Ja és Sant Jordi a la Vila del Pingüí!

Aquest 2011 és el segon any en què celebro el Sant Jordi a deu mil quilòmetres de casa, a la Vila del Pingüí.

L’any passat vaig portar la festa a una de les escoles on anava a explicar coses vàries d’Espanya.

Aquest any, enlloc de limitar-ho només a una escola, la idea era donar-lo a conéixer a més gent. Per això, vam anar a repartir informació a tres escoles del poble i ho vam publicar a la revista d’informació del poble.

Però quina va ser la meva desil·lusió quan la setmana passada, a falta de 7 dies per a l’acte, només havien trucat per apuntar-s’hi 3 persones!! Tothom va començar a pensar maneres de com fer perquè vingués més gent, i la meva supervisora va trucar al director de l’escola dels nens que s’havien apuntat perquè mirés a veure si podia fer que vinguessin més nens.

I bé, al final, entre nens i mares que s’han quedat, han estat 21 persones!!

El plantejament de la “Diada de Sant Jordi viscuda en una hora” era bastant simple:

-          Primer, explicar què és això de Sant Jordi i la llegenda fent servir un power point

-          Segon, fer roses de paper

M'encanta la cara de la nena de l'esquerra! Sembla que estigui pensant: però quina merda he fet?!

-          Tercer, poder escollir un dels llibres de segona mà que les diferents sales de lectura del poble havien preparat per a l’ocasió.

Així que res, amb el meu japonès patatero (el meu sots-cap ja l’ha batejat com a “dialecte Nemui” xD), i amb l’ajuda dels meus companys de feina, la Diada s’ha desenvolupat sense incidents

v(^o^)v

A Nagoya també porten celebrant Sant Jordi des del 1985 amb la col·laboració de l’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya. El president de l’Associació és un conegut del meu ex-cap i jo també l’he vist un parell de vegades, així que avui ha vingut a veure la meva explicació... i m’ha regalat una rosa!!

Us podeu imaginar la il·lusió que m’ha fet!! Rebre una rosa per Sant Jordi per primera vegada en 4 anys estant a l’altra punta del món no té preu!

Ara només em falten els llibres... que arribaran en menys d’una setmana!

Feliç Diada de Sant Jordi a tothom!

Enginyera de ponts

Crec que m’he equivocat de professió.

Ja he comentat altres vegades que en allunyar-te de casa i anar a viure a un altre país, te n’adones que hi ha coses que creus que són normals i de sentit comú que no ho són gens al país que t’acull.

Tot i que ja he arribat a aquell punt en què sembla que ja no hi hagi res que em pugui sorprendre, de tant en tant encara me’n trobo alguna en tombar la cantonada.

Com per exemple avui.

La setmana que ve, del 29 d’abril al 5 de maig, és la Golden Week. Ja en vaig parlar extensament l’any passat, però per fer un resum, és una de les èpoques, juntament amb l’any nou, en què els japonesos poden gaudir de més de tres dies seguits de vacances.

Jo, evidentment, ja em frego les mans pensant que tindré una setmana sencera per gaudir de Tokyo, en companyia del Notchonthefloor, que ve a fer-me una visita ＝^エ^＝

Evidentement, molts de vosaltres pensareu que els japonesos esperen amb il·lusió aquests dies de descans ben merescuts de què no poden gaudir normalment.

I no podrieu estar més equivocats.

Al centre cívic on treballo, els meus companys decideixen a final de cada mes els dies de festa i vacances que faran de cara al mes vinent per tal de no treballar més dies dels que tenen estipulats.

Després de més de dues hores de parlar amb uns i uns altres, resulta que a la noia jove de l’oficina li ha tocat en desgràcia tenir 5 dies seguits de vacances.

Desolació.

“I ara què faré?”, diu ella posant una cara de preocupació kawaii.

“Són massa dies”, diu posant boqueta pinyonera.

Els companys li ofereixen algunes propostes.

“I si vas a Disneyland?”, diu la senyora gran que s’asseu al seu costat.

“Si home, jo sola?!”, diu escandalitzada (quin gran sacrilegi, el viatjar sola!).

