Boca d’ànec o cara de pardal?

Imagino que molts de vosaltres ja haureu escoltat a parlar d’aquests dos conceptes del món kawaii かわいい, “mono” japonès. 

Per als que encara no heu tingut el plaer de topar-vos amb ells, tranquils, que no us estic insultant!

De fet, es tracta de dues expressions facials que estan molt de moda entre els japonesos, sobretot a l’hora de fer-se fotos. Podria dir només entre les japoneses, però us estaria mentint, perquè (oh!, sorpresa!) molts nois també les fan.

Malgrat que he dit que les dues estan molt de moda, seria més acurat dir que el que és tendència candent és la cara de pardal i que, com es diu per internet, la boca d’ànec “is so 2012”, és molt any 2012.

Molt bé, molt bé! Però, en què consisteixen aquestes cares?, us estareu preguntant.

Doncs bé, l’ahiru kuchiアヒル口, literalment boca d’ànec, és precisament el que el seu nom indica: imitar el bec d’un ànec amb la boca.

La chungaoチュン顔, o cara de pardal, consisteix en obrir molt els ulls i deixar els llavis una mica separats, com un pardal que espera ser alimentat.

La meva amiga JJ, a l'esquerra, es va avançar 3 anys a la tendència!

La boca d’ànec va començar a ser tendència per allà l’any 1998, quan va aparèixer en el firmament pop japonès la cantant Ami Suzuki, que demostra perfectament com ficar boca d’ànec en la portada del seu single “Don’t need to say good bye”, aparegut l’any 2000. 

El concepte boca d’ànec es va fer tan famós que ja no només és una paraula que utilitzen els joves, sinó que des de 2006 és una paraula que apareix al diccionari.

Però com que les modes al Japó no són tan duradores, la segona onada la va provocar la model Matsuyuu* まつゆう* el 2010, onada que es va convertir en tsunami gràcies a les xarxes socials.  

He de confessar que jo, també, tinc fotos de la primera vegada que vaig venir al Japó el 2007 ficant boca d’ànec, sense saber que el fet tenia un nom. Totes les japoneses ho feien, doncs jo les imitava. Sóc una hipster desinformada, fixeu-vos!

La cara de pardal va aparèixer per primera vegada a la revista AneCan, que en el seu número de febrer de 2013 va publicar un tutorial complet per dominar l’art de posar cara de pardal. Segons la revista, es tracta d’una imatge “més amable i pura”, que dispara el teu “kawaiisme”.

L’ex AKB48 Tomomi Itano és coneguda per fer sempre boca d’ànec a tots els programes en què apareix.

Ara haurà de passar a fer cara de pardal…

Tot i que la boca d’ànec em fa una mica de ràbia, realment la seva cara de pardal fa por...

I vosaltres, amb quina de les dues us quedeu?

Gelat d'estofat

Imagineu-vos l’escena:

Els responsables de la fabricació de gelats Gari-Gari Kun ガリガリ君 estan reunits pensant què poden fer per tal de mantenir la venda de gelats durant els mesos d’hivern.

–Què ve de gust menjar a l’hivern? –pregunta un dels directius als seus treballadors.

Una mà poruga s’aixeca.

–Coses calentes?

–Però si nosaltres hem de vendre gelats! –contesta un altre dels directius.

–Un moment! –respon el directiu 1 fent callar tothom. Creua els braços, tanca els ulls, inclina el cap cap a la dreta i va fent “mmmmm” mentre pensa.

Tothom se’l mira, expectant.

–Ja ho tinc! –respont obrint els ulls de cop i colpejant el palmell de la mà esquerra amb el puny de la mà dreta. –Farem un gelat d’estofat!

Com que a les empreses japoneses no es discuteix el que diu el cap, a tots els sembla una idea genial i, sense perdre temps, es posen mans a l’obra.

I així és com m’imagino que va néixer la nova sensació en productes d’edició limitada als konbinis japonsesos: el gelat d’estofat.

Oficialment, el gelat es diu Gari-Gari Kun Ricchi Kurea Obaasan no shichuu aji ガリガリ君リッチ クレアおばさんのシチュー味, que vindria a significar alguna cosa així com El Gelat Saborós d’en Gari-Gari Kun, amb gust d’estofat de la iaia Clara.

