Les quatre cerimònies de primavera

Cirerers carregats de flors roses. Una lleu brisa acarona les branques i els pètals de les sakura 桜, les flors dels cirerers, cauen en una dolça pluja sobre el cap de nens i adolescents que es dirigeixen cap al primer dia d’escola.

Si heu vist mai algun anime, en algun moment o altre sempre apareix aquesta imatge. De fet, és una imatge que jo havia vist tantes vegades que, quan vaig venir per primera vegada al Japó, era el que volia veure tant sí com no: els cirerers en flor.

Del hanami 花見, la festa dels cirerers, ja n’he parlat en vàries ocasions. Així que avui, del que vull parlar, és de les diferents cerimònies escolars que tenen lloc durant l’època en què floreixen les sakura.

Al Japó, tant l’any escolar com l’any fiscal comencen a l’abril, de manera que l’escola acaba sobre la tercera setmana de març.

Cap el 19 o el 20 de març té lloc a totes les escoles i instituts la Cerimònia de Graduació, sotusgyô-shiki 卒業式 dels alumnes d’últim curs. 

Aquesta cerimònia deu variar una mica depenent de l’escola però, a grans trets, el que es fa és el següent:

• els nens de cinquè i sisè es reuneixen al gimnàs (en el cas de les escoles on jo he anat fins ara)
• els de cinquè reciten una mena de carta de comiat als estudiants que es graduen, dient una frase cadascun d’ells. La primera vegada que vaig assistir a la cerimònia, em vaig emocionar molt amb aquest moment :P
• els de cinquè els canten una cançó
• aleshores, tots els de sisè s’apropen un a un a la tarima on els espera el Director per entregar-los el diploma de graduació. Evidentment, tot està molt i molt assajat, i aquesta part no pot ser menys: els nens surten, a mitja catifa vermella s’aturen, es giren, fan una reverència a la dreta, després es tornen a girar i fan una reverència a l’esquerra (a una banda hi ha asseguda la família i, a l’altra, professors). Quan arriben a dalt de la tarima, li fan una reverència al Director i, per agafar el diploma, primer estiren un braç, després l’altre, agafen el diploma amb els braços en alt i fan una reverència aixecant encara més els braços. Per marxar, es posen el diploma sota el braç en la manera en què s’ha assajat i tornen al seu seient.

Evidentment, també hi ha discursos dels professors i del director, que són més o menys llargs depenent del tarannà de cadascú.

El Tobuushi, en el seu blog, explica molt bé com és la sotsugyô shiki en una guarderia, cosa que jo no he pogut viure (encara?).

L’últim dia del curs, té lloc la shûgyô shiki 終業式, la Cerimònia de Clausura del curs. Jo encara no he assitit a cap, però m’imagino que hi deu haver discursos del director i dels professors, entrega de notes i consells sobre com passar les vacances de primavera.

Unes dues setmanes després de la shûgyô shiki, tot just tornant de les vacances de primavera, té lloc la nyûgaku-shiki 入学式, la Cerimònia d’Ingrès a l’escola. Aquesta cerimònia va dirigida només als nens i a les famílies que comencen l’escola aquell any.

A la que jo he assistit també va tenir lloc al gimnàs de l’escola. Els nyûgakusei 入学生, és a dir, els estudiants que acaben d’ingressar a l’escola, s’asseuen al davant de tot, mirant cap a la tarima del gimnàs. Les famílies, ben vestides (fins i tot amb kimonos) i parapetades amb cameres de fotos i de vídeo, al darrere dels nens. Els professors, a l’esquerra, amb les cadires encarades a les dels nens. A la dreta, els representants de la regidoria d’educació, de la policia, dels centres on es prepara el menú escolar i dels voluntaris de la seguretat i el trànsit que vigilen que no els passi res als nens quan fan el cami cap a o de l’escola.

