El món Neo-kawaii de la Kyarii Pamyû Pamyû

Finalment, m’he rendit al poder de la Kyary Pamyû Pamyû. 

La culpable és aquesta cançó:

Vaig veure un programa especial la nit de Cap d’Any on va fer un mini concert, i em vaig adonar de la força de la seva imatge i de què les seves cançons s’enganxen com xiclet. Vaig estar tres dies amb la cançó “Mottai Night Land” もったないとらんど.

El títol és un joc de paraules, que aprofita que la pronúncia de “Mottai” seguida de “night” (nit) sona com la paraula “mottainai”, que vol dir “quin desperdici” o “quina llàstima”.

Dic que “finalment” m’he rendit perquè ja s’escolten les seves cançons des de 2011. Malgrat tot, fins ara només l’havia vist com un “esperpento” a l’estil Lady Gaga, amb un to de veu que fa espantar els gossos i coreografies a l’estil AKB48.

Però... me n’he adonat de què és més que això.

La Caroline Charonplop Pamyû Pamyû きゃろらいんちゃろんぷろっぷきゃりーぱみゅぱみゅ va començar com a blogger de moda de Harajuku, barri on va ser descoberta i convertida en portada de la revista Kera, i no va trigar gaire en fer el seu debut com a cantant el juliol de 2011, amb 18 anys, amb la cançó PONPONPON.

A més a més, des de 2012 porta la corona d’Ambaixadora del Kawaii de Harajuku.

Tot i que el kawaiisme de la Kyary és ben diferent del kawaiisme que representa la Hello Kitty. El kawaii que ella representa és grotesc. Molts dels seus vídeos semblen malsons lisèrgics. Pot anar tota vestida de rosa embolcallada d’ossos de peluix, però amb sang que li surt del nas.

Segons la pròpia Kyary, "hi ha una diferència entre bonic, mono i kawaii. Per a mi, kawaii és una manera de veure el món. Tot pot ser kawaii”. Segueix dient que, per ella, kawaii és qualsevol cosa que se surt de la normalitat i que desperta una resposta involuntària de plaer. “Tant si és dolç i tendre, o estrany i grotesc, si t’arrenca un “ooh”, o un “aaah”, és kawaii”. “No m’importa si hi estàs d’acord o no, la meva definició de kawaii és que depèn de cadascú. El meu kawaii no és el teu kawaii. I el concepte de kawaii evoluciona amb el temps, igual que nosaltres.”

Els seus vídeos i aparicions televisives desperten moltes sensacions, però no deixen ningú indiferent.

La paraula clau del personatge, segons ella mateixa seria “traumàtic”. “Vull traumatitzar les persones perquè trenquin amb la seva forma de pensar. Vull despertar reaccions diferents. Molts pensen que estic boja. Però aviat s’adonaran de què sóc addictiva. I, aleshores, no en tindran prou del que faig.”

Jo, de moment, no he arribat al punt de tornarme una addicta de la Kyary, però m’agrada la seva manera d’entendre el concepte de kawaii. A més, cada vegada que la veig a la tele o escolto una de les seves cançons no me la puc treure del cap!

Què us sembla? Creieu que podríeu tornar-vos addictes a la dolçor de la Kyary?

Kanji de l’any 2013

El dia 12 de desembre és el Dia del Kanji, Kanji no hi 漢字の日. Com a commemoració, cada any els japonesos escullen quin és el kanji que descriu millor l’any que està a punt d’acabar.

I el kanji que millor descriu el 2013 és wa 輪.

輪 es pot llegir wa o rin i té els següents significats: Anell. Cercle. Circumferència. Roda. Alternar.

Enguany, el kanji ha estat escollit per 170.290 persones, que han enviat les seves propostes a través de postals, per internet, en urnes destinades per aquesta finalitat situades en organitzacions i... 3 faxos.

En aquestes postals, els votants havien d’escriure per què creien que aquest kanji era l’adequat i aquestes són les principals raons.

Tots els japonesos s’han unit en cercle, sumant forces per aconseguir un any ple d’alegries. Gràcies al treball en equip han aconseguit:

ser de nou la seu dels Jocs Olímpics de 2020 (la paraula per designar Jocs Olímpics gorin 五輪, està formada per go 五, que vol dir “cinc" i el kanji d’enguany, rin 輪, anella) 

que el Mont Fuji hagi estat escollit Patrimoni Cultural de la Humanitat 

que la selecció japonesa hagi aconseguit una plaça al Mundial de Brasil.

