Jo, personalment, no he sigut mai de penjar pòsters perquè la meva mare no em deixava enganxar coses a les parets i només em deixava l’espai de darrera de la porta. Tot i això, quan anava a l’ESO tenia penjades fotografies del grup de música ASH, per ser substituïts ràpidament per les seves track lists dels dos concerts a què he assistit, la fotografia d’un gat negre i una fotografia de núvols.
Tot i que m’agradava moltíssim el cantant, en Tim Wheeler, en sus tiempos mozos, no vaig passar mai de mirar-me i remirar-me les fotografies. Evidentment que m’hagués agradat fer-li un petó. Però clar, pensava fer-li un petó a una foto és una mica trist, perquè no és un petó de debó...
És per això que no em vaig sorprendre pas quan vaig llegir que havien inventat un pòster que fa petons.
Sembla ser que en Keidai Ogawa, un estudiant de disseny de la Universitat de Keio, una de les top 3 del Japó, va tenir aquesta idea després de mirar-se i remirar-se els pòsters que té a la seva habitació.
Segons el seu testimoni, va presentar la idea en diversos fòrums d’internet i va veure que la idea tindria èxit.
Així va néixer la idea del pochuter ぽちゅたー, joc de paraules entre pòster i chu ちゅ, una manera de dir petó en japonès.
L’enginy consisteix en un pòster dins d’una pantalla amb un sensor situat a la part de dalt. Aquest sensor detecta la distància de la persona que s’apropa al pòster i, quan es troba a la distància de fer un petó, la imatge del pòster s’apropa i posa els morritos a punt per ser petonejada. Quan la persona se separa de la pantalla, la imatge del pòster s’enrojola.
Què? Vosaltres també en voleu un? Doncs em sap greu, però el pochuter encara no passa de ser un projecte de final de carrera. El seu ideòleg està esperant a veure si Apple o Google s’animen i li compren la idea.
De moment, em sembla que l’únic que us queda és seguir mirant-vos els pòsters (i, si voleu, fer-los petons quan ningú us miri).