Hi ha discursos dels professors, dels representants que estan asseguts a la dreta, cantern cançons, els reparteixen les randoseru ランドセル, les motxilles que tots els nens de primària porten des de primer fins a sisè, se’ls presenten els respectius tutors i, al final, es fa la foto commemorativa.

Les randoseru, motxilles que els han de durar fins que es graduïn... 

Als nens cada vegada se’ls diu nyûgaku omedetô gozaimasu! 入学おめでとうございます！ “Felictitas per haver entrat a l’escola!”. Els nens, cada vegada, responen Arigatô gozaimasu! ありがとうございます！ “Moltes gràcies!”. Em va fer molta gràcia que, com que els pobres ho han de repetir tantes vegades en tan poca estona, el grau de ganes variava moltíssim d’una vegada a l’altra.

En Tobuushi explica molt bé la nyûgakushiki de la seva nena en aquest post. 

I, ja per tancar el cicle de cerimònies i donar inici com és degut a l’any escolar, la quarta de les cerimònies: la shigyô shiki 始業式, la Cerimònia d’Inici de curs.

En el meu cas, una vegada més els nens i els professors es reuneixen al gimnàs (aquesta vegada, com a la shûgyô shiki, no hi ha pares). El director saluda els nens, presenta els nous professors i anuncia els tutors de cada curs. En el cas de la meva escola, els nens de segon donen als de primer una bossa plena de llavors perquè cadascú planti i tingui cura de la seva flor, que es farà servir per decorar el gimnàs durant la cerimònia d’accés de l’any vinent.

Després, els nens tornen a les seves classes, es reparteixen els llibres de text, se’ls explica una mica com anirà el curs i tornen a casa abans de l’hora de dinar, per preparar-se pel primer dia de classes.

Venint d’una cultura en què no som massa donats a formalitats d’aquest tipus, només el fet de pensar que en menys de 4 setmanes hi ha 4 cerimònies, ja em cansa :P

Vosaltres què n’opineu, creieu que hauríem de fer més cerimònies d’aquest tipus a les nostres escoles?

Noms kira kira!

Els noms japonesos sempre m’han semblat molt poètics. Pot ser que una de les principals raons és que, com que molts estan escrits en kanji, tenen un aire misteriós i únic.

En escollir el nom, els pares i familiars no només escullen un nom que els agrada, sinó que, a través dels kanji que escullen, expressen desitjos. Per exemple, desitjos de què sigui fort, intel·ligent, amable...

Si més no, en teoria, perquè en aquests últims anys ha aparegut una moda coneguda com a kira kira neemu きらきらネーム, que es podria traduir com a “noms llampants” (kira kira és l’onomatopeia per expressar coses que són brillants) o DQN neemu ＤＱＮネーム, llegint DQN com a dokyun ドキュン, l’onomatopeia que s’utilitza en els manga per descriure quan algú escolta una cosa sorprenent.

Tot i que hi ha pares que només escullen noms en el sil·labari hiragana o katakana, la majoria de les persones empren kanji en els seus noms. Ja he comentat moltes vegades que els kanji tenen moltíssimes lectures i, en el cas dels noms, encara es complica més. Els noms més usuals, com ara els noms de nena Aiko 愛子 o Eri 恵理, o els de nen Yuuta 佑太 o Akira 明, gairebé tothom els pot llegir sense problemes.

Però el problema arriba amb els noms kira kira. Els pares escullen els kanji que més els agrada i després escullen la lectura que els volen donar, moltes vegades ignorant completament la lectura tradicional del kanji.

Segons els rànquings que corren per internet, el número 1 en noms kira kira per a nena durant el 2013 va ser Cocoa 心愛, format pels kanjis de kokoro 心 (cor) i ai 愛 (amor). El que passa és que, en japonès la xocolata calenta és coneguda com a "cocoa". 

Aquest nom encara em sembla mono, però n’hi ha que poden donar lloc a què es burlin del nen. 

