Moltes felicitats!

L'entrada d'avui està dedicada a la persona que ha fet possible que jo estigui avui aquí, asseguda davant del portàtil escrivint això.

A la meva mare.

Perquè avui és el seu aniversari i no se m'acudia cap regal per fer-li, li dedico l'entrada d'avui (digueu-me cutre, si voleu :P). 

Avui li parlo directament a ella.

Sempre m'has dit que sóc molt esquerpa. Però que no estigui tot el dia abraçant-te o fent-te petons no vol dir que t'estimi menys.

Ets una de les persones més fortes que conec. Sobretot en els mals moments, sempre has tirat endavant.

Quan tenia 6 anys i et vaig preguntar: "Mama, els reis són els pares?", tu em vas contestar "Vols que et digui una mentida o la veritat?". Em vas donar l'opció de triar entre el que és fàcil i el que és difícil. Vaig triar la veritat. I tot i que em vaig passar tot el diumenge plorant, potser per això des de sempre he preferit una veritat, tot i que no pugui agradar, a què em menteixin.

Sempre has cregut en mi i mai m'has dit no quan he volgut fer una cosa. Com quan vaig venir al Japó la primera vegada o quan vaig decidir marxar la segona. Sé que a vegades em trobes a faltar i t'agradaria que estigués allà. Però enlloc de dir-me que torni, em dius que si estic fent el que realment vull, que tu no pots fer res més que donar-me suport. 

Ets una de les poques mares que diu que no em preocupi pels diners, que quan els tingui els gaudeixi, que per molt que no els gasti, quan arribi el moment de no tenir-ne, no en tindré, que viatgi i faci el que em vingui de gust, perquè, al cap i a la fi, és el que ens emportem.

Recordo que quan era petita em mirava el collaret que portes des que vaig néixer (i que jo heretaré :P) i et preguntava què volia dir la inscripció que duia. "Dar mucho, pedir poco". Tu sempre em deies que parlava de la relació entre les mares i els fills. Moltes vegades ens hem trobat amb mares d'altra gent que no són així, i sempre dius que no pots entendre que hi hagi mares que no segueixin aquesta màxima. 

Me n'alegro de què tu sí que la segueixis.

Últimament hem parlat moltes vegades de què, com més grans ens fem, més ens assemblem a les nostres mares. I tot i que sempre diem que no ho volem, i ja que sembla inevitable, almenys m'agradaria quedar-me amb tot el que tens de forta, valenta i comprensiva (i a ser capaç de fer una truita de patates tan bona com la teva ^_^)

T'estimo, Mama!

Visita deSastre

Ja sé que tinc el bloc una mica abandonat, però aquesta vegada tinc una excusa vàlida: el dia 29 d’abril van arribar a terres japoneses el meu cosí Notch on the floor i el seu amic Xavi.

Aprofitant que era la Golden Week, i que feia gairebé mig any que no trepitjava Tokyo, vaig agafar un shinkansen i em vaig plantar a Yokohama, on viu el meu amic Jpanese.

Era la primera vegada que visitava Tokyo després del terratrèmol del passat 11 de Març i tot i que tant a les botigues com als restaurants tot seguia amb certa normalitat, hi ha detalls que, si ja has viscut a la ciutat, fan que t’adonis de què alguna cosa ha passat.

Per exemple, la primera nit, quan vam anar al creuament de Hachikô a Shibuya. Em vaig quedar de pedra en veure lo fosc que estava. Ara les pantalles de l’edifici de l’Starbucks i de l’edifici del costat ja estan enceses, però entre que ja havien tret el cartell lluminós de la Samsung fa temps, i que la meitat de cartells estaven apagats, em va deixar una sensació estranya.

Sí que és veritat que de totes maneres està molt més il·luminat que qualsevol carrer de Barcelona, es notava la diferència.

En els 6 dies que vam estar a Tokyo, vam fer la ruta turística que vaig inaugurar amb la Miss America. És a dir: 

• Ueno-Asakusa-Akihabara

•  Jardins del Palau Imperial-Universitat de Sophia-Torre de Tokyo-Shinjuku, 

• Harajuku-Temple Meiji-Shibuya.

Com que aquests dos són uns tuneros de Volkswagen Clàssics, un dia el vam dedicar a anar a Yokohama, on van conéixer un grup de japonesos “amics” d’aquests cotxes. Van ser molt macos, però la veritat és que jo no vaig poder evitar pensar que el que semblava portar la veu cantant era el cap mafiós, i que els altres eren els seus esbirros, amb el grassonet i el prim inclosos :P

A Tokyo vam fer tot el que s’ha de fer al Japó per poder dir que has vingut al Japó

1.        cantar en un karaoke: cançons tan memorables com ara Teeny Weeny String Bikini, Black is black i no podien faltar Brass in Pocket i More than this de "Lost in Translation", i tot i que jo no tinc res d'Scarlett Johanson, ell sí tenia algo de Bill Murray :P

2.        fer-te purikura

3.        fer un cafè a l’Starbucks de Hachiko

També vam anar a Kamakura i, tot i que el temps no ens va acompanyar massa... 

