18 de des. 2009

"Al Japó, tot és lent menys el shinkansen"

Aquesta és la conclusió a què vam arribar l'Andrew i jo després de passar 4 hores asseguts veient una obra de teatre Noh 能 diumenge passat.

En tres paraules, el noh és formal, simbòlic i solemne.
Segons la Wikipedia, les obres de teatre Noh es porten representant des del segle XIV i es caracteritzen perquè a l'escenari hi ha un cor i uns músics, que toquen diferents tipus de timbals tradicionals i una flauta o shinobue. Tot i que gairebé tota l'estona hi ha música, a la que portes tres minuts veient la representació te n'adones de què 1) la música del teatre noh no és gens harmònica i 2) és molt repetitiva. I clar, després de tres hores, com que cansa.

Una altra de les característiques, i la que la fa més inaccessible, és que es recita en japonès antic, de manera que ni els propis japonesos entenen de què va la cosa. En el cas de l'obra que vam anar a veure, en entrar et donen una àudio-guia en què et van explicant què passa, però la versió anglesa era tan nefasta que vaig haver de passar-me a la japonesa, que era més entendible (tot i que bé, més que entendre, vam deduir una mica de què anava la cosa).

En el cas del noh, els actors, enlloc de maquillatge, porten màscares, que representen diferents coses: una noia jove, un dimoni, un guerrer... i el vestuari és una passada de maco! De fet, cada actor de noh té a dues persones al darrere de l'escenari que s'encarreguen únicament d'arreglar-li el kimono o la perruca en cas de que alguna cosa estigui fora de lloc.

Tot i que es diu que vas a veure una obra de Noh, en realitat no es tracta només d'una obra, sinó de tres o quatre obres d'una hora o així de durada.

En el meu cas, es van representar dues obres de noh, una de kyogen, que és una obra humorística més curteta, i dues actuacions de ball.

La primera obra de Noh es deia Tamura i tractava d'uns monjos que arriben al temple Kiyomizu-dera a Kyoto, es troben amb un monjo que els explica l'origen del temple, després amb un vilatà que no em va quedar molt clar què els deia, i amb l'esperit d'un guerrer que els relata una batalla a Ise (crec).

Vaig fer algunes fotos tot i que representa que no en podia fer (de fet, em van renyar i tot :P). No són de molt bona qualitat, però us podeu fer una idea.

Aquesta és de quan arriben els monjos al temple Kiyomizu-dera.


Aquesta és la part en què el noi està explicant la història el temple.
Aquestes dues fotos són de quan surt el fantasma del guerrer i narra la batalla.



Aquesta primera obra, que va durar com una hora i mitja, se'ns va passar súper ràpid! De manera que si només hagués estat això, hagués dit "doncs el noh està força bé, no m'importaria tornar a veure una obra".

Però no! Després d'aquesta primera hora i mitja hi va haver dos interludis de música i dansa... que se'ls podrien haver estalviat, la veritat. Perquè per molt que digui dansa, és dansa japonesa... i tal com diu el títol... és leeeeenta leeeeenta!! Vaja, que no em vaig adormir perquè potser no hi torno a anar mai més, però la meitat dels japos que hi havia al teatre estaven k.o.!



A continuació, va venir l'obra que em va fer més gràcia: el kyogen, que es tracta d'una obra humorística que es fa entremig de les diferents obres de noh. La que vam veure nosaltres es deia Igui i el protagonista era un nen petit que, quan es posa un gorro, es fa invisible i fa entremeliadures. El nen era molt monooo ^__^


I la segona obra de noh, i última del dia, es deia Miwa i tractava del mite de la deessa fundadora del Japó Amaterasu.

Així que en fi, com a experiència va ser interessant però, a no ser que ens tornin a regalar entrades, crec que ja m'hi han vist prou...

Ah! I anant cap al teatre ens vam topar amb aquesta casa... Quién es el valiente que se atreve a salir a ese balcón?!

1 comentari:

  1. Uffffffff! Es como el cine japonés pero a lo bestia... yo no me atrevo a ver una obra de esas.

    ResponElimina

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com