Kit Kat Series #41: Kit Kat Zunda

Ara feia dies que no parlava de Kit Kats, i ja va sent hora que us expliqui uns quants que fa temps que tinc al rebost.

El zunda ずんだ és una pasta que s’aconsegueix de picar faves o edamame 枝豆, que és una planta de soja verda dins d’una beina.

Es podria dir que les edamame són el pica-pica per excel•lència quan es va a beure a una izakaya 居酒屋. Les serveixen bullides amb sal, ja fredes i, normalment, es mengen traient-les de la beina mossegant-hi directament. Al principi em van fer una sensació estranya, però la veritat és que ara m’encanten i sóc jo qui en vull menjar quan bec cervesa.

Font: http://bit.ly/KERz4Z

De fet, el que jo vaig menjar és la segona edició d’aquest Kik Kat, perquè ja havia estat una edició limitada ja fa un parell d’anys. Però sembla ser que el zunda és un producte típic de la regió de Tohoku i, per això, després del terratrèmol i el tsunami del mes de març de 2011, van tornar a reeditar-lo, donant 10 iens del preu de cada paquet a la reconstrucció de la zona.

Quan l’obres, el color verd de la xocolata i una oloreta lleguminosa ja no anima massa. A més a més, el fet de pensar en faves o en edamame barrejat amb xocolata no fa presagiar res massa bo. Però la veritat és que, si bé no era per llançar cohets, tampoc va ser la cosa fastigosa que m’imaginava.

De fet, també existeixen zunda mochi ずんだ餅, pastissets d’arrós glutinós preparats amb aquesta pasta, i són dolços. Abans de tastar el Kit Kat jo ja havia tastat aquest pastisset, així que el sabor me’l va portar al cap. És un sabor força difícil d’explicar si no l’has tastat mai. Però potser si us imagineu faves bullides i fetes una pasta i endolcides, fetes xocolata i amb la textura de la galeta del Kit Kat, us pogueu fer una idea aproximada (tot i que, així explicat, no és una imatge massa encoratjadora...).

Font: http://bit.ly/Ld4VV3

Valor energètic del Kit Kat Zunda: 100 Kcal/paquetet

Les japoneses els prefereixen pagesos

L’esquerda entre els desitjos de les dones japoneses i la realitat sembla que cada vegada s’anava fent més profunda.

Mentre els homes hervívors sembla que van en augment, ara resulta que les dones japoneses els prefereixen “salvatges”.

Per això, no és d’extranyar que la famosa revista femenina an·an tragués un número especial dedicat a 9 tipus diferents de tusyoi otoko 強い男, d’“homes forts”.

Font: http://bit.ly/HamjrA

La llista l’han elaborat responent, entre d’altres, les següents preguntes:

• Poden mostrar la seva força durant el dia a dia?
• Poden competir com a persones, sense tenir en compte a quina empresa pertanyen?
• Tenen la capacitat de perseguir la idea de la seva pròpia felicitat?
• Tenen la capacitat de col·laborar amb les dones com a iguals?

Una de les explicacions que la revista dóna per tal d’explicar aquest canvi de gustos és que, després del terratrèmol de l’any passat s’ha vist més clar que no es pot saber el que et depara el destí i, davant d’aquesta incertesa, sempre és millor tenir algú fort al costat.... oi?

Font: http://bit.ly/HamjrA

Amb aquest número especial podria omplir pàgines i pàgines... Però per tal de no fer-ho avorrit, avui em centraré en presentar un tipus: el pagès.

Per què?

Perquè els pagesos estan en auge.

La imatge que les dones tenen dels pagesos és que són forts, vigorosos, tenen un coneixement especialitzat, s’esforcen i són seriosos. Tot això, des del punt de vista de les dones, els converteix en persones en les que es pot confiar.