Després de tanta patejada vam arribar a la Vila rebentats, però encara els quedava una setmaneta! 

A Nagoya vam anar a menjar a la pizzeria on tenen la millor pizza napolitana del món (segueix sent redonda, con cosas encima i calentica, però bé :P) 

Avui ja han tornat a terres nostrades, però retrobar-me amb el Primo a Tokyo i tenir-los per aquí durant dues setmanes, mola (^。^)

Ah! I al Japó ja no hi passaran gana, perquè ara tenen un domini dels bastonets que ja els agradaria a més d’un （＾＿－）

El club de la Nemui

Us presento els membres del Club de Comprensió Internacional.

A partir d'avui i fins el proper mes de març, tindré 14 classes amb ells.

Així que avui els he ensenyat a presentar-se en castellà:

Hola! Soy Eli!

Una cosa graciosa, és que hi ha una nena que es diu China. De debó, cada vegada que em deia: "Soy China" jo pensava: "Pobreta meva, si alguna vegada va a Espanya i diu "Soy China, de Japón" se li riuran a la cara..."

Hem fet això i ens hem anat passant un peluix per tal de dir els nostres noms i conèixer-nos una mica. Que ja que els tindré durant tot l'any i només són 12, vull aprendre'm els noms! Que sinó és molt trist...

Després de presentar-nos, m'han escrit preguntes de què volen saber sobre Espanya...

Les preguntes, en propers posts (-_^)b

La primera mona

L'entrada d'avui no té res a veure amb el Japó, però era obligatori escriure-la.

Perquè tot i estar lluny i només haver-lo vist quan tenia poc més d'una setmana, resulta que tinc un fillol.

I com a padrina, no podia faltar a l'obligació de seguir la nostrada tradició de regalar la mona. 

Evidentment, jo en persona no li podia dur (ja m'hagués agradat), així que enviant la meva mare com a missatgera, en Hendrik va rebre la seva primera mona: un ou gegant de xocolata!

No sabeu com va gaudir amb la xocolata!! Estava per menjar-se'l!! 

Jo també hi vaig ser "virtualment": mentre tots prenien cafè i menjaven xocolata, jo estava asseguda al meu sofà a 10.000km de distància bevent una taronjada :P 

El cafè virtual va deixar una fotografia una mica inquietant...

No sé per què, però em fa pensar en els caps de famosos de Futurama xD

Ja és Sant Jordi a la Vila del Pingüí!

Aquest 2011 és el segon any en què celebro el Sant Jordi a deu mil quilòmetres de casa, a la Vila del Pingüí.

L’any passat vaig portar la festa a una de les escoles on anava a explicar coses vàries d’Espanya.

Aquest any, enlloc de limitar-ho només a una escola, la idea era donar-lo a conéixer a més gent. Per això, vam anar a repartir informació a tres escoles del poble i ho vam publicar a la revista d’informació del poble.

Però quina va ser la meva desil·lusió quan la setmana passada, a falta de 7 dies per a l’acte, només havien trucat per apuntar-s’hi 3 persones!! Tothom va començar a pensar maneres de com fer perquè vingués més gent, i la meva supervisora va trucar al director de l’escola dels nens que s’havien apuntat perquè mirés a veure si podia fer que vinguessin més nens.

I bé, al final, entre nens i mares que s’han quedat, han estat 21 persones!!

El plantejament de la “Diada de Sant Jordi viscuda en una hora” era bastant simple:

-          Primer, explicar què és això de Sant Jordi i la llegenda fent servir un power point

-          Segon, fer roses de paper

M'encanta la cara de la nena de l'esquerra! Sembla que estigui pensant: però quina merda he fet?!

-          Tercer, poder escollir un dels llibres de segona mà que les diferents sales de lectura del poble havien preparat per a l’ocasió.

Així que res, amb el meu japonès patatero (el meu sots-cap ja l’ha batejat com a “dialecte Nemui” xD), i amb l’ajuda dels meus companys de feina, la Diada s’ha desenvolupat sense incidents

v(^o^)v

A Nagoya també porten celebrant Sant Jordi des del 1985 amb la col·laboració de l’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya. El president de l’Associació és un conegut del meu ex-cap i jo també l’he vist un parell de vegades, així que avui ha vingut a veure la meva explicació... i m’ha regalat una rosa!!