Per exemple, el nom Purin 姫凛 format pels kanji de hime 姫 (princesa) i rin 凛, (que tant pot voler dir majestuós com fred). Fins aquí, sembla que no sigui tan estrany, oi? Princesa majestuosa, Princesa freda... Però en realitat, purin vol dir flam i, a més a més, és un Pokémon! Pobreta la nena que tingui aquest nom, com se’n riuran d’ella al cole...

Purin, que a Espanya es va conéixer com a Jigglypuff

Els noms han anat sortint-se tant de mare que fins i tot el govern ha hagut de prohibir alguns noms. El que més rebombori ha causat recentmen ha estat el de Pikachu 光宙, escrit amb els kanji de hikari 光 (llum) i chuu 宙 (espai).

El primer ministre Shinzo Abe va advertir que els nens no són mascotes i que molts d’aquests noms kira kira poden comparar-se a maltractament infantil.

Vosaltres què en penseu? Us imagineu un futur primer ministre que es digui Pikachu Tanaka?

Okinawa mon amour

Estic molt contenta perquè l’arxipèlag de Kerama, Kerama Shotô 慶良間諸島, a Okinawa 沖縄, ha estat declarat Parc Nacional. 

De fet, sempre que vaig a fer submarinisme a Okinawa vaig a l’illa de Tokashiki 渡嘉敷島, que forma part d’aquest arxipèlag, i la gent de l’illa sempre s’ha portat molt bé amb mi.

Tot i que ara ja fa un temps que no hi puc anar, l’última vegada vaig anar fins i tot a les dues escoles que hi ha a l’illa!

A més a més, Okinawa té una història molt rica i en alguns punts que pot recordar a Catalunya, perquè també hi ha okinawencs (serà que es diu així?) que volen independitzar-se del Japó.

Però millor serà començar a explicar la història des del començament.

Potser alguns de vosaltres heu escoltat a parlar d’Okinawa gràcies a la pel·lícula de Quentin Tarantino Kill Bill, en què el personatge interpretat per la Uma Thurman va fins a Okinawa en busca del fabricant de katanes Hattori Hanzo. Resulta que el veritable Hattori Hanzo 服部正成 és un dels ninjes més famosos de la història japonesa!

Okinawa és un arxipèlag que està situat a la part més al sud del Japó, en una zona coneguda com les Illes Ryûkyû. Està tan al sud, que l’última illa de l’arxipèlag està més a prop de Taiwan que no pas de Kyushuu... L’arxipèlag està format per unes 160 illes, de les quals només 44 estan habitades. L’illa principal es coneix com a l’illa d’Okinawa, on es troba Naha 那覇, la capital de la prefectura.

Okinawa va ser un regne independent, conegut com el Regne de Ryûkyû, fins el 1878, en què va ser annexada pel govern japonès com una prefectura més. Fins aquest moment, el regne de Ryûkyû pagava tributs tant a la Xina com al Japó.

Shuri-jô 首里城, l'antic palau imperial

Tot i que la llengua oficial és el japonès, s’hi parla un “dialecte” conegut com a Okinawa-ben, que és completament diferent a l’idioma estàndar. Per això, jo crec que més que un dialecte es podria considerar un idioma completament diferent, però com que tot són temes polítics, el govern central japonès anomena “dialectes” a totes les variants parlades al seu territori.

Durant la Segona Guerra Mundial, es va fer tristament famosa per la Batalla d’Okinawa, durant la qual va morir un quart de la seva població. Després de la guerra, les illes van estar sota ocupació americana durant 27 anys.

Aquesta realitat va fer que aparegués un cert racisme envers els japonesos d’Okinawa per part dels japonesos de les illes principals. Tinc una amiga els pares de la qual són d’Okinawa i que, quan de petits van mudar-se amb la seva família a Yokohama, a prop de Tokyo, els seus companys de classe es burlaven d’ells i els tractaven de gaijins 外人, o estrangers. Evidentment, aquesta és una part de la història que no apareix als llibres d’història.

