25 d’abr. 2010

Connexió Japó 13 - Omiyage

n el Connexió Japó d'avui, número 13, me'n vaig quatre segles enrere per entendre el per què dels Omiyage お土産, o souvenirs japonesos.


Un món que va molt més enllà de les típiques samarretes amb frases "he estat a Sevilla i me n'he recordat de tu".


Voleu saber què us podeu trobar com a souvenir? Cliqueu el play!





I fotos d'Omiyages!! Aquests dos són souvenirs comprats a Kyoto, amb sabor de te verd, típic de la zona d'Uji.



Els Pocky vindrien a ser una versió japonesa dels Mikado, i en aquest cas són Pocky gegants, que fan com 30 centímetres!




I el Kit Kat, també és de te verd. I bé, del Kit Kat, com dic a la secció, donarà per més d'un post (però com diria el President, "Ara això no toca!")




I aquest és un strap ストラップ, o el que és el mateix, un penjoll per al mòbil, de la Hello Kitty versió Atami. Atami és una ciutat que es troba a la península d'Izu, famosa per ser una zona amb molts banys termals, o Onsen 温泉. D'aquests banys termals, també n'hi ha que són només per als peus i es troben al mig del carrer, de manera que no és estrany trobar-te a gent amb els peus en remull, que és precisament el que està fent aquesta Hello Kitty. 


Però no us penseu que a Atami hi havia només aquesta Hello Kitty... N'hi havia moltíssimes més!! Però considerant que a mi la Hello Kitty no m'agrada, ja va ser estrany que jo me'n comprès una... Però és que fa una cara de felicitat...


I acabo de trobar aquestes fotos d'un Omiyage de la ciutat de Nara, molt a prop de Kyoto, famosa per tenir un parc amb molts cérvols en llibertat. Doncs un dels dolços que venien com a souvenir era aquests mochi (dolç fet de pasta d'arròs) recobert de xocolata en pols que representa que és, ni més ni menys, que caca de cérvol!! Sí sí, ni més ni menys!






La cara d'esforç del cérvol no té desperdici! I el que posa a la caixa significa literalment "Boles de farina d'arròs cuites al vapor (dango) de xocolata cagades pels cérvols". Enoooorme!!


I aquí em teniu a mi (dos anys enrere) menjant la delícia :P



I després s'escandalitzen quan els parlo del caganer i del caga tió...

16 d’abr. 2010

Connexió Japó 12 - Onsen

Si esteu estressats, no hi ha res que anar a uns banys termals! 


I entre d'altres moltes coses, al Japó de banys termals, o onsen 温泉, no en falten. És el que té ser un arxipèlag a on gairebé totes les muntanyes són volcans extingits... 


Evidentment, els onsen també tenen la seva pròpia "etiqueta"... Voleu saber quina és? Doncs només cal que cliqueu al play del reproductor! ^__^


13 d’abr. 2010

Dutxa? A mi mablas sensillo!

La setmana passada vaig començar a anar al gimnàs. Li podeu dir operació bikini o com vulgueu, però els 8 mesos que porto al Japó han estat una suma de

Estrès
+
Tenir sempre gana
+
Menjar un munt de dolços
+
No bellugar-me (tinc 5 minuts caminant de casa a la feina...)
+
Kotatsu (la font de tots els mals)=

M’he convertit en una gótica fanegas >_<

Però aquest post no és pas per parlar del meu (sobre)pes, sinó per parlar d’una cosa que em sembla una marranada: que la majoria dels japonesos no es dutxen abans de sortir del gimnàs.

Aquesta és una cosa de què em vaig adonar durant les tres setmanes que vaig estar fent Aikido mentre estudiava d’intercanvi. El primer dia vaig dur una tovallola i roba per canviar-me perquè no sabia què havia de fer, però en anar als vestidors, em vaig adonar de què no hi havia dutxa. El que és més, després d’una hora i mitja d’entrenament, en què inevitablement sues, cap de les noies tenia cap mena d’intenció de dutxar-se.

I què feien?, us preguntareu.

Molt fàcil: una dutxa francesa! És a dir, eixugar-se amb tovalloletes i posar-se desodorant i colònia. I a vestir-se i a seguir el dia tan panxes!