Finalment, sembla que una de les propostes que li ha fet més el pes ha estat la d’una altra companya que li ha dit que sempre pot venir al centre cívic de voluntària.

Sí sí, tal com escolteu. Davant del dilema de marxar de viatge per uns dies o anar a treballar de voluntària en dies lliures, li fa més el pes la segona opció.

Aquí és quan he vingut a pensar en els meus dies de vacances. Jo, oficialment, només tinc 15 dies de vacances. L’any passat només 13. Si treballo dies en què representa que hauria de fer festa (com dissabtes o festius), puc canviar el dia treballat per un dia de festa.

La manera de gestionar-los és la que tots vosaltres pensareu que és la lògica: intentar buscar dates en què hi hagi festius i caps de setmana per tal de poder les vacances més llargues possibles gastant el mínim de dies de vacances disponibles.

D’aquesta manera, les dues vacances llargues que jo he fet fins el moment les he gestionat així:

-          19 dies de vacances + caps de setmana i festius = 28 dies a Barcelona

-          8 dies de vacances + caps de setmana + vacances any nou = 17 dies a Austràlia

I aleshores ha estat quan m’ha vingut al cap que m’he equivocat de professió, que enlloc d’haver estudiat periodisme o japonès, hagués hagut de fer-me enginyera de ponts...

Ah, per cert! Tinc previst gestionar les meves properes vacances (uns 24 dies+festius que treballi) per tal de tornar a Barcelona un mes i mig per desembre...

Sacrilegi!!

La vuelta al cole

Malgrat que a Barcelona tothom estigui de vacances de Setmana Santa, dejunant per fer lloc a l'empatx de Barces-Madrids i fent lloc als prestatges de casa per encabir les noves adquisicions de Sant Jordi... 

... a la Vila els nens tot just acaben de començar el nou curs escolar.

I què vol dir això? Doncs que la Nemui també comença a fer classes.

Aquest any visitaré una nova escola, que em queda molt a prop de casa (ja era hora!).

Una escola, que és ni més ni menys la mateixa a què va anar el fill de l'Akira Toriyama. 

Que no sabeu qui és?

Sí home sí, aquell robot amb ulleres de sol i gorra que portava mascareta i que dibuixava caques que parlen i súpermans que lliscaven a sobre de monopatins...

Ah! Perdoneu! Crec que també dibuixava un nen que tenia cua de mico i es transformava en goril·la quan hi havia lluna plena...

Em sembla que tenia una retirada a aquest quadre que tenen penjat al rebedor de l'escola, com si et desitgés bon dia cada cop que hi entres.

Hanami aconseguit!

Béeee!!!

Finalment hem pogut celebrar un Hanami com Déu mana!

Després de pensar que l'hauríem de suspendre perquè el matí es va despertar plovent, al migdia el temps va canviar completament i va sortir un espaterrant! Així que ens vam dirigir a 鶴舞公園, Tsurumai Kôen una vegada més, i allà vam poder gaudir de les flors de cirerers prenent un solet estupendo!

Màscares d'una de les paradetes a la plaça... abans de venir al Japó, quan en alguna sèrie d'anime o en algun manga parlaven de festivals, sempre es veien aquestes màscares, així que sempre que en veig em fan gràcia!

Les yozakura 夜桜, o les flors de cirerer nocturnes, són molt i molt maques, però sense tenir un trípode és pràcticament impossible fer-ne una foto decent... 

I amb flaix no és el mateix...

Però bé, com se sol dir, a la tercera va la vençuda! Així que ja puc estar tranquil·la, perquè aquesta primavera també he pogut fer Hanami \(^o^)/

Una mala primavera per a les Sakura

Si us sóc sincera, abans de venir al Japó per primera vegada per allà l’any 2007, no tenia ni idea de quina mena de país era.

Només tenia clares dues coses.

La primera: que volia anar a veure la Torre de Tokyo (influència de l’anime Card Captor Sakura, què voleu :P)

La segona: que volia fer un 花見 hanami, és a dir, la festa dels cirerers.

Però clar, els cirerers no floreixen fins a l’abril i jo vaig arribar al setembre, així que vaig haver d’esperar més de mig any per veure les flors de cirerers.