Us podeu imaginar la il·lusió que m’ha fet!! Rebre una rosa per Sant Jordi per primera vegada en 4 anys estant a l’altra punta del món no té preu!

Ara només em falten els llibres... que arribaran en menys d’una setmana!

Feliç Diada de Sant Jordi a tothom!

Enginyera de ponts

Crec que m’he equivocat de professió.

Ja he comentat altres vegades que en allunyar-te de casa i anar a viure a un altre país, te n’adones que hi ha coses que creus que són normals i de sentit comú que no ho són gens al país que t’acull.

Tot i que ja he arribat a aquell punt en què sembla que ja no hi hagi res que em pugui sorprendre, de tant en tant encara me’n trobo alguna en tombar la cantonada.

Com per exemple avui.

La setmana que ve, del 29 d’abril al 5 de maig, és la Golden Week. Ja en vaig parlar extensament l’any passat, però per fer un resum, és una de les èpoques, juntament amb l’any nou, en què els japonesos poden gaudir de més de tres dies seguits de vacances.

Jo, evidentment, ja em frego les mans pensant que tindré una setmana sencera per gaudir de Tokyo, en companyia del Notchonthefloor, que ve a fer-me una visita ＝^エ^＝

Evidentement, molts de vosaltres pensareu que els japonesos esperen amb il·lusió aquests dies de descans ben merescuts de què no poden gaudir normalment.

I no podrieu estar més equivocats.

Al centre cívic on treballo, els meus companys decideixen a final de cada mes els dies de festa i vacances que faran de cara al mes vinent per tal de no treballar més dies dels que tenen estipulats.

Després de més de dues hores de parlar amb uns i uns altres, resulta que a la noia jove de l’oficina li ha tocat en desgràcia tenir 5 dies seguits de vacances.

Desolació.

“I ara què faré?”, diu ella posant una cara de preocupació kawaii.

“Són massa dies”, diu posant boqueta pinyonera.

Els companys li ofereixen algunes propostes.

“I si vas a Disneyland?”, diu la senyora gran que s’asseu al seu costat.

“Si home, jo sola?!”, diu escandalitzada (quin gran sacrilegi, el viatjar sola!).

Finalment, sembla que una de les propostes que li ha fet més el pes ha estat la d’una altra companya que li ha dit que sempre pot venir al centre cívic de voluntària.

Sí sí, tal com escolteu. Davant del dilema de marxar de viatge per uns dies o anar a treballar de voluntària en dies lliures, li fa més el pes la segona opció.

Aquí és quan he vingut a pensar en els meus dies de vacances. Jo, oficialment, només tinc 15 dies de vacances. L’any passat només 13. Si treballo dies en què representa que hauria de fer festa (com dissabtes o festius), puc canviar el dia treballat per un dia de festa.

La manera de gestionar-los és la que tots vosaltres pensareu que és la lògica: intentar buscar dates en què hi hagi festius i caps de setmana per tal de poder les vacances més llargues possibles gastant el mínim de dies de vacances disponibles.

D’aquesta manera, les dues vacances llargues que jo he fet fins el moment les he gestionat així:

-          19 dies de vacances + caps de setmana i festius = 28 dies a Barcelona

-          8 dies de vacances + caps de setmana + vacances any nou = 17 dies a Austràlia

I aleshores ha estat quan m’ha vingut al cap que m’he equivocat de professió, que enlloc d’haver estudiat periodisme o japonès, hagués hagut de fer-me enginyera de ponts...

Ah, per cert! Tinc previst gestionar les meves properes vacances (uns 24 dies+festius que treballi) per tal de tornar a Barcelona un mes i mig per desembre...

Sacrilegi!!

La vuelta al cole

Malgrat que a Barcelona tothom estigui de vacances de Setmana Santa, dejunant per fer lloc a l'empatx de Barces-Madrids i fent lloc als prestatges de casa per encabir les noves adquisicions de Sant Jordi... 

... a la Vila els nens tot just acaben de començar el nou curs escolar.

I què vol dir això? Doncs que la Nemui també comença a fer classes.

Aquest any visitaré una nova escola, que em queda molt a prop de casa (ja era hora!).

Una escola, que és ni més ni menys la mateixa a què va anar el fill de l'Akira Toriyama. 

Que no sabeu qui és?

Sí home sí, aquell robot amb ulleres de sol i gorra que portava mascareta i que dibuixava caques que parlen i súpermans que lliscaven a sobre de monopatins...

Ah! Perdoneu! Crec que també dibuixava un nen que tenia cua de mico i es transformava en goril·la quan hi havia lluna plena...

Em sembla que tenia una retirada a aquest quadre que tenen penjat al rebedor de l'escola, com si et desitgés bon dia cada cop que hi entres.