Es va posar a la venda el 29 d’octubre, i es podrà trobar a totes les botigues de conveniència obertes 24 hores, konbinis コンビニ, fins que s’exhaureixin les existències.

Davant d’una delícia com aquesta no podia deixar escapar l’oportunitat de tastar-la abans que desaparegués de les botigues (gelat d’estofat? Boníssim ［no va dir ningú, mai］). Així que, després de pagar els 126 iens que val el gelat, més o menys un euro, me’l vaig endur a casa llesta per fer l’experiment.

I bé, la veritat és que ha estat una de les experiències culinàries més estranyes que he tingut fins ara.

Abans de tastar el gelat, vaig mirar-me a consciència què hi havia escrit a l’envoltori.

Primer de tot, es veu la figura del gelat, en Gari-Gari Kun .

Gari-gari ガリガリ és una onomatopeia que serveix per designar alguna cosa dura i cruixent, com se suposa que és un gelat, i kun 君és una terminació que vindria a ser com el –san  さん, que vol dir senyor, però que s’utilitza només darrere del nom de nois, o d’homes més joves que tu.

A més a més, també tenim una foto de les pastilles per fer estofat shichuu シチュー de la iaia Clara, de la marca Glico, amb qui han col·laborat per fabricar aquest invent. (El que és graciós és que en el mateix envoltori posa que en realitat no han fet servir les pastilles del shichuu de la iaia Clara per preparar el gelat...)

També hi ha un dibuix del gelat, perquè ens fem una idea de què ens trobarem en obrir el paquet: un gelat amb gust d’estofat, farcit de granissat amb gust d’estofat i amb trossets de patata.

Cada vegada teniu més ganes de tastar-lo, eh?

Doncs bé, en obrir-lo, el gelat és d’un color de llet, com l’estofat shichuu japonès.

Esperava que fes la mateixa olor, però sembla ser que no va inclòs en el preu.

Ja des de la primera queixalada, no anem bé: et deixa el regust cremòs de l’estofat, però fred. I a qui li agrada menjar-se un estofat fred? Amb l’afegitó d’estar barrejat amb el sabor ultradolç del gelat. Dels trossets de patata, fins ara, ni rastre.

No massa convençuda, intento seguir el consell que dona el fabricant de posar-li una mica de pebre negre per sobre. 

Ara només sento el gust del pebre i no el del gelat, fet que crec que no diu massa a favor del gelat. Si has d’emmascarar el sabor del producte que estàs venent amb un altre completament diferent, vol dir que no has fet massa bé la teva feina...

Jo, a més a més, he escalfat el gelat per veure si calent millorava. El fabricant diu expressament que no es faci, però en un altre blog he vist un japonès que ho feia i no li passava res, així que jo tamé ho he fet.

Un cop desfet, ha estat per primera vegada quan he vist (i patit) els trossets de patata de Hokkaido. Tenen una textura com de cartró i no tenen gust a res. Pel que fa al gelat en si, ni calent millora: segueix amb el mateix gust artificial d’estofat ultradolç.

El gelat Gari-Gari Kun és famós per treure sabors nous en edició limitada cada temporada, com la majoria de productes que tenen una llarga història en el mercat japonès. I n’hi ha que estan bons. Per exemple, un que van treure de pera japonesa nashi 梨, o de meló, perquè són sabors per posar-los en un gelat.

Però un gelat amb gust d’estofat?

No cal.

Seria com dir que, com que arriba l’hivern, treurem un gelat de fabada asturiana o, més nostrat, de sopa amb carn d’olla i galets. Creuo els dits perquè cap cap pensant de l'empresa Akagi  m’escolti, que encara em robaran la idea...

I vosaltres, us atreviríeu a tastar un gelat de llenties amb xoriço? 

La cultura del te

Japó és el primer que em ve al cap quan escolto la paraula te.

Molta gent s’imaginarà la tradicional i exòtica cerimònia del te, sadô 茶道, amb senyores vestides amb kimono 着物, tothom assegut a l’estil tradicional japonès seiza 正座 en una sala de tatami 畳, bebent l’espès i amarg te verd maccha 抹茶. Com us podreu imaginar, no és precisament aquesta la manera en què els japonesos beuen te cada dia.