Tot i que la sobirania va ser retornada al Japó, encara hi ha instal·lades una sèrie de bases militars amb més de 27.000 efectius. Actualment, existeix un moviment en contra d’aquestes bases militars i, de fet va ser un dels motius que va provocar la dimissió del primer ministre Hatoyama, ja que una de les seves promeses electorals va ser la de desmantellar les bases, promesa que no va poder mantenir.

També existeix un moviment independentista, el Ryuûkyû dokuritsu undô 琉球独立運動. Aquest moviment va sorgir el 1945, quan una part dels okinawencs van considerar que, després de l’ocupació americana el més lògic seria que l’arxipèlag es convertís en un país independent, ja que anteriorment havia estat annexionada al Japó per la força militar. Malgrat tot, la majoria de la població va donar suport a la reunificació, perquè pensaven que d’aquesta manera les bases americanes marxarien per sempre. Però, oh sorpresa!, després de la reunificació les bases es van mantenir, fet que va revifar el foc per dos costats diferents.

És curiós que, l’última vegada que hi vaig anar, vaig agafar un taxi amb un conductor independentista. El primer que em va preguntar en pujar-m’hi va ser d’on era. Quan li vaig dir que era de Barcelona es va relaxar una mica perquè havia escoltat que allà també hi ha un moviment independentista. I va començar a explicar-me que si Okinawa era un regne independent, que si van ser forçats a ser japonesos i a perdre el seu idioma... Només van ser 20 minuts de trajecte, però em van entrar ganes de dir-li al senyor d’anar a fer una cervesa i que em continués parlant sobre el tema.

Però bé, deixant de banda temes polítics que a saber si algun dia se solucionen, volia acabar dient que, tot i que no és un punt de turisme principal per aquelles persones que visiten el Japó per primera vegada, és una de les zones més maques que jo he visitat. L’ambient a Okinawa és relaxat, la temperatura és agradable (gairebé no baixa dels 20 graus), el menjar és bo, la gent és amable, el paisatge i les platges són una preciositat... En fi, que més d’una vegada m’he plantejat el mudar-me allá abaix! 

I vosaltres, heu estat a Okinawa? A quina illa? Si encara no hi heu estat, teniu ganes d’anar-hi?

Les 4 cançons més cantades al karaoke

La companyia de karaoke Joysound ha fet pública la llista de les 10 cançons més cantades dels seus catàlegs. Les conec totes i puc dir que, del top 10, n'hi ha 2 que jo canto gairebé sempre que hi vaig.

Aquí us deixo els vídeos del top 4, perquè uns en feu una idea: 

En el número 4 trobem una de les cançons que jo sempre canto: 小さな恋の歌 Chiisana koi no uta, "Petita cançó d'amor", del grup Mongol 800. 

En el número 3, hi ha 千本桜 Senbonzakura, "Mil cirerers", interpretat per l'ídol de Vocaloid Hatsune Miku. Això del Vocaloid dóna per un post sencer, però només dir que es tracta de música produïda completament per ordinador. La Hatsune Miku, en realitat, és un sintetitzador de veu per aquest Vocaloid tot i que s'ha convertit en l'ídol virtual més famosa del món.

En el número 2, 残酷な天使のテーゼ Zankoku na tenshi no teeze, "La tesi de l'àngel cruel". És l'opening de l'anime de robots Neon Genesis Evangelion, una sèrie de 1995 i que crec que va ser una de les primeres en oferir el 33 en horari de nit. És una sèrie de culte, que ha donat lloc a remakes, a pel·lícules, a una infinitat de marxandatge, i que encara està present en el cosplay. Aquesta és la segona de les cançons que sempre canto :P

I, en el número 1, 女々しくて Memeshikute "Efeminat" de Golden Bomber, un grup de Visual Kei, és a dir, que es vesteixen una mica com gòtics. Gràcies a l'èxit de la cançó, l'any passat van sortir en una sèrie d'anuncis de la companyia de mòbil Softbank, fent d'estudiants d'institut.

