Feliç any del Cavall

Bé, és cert, tècnicament, fins el 31 de gener no comença l’Any Nou xinès. Però al Japó, comença l’1 de gener, així que en termes japonesos no estic dient cap bajanada.

Fa ja força temps (4 anys!) vaig escriure en profunditat sobre les tradicions japoneses durant l’Any Nou (aquí, aquí i aquí).

D’entre aquest tou de tradicions, una és la de col·locar a casa un Eto 干支, que no és res més que una figura de l’animal de l’horòscop xinès que correspon a l’any nou.

I aquest any 2014 que acabem de començar és l’Any del Cavall, Uma-doshi 午年.

A banda de les figuretes, les postals d’Any Nou Nenga-joo 年賀状 també acostumen a portar una referència a l’animal de l’any, ja sigui en dibuixos o amb el kanji, o en les enganxines o segells que venen per decorar-les. 

Aquesta és la postal que he enviat enguany.

Ja va amb un missatge escrit, i sempre deixen un espai perquè escriguis un petit missatge personalitzat. Una particularitat és que només s'escriuen els missatges a la part de davant de la postal, perquè a la part de darrere només s'hi escriu l'adreça.

Després de tants anys vivint aquí i veient el dia a dia, he arribat a la conclusió de què la cultura japonesa està plena de supersticions. I creuen, com els xinesos, que l’animal que correspon a cada any tindrà una influència en com serà en general la situació durant els següents 365 dies. Si és el teu any, és a dir, l’any del teu horòscop xinès, es considera que tindràs un any favorable en què els teus plans tindran èxit. 

El signe del cavall representa, segons l’astrologia xinesa, el triomf, la victòria, la fidelitat i la tendresa. Tot i que aquesta tendència al triomf i la victòria també té influència sobre els altres signes, és principalment favorable per a les persones nascudes sota aquest signe.

I com són, aquests cavalls?

Són considerats persones independents, inconsistents, frívoles i seductores, tot i que no siguin especialment atractives. Això és degut a què són molt intel·ligents, de ment ràpida i saben guanyar-se la gent. Malgrat tot, no són grans amics de fer confidències i acostumen a tenir amistats superficials. És considerat el símbol més egocèntric de l’horòscop xinès.

Pel que fa a la qüestió amorosa, són un símbol molt difícil, que sent que està perdent llibertat quan està en una relació. Per això, no és difícil que decideixin separar-se si se senten limitats.

En quant al treball, són molt dinàmics i treballadors, sempre que no es tracti d’un treball rutinari. Acostumen a ser uns caps exigents, que demanen als seus treballadors que siguin tan ràpids i dinàmics com ells.

No són gens materialistes, però tenen tendència a ser malgastadors, així que no acostumen a tenir molts estalvis.

Alguns cavalls famosos són en Rembrandt, en Paul McCartney, la Lucía Bosé i en John Travolta.

Vosaltres sabeu el vostre animal de l’horòscop xinès? El meu és el porc senglar, però si vosaltres no ho teniu clar, aquí teniu un link perquè pogueu trobar el vostre i veure què us té preparat aquest nou any!

El Nadal Japonès

Ja és Nadal al Japó!

Bé, de fet, segons la Disney i als anuncis de la tele, ja és Nadal des de l’1 de novembre...

El Nadal, tot i ser una tradició cristiana, s’ha convertit en una tradició japonesa. Tot i que la majoria de japonesos no són cristians i no tenen per què saber quin és l’orígen de la festa, això no vol dir que no s’ho prenguin molt seriosament.

Ja he comentat més d’una vegada que els japonesos són els reis del sincretisme, és a dir, que dominen l’art d’agafar elements d’altres cultures, digerir-los i crear una tradició pròpia.

I, evidentment, té diversos aspectes que el diferencien del Nadal com l’hem viscut des de petits.

Per començar, el dia 25 de desembre no és festiu al Japó. Però de fet, més que el dia 25 mateix, quan els japonesos celebren el Nadal és el dia 24 a la tarda-nit.

El dia 24 de desembre és un dia molt trist per als joves que no tenen parella, principalment perquè el Nadal, en la mentalitat japonesa, no està fet per reunir-se amb la família, sinó que és una dia especial per tenir una cita amb el teu nòvio o la teva nòvia. Principalment les noies joves que no tenen parella, acostumen a reunir-se per celebrar aquest dia.

Durant aquesta cita especial la Nit de Nadal hi ha tres coses que no poden faltar.