Jo vaig pensar que això potser era perquè es tractava de la universitat i que potser en un gimnàs com cal hi ha dutxes com calen. Però vaig anar una vegada al dojo, o centre d’arts marcials, a on diuen que va néixer l’aikido, i allà tampoc hi havia dutxes.

Al gimnàs a on vaig anar la setmana passada sí que hi havia dutxes, però, atenció: dues. Com pot ser que un gimnàs tingui només dues dutxes?!? Que, a veure, després de fer ioga doncs tampoc és que hagis suat gaire (tot i que et deixa el cos més adolorit que l’aerobic...). Però després d’haver fet màquines, o d’haver fet una classe d’una hora d’aerobic... la gent està suada a raigs! I evidentment, les vint-i-pico persones que acaben de fer exercici, no s’esperaran una hora per dutxar-se.

I què fan? Doncs marxen suades cap a casa seva. Que és el que vaig haver de fer jo. Sort que visc a 10 minuts caminant i que ja fa bon temps, però imagineu-vos la situació en ple mes de gener...

Aleshores ha estat quan aquest migdia he vist aquest anunci, que m’ha deixat petrificada.


Una famosa marca de cosmètics ha llançat al mercat unes tovalloletes per eixugar-te la suor després de fer esport sense necessitat de dutxar-te. Les tovalloletes en qüestió es diuen “sara sara さらさら”, que és una onomatopeia que dóna a entendre que una cosa està seca.

El lema de l’anunci és “Encara que t’eixuguis tot el cos, no es trenca!” ¬¬’

A veure que ho entengui. Una societat en què les noies gairebé aprenen a maquillar-se abans que a menjar amb bastonets, en què venen assecadors i planxes del cabell inhalàmbriques per poder portar al bolso i pentinar-te enmig de qualsevol restaurant, en què portar un mirall al bolso i mirar-te mil cops cada deu minuts per comprobar que portes bé el cabell, les pestanyes postisses, el maquillatge... és la norma oficial... És una societat que veu amb bons ulls que una noia NO ES DUTXI DESPRÉS DE FER ESPORT?!?!

Disculpeu-me, però és una cosa que no acabo d’entendre...

En la mateixa línia, quan estava estudiant d’intercanvi per allà pel 2008, hi havia un anunci semblant, però en què era per la suor de quan et despertes al matí.


Perquè ens entenguem, al Japó el normal és dutxar-se i prendre un bany abans d’anar a dormir (fer un ofuro お風呂, com haureu vist fer mil cops a la Shizuka del Doraemon o a en Shin-chan mateix). A veure, això a l’hivern doncs no està malament, i fins i tot és agradable prendre un bany calentó quan fa fred.

Però a l’estiu, la cosa canvia. A Barcelona fa calor, però és que la humitat i la xafogor que fa al Japó és una cosa que jo no havia viscut mai abans de passar un estiu aquí. I clar, tenint en compte que moltes vegades dorms amb el coixí embolicat en una tovallola per la suor... quan et despertes estàs feta un desastre.

I què fan els japonesos? Es dutxen? No! Fan servir aquestes meravelloses tovalloletes per tal d’eixugar-se tota la suor i agafar un tren en hora punta a on comparteixes un vagó amb 3000 persones més que no s’han dutxat aquell matí després d’haver suat com porcs tota la nit. La meva conclusió: una marranada!

I després diuen allò de què als japonesos els encanta prendre banys... 日本人はお風呂が大好きです my ass!

*1 Voldria matisar que hi deu haver japonesos que es dutxen al matí i després de fer esport, com a qualsevol país civilitzat del món, però clar, si existeixen aquests productes, serà perquè tenen un mercat, dic jo...

*2 No sé si el tema inclou també als homes japonesos, perquè als anuncis només surten noies i no he estat mai en un vestuari masculí per comprobar-ho :P

*3 Com haureu notat, avui estic una mica enfadada amb el món :P

12 d’abr. 2010

Connexó Japó 11 - Hanami

O el que és el mateix, la famosa Festa dels Cirerers que surt al Shin-chan!





I per gaudir d'una selecció de fotografies de cirerers, fetes el 2008 a Tokyo i aquest 2010 a Kyoto-Nagoya-Vila del Pingüí, cliqueu a la imatge ^__^





1 d’abr. 2010

Sobre l'art d'escriure

Des de petita que he escrit. 

