Vaja que si la Nemui la lia...

Avui vaig a Seül.

Això, si em deixen entrar els de l'immigració coreana.

I per què?

Doncs perquè sóc un de-Sastre ídem la que últimament cada vegada que agafo un avió n'he de fer alguna...

Resulta que, des que van instaurar el nou sistema d'immigració japonès el passat me de juliol, ja no tinc cap visat al passaport, sinó que tot ca inclòs a la nova Tarjeta de Residència zairyuu kaado 在留カード. Això té la part positiva, que no he de pagar per poder entrar i sortir del país. Però per tal que això sigui vàlid, necessite portar la tarjeta juntament amb el passaport.

I a què no endevineu què és el que m'he oblidat?!

La Tarjeta!!!

Et felicito, filla!!

Així que m'han portat a la immigració de l'aeroport de Nagoya i m'han investigat. M'han trobat (menys mal!) i m'han posat un segell especial per a poder entrar al Japó de nou. Així que sembla que podré tornar a la Vila del Pingüí.

Però què passa? Que m'han dit que existeix la possibilitat de què, en arribar a Corea, em sigui que no puc entrar al país perquè no tinc cap prova de què visc al Japó...

Així que pot ser que arribi allà i em diguin que me n'he de tornar per on he vingut. O qui sap, potser em passa com a l'home aquell que va haver de viure no sé quants anys en un aeroport perquè no el deixaven anar enlloc xD

En fi, que ara escric això des del Japó, però a saber des d'on escric la propera vegada...

Ai, què seria de la vida sense aquests moments d'emoció... :P

El Barri de les Noies Mones

Heu escoltat mai la paraula kawaii かわいい?

De ben segur que, si coneixeu alguna cosa sobre cultura pop japonesa, l’heu escoltat ni que sigui una vegada.

Kawaii es fa servir per a parlar sobre qualsevol cosa que és “mona”. Al principi es feia servir sobretot per parlar de nens petits i de noies, però actualment es fa servir per referir-se a tot: des d’un vestit fins a un portafolis.

En un país en què tot és kawaii, ja trigava en sortir el debat sobre quina és la ciutat més mona.

La ciutat de Fukuoka, a l’illa de Kyuushu, ha estat la ciutat que s’ha autoatribuït aquest títol, basant-se en el fet de què tots els turistes que van a la ciutat diuen que les noies de Fukuoka són kawaiis. Sincerament, no crec que sigui un argument massa sòlid, però sembla ser que a ells els serveix.

I per què les noies de Fukuoka són kawaiis? Per tres raons:

1. La primera, perquè el menjar típic de la zona és molt saludable.
2. La segona, perquè es tracta d’una ciutat a escala humana.
3. La tercera, perquè és una ciutat que manté relacions actives amb d’altres ciutats asiàtiques.

 Però si mirem més enllà d’aquestes raons ideals, podem veure que s’hi amaguen dues raons ben reals:

1. La primera, que el número de perruqueries i centres d’estètica per número d’habitants a Fukuoka sembla ser que és el més alt del país.
2. La segona, que el percentatge d’ingressos que els seus habitants gasten anualment en productes de bellesa supera el de Tokyo y Kyoto.

Tot aquest esforç per mantenir-se divines ara serà recompensat en poder entrar a formar part del virtual Kawaii-ku. O, el que és el mateix, el Barri Mono. I per tal d’enfortir aquesta imatge de monería, han nomenat com a líder del barri l Mariko Shinoda, membre del grup d’ídols AKB48 i nativa de Fukuoka.

Mariko Shinoda

Les autoritats de Fukuoka han obert un padró online perquè qualsevol noia que vulgui pugui registrar-s’hi com a ciutadà virtual. Totes les persones que s’empadronin en aquest barri virtual, podran rebre el seu certificat de ciutadania a finals de setembre, pel mòdic preu de 300 iens (uns 3 euros)

Evidentment, l’objectiu final d’aquest virtual Kawaii-ku és el de promoure econòmicament la ciutat i donar un nou impuls a la gastronomia i la indústria de la moda de la zona.

Però considero que és força enginyós que s’hagin empescat tota aquesta parafernàlia de crear una ciutat virtual per tal de fer-ho.

Maniquí virtual

Heu begut cervesa japonesa alguna vegada?

Al Japó hi ha tres grans companyies que fabriquen cervesa: la Kirin, l’Asahi i la Sapporo.

I resulta que la Kirin té la que diuen que és la planta més gran del Japó a la Vila.