Font: http://bit.ly/m0i7Bf

L’altre dia, en el programa Tokudane とくダネ！ que miro cada matí, van llegir una notícia del diari de màrqueting Nikkei Ryûtsû Shinbun日経流通新聞, en què s’explicava que, després del terratrèmol de l’any passat, les matriculacions a universitats d’agricultura han augmentat.

I si unim aquest augment de pagesos amb el desig de les dones japoneses a tenir un home fort que les protegeixi en moments de necessitat, què tenim? El naixement del moviment nôkon 農婚, que no és més que portar el konkatsu 婚活, l’activitat de buscar un marit, al camp.

Un dels últims nôkon va tenir lloc el passat mes de febrer a la ciutat d’Isehara, a Kanagawa.

Les 14 dones d’entre 25 i 40 anys que hi es van apuntar van visitar granges de tomàquets i de maduixes, on van poder collir-ne i menjar-ne. A més a més, també van visitar les granges de vaques per veure vedellets acabats de néixer. Després de les visites, se les va dur a un bar on van conéixer els grangers, 14 homes d’entre 25 i 36 anys, per tot seguit gaudir d’un sopar preparat amb verdures de les seves pròpies granges.

Al final de la vetllada, cadascú va haver d’escriure el nom de la persona que més li havia agradat en un paper. Aquest nôkon va ser un èxit: es van formar tres parelles.

Jo no sé si la imatge idíl·lica que tenen les dones japoneses dels pagesos coincideix amb la realitat, o vindria ser una versió moderna dels poemes bucòlics pastorils...

I vosaltres, què me’n dieu? Us animeu a pujar a un d’aquests autobusos de l’amor?

Llibretes per a totes les ocasions

El Japó és un país que excel•leix en quant a material d’oficina es refereix. I amb el que personalment m’agrada tot el que siguin llibretes, bolígrafs, enganxinetes..., em torno boja cada vegada que entro en una papereria.

Cada temporada surten al mercat productes nous, alguns útils, alguns altres simplement kawaii かわいい.

Un dels productes que sembla que està patint una metamorfosi contínua són les llibretes. Si els japonesos ja tenien llibretes per a cada cosa, aquesta varietat encara va en augment.

Una empresa molt famosa en el món de la papereria és la Kokuyo, que té una trilogia de quaderns a mig camí entre llibreta i diari que, des de l’any passat, està tenint molt d’èxit.

La primera llibreta de la trilogia és la Yuigon-sho 遺言書, “Ending note” o la “Llibreta d’última voluntat”, que es va posar a la venda l’any passat. Aquesta llibret serveix perquè la gent gran vagi anotant les coses necessàries per deixar-ho tot lligat abans de morir. Sona molt macabre, però està tenint molt d’èxit. Tot i que va començar dirigida a persones que s’acabaven de jubilar, ara també volen extendre-la a matrimonis amb fills, amb la idea del nen no tame　念のため, per si de cas.

Font:http://bit.ly/IPjEVC

Les persones que es decideixen a emplenar aquesta llibreta amb totes les dades que es demanen i després, només cal que la portin al notari i té el valor necessari per tal de què aquests puguin redactar un testament vàlid.

En la mateixa línia, aquest any ha sortit la Hito to no otsukiai nôto 人とのお付き合いノート, la “Llibreta de registre de les relacions interpersonals”. Tal com el nom indica, es tracta d’una mena d’agenda, dirigida bàsicament a dones, en què es pot apuntar tot el que tingui relació amb les relacions interpersonals.

Font:http://bit.ly/JoH9ta

Una mena d’agenda a lo grande. Dins d’aquesta Otsukiai nôto hi ha espai per registrar la següent informació:

• una llista de regals que t’han fet i que has fet
• una mena de calendari per marcar els dies importants
• un esquema per a fer el teu arbre genealògic
• un espai per fer una llista de restaurants o botigues que t’hagin agradat
• autoconsells sobre com tractar diferents persones
• una llista de persones que coneixes, on la vas conèixer, quina és la relació que teniu i quines són les dates que has de recordar al respecte

Font: http://bit.ly/LGs5nK

Per acabar de tancar la trilogia, i a mig camí de les dues anteriors, hi ha la Moshimo no toki ni yakudatsu nôto もしもの時に役立つノート, “La llibreta útil en cas d’urgència” (que en anglès han titulat “Living and Ending”, “vivint i acabant”...).