Una és anar a veure la Il·luminació de Nadal, Kurisumasu irumineeshon クリスマスイルミネーション. Cada any, a mitjans de novembre, hi ha un munt de reportages sobre quins són els millors llocs per anar a veure aquestes decoracions. Hi ha pàgines web, les revistes de turisme fan edicions especials sobre els llocs més macos de cada regió. Hi ha concursos de fotografies, pàgines web... Però potser la il·luminació que tots volen anar a veure és la de Disney, que s'ha convertit en el referent clau del Nadal des que es  fa 30 anys va obrir a Tokyo.

Després d’anar a veure la il·luminació, arriba el moment d’anar a sopar. I pels japonesos, sopar de Nadal és equivalent a... pollastre fregit furaido chikin フライドチキン del Kentucky Fried Chicken. 

I per què? Resulta que cap allà l’any 1973, un estranger que vivia a Tokyo va anar a una botiga del KFC i va dir que, ja que al Japó era molt difícil trobar gall d’indi, que menjaria pollastre. El cap de la botiga va pensar que era una bona idea i, sense perdre temps, l’1 de desembre de 1974 van començar la campanya “Per Nadal, Kentcucky!” Kurisumasu ni wa, Kentakkiiクリスマスにはケンタッキー. I aquest costum de menjar pollastre per Nadal encara és viu avui en dia.

En acabat del Pollastre de Nadal, arriba el moment de les postres... el Pastis de Nadal Kurisumas Keeki クリスマスケーキ! 
El costum del Pastís de Nadal el debem a l’empresa de dolços Fujiya 不二家, que va començar a vendre pastissos relacionats amb el Nadal cap allà els anys 20. Tot i que cada vegada hi ha més i més varietats, amb decoracions com ara Pares Noels o arbres de Nadal, el pastís més típic és el Shortcacke shooto keeki ショートケーキ, que es tracta d’una base esponjosa farcida de nata i maduixes, recoberta de nata amb maduixes senceres.
Quan arriba el mes de novembre, hi ha una intensa campanya no només entre les pastisseries, sinó també entre els supermercats i els konbinis (botigues obertes 24 hores) per veure qui ven més pastissos.

És molt curiós veure l’ambient que hi ha el dia 24, perquè les pastisseries col·loquen taules al carrer per vendre els pastissos i noies vestides de Pare Noel estan allà cridant amb campanetes per tal d’atreure clients. Jo només he menjat pastís de Nadal una vegada, per allà el 2007. I, evidentmen, va ser un shooto keeki.

Finalment, amb la panxa contenta, arriba el moment de l’intercanvi de regals, ja sigui amb la parella o entre el grup d’amigues i amics que s’hagin reunit, mentre pel fil musical s’escolten nadales.

I el dia 25, com per art de màgia, les il·luminacions, els arbres, els Pares Noels i les nadales desapareixen de la majoria dels establiments, per donar lloc a les tradicions de l’Any Nou japonès.

Així que ja veieu que, tot i originalment no tenir res a veure amb la cultura japonesa, han aconseguit muntar-se unes tradicions pròpies molt ben arrelades.

I vosaltres, què preferiu? La sopa de galets i el torró de Xixona, o el pollastre fregit i el pastís de nata i maduixes?

Les paraules de moda de 2013

El desembre, al Japó, és el mes de fer llistes per escollir “el millor” de l’any: el kanji de l’any, els productes de l’any...

I, en el cas que ens ocupa avui, la paraula de moda de l’any.

Des de fa 30 anys, l’empresa d’educació a distància Yuu-kyan ユーキャン　(japonització de l’anglès “you can”, tu pots), organitza els Premis a les Noves Paraules i a les Paraules de Moda Shin-go, ryuukô-go taishô 新語・流行語大賞.

Com diu el seu nom, el que es premia són paraules o expressions que han tingut molta influència dins de la societat, o que s’han extès fins a tal punt que tothom les fa servir sense adonar-se en el seu dia a dia. Aquestes paraules poden ser expressions que algún famós fa servir sempre, com ara “latiguillos” de famosos, o paraules que surten en un anunci, o que diu sempre un personatge de ficció.

Tot i que és el tipus de notícia que tothom ja s’espera, el que ha cridat l’atenció de tothom aquest any és que no s’ha escollit només una sola paraula com a Paraula de l’Any, sinó que se n’han escollit 4.