El que sí és veritat és que beuen te cada dia.

Me’n recordo de la meva primera nit a Japó, en què vam anar a sopar a un restaurant d’okonomiyaki お好み焼き, una mena de truita japonesa, i només arribar ens van portar una tovalloeta humida, oshibori おしぼり, i una tassa de te. En el meu limitat japonès, vaig intentar explicar que es devien haver equivocat, perquè nosaltres no havíem demanat beguda. Evidentment, vaig pensar que després ens ho cobrarien, i no estava la meva economia com per anar pagant coses que no havia demanat. La sorpresa va ser que el te es gratis i que a qualsevol restaurant pots demanar que et reomplin el got tantes vegades com vulguis.

Això demostra la meva completa ingorància sobre el país i els seus costums durant la primera vegada que vaig venir.

Si no t’agrada el te, pots trobar-te en més d’una situació comprometedora en què et serveixen te en una reunió i, o bé has de fer el cor fort i beure-te’l, o explicar que no beus te sense que pensins que ets mal educat. Per sort, a mi m’encanta el te, així que no he tingut aquest problema.

El te no és originari del Japó, però jo crec que s’ha convertit en un dels seus símbols.

Jo hi ha una sèrie de tes que sempre relaciono amb el Japó i, fins i tot, a determinades situacions, èpoques de l’any i llocs.

Font

Un dels tes que em ve al cap en quant escolto Japó és el te de civada Mugicha 麦茶. Cada vegada que bec aquest te em fa pensar: “Ah, ja és estiu!”. Això és degut a què aquest tipus de te s’acostuma a beure molt fred quan fa calor. En quant el termòmetre s’enfila uns quants graus, als restaurants ja canvien el calentó te verd pel refrescant mugicha. A la feina també passa el mateix. Hi ha molts companys que dinen a l’oficina i sempre es prepara te, i a l’estiu el rei és el mugicha. Fins i tot, quan vas a reunions, enlloc de portar-te cafè, hi ha molts llocs que et porten una tassa de mugicha.

El te de civada és un dels meus tes preferits, tot i que la primera vegada que el vaig tastar em vaig sorprendre molt: era te, però té un cert gust de cafè.

El te de la cerimònia del te. És de color molt verd i molt espès. Hi ha molts japonesos a qui no els agrada el maccha 抹茶 perquè és molt amarg. Però normalment s’acostuma a servir juntament amb un dolç tradicional japonès molt i molt dolç, així que, per mi, és ideal. A l’Starbucks japonès es pot trobar el maccha latte, que té molt d’èxit entre els estrangers i que, com us podreu imaginar, no és precisament amarg. A mi no m’agrada especialment, però si vens al Japó és una bona cosa per tastar.

Font

Els tes Sencha煎茶  o ryokucha緑茶 són els que jo personalment anomeno generalment com a te verd. Tenen noms diferents i, per tant, han de ser diferents, però jo mai he sabut quina és la diferència entre l’un i l’altre. El te verd és el rei de l’hivern. Si vas a qualsevol casa com a convidat, és molt probable que te’n portin una tassa. I és el te que et porten als restaurants durant els mesos més freds.

Font

El te d’arròs integral genmaicha 玄米茶 és probablement el meu segon preferit. Té com petits grans d’arròs torrats que li donen un gust molt característic.

El hojicha ほうじ茶és el te que sempre es trobava gratis als contenidors de te que hi havia a la cafeteria de la meva universitat a Tokyo i és el que hi ha sempre a les escoles. Al principi no m’agradava massa, perquè té un sabor com molt terrós. Però a força d’anar-lo bebent em vaig anar acostumant i ara, tot i que no és dels meus preferits.

El te de fajol o Sobachaそば茶 és... particular. Tot i que ara sóc capaç de beure’n, recordo que la primera vegada que vaig comprar una ampolla de te en una màquina expenedora, jidôhanbaiki 自動販売機, em va fer molta angúnia. I no millora precisament quan es queda escaldofat dins l’ampolla. El fajol és un tipus de blat, i per això té un gust que a mi em va semblar de blat cremat. No és un te típic que t’acostumin a servir en tots els restaurants, està més aviat reservat a restaurants especialitzats en els fideus soba. 