La planta ofereix visites guiades gratuïtes que acaben amb el tast, també gratuït, de tres mitges pintes de cervesa. Només tens 20 minuts, per això, així que us podeu imaginar que surts amb un mig pet molt divertit...

Aquest agost, per celebrar que després de quatre anys la Kumiko i el Yocchan i el Pablo em van venir a visitar, vaig fer per primera vegada. L’explicació està molt bé i els displays que tenen també són molt interessants.

Però el que em va cridar l’atenció va ser quan la guia ens va dir que tot seguit escoltaríem la salutació de l’encarregat de la fàbrica. Em va sorprendre, perquè l’única cosa que hi havia al costat de la tele on acabàvem de veure el video era una silueta negra.

Amb un somriure, la guia va donar-li a un botó i la silueta va cobrar vida: era com veure un vídeo, però si el miraves de front, semblava talment que tingués l’encarregat al davant.

La guia ens va dir que es tractava d’una teconologia anomenada “maniquí virtual”.

Sembla ser que és una tecnologia que s’està començant a extendre pel país.

Hi ha diferents companyies que estan comercialitzant el maniquí virtual, però el funcionament és bàsicament el mateix:

1. Aconseguir una placa acrílica
2. Retallar la placa en forma humana
3. Enganxar-hi el film especial del maniquí virtual
4. Col•locar un projector per la part de darrera de la placa
5. Projectar sobre el film especial les imatges prèviament gravades

 Segons les pàgines web de les diverses companyies que ofereixen la tecnologia del maniquí digital, es pot fer servir com a substitut dels vídeos explicatius en fires de mostres, exposicions, en aparadors de botigues per tal d’atraure clients.

A més a més, no només és útil per a figures en forma humana, sinó que també és possible adaptar-ho a la forma de personatges d’anime o mascotes.

Potser per a aquells de vosaltres que veieu en tres dimensions sentireu que està bé, que és força real, però que hi falta alguna cosa.

Però per a mi, que veig en dues dimensions http://fixingmygaze.com/, va ser com si realment tingués a la persona al davant.

Jo només ho he vist a la fàbrica de la Kirin, però tinc la sensació de què a partir d’ara aquesta tecnologia la trobarem cada vegada a més llocs. I no m’extranyaria res que en pocs anys aquesta placa plana passi a ser un maniquí de debó en tota la seva tridimensionalitat.

La tornada a l’escola

Vacances? Com diria la senyora de l’APM, “Sufísie? Qué eh la sufísie?”. Doncs igual. Jo, de vacances, no n’he tingut.

Però, sense voler-ho, aquest blog sembla que hagi estat tancat durant tot el mes d’agost. La raó? Mandra... Sóc una mandrosa, què hi farem...

Tampoc és que hagi fet gran cosa aquest estiu, però la qüestió és que tampoc no he parat massa per casa...

El més destacat és, com cada estiu, que he participat al Bon Odori del meu barri i de la Vila.

També vaig poder anar un dia al Bon Odori de Gujô Hachiman, i em vaig posar el yukata 浴衣 per primera i última vegada aquest any!

A partir d’ara, amb la tornada a l’escola, i fins al desembre en què torni uns dies per terres barcelonines, m’esperen un mesos atrafegats.

1. Tornar a començar la nova temporada del Connexió Japó, que torna avui!
2. L’intercanvi de dibuixos entre els nens de Jerez i la Vila
3. Estudiar per un curs de traducció i interpretació online, pel qual he d’anar a un curs presencial durant una setmana al desembre (japonès-anglès, toma ya!)
4. Preparar la Castanyada, que celebrarem per primer any a la Vila fent panellets i castanyes cuites amb llet (recepta tradicional gallega)
5. Preparar el seminari anual que el Programa JET organitza cada novembre
6. Intentar trobar uns dies per poder tornar a Okinawa un parell de dies!
7. I, el més important i el que em suposarà el repte més gran: preprar-me per la Marató Femenina de Nagoya del 10 de març de 2013!!

Però així, de moment, pel meu aniversari, aniré a carregar piles a Seül un cap de setmana!

Així que, prepareu-vos per seguir llegint, perquè el blog torna amb moltes més curiositats i frikades d’aquesta meva terra d’acollida.

Fotografia de les Nadeshiko Japan, la selecció femenina japonesa. Trobeu la intrusa? :P

Quart aniversari a la Vila del Pingüí

Avui fa quatre anys que vaig arribar al Japó per a començar la meva aventura a la Vila del Pingüí.