D’entre les quatre guanyadores, personalment crec que la més representativa seria O-mo-te-na-shi お・も・て・な・し, dita per la presentadora Christel Takigawa durant la seva presentació davant del Comitè Olímpic Internacional. Aquesta paraula significa literalment “hospitalitat”, però s’ha convertit en la representant dels valors de la societat japonesa. Jo diria que, més que la paraula en sí, el que ha tingut més influència és la manera de dir-ho en sí, pronunciar-la marcant be les síl·labes amb un gest de la mà. Per exemple, a les escoles, els nens ara tenen el divertiment de dir paraules de cinc síl·labes a la manera O-mo-te-na-shi.

Una altra de les campiones ha estat l’expressió “Doncs ara, no?” Ima deshou? 今でしょう？ El professor d’acadèmia preparatòria Osamu Hayashi va ser qui la va posar de moda. Originalment, la frase era destinada als seus alumnes, a qui deia: “Quan ho faràs? Doncs ara, no?” Itsu yaru ka? Ima deshou? いつやるか？今でしょう！ L’expressió va saltar a la fama gràcies a un anunci de la Toyota, en què sortia el professor dient: “Quan ho compraràs? Doncs ara, no?”. Aquesta expressió s’ha fet tan popular que fins i tot jo l’he dit a la feina més d’una vegada :P

Aquest any, la ficció televisiva ha jogat un paper important, perquè d’entre les quatre guanyadores, dues provenen del món de les sèries i novel·les.

Una ha estat l’expressió Jejeje じぇじぇじぇ (pronuciant la jota a la manera catalana i no a l’espanyola, perquè sinó seria l’onomatopeia de riure, jeje). Jejeje és una expressió de sorpresa utilitzada pel dialecte del nord de Japó. Aquesta expressió la deia sempre el personatge protagonista de la novel·la diària de la TV pública NHK "Ama-chan".

L’altra és Baigaeshi 倍返し, que es podria traduir com a “me les pagaràs”. El culpable de la seva popularitat és el banquer protagonista de la sèrie “Hanzawa Naoki”, que té com a lema “Si algú me la juga, me les pagarà” Yararetara, baigaeshi やられたら、倍返しだ.

Quines són per vosaltres les paraules de l’any a casa? “A relaxing cup of café con leche”? 

Il·lumineu-me, que estic molt desconectada del què passa per allà!

La nova Mascota de 2013 ja és aquí!

Atenció tothom!

Ja tenim nou guanyador del Yuru-Kyara Grand Prix 2013!

*Retruc de timbals*

En Sanomaru　さのまる!

Bé, ara ja podreu dormir tranquils!

Fa uns quants posts vaig parlar sobre què eren aquestes yuru-kyara, unes mascotes creades per convertir-se en Relacions Públiques de la ciutat a què representen.

En Sanomaru és el representant de la ciutat de Sano, a la prefectura de Tochigi (佐野市、栃木県).

I us preguntareu: què és?

Segons la seva descripció oficial , és un (gos) samurai (blanc) que porta els pantalons típics de samurai hakama はかま i les sandàlies zori ぞり. 

Què el fa especial, doncs? Que enlloc de portar el tradicional barret de palla kasa かさ porta un bol de fideus ramen com a barret i que enlloc de portar una katana 刀, porta dues patates fregides. Ah! També s’enorgulleix molt del seu serrell, que està fet per fideus ramen. 

Com ja haureu pogut imaginar, tant el ramen com les patates fregides amb una salsa especial són plats típics de la ciutat de Sono.

En Sanomaru ha hagut de competir amb més de 1500 personatges abans d’erigir-se amb la corona dels yuru-kyara, aconseguint més d’un milió dos-cents mil vots, del total de 15 milions de vots rebuts.

En Sonomaru va donar més de 100 milions de iens (el que jo trigaria 25 anys a guanyar amb el meu salari actual) gràcies a les seves aparicions i a la venda de marxandatge.

Segons el seu web, actualment existeixen més de 350 productes amb l’efigie d’aquest gos-samurai: penjolls per al mòbil, bastonets, portafolis, corbates, peluixos, pastissos

Si quedant en quarta posició ja ha aconseguit tots aquests beneficis, imagineu-vos tot el que aconseguirà ara que ha guanyat...

Serà capaç de desbancar en Kumamon, campió de 2011, que l’any passat va aconseguir 29 bilions de iens?

Boca d’ànec o cara de pardal?

Imagino que molts de vosaltres ja haureu escoltat a parlar d’aquests dos conceptes del món kawaii かわいい, “mono” japonès. 