I vosaltres, coneixíeu alguna de les cançons? N'heu cantat alguna al karaoke? Quina us ha agradat més?

Fujisan

Aquests dies ha estat nevant força, fet que m’ha fet pensar en el Mont Fuji, potser perquè la imatge arquetípica d’aquest volcà és la de la seva silueta amb la punta nevada. Una imatge que, si tens la sort de veure, és impressionant.

Foto feta el desembre de 2007

La forma correcta de referir-se en japonès a aquest volcà és Fujisan. Encara avui en dia hi ha molta gent que l’anomena Fuji-yama, però és un error en la lectura dels ideogrames xinesos kanji 漢字 que componen el seu nom. El kanji yama 山 es llegeix així quan està sol, per referir-se a una muntanya en general. Però quan va darrere del nom propi de la muntanya, en aquest cas Fuji 富士, es llegeix com a san. Que no cal confondre amb el –san －さん, sufix que significa senyor o senyora.

El mont Fuji, en realitat, és un volcà, i el cert és que encara està actiu. Tot i que fa més de 300 anys que no entra en erupció, fins als anys 60 anava sortint fum intermitentment, fet que, com us podeu imaginar, crea molta alarma. També es diu que, si ocorregués un terratrèmol fort en alguna zona propera al volcà, entraria en erupció gairebé automàticament.

El Fujisan va entrar a la llista del Patrimoni Natural de la Humanitat l’any 2013. Es troba entre les prectures de Shiga i Yamanashi i té una alçada de 3.776 metres. Si tens sort de què el dia és clar i sense núvols, es pot veure la seva silueta en el trajecte en Shinkansen que va des de Tokyo fins a Nagoya. Jo he tingut sort, i l’he pogut veure les dues últimes vegades que he anat fins allà.

29-4-2013, des del Shinkansen

19-11-2013, des del Shinkansen

Un dels motius donats com a justificació de la seva elecció com a Patrimoni Natural de la Humanitat és el de la seva importància tant en la religió com en la cultura. El Fujisan és considerat sagrat al Japó des del segle VII i, fins a finals del segle XIX, estava prohibit que les dones l’escalessin.

Pel que fa a la pintura, des del segle XIV que hi ha representacions de la silueta majestuosa del Fuji, però potser les pintures més famoses són les 36 Vistes delMont Fuji que es va realitzar el mestre de l’estil Ukiyo-e Hokusai. Crec que fins i tot persones que no tenen interès en el Japó han vist aquesta imatge alguna vegada a la seva vida.

El Fuji no només ha servit d’inspiració en la pintura, sinó també en la poesia, en la música, en la literatura...

Una de les obres més significatives que fa referència al mont Fuji com el mont que està més a prop del Cel és el del Taketori Monogatari 竹取物語, escrit al segle X i traduït al castellà com a El cuento del cortador de bambú. En aquesta obra, entre altres coses, s’explica la creació del volcà.

En aquesta història, un matrimoni vell que no pot tenir fills troba una nena petita dins d’un tronc de bambú i decideixen criar-la com si fos la seva filla. La nena, a qui anomenen Kaguya, és molt maca i té molts pretendents, però ella no es vol casar i posa tasques molt perilloses i difícils als pretendents, entre els quals hi consta fins i i tot l’emperador.

Però un dia, la Kaguya confessa als seus pares que és la princesa del regne de la lluna Kaguya-hime かぐや姫 i decideix deixar la terra, moment que capta aquesta pintura de Tosa Horomichi.

Malgrat tot, l’emperador no pot oblidar-la i va fins a la muntanya que segons ell estava més a prop del cel, que resulta que era el Mont Fuji, per tal de cremar la carta de comiat que li havia escrit la princesa Kaguya. 

