agafar el diploma, primer estiren un braç, després l’altre, agafen el diploma amb els braços en alt i fan una reverència aixecant encara més els braços. Per marxar, es posen el diploma sota el braç en la manera en què s’ha assajat i tornen al seu seient.

Evidentment, també hi ha discursos dels professors i del director, que són més o menys llargs depenent del tarannà de cadascú.

El Tobuushi, en el seu blog, explica molt bé com és la sotsugyô shiki en una guarderia, cosa que jo no he pogut viure (encara?).

L’últim dia del curs, té lloc la shûgyô shiki 終業式, la Cerimònia de Clausura del curs. Jo encara no he assitit a cap, però m’imagino que hi deu haver discursos del director i dels professors, entrega de notes i consells sobre com passar les vacances de primavera.

Unes dues setmanes després de la shûgyô shiki, tot just tornant de les vacances de primavera, té lloc la nyûgaku-shiki 入学式, la Cerimònia d’Ingrès a l’escola. Aquesta cerimònia va dirigida només als nens i a les famílies que comencen l’escola aquell any.

A la que jo he assistit també va tenir lloc al gimnàs de l’escola. Els nyûgakusei 入学生, és a dir, els estudiants que acaben d’ingressar a l’escola, s’asseuen al davant de tot, mirant cap a la tarima del gimnàs. Les famílies, ben vestides (fins i tot amb kimonos) i parapetades amb cameres de fotos i de vídeo, al darrere dels nens. Els professors, a l’esquerra, amb les cadires encarades a les dels nens. A la dreta, els representants de la regidoria d’educació, de la policia, dels centres on es prepara el menú escolar i dels voluntaris de la seguretat i el trànsit que vigilen que no els passi res als nens quan fan el cami cap a o de l’escola.

Hi ha discursos dels professors, dels representants que estan asseguts a la dreta, cantern cançons, els reparteixen les randoseru ランドセル, les motxilles que tots els nens de primària porten des de primer fins a sisè, se’ls presenten els respectius tutors i, al final, es fa la foto commemorativa.

Les randoseru, motxilles que els han de durar fins que es graduïn... 

Als nens cada vegada se’ls diu nyûgaku omedetô gozaimasu! 入学おめでとうございます！ “Felictitas per haver entrat a l’escola!”. Els nens, cada vegada, responen Arigatô gozaimasu! ありがとうございます！ “Moltes gràcies!”. Em va fer molta gràcia que, com que els pobres ho han de repetir tantes vegades en tan poca estona, el grau de ganes variava moltíssim d’una vegada a l’altra.

En Tobuushi explica molt bé la nyûgakushiki de la seva nena en aquest post. 

I, ja per tancar el cicle de cerimònies i donar inici com és degut a l’any escolar, la quarta de les cerimònies: la shigyô shiki 始業式, la Cerimònia d’Inici de curs.

En el meu cas, una vegada més els nens i els professors es reuneixen al gimnàs (aquesta vegada, com a la shûgyô shiki, no hi ha pares). El director saluda els nens, presenta els nous professors i anuncia els tutors de cada curs. En el cas de la meva escola, els nens de segon donen als de primer una bossa plena de llavors perquè cadascú planti i tingui cura de la seva flor, que es farà servir per decorar el gimnàs durant la cerimònia d’accés de l’any vinent.

Després, els nens tornen a les seves classes, es reparteixen els llibres de text, se’ls explica una mica com anirà el curs i tornen a casa abans de l’hora de dinar, per preparar-se pel primer dia de classes.

Venint d’una cultura en què no som massa donats a formalitats d’aquest tipus, només el fet de pensar que en menys de 4 setmanes hi ha 4 cerimònies, ja em cansa :P

Vosaltres què n’opineu, creieu que hauríem de fer més cerimònies d’aquest tipus a les nostres escoles?

Noms kira kira!

Els noms japonesos sempre m’han semblat molt poètics. Pot ser que una de les principals raons és que, com que molts estan escrits en kanji, tenen un aire misteriós i únic.

En escollir el nom, els pares i familiars no només escullen un nom que els agrada, sinó que, a través dels kanji que escullen, expressen desitjos. Per exemple, desitjos de què sigui fort, intel·ligent, amable...

Si més no, en teoria, perquè en aquests últims anys ha aparegut una moda coneguda com a kira kira neemu きらきらネーム, que es podria traduir com a “noms llampants” (kira kira és l’onomatopeia per expressar coses que són brillants) o DQN neemu ＤＱＮネーム, llegint DQN com a dokyun ドキュン, l’onomatopeia que s’utilitza en els manga per descriure quan algú escolta una cosa sorprenent.

Tot i que hi ha pares que només escullen noms en el sil·labari hiragana o katakana, la majoria de les persones empren kanji en els seus noms. Ja he comentat moltes vegades que els kanji tenen moltíssimes lectures i, en el cas dels noms, encara es complica més. Els noms més usuals, com ara els noms de nena Aiko 愛子 o Eri 恵理, o els de nen Yuuta 佑太 o Akira 明, gairebé tothom els pot llegir sense problemes.

Però el problema arriba amb els noms kira kira. Els pares escullen els kanji que més els agrada i després escullen la lectura que els volen donar, moltes vegades ignorant completament la lectura tradicional del kanji.

Segons els rànquings que corren per internet, el número 1 en noms kira kira per a nena durant el 2013 va ser Cocoa 心愛, format pels kanjis de kokoro 心 (cor) i ai 愛 (amor). El que passa és que, en japonès la xocolata calenta és coneguda com a "cocoa". 

Aquest nom encara em sembla mono, però n’hi ha que poden donar lloc a què es burlin del nen. 

Per exemple, el nom Purin 姫凛 format pels kanji de hime 姫 (princesa) i rin 凛, (que tant pot voler dir majestuós com fred). Fins aquí, sembla que no sigui tan estrany, oi? Princesa majestuosa, Princesa freda... Però en realitat, purin vol dir flam i, a més a més, és un Pokémon! Pobreta la nena que tingui aquest nom, com se’n riuran d’ella al cole...

Purin, que a Espanya es va conéixer com a Jigglypuff

Els noms han anat sortint-se tant de mare que fins i tot el govern ha hagut de prohibir alguns noms. El que més rebombori ha causat recentmen ha estat el de Pikachu 光宙, escrit amb els kanji de hikari 光 (llum) i chuu 宙 (espai).

El primer ministre Shinzo Abe va advertir que els nens no són mascotes i que molts d’aquests noms kira kira poden comparar-se a maltractament infantil.

Vosaltres què en penseu? Us imagineu un futur primer ministre que es digui Pikachu Tanaka?