Per als que encara no heu tingut el plaer de topar-vos amb ells, tranquils, que no us estic insultant!

De fet, es tracta de dues expressions facials que estan molt de moda entre els japonesos, sobretot a l’hora de fer-se fotos. Podria dir només entre les japoneses, però us estaria mentint, perquè (oh!, sorpresa!) molts nois també les fan.

Malgrat que he dit que les dues estan molt de moda, seria més acurat dir que el que és tendència candent és la cara de pardal i que, com es diu per internet, la boca d’ànec “is so 2012”, és molt any 2012.

Molt bé, molt bé! Però, en què consisteixen aquestes cares?, us estareu preguntant.

Doncs bé, l’ahiru kuchiアヒル口, literalment boca d’ànec, és precisament el que el seu nom indica: imitar el bec d’un ànec amb la boca.

La chungaoチュン顔, o cara de pardal, consisteix en obrir molt els ulls i deixar els llavis una mica separats, com un pardal que espera ser alimentat.

La meva amiga JJ, a l'esquerra, es va avançar 3 anys a la tendència!

La boca d’ànec va començar a ser tendència per allà l’any 1998, quan va aparèixer en el firmament pop japonès la cantant Ami Suzuki, que demostra perfectament com ficar boca d’ànec en la portada del seu single “Don’t need to say good bye”, aparegut l’any 2000. 

El concepte boca d’ànec es va fer tan famós que ja no només és una paraula que utilitzen els joves, sinó que des de 2006 és una paraula que apareix al diccionari.

Però com que les modes al Japó no són tan duradores, la segona onada la va provocar la model Matsuyuu* まつゆう* el 2010, onada que es va convertir en tsunami gràcies a les xarxes socials.  

He de confessar que jo, també, tinc fotos de la primera vegada que vaig venir al Japó el 2007 ficant boca d’ànec, sense saber que el fet tenia un nom. Totes les japoneses ho feien, doncs jo les imitava. Sóc una hipster desinformada, fixeu-vos!

La cara de pardal va aparèixer per primera vegada a la revista AneCan, que en el seu número de febrer de 2013 va publicar un tutorial complet per dominar l’art de posar cara de pardal. Segons la revista, es tracta d’una imatge “més amable i pura”, que dispara el teu “kawaiisme”.

L’ex AKB48 Tomomi Itano és coneguda per fer sempre boca d’ànec a tots els programes en què apareix.

Ara haurà de passar a fer cara de pardal…

Tot i que la boca d’ànec em fa una mica de ràbia, realment la seva cara de pardal fa por...

I vosaltres, amb quina de les dues us quedeu?

Gelat d'estofat

Imagineu-vos l’escena:

Els responsables de la fabricació de gelats Gari-Gari Kun ガリガリ君 estan reunits pensant què poden fer per tal de mantenir la venda de gelats durant els mesos d’hivern.

–Què ve de gust menjar a l’hivern? –pregunta un dels directius als seus treballadors.

Una mà poruga s’aixeca.

–Coses calentes?

–Però si nosaltres hem de vendre gelats! –contesta un altre dels directius.

–Un moment! –respon el directiu 1 fent callar tothom. Creua els braços, tanca els ulls, inclina el cap cap a la dreta i va fent “mmmmm” mentre pensa.

Tothom se’l mira, expectant.

–Ja ho tinc! –respont obrint els ulls de cop i colpejant el palmell de la mà esquerra amb el puny de la mà dreta. –Farem un gelat d’estofat!

Com que a les empreses japoneses no es discuteix el que diu el cap, a tots els sembla una idea genial i, sense perdre temps, es posen mans a l’obra.

I així és com m’imagino que va néixer la nova sensació en productes d’edició limitada als konbinis japonsesos: el gelat d’estofat.

Oficialment, el gelat es diu Gari-Gari Kun Ricchi Kurea Obaasan no shichuu aji ガリガリ君リッチ クレアおばさんのシチュー味, que vindria a significar alguna cosa així com El Gelat Saborós d’en Gari-Gari Kun, amb gust d’estofat de la iaia Clara.

Es va posar a la venda el 29 d’octubre, i es podrà trobar a totes les botigues de conveniència obertes 24 hores, konbinis コンビニ, fins que s’exhaureixin les existències.