Un altre motiu donat per la majoria dels participants és que ha estat un any en què s’ha demostrat la unió a nivell interpersonal. Durant 2013 hi ha hagut moltes inundacions i fins i tot tornados, i s’ha demostrat molta solidaritat entre els mateixos japonesos. També han considerat l’enviament de Tropes d’Autodefensa i ONGs per ajudar als damnificats del tifó de les Filipines.

Per últim, n’hi ha hagut que han projectat un desig de futur: la necessitat de crear un cercle i estar units per tal d’aconseguir amb èxit la reconstrucció de la zona de Tohoku afectada pel terratrèmol de 2011 i l’esperança en l’Abenomics, les noves mesures econòmiques del primer ministre Abe, i en la necessitat de fer pinya entre tots els japonesos per sortir de la crisi.

Considero que aquest kanji reflecteix una característica de la societat japonesa, que és la del fort sentiment a la pertanyença a un grup, al sentiment de què tots han col·laborat en tot allò de bo que ha succeït durant l’any i de la necessitat de fer pinya per tal de superar les adversitats.

Ja sé que a casa nostra no tenim kanji però, per a vosaltres, quina seria la paraula que descriuria el 2013?

Feliç any del Cavall

Bé, és cert, tècnicament, fins el 31 de gener no comença l’Any Nou xinès. Però al Japó, comença l’1 de gener, així que en termes japonesos no estic dient cap bajanada.

Fa ja força temps (4 anys!) vaig escriure en profunditat sobre les tradicions japoneses durant l’Any Nou (aquí, aquí i aquí).

D’entre aquest tou de tradicions, una és la de col·locar a casa un Eto 干支, que no és res més que una figura de l’animal de l’horòscop xinès que correspon a l’any nou.

I aquest any 2014 que acabem de començar és l’Any del Cavall, Uma-doshi 午年.

A banda de les figuretes, les postals d’Any Nou Nenga-joo 年賀状 també acostumen a portar una referència a l’animal de l’any, ja sigui en dibuixos o amb el kanji, o en les enganxines o segells que venen per decorar-les. 

Aquesta és la postal que he enviat enguany.

Ja va amb un missatge escrit, i sempre deixen un espai perquè escriguis un petit missatge personalitzat. Una particularitat és que només s'escriuen els missatges a la part de davant de la postal, perquè a la part de darrere només s'hi escriu l'adreça.

Després de tants anys vivint aquí i veient el dia a dia, he arribat a la conclusió de què la cultura japonesa està plena de supersticions. I creuen, com els xinesos, que l’animal que correspon a cada any tindrà una influència en com serà en general la situació durant els següents 365 dies. Si és el teu any, és a dir, l’any del teu horòscop xinès, es considera que tindràs un any favorable en què els teus plans tindran èxit. 

El signe del cavall representa, segons l’astrologia xinesa, el triomf, la victòria, la fidelitat i la tendresa. Tot i que aquesta tendència al triomf i la victòria també té influència sobre els altres signes, és principalment favorable per a les persones nascudes sota aquest signe.

I com són, aquests cavalls?

Són considerats persones independents, inconsistents, frívoles i seductores, tot i que no siguin especialment atractives. Això és degut a què són molt intel·ligents, de ment ràpida i saben guanyar-se la gent. Malgrat tot, no són grans amics de fer confidències i acostumen a tenir amistats superficials. És considerat el símbol més egocèntric de l’horòscop xinès.

Pel que fa a la qüestió amorosa, són un símbol molt difícil, que sent que està perdent llibertat quan està en una relació. Per això, no és difícil que decideixin separar-se si se senten limitats.

En quant al treball, són molt dinàmics i treballadors, sempre que no es tracti d’un treball rutinari. Acostumen a ser uns caps exigents, que demanen als seus treballadors que siguin tan ràpids i dinàmics com ells.

No són gens materialistes, però tenen tendència a ser malgastadors, així que no acostumen a tenir molts estalvis.

Alguns cavalls famosos són en Rembrandt, en Paul McCartney, la Lucía Bosé i en John Travolta.

Vosaltres sabeu el vostre animal de l’horòscop xinès? El meu és el porc senglar, però si vosaltres no ho teniu clar, aquí teniu un link perquè pogueu trobar el vostre i veure què us té preparat aquest nou any!