Font: http://bit.ly/JMAPtC

La idea que s’amaga darrera d’aquesa llibreta és la de deixar per escrit el màxim d’informació útil possible per tal de què, si passa alguna cosa, la família sàpiga com actuar en cada cas. No està escrit enlloc però, en aquest cas, jo crec que també va dirigida bàsicament a les mares...

En aquesta llibreta es pot deixar registrada informació com ara:

• problemes que s’han tingut en cas de què un membre de la família hagi estat ingressat a l’hospital o hagi mort
• la informació personal de la persona que està emplenant la llibreta
• aspectes monetaris: crèdits, números de comptes, targetes, pensions, sous...
• coses que t’agraden: coses relacionades amb el telèfon mòbil, l’ordinador, pàgines web, mascotes, col•leccions...
• informació sobre la família...
• amics i coneguts
• cementiris i tombes



Font: http://bit.ly/JbJBgd

• un espai per posar fotos, escriure missatges per a persones importants...

A banda de la “Llibreta d’última voluntat”, que sembla una mica més específica, les altres dues llibretes contenen una llista de coses que bé es podrien apuntar en una llibreta normal... Però sempre queda més maco tenir-ho tot ben organitzadet...

I jo, amb lo fan que sóc de tot el que siguin quaderns, em sento molt temptada per compar-me-les...

Bé, menys la “Llibreta macabra”... (de moment...)

L'Associació per a la Promoció de les Dues Cuetes

Els japonesos són molt fans en crear associacions per a qualsevol cosa. Però quan vaig llegir aquesta notícia al Manga Shinbun 漫画新聞, vaig haver de fer un google perquè em pensava que s’ho estaven inventant.

Twin Tail Project Japan 日本ツインテール協会“L’Associació Japonesa per a les dues cuetes”? Un asseguro que no m’ho acabo de creure, però sí sí, existeix.

Des de la seva pàgina web i des del seu twitter, cada setmana pengen la fotografia i una breu entrevista a una noia que porta dues cues. Aquí no em queda massa clar si és realment algú a qui troben i li demanen si li poden fer fotos o ja està parlat d’abans, perquè veient els reportatges fotogràfics no sembla pas que sigui completament espontani.

El fet de les dues cues, tret del context de les nenes petites, que pot ser mono, sempre acostuma a considerar-se força kinky (paraula que, segons el wordreference, significa “algo pervertidillo” xD). Sinó, digueu-me què us fa pensar aquesta fotografia...

Font: http://bit.ly/KORkSC

No és així com ho veuen els fundadors d’aquesta associació. En un manifest molt poètic, defensen que, per molt que ens fem grans, no hem d’oblidar-nos del que sentíem quan teníem 20 anys: l’olor de la terra mullada, el fred a la tardor, l’olor a xampú de les persones amb qui et creuaves... Quan ens fem grans, ens enrecordem vivament de la innocència, la vergonya i l’angoixa que sentíem.

El manifest segueix dient que, al Japó, existeix un pentinat que ens porta a la memòria aquesta època. I quin pot ser?

Les dues cuetes.

Els homes japonesos les estan esperant [sic]. Les noies japoneses les estan esperant (de debó?).

Acaben dient que el seu objectiu és no només el de embellir i fer més divertit i alegre tant les noies japoneses com a tothom qui viu en aquest país (imagino que jo m’hi he de sentir inclosa...).

Segons el seu fundador, el senyor Kan Furuya 古谷 完, s’ha de trencar amb els estereotips i els prejudicis a què s’associa aquest pentinat (aquí també m’hi hauria de sentir inclosa...), “obrir la porta de la cultura underground” i extendre-ho a tothom. 