Davant d’una delícia com aquesta no podia deixar escapar l’oportunitat de tastar-la abans que desaparegués de les botigues (gelat d’estofat? Boníssim ［no va dir ningú, mai］). Així que, després de pagar els 126 iens que val el gelat, més o menys un euro, me’l vaig endur a casa llesta per fer l’experiment.

I bé, la veritat és que ha estat una de les experiències culinàries més estranyes que he tingut fins ara.

Abans de tastar el gelat, vaig mirar-me a consciència què hi havia escrit a l’envoltori.

Primer de tot, es veu la figura del gelat, en Gari-Gari Kun .

Gari-gari ガリガリ és una onomatopeia que serveix per designar alguna cosa dura i cruixent, com se suposa que és un gelat, i kun 君és una terminació que vindria a ser com el –san  さん, que vol dir senyor, però que s’utilitza només darrere del nom de nois, o d’homes més joves que tu.

A més a més, també tenim una foto de les pastilles per fer estofat shichuu シチュー de la iaia Clara, de la marca Glico, amb qui han col·laborat per fabricar aquest invent. (El que és graciós és que en el mateix envoltori posa que en realitat no han fet servir les pastilles del shichuu de la iaia Clara per preparar el gelat...)

També hi ha un dibuix del gelat, perquè ens fem una idea de què ens trobarem en obrir el paquet: un gelat amb gust d’estofat, farcit de granissat amb gust d’estofat i amb trossets de patata.

Cada vegada teniu més ganes de tastar-lo, eh?

Doncs bé, en obrir-lo, el gelat és d’un color de llet, com l’estofat shichuu japonès.

Esperava que fes la mateixa olor, però sembla ser que no va inclòs en el preu.

Ja des de la primera queixalada, no anem bé: et deixa el regust cremòs de l’estofat, però fred. I a qui li agrada menjar-se un estofat fred? Amb l’afegitó d’estar barrejat amb el sabor ultradolç del gelat. Dels trossets de patata, fins ara, ni rastre.

No massa convençuda, intento seguir el consell que dona el fabricant de posar-li una mica de pebre negre per sobre. 

Ara només sento el gust del pebre i no el del gelat, fet que crec que no diu massa a favor del gelat. Si has d’emmascarar el sabor del producte que estàs venent amb un altre completament diferent, vol dir que no has fet massa bé la teva feina...

Jo, a més a més, he escalfat el gelat per veure si calent millorava. El fabricant diu expressament que no es faci, però en un altre blog he vist un japonès que ho feia i no li passava res, així que jo tamé ho he fet.

Un cop desfet, ha estat per primera vegada quan he vist (i patit) els trossets de patata de Hokkaido. Tenen una textura com de cartró i no tenen gust a res. Pel que fa al gelat en si, ni calent millora: segueix amb el mateix gust artificial d’estofat ultradolç.

El gelat Gari-Gari Kun és famós per treure sabors nous en edició limitada cada temporada, com la majoria de productes que tenen una llarga història en el mercat japonès. I n’hi ha que estan bons. Per exemple, un que van treure de pera japonesa nashi 梨, o de meló, perquè són sabors per posar-los en un gelat.

Però un gelat amb gust d’estofat?

No cal.

Seria com dir que, com que arriba l’hivern, treurem un gelat de fabada asturiana o, més nostrat, de sopa amb carn d’olla i galets. Creuo els dits perquè cap cap pensant de l'empresa Akagi  m’escolti, que encara em robaran la idea...

I vosaltres, us atreviríeu a tastar un gelat de llenties amb xoriço? 

La cultura del te

Japó és el primer que em ve al cap quan escolto la paraula te.

Molta gent s’imaginarà la tradicional i exòtica cerimònia del te, sadô 茶道, amb senyores vestides amb kimono 着物, tothom assegut a l’estil tradicional japonès seiza 正座 en una sala de tatami 畳, bebent l’espès i amarg te verd maccha 抹茶. Com us podreu imaginar, no és precisament aquesta la manera en què els japonesos beuen te cada dia.

El que sí és veritat és que beuen te cada dia.

Me’n recordo de la meva primera nit a Japó, en què vam anar a sopar a un restaurant d’okonomiyaki お好み焼き, una mena de truita japonesa, i només arribar ens van portar una tovalloeta humida, oshibori おしぼり, i una tassa de te. En el meu limitat japonès, vaig intentar explicar que es devien haver equivocat, perquè nosaltres no havíem demanat beguda. Evidentment, vaig pensar que després ens ho cobrarien, i no estava la meva economia com per anar pagant coses que no havia demanat. La sorpresa va ser que el te es gratis i que a qualsevol restaurant pots demanar que et reomplin el got tantes vegades com vulguis.