El te de cirera, Sakurayu 桜,湯 i el te d’alga konbu, Konbucha 昆布茶,  són tes relacionats amb celebracions. Aquests dos tes no poden faltar en les cerimònies de graduació, sotsugyô shiki 卒業式, i d’ingrès, nyuugaku shiki 入学式 a les escoles. El te de cirera més que te es tracta d’una flor de cirerer assecada que s’obre quan es posa dins d’aigua bullint. És una preciositat de veure, però no és massa bo: té gust d’aigua salada. El te d’alga acostuma a ser en pols i també es dissol en aigua bullint, i té un gust molt i molt salat. A mi, per beure, no m’agrada gens, però per preparar un plat que es diu ochazuke, arròs amb te, no està malament.

Quin és el vostre te preferit? Trobeu a faltar algun te que us recordi Japó a la llista?

Olor de tatami

Casa meva torna a fer olor de tatami. La humitat que acompanya els tifons que han passat per sobre de Japó aquestes últimes setmanes en té la culpa. Per desgràcia, no és olor de tatami nou, sino de tatami mig vell: ja fa més de quatre anys que no s’ha canviat. I tot i que tinc cura de què no hi caiguin líquids ni d’arrossegar-hi res que pugui fer-lo malbé, vulguis que no comencen a notar-se traces d’envelliment.

Per exemple, quan m’assec directament o m’agenollo, trossets petitets que semblen palla se m’enganxen a les mitges i costa Déu i ajuda que marxin. Ja no té el color pallenc que tenia quan m’hi vaig mudar i hi ha parts que ja estan mig blanques...

El tatami és una cosa per la qual tots els estrangers que he conegut senten curiositat. Per a mi, que he dormit en habitació de tatami des que vaig arribar la primera vegada al Japó, no té massa misteri, però entenc l’atracció. I els japonesos, a qui tant els agrada sentir-se diferents i especials, s’enorgulleixen del tatami com a tret intrínsec de la seva cultura.

Tatami 畳 significa literalment “plegat” i, segons la wikipèdia, es deu al fet de què els primers tatamis eren molt primets i es podien plegar quan no es feien servir. Avui en dia encara es venen unes esteres fines fetes de tatami, que es poden estendre i plegar quan faci falta.

Un tatami consta d’una base dura, que originalment estava feta apilant unes 5 o 6 esteres de fulles d’arròs trenades, coberta per una estera de joncs trenats, rematats amb un voraviu verd. Actualment, hi ha molts llocs en què es la base de fusta i l’estera que la recobreix amb una estera de material sintètic. 

Un tatami acostuma a tenir una proporció de 2:1. Segons la zona, les mides varien una mica. Per exemple, a la zona de Kyoto la mida acostuma a ser de 95x191cm , a la Nagoya de 91x182cm i, a la de Tokyo, de 88x176cm.

Tot i que cada vegada més hi ha habitatges, sobretot apartaments, que ja no tenen habitacions de tatami, la mida dels pisos encara es mesura en tatamis. Per exemple, quan algú et pregunta si la teva casa és gran, normalment et pregunta: Quants tatamis? Nani-jô 何畳？ i no pas Quants metres quadrats?

Una habitació de tatami, o d’estil japonès washitsu 和室, no té portes, sinó uns panells corredissos que es diuen fusuma ふすま i que acostumen a estar recoberts de paper. 

Trepitjar el tatami amb sabatilles, i ni què dir amb sabates, és considerat gairebé un sacrilegi, per la qual cosa tothom es descalça abans d’entrar.

Una de les parts que més crida l’atenció és probablement l’espai conegut com a tokonoma 床の間 (segons el meu diccionari, "espai sagrat"), que és una part com més enfonsada de l’habitació, normalment amb el terra de fusta una mica més elevat que el terra de l’habitació.