L’únic és que crec que una vegada més pequen de narcissistes... Perquè en l’apartat dedicat a la història del pentinat consideren que el concepte de les dues cues ha nascut i és característic de la cultura japonesa... I bé, jo crec que a tot arreu les nenes petites (i no tan petites) s’han fet dues cuetes des de sempre...

Defensen que el món del manga i de l’anime dels anys 80 es va apropiar de les dues cuetes com a símbol de la innocència. Però al 92 hi va haver una revolució amb l’aparició d’un manga que molts de vosaltres coneixereu... Bishôjo Senshi Seraa Mûn 美少女戦士セーラームーン... O el que és el mateix, la Sailor Moon o Guerrero Luna. Quina noia nascuda als 80 no ha dit mai la frase: “Y por el poder de luna, te castigaré?” Que llanci la primera pedra... :P

Bé, sembla ser que la Sailor Moon es va convertir en la portaveu del sentiment de puresa de les noies joves. Després de la seva arribada, moltes de les ídols japoneses van adoptar aquest pentinat, com per exemple les AKB48 o la Kyarii Pamyû Pamyû, fent de les dues cuetes un símbol del moviment “Cool Japan”, el Japó molón, que volen exportar a tot el món.

Kyarii Pamyû Pamyû きゃりーぱみゅぱみゅ

També han establert que el dia 2 de febrer és el Dia de les Dues Cuetes. I, evidentment, des de l’Associació tenen una proposta de celebració. Els nois li han d’entregar dues gomes de cabell a la noia que li agrada. Les noies, s’han de fer dues cuetes per al noi de qui estan enamorades.

Sóc jo, que tinc una ment bruta, o aquí hi ha implícita molta càrrega sexual? Dec ser només jo, perquè des de l’Associació justifiquen que aquestes dues gometes són un símbol de la unió de la parella. A més a més, tot i que no tinguis parella, no cal que estiguis trista! Fes-te dues cues per tal d’alegrar el país.

A la pàgina web també hi ha un apartat on presenten sis maneres diferents de fer-te dues cuetes.

Segons la manera de recollir el cabell, trobem tres estils: 

Les d’estil conillet



Les d’estil regular

Les d’estil pageseta

Segons la llargada del cabell, uns altres tres estils:

Les cues de caball

Les cues de gamba



Les cues d’ocellet

A més a més, pots comprar unes samarretes molt mones amb el logo “I heart TT”. M’agraden sobretot les que enlloc del dibuix del cor fan servir el logo de la careta amb les dues cuetes (^^)

Així que noies, ja sabeu. Si voleu tornar a l’alegria de la vostra infantesa... feu-vos dues cuetes! (Rodolí!)

L'iQuisso

Des que visc al Japó que he volgut un gos. Algú que m’esperi a casa i que s’alegri de veure’m cada cop que torni.

El problema és que, com que visc en un blog de pisos (o manshon マンション, com ho anomenen els japonesos), la meva llogatera em va dir que no podia ser. Vaig decidir rendir-me i, com a compensació, em vaig comprar el Momonga, un hàmster la mar de mono (em tornen boja les seves manetes!!).

Un temps més tard, em vaig comprar un iPhone.

Per això, després de llegir aquesta notícia m’he adonat que no calia que em rendís tan ràpid en el meu desig de tenir un gos: només m’he hagut de baixar l’aplicació gratuïta Smart Pet スマートペット i problema solucionat!

 Aquesta aplicació és una creació de l’empresa japonesa Bandai, la mateixa que va crear els Tamagotchis.

Em direu: “I quina és la diferència entre un Tamagotchi i aquesta aplicació?”

Doncs que aquesta vegada l’empresa va més lluny: no només ha creat l’aplicació, sinó que a més ha creat una carcassa en forma de gos, a escollir entre blanc i negre, en la qual l’iPhone s’inserta en l’espai reservat a la cara. Això sí, haurem d’esperar fins el mes de juny.