L’estiu de quan tenia 9 anys fins i tot vaig escriure un llibre. Amb una màquina d’escriure que m’havia portat el meu pare i amb fulls de llibreta als que ni tan sols havia tallat les barbes. Una Ernest Hemingway de 9 anys escrivint en una Olivetti a la qual li ballava la lletra N la història d’una nena que es deia Sara i que vivia en un poble que es deia Almendros. Que resulta que era el poble de la meva àvia.


La història no tenia res d’especial, es basava en el dia a dia d’aquesta nena, que tenia la meva edat i que pràcticament feia les mateixes coses que jo: anar a l’escola, fer els deures, anar a casa dels seus amics.

A l’estiu següent fins i tot vaig escriure una seqüel·la del llibre, del que no vaig quedar tan satisfeta. Fins i tot abans de saber què significaven aquestes paraules, ja vaig comprendre allò de què “las segundas partes nunca fueron buenas”.

Després vaig seguir escribint, sobretot redaccions i contes curts, de no més de dues pàgines. A 3r d’ESO vaig fer dos tallers de redacció, del que van sortir peces de les que em sentia orgullosa. Fins i tot vaig guanyar un parell de Jocs Florals del meu cole a 3r i 4t d’ESO. Encara recordo el comentari que va escriure la meva professora en una de les redaccions: “T’encoratjo a què segueixis escrivint, perquè ho fas molt bé”. En aquell moment, vaig decidir que li dedicaria el meu primer llibre a ella, per haver-me encoratjat des del principi.

En començar el batxillerat, tot i que amb menys assiduïtat, vaig seguir escrivint, i algun dels relats es va publicar a la revista que publicàvem a l’institut. Recordo quan es va publicar una de les meves històries sota pseudònim. Ningú, excepte la Cris, sabia que era meva. I també recordo aquella fiblada de vanitat i d’orgull que vaig sentir quan una de les nostres companyes de classe va dir que aquella història estava molt ben escrita.

Jo pensava que estudiar periodisme m’ajudaria amb a seguir escrivint. Però que n’estava, d’equivocada! Va ser entrar a la carrera i no agradar-me res del que escrivia. Cada vegada que em posava a escriure alguna cosa, tot em semblava ridícul. Després d’escriure dues frases, pensava que segur que hi havia mil persones que havien escrit el mateix i molt millor que jo. Vaig començar a pensar que jo no tenia res interessant a dir. Que no tenia estil. Que ja s’havien escrit massa llibres mediocres per ni tan sols plantejar-me res.

De fet, sempre he dit que el periodisme va matar la meva inspiració.


Ara pensant-ho bé, més que haver-me matat la inspiració em va fer sentir en inferioritat. Em feien llegir llibres de periodistes que havien viatjat per mig món i havien viscut mil guerres. D’escriptors que havien publicat la seva primera novel·la d’èxit abans dels vint anys. I clar, vaig veure que s’apropava el meu vintè aniversari (i que ja havia passat), el que escrivia no m’agradava (potser per ser massa autocrítica)... I què vaig fer? Doncs deixar d’escriure.

Una cosa que el que ha fet és que cada vegada que tinc una idea i em decideixo a posar-me davant d’un full en blanc (sóc així de conservadora, encara m’agrada escriure les coses en un full boli, d’aquí a què la meva taula estigui plena de notes desendreçades), em paral·litzi.

La por al full en blanc? Més que la por al full en blanc, la por a mi mateixa. Per què, què passa si escric alguna cosa i després tothom em diu que no val res? Podria assumir aquest fracàs?

Més que jo tenir por a mi mateixa, el meu ego té por a ser ferit.

Un dels meus cosins, lector empedreït, una vegada em va dir alguna cosa semblant a: “Totes les històries ja estan escrites. Però segur que mai ningú no l’ha escrit com ho fas tu”.

M’agradaria poder tornar a ser capaç d’escriure de nou amb la innocència de quan tenia 9 anys, quan no em preocupava pas de si el meu estil era bo o de si passaria a la història... perquè els únics llibres que havia llegit fins el moment eren els del Vaixell de Vapor.

31 de març 2010

Me, myself and I

Sóc jo!


Vista pel Xavi ^__^


Vista per la Cris&Beti ^__^

Reflexió: per què tant en Xavi com la Cris&Beti m'han dibuixat fent el signe de "Peace"? I en la mateixa pose!! 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com