1: tokonoma, 2: otoshikake (Font) 

En aquest tokonoma es col·loquen una sèrie de decoracions que es van canviant depenent de l’època de l’any, com ara l’otoshikake 落とし掛け, una pintura rectangular que es penja de la paret. 

Tokonoma amb otoshikake d'Any Nou: Any de la Serp

Tokonoma amb otoshikake del Dia de les Nenes (3 de març)

Moltes vegades, al costat d’aquest tokonoma, s’hi instal·la l’altar budista dedicat als avantpassats i que, depenent de la casa, està a la vista o es pot tancar amb un panell corredís.

Tradicionalment, a les sales de tatami es seu al terra, a sobre d’uns coixins que es diuen zabuton 座布団 o en unes cadires sense potes que es col·loquen directament sobre el terra, les zaisu 座椅子 o sofàs sense potes per no fer malbé el tatami. Malgrat tot, cada vegada més hi ha gent que opta per la comoditat i hi col·loca taules i cadires, tot i que el tatami es fa malbé molt ràpid. Les taules, són tauletes baixes i, a l’hivern, el kotatsu コタツ, la mesa camilla japonesa (sense la qual jo no podria viure a l’hivern).

El tatami no em desagrada, perquè quan arriba l’estiu és força fresquet. Però és una mica rotllo l’haver de descalçar-se cada vegada que s’hi entra, haver d’anar amb compte en no col·locar cap cosa que el rasqui i el fet de netejar-lo. I també, com que està fet de fibra vegetal, hi viuen una sèrie de bitxos i s’ha de fumigar unes dues o tres vegades l’any amb uns esprais especials que venen als súpers.

Vosaltres ja heu tingut l’experiència de dormir en una sala de tatami? Si poguéssiu, col·locaríeu una washitsu a casa vostra?

Pel que a mi respecta, ja he tingut prou de tatami per un temps. Així que, si puc, el meu proper apartament no tindrà tatami.

Tuning de bicicletes

La bicicleta s’ha convertit en una extensió de la meva persona des que visc a la Vila del Pingüí. I per a algú que fins l’agost de 2009 havia pujat en bicicleta dues vegades, i amb prou feines mantenia l’equilibri sobre dues rodes, és una gran fita.

De fet, quan tindria uns 11 anys, el meu pare em va intentar ensenyar a anar en bicicleta, però vaig caure, em vaig clavar el manillar a la cuixa, i ja no hi vaig voler anar més. Amb 23, un amic em va portar a la Ciutadella i em va dir que, fins que no fos capaç d’anar amb bicicleta, no marxaríem. Vaig aconseguir mantenir l’equilibri i fer un parell de voltes al parc, entrant en pànic cada vegada que un nen se’m creuava pel camí, però allà va quedar l’experiència.

Així que l’agost de 2009, després d’un dia a la Vila, quan em van donar la bicicleta i l’equivalent a un “busca’t la vida”, pensava que em moriria. Però bé, la qüestió és que fins ara no he caigut ni una sola vegada! I ja són més de quatre anys!  

Moltes de les japoneses de la Vila van amb bicicleta. I la majoria d’aquestes bicicletes estan tunejades. Com?, us preguntareu. Li posen altaveus, abaixen el seient i van en pla gangsta?

Res més lluny de la realitat!

Vuereu, perquè us feu una idea, la bicicleta estàndard al Japó és la típica bicicleta amb cistellet al davant. Res de virgueries de mountain bikes i coses per l’estil.

Podríem dir, doncs, que el model bàsic és el de bici amb cistell al davant. La següent transformació bàsica ve afegint un cistell també al darrere. Aquestes són les conegudes com a mama-chari ママチャリ, en què chari és una abrevació de charinko, una forma de dir bicicleta. La meva bicicleta és una mama-chari i més d’una vegada professors i companys n’han fet broma. Però quan l’únic mitjà de transport que tens és una bici, és molt pràctic per portar la compra!

Els cistells acostumen a ser canviats per cadiretes de nens per les mames. A casa es poden veure bicis amb cadiretes al darrere per a nens. Però aquí això arriba a un nou extrem. Si tenen un fill, evidentement col·loquen una cadireta al darrere. I si en tenen dos? Doncs en col·loquen una al davant i una al darrere i tan panxes. Jo he vist mares amb nens al davant i al darrere i conduint només amb una mà, perquè amb l’altra van aguantant un para-sol o un paraigües... Sincerament, em fan patir per la integritat dels nens...