Sembla mentida que el que havia de ser un any, com a molt dos, s’hagi convertit en la decisió d’estar-me aquí el màxim de cinc anys que permet el programa... I tot i així, aquí estem!

 

En fer la reflexió d’aquest tercer any que tot just ha acabat, anava a escriure que ha estat un any estrany, amb alts i baixos, que hi ha hagut instants en què m’he sentit tan meravellada pel país que em volia quedar per sempre i moments en què he odiat la societat (un cop al mes, més o menys)... I aleshores me n’he adonat de què em vaig sentir exactament igual durant el segon any... i que probablement em sentiré igual durant els dos anys que em queden (el primer any va ser completament de lluna de mel :P)

 

Perquè el Japó és el que té, tens aquesta mena de relació amor-odi, un “ni contigo ni sin ti” que es desenvolupa amb els llocs que acabes sentint com a teus. De fet, em passa el mateix amb Vilanova, que quan estic lluny em miro les fotos amb nostàlgia i, quan hi torno, vull marxar al més aviat possible...

 

Pel que fa al balanç professional d’aquest tercer any, puc dir sense cap mena de reserves que ha estat l’any en què més m’han deixat i m’han animat per a progressar i ser més autònoma.

 

Estic especialment contenta d’haver assolit el següent:

1. Haver fet un pas endavant en el tema de l’intercanvi de dibuixos entre la Vila i Jerez. M’han confiat el fet de posar-me en contacte directament amb l’ajuntament i després fer l’informe en japonès i no pas a la inversa, en què em donaven les cartes i tots els documents relacionats en japonès i jo només ho havia de traduir al castellà. A més a més, em van demanar que col•laborés a l’hora de muntar l’exposició i en els actes relacionats al museu!

2. Participar en un acte organitzat per una altra entitat i aconseguir una actuació de flamenc (tot i que fos en una Festival d’Uganda :P)

3. Participar en una obra de titelles sobre la Llegenda de Sant Jordi en col•laboració amb una companyia de titelles. I, gràcies a decidir fer titelles, conèixer en Tobuushi (de moment, encara només virtualment) i poder fer servir les seves idees sobre el guió en japonès i, el més maco, incloure els seus titelles a l’obra.

Evidentment, entre les cometes més grans que hi volgueu posar perquè, evidentment, això no vol dir que hagi fet les coses jo sola, sempre he tingut una xarxa de persones que han estat pendents de què la liés parda... I és que on estic treballant jo, les coses es fan així!

 

El principal repte a què hauré de fer front aquest any és el de mantenir la meva acabada d’assolir autonomia. Així que, com diuen els japonesos, ganbarimasu! 頑張ります！ M’esforçaré!

 

Aquest any, més i millor!

Kit Kat Series #43: Gran Petit de Flam de Vainilla

Els gustos dels Kit Kat van i venen... normalment en formes diferents.

Ja fa uns mesos us vaig parlar sobre el Kit Kat Flam de Natilles. Doncs bé, el que us comento avui, el Gran Petit de Flam de Vainilla vindria a ser la versió mini de l’anterior.

Venia en forma de boletes que et podies menjar d’una queixalada.

En aquesta ocasió es tractava també de xocolata amb llet i, només obrir la bosseta, ja feia olor a natilles, sensació corroborada després de menjar-ne una. Gust de natilla de vainilla.

Aquesta és l’explicació que hi havia a la bosseta:

Gaudiu ara de la combinació de neula cruixent i de xocolata amb gust de flam de vainilla.

I, cosa sorprenent, estava bo!

Valors energètics del Kit Kat Gran Petit de Flam de Vainilla (per bosseta de 41g):


Calories: 223Kcal
Proteïnes: 2.7 g
Greixos: 12.8 g
Hidrats de Carboni: 24.2 g
Sodi: 13-39 mg

Bon Odori 2012 (Primera Part)

El cap de setmana passat ha estat el Bon Odori del meu barri.

Tot i que és la segona vegada que hi participo, a diferència de l’any passat aquest any el dissabte vam ser només dues persones per tocar: una nena de sisè i jo.

El Bon Odori van ser dues hores i mitja, però els nens marxen a casa a les 9, així que vaig estar una hora tocant jo sola... Va estar bé, però és més divertit si hi ha algú més amb qui poder parlar i anar-te turnant...

Diumenge va venir un altre company, així que es va fer una mica menys feixuc. Fins i tot vaig poder ballar una de les cançons! Tanko-bushi炭坑節!

Amb unes nenes d'un dels meus coles!