El Nadal Japonès

Ja és Nadal al Japó!

Bé, de fet, segons la Disney i als anuncis de la tele, ja és Nadal des de l’1 de novembre...

El Nadal, tot i ser una tradició cristiana, s’ha convertit en una tradició japonesa. Tot i que la majoria de japonesos no són cristians i no tenen per què saber quin és l’orígen de la festa, això no vol dir que no s’ho prenguin molt seriosament.

Ja he comentat més d’una vegada que els japonesos són els reis del sincretisme, és a dir, que dominen l’art d’agafar elements d’altres cultures, digerir-los i crear una tradició pròpia.

I, evidentment, té diversos aspectes que el diferencien del Nadal com l’hem viscut des de petits.

Per començar, el dia 25 de desembre no és festiu al Japó. Però de fet, més que el dia 25 mateix, quan els japonesos celebren el Nadal és el dia 24 a la tarda-nit.

El dia 24 de desembre és un dia molt trist per als joves que no tenen parella, principalment perquè el Nadal, en la mentalitat japonesa, no està fet per reunir-se amb la família, sinó que és una dia especial per tenir una cita amb el teu nòvio o la teva nòvia. Principalment les noies joves que no tenen parella, acostumen a reunir-se per celebrar aquest dia.

Durant aquesta cita especial la Nit de Nadal hi ha tres coses que no poden faltar.

Una és anar a veure la Il·luminació de Nadal, Kurisumasu irumineeshon クリスマスイルミネーション. Cada any, a mitjans de novembre, hi ha un munt de reportages sobre quins són els millors llocs per anar a veure aquestes decoracions. Hi ha pàgines web, les revistes de turisme fan edicions especials sobre els llocs més macos de cada regió. Hi ha concursos de fotografies, pàgines web... Però potser la il·luminació que tots volen anar a veure és la de Disney, que s'ha convertit en el referent clau del Nadal des que es  fa 30 anys va obrir a Tokyo.

Després d’anar a veure la il·luminació, arriba el moment d’anar a sopar. I pels japonesos, sopar de Nadal és equivalent a... pollastre fregit furaido chikin フライドチキン del Kentucky Fried Chicken. 

I per què? Resulta que cap allà l’any 1973, un estranger que vivia a Tokyo va anar a una botiga del KFC i va dir que, ja que al Japó era molt difícil trobar gall d’indi, que menjaria pollastre. El cap de la botiga va pensar que era una bona idea i, sense perdre temps, l’1 de desembre de 1974 van començar la campanya “Per Nadal, Kentcucky!” Kurisumasu ni wa, Kentakkiiクリスマスにはケンタッキー. I aquest costum de menjar pollastre per Nadal encara és viu avui en dia.

En acabat del Pollastre de Nadal, arriba el moment de les postres... el Pastis de Nadal Kurisumas Keeki クリスマスケーキ! 
El costum del Pastís de Nadal el debem a l’empresa de dolços Fujiya 不二家, que va començar a vendre pastissos relacionats amb el Nadal cap allà els anys 20. Tot i que cada vegada hi ha més i més varietats, amb decoracions com ara Pares Noels o arbres de Nadal, el pastís més típic és el Shortcacke shooto keeki ショートケーキ, que es tracta d’una base esponjosa farcida de nata i maduixes, recoberta de nata amb maduixes senceres.
Quan arriba el mes de novembre, hi ha una intensa campanya no només entre les pastisseries, sinó també entre els supermercats i els konbinis (botigues obertes 24 hores) per veure qui ven més pastissos.

És molt curiós veure l’ambient que hi ha el dia 24, perquè les pastisseries col·loquen taules al carrer per vendre els pastissos i noies vestides de Pare Noel estan allà cridant amb campanetes per tal d’atreure clients. Jo només he menjat pastís de Nadal una vegada, per allà el 2007. I, evidentmen, va ser un shooto keeki.

Finalment, amb la panxa contenta, arriba el moment de l’intercanvi de regals, ja sigui amb la parella o entre el grup d’amigues i amics que s’hagin reunit, mentre pel fil musical s’escolten nadales.

I el dia 25, com per art de màgia, les il·luminacions, els arbres, els Pares Noels i les nadales desapareixen de la majoria dels establiments, per donar lloc a les tradicions de l’Any Nou japonès.