L’emperador, després de fer cas a un monjo, fa enfadar la princesa que, com a càstig, demana a les persones de la lluna que facin sortir foc, lava i gasos verinosos del mont, convertint-lo en volcà. Des d’aleshores, es considera que les erupcions del Fujisan són causades per la fúria acumulada de la Kaguya-hime.

De fet, la princesa Kaguya és la protagonista d’una de les últimes pel·lícules de l’estudi Ghibli, "La historia de la Princesa Kaguya" Kaguya-hime no monogatari かぐや姫の物語. 

Recordo que la primera vegada que vaig veure la silueta del Fujisan va ser des de la finestra al final del passadís de la universitat on estava estudiant a Tokyo, i va ser un moment màgic. 

La segona, va ser des de gairebé 70 metres d'alçada, al capdamunt de la muntanya russa Fujiyama, al parc d'atraccions Fuji-Q Highland.

Desembre de 2007, des del Fuji-q Highland

I va ser en aquell moment, en veure'l amb el cim envoltat de núvols, que vaig adonar-me de què m'agradava Japó.

I vosaltres, heu tingut la sort de veure el Fuji? Sabeu quin va ser el moment en què us vau adonar que us agradava Japó?

Per Sant Valentí, xocolata o flors?

Sant Valentí, al Japó, és sinònim de regalar xocolata.

Però, a diferència dels països occidentals, a les noies japoneses no els importa especialment tenir o no xicot durant aquest dia sinó que són els nois els que es posen nerviosos.

Per què?

Doncs perquè són les noies, i només les noies, qui regalen xocolata als nois.

La tradició va estendre's pel país durant els anys 70, quan les empreses van empescar-se la història de què el dia de Sant Valentí era la ocasió perfecta perquè les noies declaressin el seu amor als nois regalant-los xocolata.

Per això hi ha molts nois que es posen nerviosos, perquè si alguna vegada heu tingut l'experiència de ser l'única noia en no rebre rosa el dia de Sant Jordi, sabeu que no mola veure com els amics reben dolços i tu no...

Actualment, a banda del honmei-choco 本命チョコ, la xocolata que es regala al nois que t'agrada, hi ha principalment tres tipus de xocolata:

• la giri-choco 義理チョコ, “xocolata per obligació”, que és la que es compra per repartir entre els homes de la teva oficina.
  

• la tomo-choco 友チョコ, “xocolata d'amigues”, que es regalen entre les noies
  
• la jiko-choco 自己チョコ “xocolata per a un”, que és la xocolata que et compres a tu mateix per menjar-te sol. Una mica trist, però qui millor que tu sap quina és la teva xocolata preferida?

Entre tanta xocolata, ja sigui per amor o per obligació, a alguna ment pensant japonesa se li va ocórrer: i per a les noies, què? Així que l'any 1980 es va establir que el 14 de març seria el Dia Blanc White Day ホワイトデー, dia en què els nois han de tornar el regal a les noies.

Però, en el cas dels nois, no cal que sigui xocolata, poden ser altres coses, però sempre han de ser d'un valor superior al regal que van rebre, almenys un 30% segons algunes revistes femenines.

Malgrat tot, sembla que els comerciants no estan mai satisfets i sempre busquen la manera de continuar escurant la butxaca dels consumidors.

I és que ara qui vol la seva part del pastís són les floristeries. Des de 2011, les associacions de floristes han començat la campanya Flower Valentine フラワーバレンタイン en què, oh, sorpresa!, volen que els nois també aprofitin el dia de Sant Valentí per demostrar a les seves xicotes com les estimen regalant-los flors.

Tot i que les flors per Sant Valentí encara no s'han fet molt populars, personalment crec que és donar una mica de temps perquè la idea vagi sedimentant. Fins i tot tenen un Mr. Flower Valentine, el jugador de futbol Kazuyoshi Miura.

