Okinawa mon amour

Estic molt contenta perquè l’arxipèlag de Kerama, Kerama Shotô 慶良間諸島, a Okinawa 沖縄, ha estat declarat Parc Nacional. 

De fet, sempre que vaig a fer submarinisme a Okinawa vaig a l’illa de Tokashiki 渡嘉敷島, que forma part d’aquest arxipèlag, i la gent de l’illa sempre s’ha portat molt bé amb mi.

Tot i que ara ja fa un temps que no hi puc anar, l’última vegada vaig anar fins i tot a les dues escoles que hi ha a l’illa!

A més a més, Okinawa té una història molt rica i en alguns punts que pot recordar a Catalunya, perquè també hi ha okinawencs (serà que es diu així?) que volen independitzar-se del Japó.

Però millor serà començar a explicar la història des del començament.

Potser alguns de vosaltres heu escoltat a parlar d’Okinawa gràcies a la pel·lícula de Quentin Tarantino Kill Bill, en què el personatge interpretat per la Uma Thurman va fins a Okinawa en busca del fabricant de katanes Hattori Hanzo. Resulta que el veritable Hattori Hanzo 服部正成 és un dels ninjes més famosos de la història japonesa!

Okinawa és un arxipèlag que està situat a la part més al sud del Japó, en una zona coneguda com les Illes Ryûkyû. Està tan al sud, que l’última illa de l’arxipèlag està més a prop de Taiwan que no pas de Kyushuu... L’arxipèlag està format per unes 160 illes, de les quals només 44 estan habitades. L’illa principal es coneix com a l’illa d’Okinawa, on es troba Naha 那覇, la capital de la prefectura.

Okinawa va ser un regne independent, conegut com el Regne de Ryûkyû, fins el 1878, en què va ser annexada pel govern japonès com una prefectura més. Fins aquest moment, el regne de Ryûkyû pagava tributs tant a la Xina com al Japó.

Shuri-jô 首里城, l'antic palau imperial

Tot i que la llengua oficial és el japonès, s’hi parla un “dialecte” conegut com a Okinawa-ben, que és completament diferent a l’idioma estàndar. Per això, jo crec que més que un dialecte es podria considerar un idioma completament diferent, però com que tot són temes polítics, el govern central japonès anomena “dialectes” a totes les variants parlades al seu territori.

Durant la Segona Guerra Mundial, es va fer tristament famosa per la Batalla d’Okinawa, durant la qual va morir un quart de la seva població. Després de la guerra, les illes van estar sota ocupació americana durant 27 anys.

Aquesta realitat va fer que aparegués un cert racisme envers els japonesos d’Okinawa per part dels japonesos de les illes principals. Tinc una amiga els pares de la qual són d’Okinawa i que, quan de petits van mudar-se amb la seva família a Yokohama, a prop de Tokyo, els seus companys de classe es burlaven d’ells i els tractaven de gaijins 外人, o estrangers. Evidentment, aquesta és una part de la història que no apareix als llibres d’història.

Tot i que la sobirania va ser retornada al Japó, encara hi ha instal·lades una sèrie de bases militars amb més de 27.000 efectius. Actualment, existeix un moviment en contra d’aquestes bases militars i, de fet va ser un dels motius que va provocar la dimissió del primer ministre Hatoyama, ja que una de les seves promeses electorals va ser la de desmantellar les bases, promesa que no va poder mantenir.

També existeix un moviment independentista, el Ryuûkyû dokuritsu undô 琉球独立運動. Aquest moviment va sorgir el 1945, quan una part dels okinawencs van considerar que, després de l’ocupació americana el més lògic seria que l’arxipèlag es convertís en un país independent, ja que anteriorment havia estat annexionada al Japó per la força militar. Malgrat tot, la majoria de la població va donar suport a la reunificació, perquè pensaven que d’aquesta manera les bases americanes marxarien per sempre. Però, oh sorpresa!, després de la reunificació les bases es van mantenir, fet que va revifar el foc per dos costats diferents.