Així que ja veieu que, tot i originalment no tenir res a veure amb la cultura japonesa, han aconseguit muntar-se unes tradicions pròpies molt ben arrelades.

I vosaltres, què preferiu? La sopa de galets i el torró de Xixona, o el pollastre fregit i el pastís de nata i maduixes?

Les paraules de moda de 2013

El desembre, al Japó, és el mes de fer llistes per escollir “el millor” de l’any: el kanji de l’any, els productes de l’any...

I, en el cas que ens ocupa avui, la paraula de moda de l’any.

Des de fa 30 anys, l’empresa d’educació a distància Yuu-kyan ユーキャン　(japonització de l’anglès “you can”, tu pots), organitza els Premis a les Noves Paraules i a les Paraules de Moda Shin-go, ryuukô-go taishô 新語・流行語大賞.

Com diu el seu nom, el que es premia són paraules o expressions que han tingut molta influència dins de la societat, o que s’han extès fins a tal punt que tothom les fa servir sense adonar-se en el seu dia a dia. Aquestes paraules poden ser expressions que algún famós fa servir sempre, com ara “latiguillos” de famosos, o paraules que surten en un anunci, o que diu sempre un personatge de ficció.

Tot i que és el tipus de notícia que tothom ja s’espera, el que ha cridat l’atenció de tothom aquest any és que no s’ha escollit només una sola paraula com a Paraula de l’Any, sinó que se n’han escollit 4.

D’entre les quatre guanyadores, personalment crec que la més representativa seria O-mo-te-na-shi お・も・て・な・し, dita per la presentadora Christel Takigawa durant la seva presentació davant del Comitè Olímpic Internacional. Aquesta paraula significa literalment “hospitalitat”, però s’ha convertit en la representant dels valors de la societat japonesa. Jo diria que, més que la paraula en sí, el que ha tingut més influència és la manera de dir-ho en sí, pronunciar-la marcant be les síl·labes amb un gest de la mà. Per exemple, a les escoles, els nens ara tenen el divertiment de dir paraules de cinc síl·labes a la manera O-mo-te-na-shi.

Una altra de les campiones ha estat l’expressió “Doncs ara, no?” Ima deshou? 今でしょう？ El professor d’acadèmia preparatòria Osamu Hayashi va ser qui la va posar de moda. Originalment, la frase era destinada als seus alumnes, a qui deia: “Quan ho faràs? Doncs ara, no?” Itsu yaru ka? Ima deshou? いつやるか？今でしょう！ L’expressió va saltar a la fama gràcies a un anunci de la Toyota, en què sortia el professor dient: “Quan ho compraràs? Doncs ara, no?”. Aquesta expressió s’ha fet tan popular que fins i tot jo l’he dit a la feina més d’una vegada :P

Aquest any, la ficció televisiva ha jogat un paper important, perquè d’entre les quatre guanyadores, dues provenen del món de les sèries i novel·les.

Una ha estat l’expressió Jejeje じぇじぇじぇ (pronuciant la jota a la manera catalana i no a l’espanyola, perquè sinó seria l’onomatopeia de riure, jeje). Jejeje és una expressió de sorpresa utilitzada pel dialecte del nord de Japó. Aquesta expressió la deia sempre el personatge protagonista de la novel·la diària de la TV pública NHK "Ama-chan".

L’altra és Baigaeshi 倍返し, que es podria traduir com a “me les pagaràs”. El culpable de la seva popularitat és el banquer protagonista de la sèrie “Hanzawa Naoki”, que té com a lema “Si algú me la juga, me les pagarà” Yararetara, baigaeshi やられたら、倍返しだ.

Quines són per vosaltres les paraules de l’any a casa? “A relaxing cup of café con leche”? 

Il·lumineu-me, que estic molt desconectada del què passa per allà!

La nova Mascota de 2013 ja és aquí!

Atenció tothom!

Ja tenim nou guanyador del Yuru-Kyara Grand Prix 2013!

*Retruc de timbals*

En Sanomaru　さのまる!

Bé, ara ja podreu dormir tranquils!

Fa uns quants posts vaig parlar sobre què eren aquestes yuru-kyara, unes mascotes creades per convertir-se en Relacions Públiques de la ciutat a què representen.