Això demostra la meva completa ingorància sobre el país i els seus costums durant la primera vegada que vaig venir.

Si no t’agrada el te, pots trobar-te en més d’una situació comprometedora en què et serveixen te en una reunió i, o bé has de fer el cor fort i beure-te’l, o explicar que no beus te sense que pensins que ets mal educat. Per sort, a mi m’encanta el te, així que no he tingut aquest problema.

El te no és originari del Japó, però jo crec que s’ha convertit en un dels seus símbols.

Jo hi ha una sèrie de tes que sempre relaciono amb el Japó i, fins i tot, a determinades situacions, èpoques de l’any i llocs.

Font

Un dels tes que em ve al cap en quant escolto Japó és el te de civada Mugicha 麦茶. Cada vegada que bec aquest te em fa pensar: “Ah, ja és estiu!”. Això és degut a què aquest tipus de te s’acostuma a beure molt fred quan fa calor. En quant el termòmetre s’enfila uns quants graus, als restaurants ja canvien el calentó te verd pel refrescant mugicha. A la feina també passa el mateix. Hi ha molts companys que dinen a l’oficina i sempre es prepara te, i a l’estiu el rei és el mugicha. Fins i tot, quan vas a reunions, enlloc de portar-te cafè, hi ha molts llocs que et porten una tassa de mugicha.

El te de civada és un dels meus tes preferits, tot i que la primera vegada que el vaig tastar em vaig sorprendre molt: era te, però té un cert gust de cafè.

El te de la cerimònia del te. És de color molt verd i molt espès. Hi ha molts japonesos a qui no els agrada el maccha 抹茶 perquè és molt amarg. Però normalment s’acostuma a servir juntament amb un dolç tradicional japonès molt i molt dolç, així que, per mi, és ideal. A l’Starbucks japonès es pot trobar el maccha latte, que té molt d’èxit entre els estrangers i que, com us podreu imaginar, no és precisament amarg. A mi no m’agrada especialment, però si vens al Japó és una bona cosa per tastar.

Font

Els tes Sencha煎茶  o ryokucha緑茶 són els que jo personalment anomeno generalment com a te verd. Tenen noms diferents i, per tant, han de ser diferents, però jo mai he sabut quina és la diferència entre l’un i l’altre. El te verd és el rei de l’hivern. Si vas a qualsevol casa com a convidat, és molt probable que te’n portin una tassa. I és el te que et porten als restaurants durant els mesos més freds.

Font

El te d’arròs integral genmaicha 玄米茶 és probablement el meu segon preferit. Té com petits grans d’arròs torrats que li donen un gust molt característic.

El hojicha ほうじ茶és el te que sempre es trobava gratis als contenidors de te que hi havia a la cafeteria de la meva universitat a Tokyo i és el que hi ha sempre a les escoles. Al principi no m’agradava massa, perquè té un sabor com molt terrós. Però a força d’anar-lo bebent em vaig anar acostumant i ara, tot i que no és dels meus preferits.

El te de fajol o Sobachaそば茶 és... particular. Tot i que ara sóc capaç de beure’n, recordo que la primera vegada que vaig comprar una ampolla de te en una màquina expenedora, jidôhanbaiki 自動販売機, em va fer molta angúnia. I no millora precisament quan es queda escaldofat dins l’ampolla. El fajol és un tipus de blat, i per això té un gust que a mi em va semblar de blat cremat. No és un te típic que t’acostumin a servir en tots els restaurants, està més aviat reservat a restaurants especialitzats en els fideus soba. 

El te de cirera, Sakurayu 桜,湯 i el te d’alga konbu, Konbucha 昆布茶,  són tes relacionats amb celebracions. Aquests dos tes no poden faltar en les cerimònies de graduació, sotsugyô shiki 卒業式, i d’ingrès, nyuugaku shiki 入学式 a les escoles. El te de cirera més que te es tracta d’una flor de cirerer assecada que s’obre quan es posa dins d’aigua bullint. És una preciositat de veure, però no és massa bo: té gust d’aigua salada. El te d’alga acostuma a ser en pols i també es dissol en aigua bullint, i té un gust molt i molt salat. A mi, per beure, no m’agrada gens, però per preparar un plat que es diu ochazuke, arròs amb te, no està malament.

Quin és el vostre te preferit? Trobeu a faltar algun te que us recordi Japó a la llista?