És curiós que, l’última vegada que hi vaig anar, vaig agafar un taxi amb un conductor independentista. El primer que em va preguntar en pujar-m’hi va ser d’on era. Quan li vaig dir que era de Barcelona es va relaxar una mica perquè havia escoltat que allà també hi ha un moviment independentista. I va començar a explicar-me que si Okinawa era un regne independent, que si van ser forçats a ser japonesos i a perdre el seu idioma... Només van ser 20 minuts de trajecte, però em van entrar ganes de dir-li al senyor d’anar a fer una cervesa i que em continués parlant sobre el tema.

Però bé, deixant de banda temes polítics que a saber si algun dia se solucionen, volia acabar dient que, tot i que no és un punt de turisme principal per aquelles persones que visiten el Japó per primera vegada, és una de les zones més maques que jo he visitat. L’ambient a Okinawa és relaxat, la temperatura és agradable (gairebé no baixa dels 20 graus), el menjar és bo, la gent és amable, el paisatge i les platges són una preciositat... En fi, que més d’una vegada m’he plantejat el mudar-me allá abaix! 

I vosaltres, heu estat a Okinawa? A quina illa? Si encara no hi heu estat, teniu ganes d’anar-hi?

Les 4 cançons més cantades al karaoke

La companyia de karaoke Joysound ha fet pública la llista de les 10 cançons més cantades dels seus catàlegs. Les conec totes i puc dir que, del top 10, n'hi ha 2 que jo canto gairebé sempre que hi vaig.

Aquí us deixo els vídeos del top 4, perquè uns en feu una idea: 

En el número 4 trobem una de les cançons que jo sempre canto: 小さな恋の歌 Chiisana koi no uta, "Petita cançó d'amor", del grup Mongol 800. 

En el número 3, hi ha 千本桜 Senbonzakura, "Mil cirerers", interpretat per l'ídol de Vocaloid Hatsune Miku. Això del Vocaloid dóna per un post sencer, però només dir que es tracta de música produïda completament per ordinador. La Hatsune Miku, en realitat, és un sintetitzador de veu per aquest Vocaloid tot i que s'ha convertit en l'ídol virtual més famosa del món.

En el número 2, 残酷な天使のテーゼ Zankoku na tenshi no teeze, "La tesi de l'àngel cruel". És l'opening de l'anime de robots Neon Genesis Evangelion, una sèrie de 1995 i que crec que va ser una de les primeres en oferir el 33 en horari de nit. És una sèrie de culte, que ha donat lloc a remakes, a pel·lícules, a una infinitat de marxandatge, i que encara està present en el cosplay. Aquesta és la segona de les cançons que sempre canto :P

I, en el número 1, 女々しくて Memeshikute "Efeminat" de Golden Bomber, un grup de Visual Kei, és a dir, que es vesteixen una mica com gòtics. Gràcies a l'èxit de la cançó, l'any passat van sortir en una sèrie d'anuncis de la companyia de mòbil Softbank, fent d'estudiants d'institut.

I vosaltres, coneixíeu alguna de les cançons? N'heu cantat alguna al karaoke? Quina us ha agradat més?

Fujisan

Aquests dies ha estat nevant força, fet que m’ha fet pensar en el Mont Fuji, potser perquè la imatge arquetípica d’aquest volcà és la de la seva silueta amb la punta nevada. Una imatge que, si tens la sort de veure, és impressionant.

Foto feta el desembre de 2007

La forma correcta de referir-se en japonès a aquest volcà és Fujisan. Encara avui en dia hi ha molta gent que l’anomena Fuji-yama, però és un error en la lectura dels ideogrames xinesos kanji 漢字 que componen el seu nom. El kanji yama 山 es llegeix així quan està sol, per referir-se a una muntanya en general. Però quan va darrere del nom propi de la muntanya, en aquest cas Fuji 富士, es llegeix com a san. Que no cal confondre amb el –san －さん, sufix que significa senyor o senyora.