Un altre afegitó és el dels manguitos al manillar per no embrutar-te les mànigues. Aquest tipus de manguito pot anar des del bàsic en què és tot de plàstic, passant als que són de tela estampada, o fins i tot alguns més elaborats amb puntilleta a la part de baix. 

Els cobertors de sellons també són un element necessari, per progegir el culet del fred. 

Tots aquests accessoris (excepte les cadiretes per a nens!) es poden trobar a les botigues de 100 iens, juntament amb stands per col·locar els para-sols i els paraigües i retrovisors, tot i que aquests últims són més apreciats entre els nois que no pas entre les obaachans おばあちゃん, les iaiones.

Quin d’aquests accessoris us sembla el més guai? Quin posarieu a la vostra bici?

Si portes tatuatge, ets un yakuza?

Si hi ha un tema que sempre aixeca disputes quan treu les seves orelles és el de la relació entre els japonesos i els tatuatges.

Per què?

Doncs perquè al Japó els tatuatges encara estan relacionats amb la mafia japonesa yakuza やくざ i la yakuza, invariablement, relacionada amb crim.

Evidentment que no en el 100% dels casos. El que és més, segons aquest reportatge del JapanSubculture Research Center, hi ha molts grups de yakuza que prohibeixen als seus membres de tenir tatuatges i recomanen als que en tenen que se’ls treguin.

Però la qüestió és que tenir un tatuatge encara està estigmatitzat al Japó.

Per aquest motiu, és normal que en llocs públics on es mostra més pell, com ara piscines, banys termals onsen 温泉 o gimnasos, hi hagi cartells avisant que es prohibeix l’entrada a gent amb tatuatges.

Cartell que hi ha al gimnàs de la meva ciutat

Per exemple, quan vaig arribar al Japó el 2009 vaig anar a prendre un bany a la piscina de l’hotel on m’estava allotjant. Resulta que un company tenia un tatuatge tribal al braç, d’aquests que envolten el bíceps. La noia encarregada de vigilar la piscina va venir i li va dir amablement que, o bé es cobria el tatuatge, o bé havia de deixar la piscina. 

Fa un parell de mesos, vaig anar a un onsen amb uns amics, nois i noies. En aquests llocs s’hi entra despullat, així que els banys de dones i d’homes estan separats. Vam quedar en veure’ns fora una hora després i, en sortir, ens vam trobar a un dels amics que estava a fora fent mala cara. Resulta que va entrar sense problemes, es va dutxar i, quan anava a entrar a una de les piscines, va venir un dels encarregats de l’onsen i li va dir, amablement, que li sabia molt de greu però que havia de sortir. Aquest amic té quatre tatuatges de la mida d’una moneda de 2 euros a l’esquena. La següent vegada que hi va anar, es va tapar els tatuatges amb unes tirites i ningú li va dir res.

L’any passat aquest tema dels tatuatges va portar cua perquè l’alcalde d’Osaka, Toru Hashimoto, va passar una enquesta entre els treballadors públics per saber si tenien tatutages o no. Als que van contestar que sí, els van obligar a tapar-los i a no mostrar-los en públic perquè, segons ells, genera desconfiança. Als que no van voler contestar, perquè consideraven que vulnerava la seva privacitat, se’ls va abaixar el sou i, en alguns casos, se’ls va acomiadar.

O, més recentment, al setembre, una dona maori, que portava un tatuatge tribal al llavi, no va poder entrar en un onsen a Hokkaido.

Conec molts estrangers que se senten ofesos davant d’aquest tipus de situacions. Diuen que es veu clara la diferència entre un tatuatge de yakuza irezumi入れ墨 i un tatuatge d’una estrella o un tribal al braç.

És cert que hi ha una diferència enorme entre els tatuatges que té el meu amic a qui van fer fora de l’onsen, o aquest tatuatge que té un altre amic, amb un tatuatge de yakuza. Ja sigui per la qualitat, per la mida, pels colors, pel tema, pel significat...

