Treballar com un... japonès

Ara ja sé el que és ser un treballador de debó al Japó. I he arribat a la conclusió de què no m'agrada >_<

Ahir, per primera vegada a la meva vida, vaig doblar jornada laboral. Bé, més i tot: vaig començar a treballar a les 9 del matí i vaig arribar a casa a les 10.30 de la nit (quan jo normalment plego a les 3.45 de la tarda). Toma ya!

“I per què vas fer això?”, us preguntareu. Doncs resulta que el dia 5 s’inaugura una exposició amb obres de Miró al museu de la Vila, i ahir es va fer l’assaig de la inauguració.

La meva mare es va estranyar quan li vaig dir que havíem d’assajar la inauguració. “Però què heu d’assajar?”. Doncs, literalment, TOT!

Evidentment, s’havia de decidir a on col·locar la carpeta vermella a sobre de la qual es tallaria la cinta inaugural, a on es col·locaria la cinta a tallar, el cartell les cadires... I evidentment que s’havia d’ajudar a col·locar totes les coses.

Però no només això, perquè si només fos això, no seria un assaig, no?

També es va assajar en quin ordre s’aixecaria la gent, es va llegir tot el que es dirà divendres, i fins i tot la manera en què es repartiran els guants blancs que portaran els convidats d’honor que tallaran la cinta inaugural i les tisores amb què faran els honors.

I assajar tot això va fer adonar-me que sóc més espanyola del que em pensava.

A Barcelona sempre m’he i m’han considerat una persona perfeccionista, a vegades massa i tot. Però al Japó, per contra, em consideren una mica “deixada”! Però clar és que lo dels japonesos jo crec que és passar-se de la ratlla!

Posem per exemple el fet d’assajar com entregar les tisores i els guants. A l’assaig érem 10 persones, i jo he de donar els guants i repartir les tisores. Doncs bé, el lloc adeqüat per col·locar-te per repartir els guants és aquest. Recorda’l per situar-te exactament al mateix punt el dia de la inauguració.

I les tisores: una vegada arribis davant de la persona, et pares, et gires cap a la safata a on estan les tisores que aguanta una altra companya i li dones al convidat d’honor amb la flor que li ha posat mirant cap a dalt i de manera que li quedi perquè pugui tallar amb la mà dreta. Però no et giris massa, i fes-ho de tal manera que no donis l’esquena als assistents. De manera que he de fer un pas (i només un pas entre persona i persona), girar-me a la dreta, agafar les tisores amb les dues mans tenint en compte l’orientació del floripondio, entregar les tisores a les personalitats d’honor fent una petita reverència, però no completament de cara ells, perquè sinó donaria l’esquena al públic, sinó una mica de biax, i fer un pas per repetir l’acció 9 vegades.

Ho heu entès? Pues ahora, repetimos! Sí sí, fins a tres vegades vaig haver de repetir el fet d’entregar les tisores. I el mateix amb els guants. Fins i tot vam haver de fer “air guantes” fent veure que entregàvem guants que no tenia a gent que no hi era. Una situació que em va fer pensar mil cops: “Però vols dir que cal filar taaaaan prim?”

El més sorprenent és que tothom s’ho prenia súper en serio! Vam passar com una hora o més per decidir l’angle de col·locació de la catifa vermella i de la cinta a tallar. I la gent intentant memoritzar el lloc a on s’havia de posar: a partir de la ratlla de la columna tres ratlles més del parquet de fusta del terra i un passa enrera... Total, per després canviar la col·locació de la catifa i haver de recol·locar-ho tot!!

Una vegada acabat l’assaig, vam ajudar una mica a preparar tots els objectes sobre Miró que es posaran a la venda. A mi em van dir que fiqués uns blocs de notes dins d’unes bossetes de plàstic. Aquestes bossetes de plàstic eren com els sobres que ja tenen la cola per tancar-se, de manera que no calia cel·lo.

Jo sempre m’he considerat molt curosa a l’hora de fer qualsevol cosa. Doncs quan ja estava acabant de ficar totes les llibretes, arriba una companya de feina (que sempre que parla sobre estrangers fa servir un to de molta superioritat...) i em diu: “Ui, aquesta bosseta té una mica d’arrugues a la part del cel·lo. Els japonesos hi paren molta atenció en aquestes coses, així que revisem-ho tot i mirem que no tinguin arrugues, vale?”. En fi, tot i que per dins estava pensant: “Però si està perfecte!”, no vaig dir res i vaig tornar a mirar-me les llibretes una a una per tal de mirar que no estiguessin una mica arrugades.

I d’aquesta manera va ser com vaig doblar jornada laboral, perdent un munt de temps en coses a les quals potser no calia que se li dediqués tanta estona. Però imagino que la forma de veure les coses varia segons el país, i mai m’hagués imaginat que m’adonaria de lo espanyola que sóc en aspectes dels que em pensava...

Una vegada més, la frase Nihonjin janakute yokatta, 日本人じゃなくて良かった, me n’alegro de no ser japonesa, va tornar a venir a la meva ment. Perquè jo puc escapar d’aquest país de bojos en qualsevol moment. Però ells s’hi han de quedar i seguir assajant com entregar unes punyeteres tisores...