El mont Fuji, en realitat, és un volcà, i el cert és que encara està actiu. Tot i que fa més de 300 anys que no entra en erupció, fins als anys 60 anava sortint fum intermitentment, fet que, com us podeu imaginar, crea molta alarma. També es diu que, si ocorregués un terratrèmol fort en alguna zona propera al volcà, entraria en erupció gairebé automàticament.

El Fujisan va entrar a la llista del Patrimoni Natural de la Humanitat l’any 2013. Es troba entre les prectures de Shiga i Yamanashi i té una alçada de 3.776 metres. Si tens sort de què el dia és clar i sense núvols, es pot veure la seva silueta en el trajecte en Shinkansen que va des de Tokyo fins a Nagoya. Jo he tingut sort, i l’he pogut veure les dues últimes vegades que he anat fins allà.

29-4-2013, des del Shinkansen

19-11-2013, des del Shinkansen

Un dels motius donats com a justificació de la seva elecció com a Patrimoni Natural de la Humanitat és el de la seva importància tant en la religió com en la cultura. El Fujisan és considerat sagrat al Japó des del segle VII i, fins a finals del segle XIX, estava prohibit que les dones l’escalessin.

Pel que fa a la pintura, des del segle XIV que hi ha representacions de la silueta majestuosa del Fuji, però potser les pintures més famoses són les 36 Vistes delMont Fuji que es va realitzar el mestre de l’estil Ukiyo-e Hokusai. Crec que fins i tot persones que no tenen interès en el Japó han vist aquesta imatge alguna vegada a la seva vida.

El Fuji no només ha servit d’inspiració en la pintura, sinó també en la poesia, en la música, en la literatura...

Una de les obres més significatives que fa referència al mont Fuji com el mont que està més a prop del Cel és el del Taketori Monogatari 竹取物語, escrit al segle X i traduït al castellà com a El cuento del cortador de bambú. En aquesta obra, entre altres coses, s’explica la creació del volcà.

En aquesta història, un matrimoni vell que no pot tenir fills troba una nena petita dins d’un tronc de bambú i decideixen criar-la com si fos la seva filla. La nena, a qui anomenen Kaguya, és molt maca i té molts pretendents, però ella no es vol casar i posa tasques molt perilloses i difícils als pretendents, entre els quals hi consta fins i i tot l’emperador.

Però un dia, la Kaguya confessa als seus pares que és la princesa del regne de la lluna Kaguya-hime かぐや姫 i decideix deixar la terra, moment que capta aquesta pintura de Tosa Horomichi.

Malgrat tot, l’emperador no pot oblidar-la i va fins a la muntanya que segons ell estava més a prop del cel, que resulta que era el Mont Fuji, per tal de cremar la carta de comiat que li havia escrit la princesa Kaguya. 

L’emperador, després de fer cas a un monjo, fa enfadar la princesa que, com a càstig, demana a les persones de la lluna que facin sortir foc, lava i gasos verinosos del mont, convertint-lo en volcà. Des d’aleshores, es considera que les erupcions del Fujisan són causades per la fúria acumulada de la Kaguya-hime.

De fet, la princesa Kaguya és la protagonista d’una de les últimes pel·lícules de l’estudi Ghibli, "La historia de la Princesa Kaguya" Kaguya-hime no monogatari かぐや姫の物語. 

Recordo que la primera vegada que vaig veure la silueta del Fujisan va ser des de la finestra al final del passadís de la universitat on estava estudiant a Tokyo, i va ser un moment màgic. 

La segona, va ser des de gairebé 70 metres d'alçada, al capdamunt de la muntanya russa Fujiyama, al parc d'atraccions Fuji-Q Highland.

Desembre de 2007, des del Fuji-q Highland

I va ser en aquell moment, en veure'l amb el cim envoltat de núvols, que vaig adonar-me de què m'agradava Japó.

I vosaltres, heu tingut la sort de veure el Fuji? Sabeu quin va ser el moment en què us vau adonar que us agradava Japó?

Per Sant Valentí, xocolata o flors?

Sant Valentí, al Japó, és sinònim de regalar xocolata.