 Aquest iQuisso és molt versàtil:

1. El pots fer servir de despertador
2. Pots esmorzar amb ell mentre escoltes música, i fins i tot canta i balla
3. Si et truquen per telèfon mentre estàs jugant amb ell, es converteix en un mans lliures
4. Mentre ets fora de casa, pots fer servir només l’aplicació i jugar amb ell i donar-li de menjar, com si fos un Tamagotchi
5. Quan tornes a casa, a través de la camera i el micròfon, li pots indicar que faci diferents trucs com ara: dóna’m l’iPoteta, fes iVoltetes. I no només això, sembla ser que, a banda dels gairebé 100 trucs que té programats, li pots ensenyar més trucs nous.
6. El pots fer servir com a carregador mentre dorms

Una altra característica és que, enlloc de les diferents caretes de gos que et venen amb l’aplicació, pots escollir una foto. Jo hagués pensat en posar la foto de la meva gosseta, la Dobby, però a l’explicació del web posen la cara d’una noia (això esgarrifa una mica...).

L’únic problema és que, de moment, tant l’aplicació com la carcassa només estaran disponibles al Japó. Si sabeu japonès, no hi ha problema, i si no en sabeu però el voleu fer servir de totes maneres, només cal que aneu provant apretant botonets ^^

 

Aquest iQuisso sembla haver estat pensat per a mi que, quan vaig arribar al Japó, em vaig comprar un Tamagotchi. Tinc una mascota, no l’he de treure a passejar, no emprenyo la meva llogatera i no m’he de preocupar amb qui deixar-lo quan marxo de vacances.

 

Tota una iGanga!

Pochuter

Heu penjat alguna vegada el pòster o la fotografia d’algun personatge a qui admiréssiu?

Jo, personalment, no he sigut mai de penjar pòsters perquè la meva mare no em deixava enganxar coses a les parets i només em deixava l’espai de darrera de la porta. Tot i això, quan anava a l’ESO tenia penjades fotografies del grup de música ASH, per ser substituïts ràpidament per les seves track lists dels dos concerts a què he assistit, la fotografia d’un gat negre i una fotografia de núvols.

Tot i que m’agradava moltíssim el cantant, en Tim Wheeler, en sus tiempos mozos, no vaig passar mai de mirar-me i remirar-me les fotografies. Evidentment que m’hagués agradat fer-li un petó. Però clar, pensava fer-li un petó a una foto és una mica trist, perquè no és un petó de debó...

És per això que no em vaig sorprendre pas quan vaig llegir que havien inventat un pòster que fa petons.

Sembla ser que en Keidai Ogawa, un estudiant de disseny de la Universitat de Keio, una de les top 3 del Japó, va tenir aquesta idea després de mirar-se i remirar-se els pòsters que té a la seva habitació.

Segons el seu testimoni, va presentar la idea en diversos fòrums d’internet i va veure que la idea tindria èxit.

Així va néixer la idea del pochuter ぽちゅたー, joc de paraules entre pòster i chu ちゅ, una manera de dir petó en japonès.

L’enginy consisteix en un pòster dins d’una pantalla amb un sensor situat a la part de dalt. Aquest sensor detecta la distància de la persona que s’apropa al pòster i, quan es troba a la distància de fer un petó, la imatge del pòster s’apropa i posa els morritos a punt per ser petonejada. Quan la persona se separa de la pantalla, la imatge del pòster s’enrojola.

La idea de l’Ogawa és anar afegint més propitetats, com ara un plàstic protector de silicona que faci olor a llimona, fer que la imatge et xiuxiuegi coses a cau d’orella o, fins i tot, que puguis olorar el xampú del pòster en apropar-te. Aquesta última opció no sé com serà possible, si ja tenim l’olor de llimona del film de silicona...