 Però és que jo sóc estranger! No sóc mafiós! És discriminació!

Aaaaaamigo. Ha sortit la paraula. Discriminació. I és aquí on entrem en l’aspecte pelut de la discussió.

És discriminació si està clarament escrit i assenyalat amb dibuixos que està prohibit entrar amb tatuatges? Jo crec que es tracta d’unes normes marcades per un establiment privat i, per tant, amb el dret de reservar-se el dret d’admissió.

Des que es va saber que Tokyo serà la seu de les Olimpíades de 2020, hi ha veus que diuen que què faran amb l’allau de turistes que l’esdeveniment atraurà? I els nadadors, gimnastes, atletes... que tenen tatutages? També se’ls prohibirà entrar a les piscines perquè no es pot?

Ha de ser el visitant qui s’acomodi a la cultura que l’acull, o la cultura que acull qui s’acomodi al visitant?

Crec que aquesta pregunta és com aquella de: què va ser abans, l’ou o la gallina?

Vosaltres què opineu, qui s’hauria d’adaptar a qui?

Rui-katsu, la llagrimoteràpia

La tendència de pagar per fer coses que podries fer sol o en companyia d’amics sembla que s’ha convertit en una norma per als japonesos.

Ara, la nova sensació al Japó és la rui-katsu 涙活, l’Activitat de Plorar (plegats) o, com l'he anomenat jo, llagrimoteràpia.

Imagino que molts de vosaltres haureu vist per la televisió (o fins i tot potser hi heu participat) grups de risoteràpia, per liberar tensions rient. Per això m’ha sobtat que els japonesos hagin optat pel seu contrari per tal d’assolir el mateix objectiu.

Qui va empescar-se aquesta idea va ser el senyor Hiroki Terai, que ja havia fundat una empresa per fer rikon-shiki 離婚式, Cerimònies de Divorci, en què el moment estrella és aquell en què les parelles que es divorcien trenquen juntes l’anell de casament. En Terai explica que es va adonar de què les parelles que ploren durant aquesta cerimònia després tenen una bona relació, i aquí va veure que el fet de plorar tenia el seu potencial.

I, d’aquesta manera, va començar amb les sessions de rui-katsu a Tokyo. Normalment es reuneixen un cop al mes, tenen un preu de 1.000 iens i cada sessió tracta un tema diferent. En la primera sessió que va tenir lloc el gener de 2013, els participants van veure una pel·lícula.

La segona sessió va introduir un concepte que em sembla molt interessant, el del Namida somurie 涙ソムリエ, el Somelier de llàgrimes. I què és un somelier de llàgrimes? Es tracta d’una persona que s’encarrega de buscar quins són els punts febles, les situacions que fan plorar a cada persona, per tal de poder oferir-los continguts personalitzats. Aquest somelier recomana que cadascú tingui un estoc de pel·lícules, llibres, música o poemes que l’emocionin i que cada setmana es concedeixi uns deu minuts per plorar.

Seguint amb aquest joc dels contraris, en aquestes sessions de rui-katsu s’ha presentat un nou art, el nakugo 泣語, que juga amb ser el contrari del rakugo 落語. El rakugo és un tipus d’entreteniment en què un senyor vestit de kimono i assegut en un coixí fa un monòleg humorístic. Com ja us podeu imaginar, en el nakugo el que es tracta és de fer plorar. Durant les sessions de nakugo hi ha un professional, però l’objectiu és que siguin els participants qui expliquin una història, que ha de ser com a màxim de 5 minuts, que faci plorar als assistents. Al web comenten que, si aconsegueixes fer plorar al professional, és que has triomfat.

Aquestes trobades tenen lloc principalment a Tokyo, però tenen intenció d’extendre’s pel país i, de moment, des del mes d’abril també es fan sessions a Nagoya.

No sé si el rui-katsu aconseguirà ser normal a tot el Japó, però considero que demostra aquesta faceta de molts japonesos que no aconsegueixen desinhibir-se ni tan sols quan estan a casa sols o amb els seus amics, i necessiten trobar-se en l’anonimat per poder plorar a gust.

I vosaltres, us apuntaríeu a plorar en grup?