Però, a diferència dels països occidentals, a les noies japoneses no els importa especialment tenir o no xicot durant aquest dia sinó que són els nois els que es posen nerviosos.

Per què?

Doncs perquè són les noies, i només les noies, qui regalen xocolata als nois.

La tradició va estendre's pel país durant els anys 70, quan les empreses van empescar-se la història de què el dia de Sant Valentí era la ocasió perfecta perquè les noies declaressin el seu amor als nois regalant-los xocolata.

Per això hi ha molts nois que es posen nerviosos, perquè si alguna vegada heu tingut l'experiència de ser l'única noia en no rebre rosa el dia de Sant Jordi, sabeu que no mola veure com els amics reben dolços i tu no...

Actualment, a banda del honmei-choco 本命チョコ, la xocolata que es regala al nois que t'agrada, hi ha principalment tres tipus de xocolata:

• la giri-choco 義理チョコ, “xocolata per obligació”, que és la que es compra per repartir entre els homes de la teva oficina.
  

• la tomo-choco 友チョコ, “xocolata d'amigues”, que es regalen entre les noies
  
• la jiko-choco 自己チョコ “xocolata per a un”, que és la xocolata que et compres a tu mateix per menjar-te sol. Una mica trist, però qui millor que tu sap quina és la teva xocolata preferida?

Entre tanta xocolata, ja sigui per amor o per obligació, a alguna ment pensant japonesa se li va ocórrer: i per a les noies, què? Així que l'any 1980 es va establir que el 14 de març seria el Dia Blanc White Day ホワイトデー, dia en què els nois han de tornar el regal a les noies.

Però, en el cas dels nois, no cal que sigui xocolata, poden ser altres coses, però sempre han de ser d'un valor superior al regal que van rebre, almenys un 30% segons algunes revistes femenines.

Malgrat tot, sembla que els comerciants no estan mai satisfets i sempre busquen la manera de continuar escurant la butxaca dels consumidors.

I és que ara qui vol la seva part del pastís són les floristeries. Des de 2011, les associacions de floristes han començat la campanya Flower Valentine フラワーバレンタイン en què, oh, sorpresa!, volen que els nois també aprofitin el dia de Sant Valentí per demostrar a les seves xicotes com les estimen regalant-los flors.

Tot i que les flors per Sant Valentí encara no s'han fet molt populars, personalment crec que és donar una mica de temps perquè la idea vagi sedimentant. Fins i tot tenen un Mr. Flower Valentine, el jugador de futbol Kazuyoshi Miura.

Pot ser que el White Day tingui els seus dies compats?

Les noies núvol

Noies petitones i ben primes, moltes vegades en la línia del que a casa es consideraria saludable. Aquesta és la imatge que la majoria de la gent té de les dones japoneses.

És cert que un alt percententatge s’ajusta a aquesta descripció. Però només cal sortir al carrer per veure que també hi ha noies que són normals, noies que tenen pit i cuixa, i noies que, com a tot arreu, tenen problemes de sobrepés.

Voler estar prima com a sinònim de sana i bonica és un mal extès a totes les societats desenvolupades. Malgrat tot, hi ha vegades que al Japó arriba fins a límits malaltissos, i ni ells mateixos se n’adonen. Ja fa un temps que vaig escriure al bloc com la model Tsubasa Masuwaka es congratulava de pesar el mateix que quan anava a sisè: 37 kilos. I ara ja ronda la trentena...

Aquestes cames les vaig veure la setmana passada i em vaig espantar...

D’acord, em direu. I on és la notícia en tot això?

Doncs que ara s’han posat de moda les “Noies núvol”. És a dir, que les noies grassonetes estan començant a ser tractades com a sexis i no només com a personatges de grups humorístics.

Per començar, l’any passat es va posar a la venta la farfa ラ・ファーファー, una revista de moda destinada a les pochari onna ぽちゃり女, les noies grassonetes que ara anomenen “noies núvol”. Al Japó, cada revista té una model que és la seva musa i representa la seva imatge, i en aquest cas van triar l’actriu i humorista Naomi Watanabe 渡辺直美. La Naomi medeix 1.58 i, segons el seu perfil, pesa 76 kilos, tot i que diuen que va arribar als 95 al 2012.