Una espera que val la pena! El dels cirerers florits és un dels paisatges més macos que he vist fins ara. Durant els dies en què els cirerers estan florits (no hi ha més que una setmana entre que comencen a florir i cauen les fulles) els japonesos es tornen bojos fent fotos a cada arbre que troben pel camí. Que no són pocs. Al principi vaig pensar que, tenint els cirerers cada any, quin sentit té fer-hi fotos? Però només calen dos dies per entendre-ho, i per començar a fer-hi fotos tu també.

Però aquest any és diferent. Potser perquè aquest hivern ha estat molt fred, aquesta primavera a les 桜 sakura  els hi falta una empenta. Estan florint molt tard, i les poques que floreixen, tan bon punt treuen el cap cauen a terra a causa del vent que està bufant.

Em dóna la sensació de què les pobres saben que van tard, però que tot i així s’esforcen. Fa fred, però allà les tenim, fent tot el que poden per treure el cap i obrir els seus pètals. Quan per fi ho han aconseguit i poden sentir l’escalfor del sol a la cara, ve una ràfega de fred i les arrenca de l’arbre per fer-les caure per terra. I veure els pètals per terra, la veritat és que et trenca el cor.

El cap de setmana passat vaig tenir dos intents de花見 hanami fallits. 

El primer, dissabte a Inuyama 犬山. Al peu del castell hi havia un munt de paradetes amb menjar i jocs per als nens, i força gent, però els arbres estaven bastant pelats.

El segon, diumenge al parc Tsurumai 鶴舞公園 de Nagoya. Hi havia només un passadís d’arbres florits, potser uns 50 (dels més de 1000 que sembla que hi ha al parc). Evidentment, tothom estava concentrat a sota dels arbres, així que no hi havia massa lloc per poder seure. I a més, feia molt de vent i a la que feia una estona que estaves assegut ja estaves gelat!

Aquest cap de setmana tornaré a intentar-ho, que no s’ha de perdre l’esperança!

Perquè començar una primavera sense花見 hanami... és una cosa molt trista!

Connexió Japó 28: The Japanese Way

Tothom té la seva manera de ser.

El que moltes vegades no ens adonem és que moltes de les coses que fem són influència de la cultura.

I és quan surts del teu país que te n'adones que coses que per a tu eren normals i de calaix no coincideixen amb les coses que són normals i de calaix per a la gent del teu país d'acollida.

A algunes t'acostumes. A d'altres no.

En el Connexió Japó d'avui us presento alguns dels costums japonesos a què m'he acostumat i a què no em podré acostumar mai...

La Vila News 15: Extremadura

Una de les millors coses que la natura al Japó té per oferir és el floriment dels cirerers. El famós i conegut 花見 hanami, que literalment significa “contemplar les flors” i que aquells que hagueu vist en Shin Chan coneixereu com la “festa dels cirers” és un moment màgic.

Per a mi, aquest és el tercer any en què podré gaudir de les sakura, que és el nom japonès per a la flor del cirerer. I no em canso, de debó. De fet, el motiu pel que m’agrada la primavera al Japó és precisament per les sakura.

Però tot i que la festa d’admirar els cireres és molt nostrada japonesa, un fet que els sorprén molt és quan els dic que no és pas l’únic lloc al món a on se celebra la floració d’aquests arbres.

Evidentment, tots contesten amb un へええ！ Heeee!! quan els explico que a Extremadura, al Valle del Jerte, també es fa la festa del cirerers.

I aprofitant que els cireres acostumen a florir a finals de març (tot i que aquest any encara no han començat a florir!) començo la sèrie “Oh, Espanya!” parlant d’Extremadura.

Després de la introducció on dic que allà també se celebra la festa dels cirerers i de donar dades com l’extensió i la població, explico els tres llocs Patrimoni de la Humanitat (les restes romanes de Mérida, Cáceres i el Monestir Reial de Santa María de Guadalupe.

Acabo presentant un parell de productes típics, com són la Torta del Casar, un formatge per untar que torna boja la meva mare, i els pebrots de Vera.