Què? Vosaltres també en voleu un? Doncs em sap greu, però el pochuter encara no passa de ser un projecte de final de carrera. El seu ideòleg està esperant a veure si Apple o Google s’animen i li compren la idea.

De moment, em sembla que l’únic que us queda és seguir mirant-vos els pòsters (i, si voleu, fer-los petons quan ningú us miri).

Un japonès... salvatge?

Si us preguntessin “com un imagineu un home salvatge, aka malote?”, què contestaríeu?
Doncs això mateix és el que l'espai de reportatges breu que tant m'agrada Koko Shira ココ調 ha preguntat a 200 joves japonesos que passejaven per la zona de Shibuya.

El reporter ha preguntat primer a 100 nois quins trets consideraven com a wairudo ワイルド, és a dir, “salvatges” en un home.

En primer lloc, els homes que porten barba. Com que la majoria dels japonesos són bastant barbamecs, deu ser allò de què sempre vols el que no tens...

Precisament per aquesta manca de pèl facial natural, a les botigues estil El Corte Inglés és comú trobar una secció on venen barbes i bigotis postissos. Però els homes japonesos no només se'n posen per Carnaval o Halloween, sinó que se'n posen pel dia a dia. Fins ara es podien trobar 8 models i fa poc se n'han posat a la venda dos més, i sembla ser que el percentatge de vendes ha augmentat un 20%.

Hi ha diferents estils, però sobretot són masclets (més coneguts amb el castellanise perilles) i els bigotets fins. Jo, sincerament, no deixo de pensar que el toc final és bastant ridícul...

En segon lloc, un home salvatge ha de ser musculat. En el reportatge es veia a nois japonesos súper prims ensenyant la “xocolatina”. Personalment, si un noi pesa menys que jo, per molta xocolatina que tingui, no em sembla precisament salvatge...

En tercer lloc, portar el cabell com si el tinguessis mullat fa salvatge. Aquí ha sortit una galeria de nois japonesos amb litres de gel efecte mullat al cabell que bé, podien semblar moltes coses, però no m'han semblat pas massa salvatges...

En quart lloc, un japonès que mengi i begui amb ànsies, amb voracitat. Eeeeeem... de debò? A mi em sembla més que fa ser marrano...

En cinquena posició, un home salvatge, quan surt a menjar amb amics, sempre es menja “el de la vergonya” sense esperar a què ningú li digui que s'ho mengi.

Per últim, un home salvatge no neteja ni endreça mai, sinó que espera a què li netegi i endreci la mare i/o nòvia i/o dona. Pues lo tienes claro Genaro...

En paral•lel, han preguntat a les noies què és el que elles consideren salvatge en un home i només estic d'acord amb una de les coses que han dit...

Per a una noia japonesa, un home que té molt d'apetit és salvatge, però no qui menja com un porc, com s'imaginen els nois, sino que ha de menjar molt, però com una persona civilitzada.

Un home que té clar a on vol anar i què vol fer quan quedes amb ell. Aquesta és l'única característica amb la que estic parcialment d'acord, tot i que en aquest país és una característica molt escassa...

Un home que demani molta carn als restaurants de carn a la brasa o yakiniku 焼肉.

Un home que, quan arriba l'hora de pagar, paga sense ni tan sols mirar el compte i sense esperar a pagar a mitges en una cita.

I la que m'ha sorprès més per l'elaboració: un home que, quan surti de la dutxa, porti texans, sense samarreta, mentre s'asseca els cabells amb una tovallola. Però no qualsevol manera d'assecar-se els cabells val: se'ls ha d'assecar enèrgicament amb una sola ma. Ah, i mentre fa això, s'ha d'asseure al sofà i beure una tassa de cafè.

Els vostres gustos personals podran coincidir o no amb l'opinió dels japonesos, perquè com heu pogut veure ni ells mateixos ho estan. El que no es pot negar és que, amb les seves opinions, fan un bon retrat d'un aspecte de la societat japonesa.