Atreveix-te a ser una grassoneta sexy!

Ara, és notícia l’aparició del nou grup d’idols Chubbiness, que es podria traduir com “Les rodanxones”. Què és el que les fa especials? Ho heu endevinat! Que són grassonetes!

La companyia de talents Avex, juntament amb la revista CanCam, va organitzar l’Audició Nacional de Grassonetes Zenkoku puniko audition 全国ぷに子オーディション per crear un nou grup. 

Es van presentar 3.500 noies, de les quals es van escollir les 10 integrants del grup Chubbiness.

Quan em vaig assabentar de la notícia, vaig anar directament a la pàgina web per veure els seus perfils. I, oh sorpresa! Tot i que posa l’edat i l’alçada, no hi posa el pes. Fet que em sembla sospitós, quan el que estan intentant vendre és que ser grassoneta és kawaii (cosa que la majoria de gent ja sabia que no anava renyida una amb l’altra...).

I per què em sembla sospitós? Doncs perquè, des del meu punt de vista, no crec que les noies que han triat estiguin grasses. No són els sacs d’óssos que veiem en altres grups d’ídols, és cert. Però jo crec que són noies normals i no pas grasses...

O sinó, digueu-me vosaltres, esteu d'acord amb el titular d'aquest reportatge? "Súper kawaii: un cos grassonet". Trobeu que estigui grassa?

Es podria entrar en un gran debat, aquí. Hi ha gent que està contenta perquè per fi la indústria de l’entreteniment japonesa s’ha adonat de què la imatge de bellesa que estava venent a les nenes no era real i està intentant millorar la situació.

Malgrat tot, jo no puc deixar de preguntar-me si és realment això, o simplement que han vist el “filón” de fer un grup en què la característica principal és que són “grassonetes”, sense que els importi res més...

De moment, encara no podem jutjar. Haurem d’esperar al debut de les Chubbiness el proper mes de març per veure si tenen algun talent. Això sí, hi ha una gran expectació al voltant d’aquestes noies que ompliran de núvols l’star system japonès.

Vosaltres què n’opineu? Creieu que realment s'està canviant el panorama, o simplement volen més calers?

El món Neo-kawaii de la Kyarii Pamyû Pamyû

Finalment, m’he rendit al poder de la Kyary Pamyû Pamyû. 

La culpable és aquesta cançó:

Vaig veure un programa especial la nit de Cap d’Any on va fer un mini concert, i em vaig adonar de la força de la seva imatge i de què les seves cançons s’enganxen com xiclet. Vaig estar tres dies amb la cançó “Mottai Night Land” もったないとらんど.

El títol és un joc de paraules, que aprofita que la pronúncia de “Mottai” seguida de “night” (nit) sona com la paraula “mottainai”, que vol dir “quin desperdici” o “quina llàstima”.

Dic que “finalment” m’he rendit perquè ja s’escolten les seves cançons des de 2011. Malgrat tot, fins ara només l’havia vist com un “esperpento” a l’estil Lady Gaga, amb un to de veu que fa espantar els gossos i coreografies a l’estil AKB48.

Però... me n’he adonat de què és més que això.

La Caroline Charonplop Pamyû Pamyû きゃろらいんちゃろんぷろっぷきゃりーぱみゅぱみゅ va començar com a blogger de moda de Harajuku, barri on va ser descoberta i convertida en portada de la revista Kera, i no va trigar gaire en fer el seu debut com a cantant el juliol de 2011, amb 18 anys, amb la cançó PONPONPON.

A més a més, des de 2012 porta la corona d’Ambaixadora del Kawaii de Harajuku.

Tot i que el kawaiisme de la Kyary és ben diferent del kawaiisme que representa la Hello Kitty. El kawaii que ella representa és grotesc. Molts dels seus vídeos semblen malsons lisèrgics. Pot anar tota vestida de rosa embolcallada d’ossos de peluix, però amb sang que li surt del nas.