En Sanomaru és el representant de la ciutat de Sano, a la prefectura de Tochigi (佐野市、栃木県).

I us preguntareu: què és?

Segons la seva descripció oficial , és un (gos) samurai (blanc) que porta els pantalons típics de samurai hakama はかま i les sandàlies zori ぞり. 

Què el fa especial, doncs? Que enlloc de portar el tradicional barret de palla kasa かさ porta un bol de fideus ramen com a barret i que enlloc de portar una katana 刀, porta dues patates fregides. Ah! També s’enorgulleix molt del seu serrell, que està fet per fideus ramen. 

Com ja haureu pogut imaginar, tant el ramen com les patates fregides amb una salsa especial són plats típics de la ciutat de Sono.

En Sanomaru ha hagut de competir amb més de 1500 personatges abans d’erigir-se amb la corona dels yuru-kyara, aconseguint més d’un milió dos-cents mil vots, del total de 15 milions de vots rebuts.

En Sonomaru va donar més de 100 milions de iens (el que jo trigaria 25 anys a guanyar amb el meu salari actual) gràcies a les seves aparicions i a la venda de marxandatge.

Segons el seu web, actualment existeixen més de 350 productes amb l’efigie d’aquest gos-samurai: penjolls per al mòbil, bastonets, portafolis, corbates, peluixos, pastissos

Si quedant en quarta posició ja ha aconseguit tots aquests beneficis, imagineu-vos tot el que aconseguirà ara que ha guanyat...

Serà capaç de desbancar en Kumamon, campió de 2011, que l’any passat va aconseguir 29 bilions de iens?

Boca d’ànec o cara de pardal?

Imagino que molts de vosaltres ja haureu escoltat a parlar d’aquests dos conceptes del món kawaii かわいい, “mono” japonès. 

Per als que encara no heu tingut el plaer de topar-vos amb ells, tranquils, que no us estic insultant!

De fet, es tracta de dues expressions facials que estan molt de moda entre els japonesos, sobretot a l’hora de fer-se fotos. Podria dir només entre les japoneses, però us estaria mentint, perquè (oh!, sorpresa!) molts nois també les fan.

Malgrat que he dit que les dues estan molt de moda, seria més acurat dir que el que és tendència candent és la cara de pardal i que, com es diu per internet, la boca d’ànec “is so 2012”, és molt any 2012.

Molt bé, molt bé! Però, en què consisteixen aquestes cares?, us estareu preguntant.

Doncs bé, l’ahiru kuchiアヒル口, literalment boca d’ànec, és precisament el que el seu nom indica: imitar el bec d’un ànec amb la boca.

La chungaoチュン顔, o cara de pardal, consisteix en obrir molt els ulls i deixar els llavis una mica separats, com un pardal que espera ser alimentat.

La meva amiga JJ, a l'esquerra, es va avançar 3 anys a la tendència!

La boca d’ànec va començar a ser tendència per allà l’any 1998, quan va aparèixer en el firmament pop japonès la cantant Ami Suzuki, que demostra perfectament com ficar boca d’ànec en la portada del seu single “Don’t need to say good bye”, aparegut l’any 2000. 

El concepte boca d’ànec es va fer tan famós que ja no només és una paraula que utilitzen els joves, sinó que des de 2006 és una paraula que apareix al diccionari.

Però com que les modes al Japó no són tan duradores, la segona onada la va provocar la model Matsuyuu* まつゆう* el 2010, onada que es va convertir en tsunami gràcies a les xarxes socials.  

He de confessar que jo, també, tinc fotos de la primera vegada que vaig venir al Japó el 2007 ficant boca d’ànec, sense saber que el fet tenia un nom. Totes les japoneses ho feien, doncs jo les imitava. Sóc una hipster desinformada, fixeu-vos!

La cara de pardal va aparèixer per primera vegada a la revista AneCan, que en el seu número de febrer de 2013 va publicar un tutorial complet per dominar l’art de posar cara de pardal. Segons la revista, es tracta d’una imatge “més amable i pura”, que dispara el teu “kawaiisme”.

L’ex AKB48 Tomomi Itano és coneguda per fer sempre boca d’ànec a tots els programes en què apareix.

Ara haurà de passar a fer cara de pardal…

Tot i que la boca d’ànec em fa una mica de ràbia, realment la seva cara de pardal fa por...

I vosaltres, amb quina de les dues us quedeu?