Vint raons per estimar el Japó, segons Forbes (part 2)

Fa uns dies, vaig comentar les primeres deu raons que el blogger de viatges Andrew Bender creu que són motius suficients per estimar el Japó.

Avui, acabaré de fer els meus comentaris a les deu següents:

1. Les gyaruギャル de Harajuku Harajuku és el barri per excel·lència de Tokyo de les joves adolescents i de les noves modes. Aquestes gals acostumen a vestir-se d’una manera molt extrema, es tenyeixen els cabells de colors clars, els agrada estar morenes (quan el que predomina és tenir la pell súper blanca)... Bàsicament, porten la contrària a la moda acceptada com a “normal” per la societat. Si vens al Japó i no et creues amb alguna, no pots dir que has estat al Japó... Però tranquils, és impossible venir i no trobar-te’n una 
   
   
   
2. Els kaiten-zushi回転寿司, o sushis de bufet giratori. Crec que gairebé no calen presentació. Sushi en platets a sobre d’una cinta transportadora. Agafes el plat que t’agrada. Els vas acumulant a la taula. Et compten quants plats t’has menjat i pagues depenent del número. Hi ha restaurants en què tots els plats costen el mateix, però el més normal són els restaurants en què depenent del color del plat el preu varia, del més barat a uns 105 iens (un euro) fins a 600, 800 o més.
   

   
3. Els taxis. Tot i ser més cars que el transport públic, m’agraden més que els que tenim a casa. Les portes s’obren automàticament, els seients estan coberts per una mena de tapets de punta i els conductors porten guants blancs. Alguns fins i tot tenen una tele on van passant anuncis. Imagino que serà una manera de tenir ingressos extra...
   
   
4. L’arquitectura contemporània. Tot i que jo acostumo a dir que les ciutats japoneses, en general, són lletges, cal dir que, de tant en tant, tenen genialitats. Un exemple que tinc a prop de casa és l’Spiral Tower de Nagoya. Però n’hi ha tants! La Cocoon Tower, la Torre de Tokyo, la Tokyo Sky Tree...
   

   

   Skyline de Shinjuku des de la meva uni

5. El metro de Tokyo. Els trens al Japó són puntuals. Si s'endarrereixen ni que sigui 2 minuts, t’ho anuncien per megafonia. Sempre t’expliquen el perquè, res del “per causes alienes a la Renfe”... Semblaria un somni fet realitat si no fos per la manera en què s’omplen en plena hora punta...
   

   
6. El sadô茶道, la cerimònia del te. Jo he tingut l’honor de què una professora de sadô em sin una cerimònia de te privada, mentre m’anava explicant tots els rituals i el significat que s’hi amaga al darrere. Tot i ser una experiència interessant, hi ha massa regles que s’han de seguir al peu de la lletra (t’has de situar a tres línies del tatami, has de posar la tassa just al mig, has de girar just en aquests graus, has de, has de, has de...), que jo no crec que fos capaç d’aguantar més de dues classes...
   

   
7. El mercat del peix de Tsukiji. És el mercat de peix per excel·lència, on es poden veure tonyines de la mida de gratacels. O aixpo diuen, perquè tot i que sembli mentida, jo encara no hi he anat: has d’arribar-hi abans de les 4 i ara no s’hi pot entrar si no has aconseguit número per un dels dos o tres tours que s’hi fan.Imagino que hi aniré quan vingui a veure’m la meva mare, peixatera de tota la vida.
8. Els wasshurettoワッシュレット, els lavavos d’alta tecnologia. Aquest va ser el tema que vaig tractar en el primer Connexió Japó ara fa gairebé 2 anys i mig. Els WC japonesos no deixen mai de sorprendre’m. Tenen botons que fan sortir rajolins d’aigua a diferents temperatures i a diferents pressions, i t’assequen per aire... Fins i tot saber com tirar de la cadena és tota una aventura!
   