Segons la pròpia Kyary, "hi ha una diferència entre bonic, mono i kawaii. Per a mi, kawaii és una manera de veure el món. Tot pot ser kawaii”. Segueix dient que, per ella, kawaii és qualsevol cosa que se surt de la normalitat i que desperta una resposta involuntària de plaer. “Tant si és dolç i tendre, o estrany i grotesc, si t’arrenca un “ooh”, o un “aaah”, és kawaii”. “No m’importa si hi estàs d’acord o no, la meva definició de kawaii és que depèn de cadascú. El meu kawaii no és el teu kawaii. I el concepte de kawaii evoluciona amb el temps, igual que nosaltres.”

Els seus vídeos i aparicions televisives desperten moltes sensacions, però no deixen ningú indiferent.

La paraula clau del personatge, segons ella mateixa seria “traumàtic”. “Vull traumatitzar les persones perquè trenquin amb la seva forma de pensar. Vull despertar reaccions diferents. Molts pensen que estic boja. Però aviat s’adonaran de què sóc addictiva. I, aleshores, no en tindran prou del que faig.”

Jo, de moment, no he arribat al punt de tornarme una addicta de la Kyary, però m’agrada la seva manera d’entendre el concepte de kawaii. A més, cada vegada que la veig a la tele o escolto una de les seves cançons no me la puc treure del cap!

Què us sembla? Creieu que podríeu tornar-vos addictes a la dolçor de la Kyary?

Kanji de l’any 2013

El dia 12 de desembre és el Dia del Kanji, Kanji no hi 漢字の日. Com a commemoració, cada any els japonesos escullen quin és el kanji que descriu millor l’any que està a punt d’acabar.

I el kanji que millor descriu el 2013 és wa 輪.

輪 es pot llegir wa o rin i té els següents significats: Anell. Cercle. Circumferència. Roda. Alternar.

Enguany, el kanji ha estat escollit per 170.290 persones, que han enviat les seves propostes a través de postals, per internet, en urnes destinades per aquesta finalitat situades en organitzacions i... 3 faxos.

En aquestes postals, els votants havien d’escriure per què creien que aquest kanji era l’adequat i aquestes són les principals raons.

Tots els japonesos s’han unit en cercle, sumant forces per aconseguir un any ple d’alegries. Gràcies al treball en equip han aconseguit:

ser de nou la seu dels Jocs Olímpics de 2020 (la paraula per designar Jocs Olímpics gorin 五輪, està formada per go 五, que vol dir “cinc" i el kanji d’enguany, rin 輪, anella) 

que el Mont Fuji hagi estat escollit Patrimoni Cultural de la Humanitat 

que la selecció japonesa hagi aconseguit una plaça al Mundial de Brasil.

Un altre motiu donat per la majoria dels participants és que ha estat un any en què s’ha demostrat la unió a nivell interpersonal. Durant 2013 hi ha hagut moltes inundacions i fins i tot tornados, i s’ha demostrat molta solidaritat entre els mateixos japonesos. També han considerat l’enviament de Tropes d’Autodefensa i ONGs per ajudar als damnificats del tifó de les Filipines.

Per últim, n’hi ha hagut que han projectat un desig de futur: la necessitat de crear un cercle i estar units per tal d’aconseguir amb èxit la reconstrucció de la zona de Tohoku afectada pel terratrèmol de 2011 i l’esperança en l’Abenomics, les noves mesures econòmiques del primer ministre Abe, i en la necessitat de fer pinya entre tots els japonesos per sortir de la crisi.

Considero que aquest kanji reflecteix una característica de la societat japonesa, que és la del fort sentiment a la pertanyença a un grup, al sentiment de què tots han col·laborat en tot allò de bo que ha succeït durant l’any i de la necessitat de fer pinya per tal de superar les adversitats.

Ja sé que a casa nostra no tenim kanji però, per a vosaltres, quina seria la paraula que descriuria el 2013?