Pot ser que el White Day tingui els seus dies compats?

Les noies núvol

Noies petitones i ben primes, moltes vegades en la línia del que a casa es consideraria saludable. Aquesta és la imatge que la majoria de la gent té de les dones japoneses.

És cert que un alt percententatge s’ajusta a aquesta descripció. Però només cal sortir al carrer per veure que també hi ha noies que són normals, noies que tenen pit i cuixa, i noies que, com a tot arreu, tenen problemes de sobrepés.

Voler estar prima com a sinònim de sana i bonica és un mal extès a totes les societats desenvolupades. Malgrat tot, hi ha vegades que al Japó arriba fins a límits malaltissos, i ni ells mateixos se n’adonen. Ja fa un temps que vaig escriure al bloc com la model Tsubasa Masuwaka es congratulava de pesar el mateix que quan anava a sisè: 37 kilos. I ara ja ronda la trentena...

Aquestes cames les vaig veure la setmana passada i em vaig espantar...

D’acord, em direu. I on és la notícia en tot això?

Doncs que ara s’han posat de moda les “Noies núvol”. És a dir, que les noies grassonetes estan començant a ser tractades com a sexis i no només com a personatges de grups humorístics.

Per començar, l’any passat es va posar a la venta la farfa ラ・ファーファー, una revista de moda destinada a les pochari onna ぽちゃり女, les noies grassonetes que ara anomenen “noies núvol”. Al Japó, cada revista té una model que és la seva musa i representa la seva imatge, i en aquest cas van triar l’actriu i humorista Naomi Watanabe 渡辺直美. La Naomi medeix 1.58 i, segons el seu perfil, pesa 76 kilos, tot i que diuen que va arribar als 95 al 2012.

Atreveix-te a ser una grassoneta sexy!

Ara, és notícia l’aparició del nou grup d’idols Chubbiness, que es podria traduir com “Les rodanxones”. Què és el que les fa especials? Ho heu endevinat! Que són grassonetes!

La companyia de talents Avex, juntament amb la revista CanCam, va organitzar l’Audició Nacional de Grassonetes Zenkoku puniko audition 全国ぷに子オーディション per crear un nou grup. 

Es van presentar 3.500 noies, de les quals es van escollir les 10 integrants del grup Chubbiness.

Quan em vaig assabentar de la notícia, vaig anar directament a la pàgina web per veure els seus perfils. I, oh sorpresa! Tot i que posa l’edat i l’alçada, no hi posa el pes. Fet que em sembla sospitós, quan el que estan intentant vendre és que ser grassoneta és kawaii (cosa que la majoria de gent ja sabia que no anava renyida una amb l’altra...).

I per què em sembla sospitós? Doncs perquè, des del meu punt de vista, no crec que les noies que han triat estiguin grasses. No són els sacs d’óssos que veiem en altres grups d’ídols, és cert. Però jo crec que són noies normals i no pas grasses...

O sinó, digueu-me vosaltres, esteu d'acord amb el titular d'aquest reportatge? "Súper kawaii: un cos grassonet". Trobeu que estigui grassa?

Es podria entrar en un gran debat, aquí. Hi ha gent que està contenta perquè per fi la indústria de l’entreteniment japonesa s’ha adonat de què la imatge de bellesa que estava venent a les nenes no era real i està intentant millorar la situació.

Malgrat tot, jo no puc deixar de preguntar-me si és realment això, o simplement que han vist el “filón” de fer un grup en què la característica principal és que són “grassonetes”, sense que els importi res més...

De moment, encara no podem jutjar. Haurem d’esperar al debut de les Chubbiness el proper mes de març per veure si tenen algun talent. Això sí, hi ha una gran expectació al voltant d’aquestes noies que ompliran de núvols l’star system japonès.

Vosaltres què n’opineu? Creieu que realment s'està canviant el panorama, o simplement volen més calers?