   

   
   
9. Les botigues de 100 iens. Jo crec que no podria viure sense elles. Tots els productes valen 105 iens (s’ha de sumar el 5% d'iva). A diferència de les botigues de xinos que tenim a casa, pots trobar DE TOT i DE BONA QUALITAT. Quantes hores em passo jo en botigues de 100 mirant quins productes nous els han arribat i buscant la manera de fer-los servir per justificar la seva compra :P
   
   
10. Els ninja忍者. De debò? Perquè quedi clar: en el Japó actual, els ninja ja no existeixen...

Després de llegir aquesta llista, potser hauria de fer jo la meva, no?

Ole jo

Us heu sentit mai tan, però tan tan tontos que us haguéssiu fet una cara nova?

Així és com m'he sentit jo en arribar a l'aeroport i intentar fer el check in...

Tenia bitllet pagat i reservat pel dia 2. O i tant! Però no de maig no... D'abril! (´Д` )

Hi ha manera de canviar el bitllet per avui? "Ja no queden seients"

I què faig? "Espera't fins que faltin 20 minuts per a l'embarcament, que potser hi ha cancel•lacions"

Puc aprofitar els diners del bitllet ja comprat i abonar la diferència? "El bitllet va ser comprat fa dos mesos, ja no és possible"

I quant costa el bitllet per avui? "El doble del que et va costar el que ja has pagat"

Ole jo!

He esperat i esperat, i no feien més que dir-me que encara no ho podien comprovar.

Quan faltaven 15 minuts per a l'embarcament, m'han dit que sí que hi havia una cancel•lació.

Paga i corre cap el control, per trobar-te amb la fila més lenta de la història a tan sols 5 minuts de què s'enlairi el teu avió...

De debó, la gent sembla tonta! Que no et diuen sempre que et treguis cinturons, coses metàl•liques, mòbils i derivats abans de passar pel detector? Doncs no una, no. Tres persones davant meu han hagut de passar més d'una reglada mentre s'anaven traient coses...

I quan finalment arribo a l'avió després d'una carrera que m'ha fet prendre la decisió de què he de fer esport sí o sí, entro a l'avió per veure que tota la filera de seients davant meu i al meu costat ESTÀ BUIDA!!!

I m'han fet patir d'aquesta manera?

En fi, crec que em mereixo un gran "Et felicito filla"... （；￣ェ￣）

De visita a les escoles de Tokashiki

Jo crec que en el fons sóc massoca o algo, perquè fins i tot en vacances em busco feina!

Ahir va ser l'últim dia d'immersions i com que avui tenia un dia "lliure" a l'illa, ja vaig parlar amb la gent de la regidoria d'educació, que van parlar amb les escoles i van accedir a què els fes una vista i fes una classe com les que faig a la Vila.

Així que a les 11 hem anat a l'Escola Primària d'Aharen 阿波連小学校 que, en total, té 18 alumnes (i 10 profes!)
Aquí he compartit classe amb els 7 nens de 5è i 6è, i he menjat el dinar escolar amb tots els nens. Més monos!

I a les dues he fet la visita a l'Escola de Primària i Secundària de Tokashiki 渡嘉小中学校. Aquí el total d'alumnes és de 35, i engloba els nens de 2n de primària a 3r de secundària (que equivaldria a 3r d'ESO). L'ambient ha estat una mica diferent. Imagino que el fet que hi hagués nens de la ESO també influeix.

Tot i així també han estat molt monos, i havien decorat el gimnàs amb un cartell on posava "Jornada Intervanvi Cultural amb Espanya" スペイン交流会 (supein kôryûkai). Fins i tot, en un lloc on tenen un mapa del món, havien posat fotos d'aspectes d'Espanya (força tòpics, però per alguna cosa es comença) (#^.^#)

Així com a nota curiosa, resulta que el germà petit del regidor de cultura de l'illa viu a la Vila, a 10 minuts de casa meva, i és possible que hagi fet classe als seus nebots!

Si és que el món és un mocador...