Tuning de bicicletes

La bicicleta s’ha convertit en una extensió de la meva persona des que visc a la Vila del Pingüí. I per a algú que fins l’agost de 2009 havia pujat en bicicleta dues vegades, i amb prou feines mantenia l’equilibri sobre dues rodes, és una gran fita.

De fet, quan tindria uns 11 anys, el meu pare em va intentar ensenyar a anar en bicicleta, però vaig caure, em vaig clavar el manillar a la cuixa, i ja no hi vaig voler anar més. Amb 23, un amic em va portar a la Ciutadella i em va dir que, fins que no fos capaç d’anar amb bicicleta, no marxaríem. Vaig aconseguir mantenir l’equilibri i fer un parell de voltes al parc, entrant en pànic cada vegada que un nen se’m creuava pel camí, però allà va quedar l’experiència.

Així que l’agost de 2009, després d’un dia a la Vila, quan em van donar la bicicleta i l’equivalent a un “busca’t la vida”, pensava que em moriria. Però bé, la qüestió és que fins ara no he caigut ni una sola vegada! I ja són més de quatre anys!  

Moltes de les japoneses de la Vila van amb bicicleta. I la majoria d’aquestes bicicletes estan tunejades. Com?, us preguntareu. Li posen altaveus, abaixen el seient i van en pla gangsta?

Res més lluny de la realitat!

Vuereu, perquè us feu una idea, la bicicleta estàndard al Japó és la típica bicicleta amb cistellet al davant. Res de virgueries de mountain bikes i coses per l’estil.

Podríem dir, doncs, que el model bàsic és el de bici amb cistell al davant. La següent transformació bàsica ve afegint un cistell també al darrere. Aquestes són les conegudes com a mama-chari ママチャリ, en què chari és una abrevació de charinko, una forma de dir bicicleta. La meva bicicleta és una mama-chari i més d’una vegada professors i companys n’han fet broma. Però quan l’únic mitjà de transport que tens és una bici, és molt pràctic per portar la compra!

Els cistells acostumen a ser canviats per cadiretes de nens per les mames. A casa es poden veure bicis amb cadiretes al darrere per a nens. Però aquí això arriba a un nou extrem. Si tenen un fill, evidentement col·loquen una cadireta al darrere. I si en tenen dos? Doncs en col·loquen una al davant i una al darrere i tan panxes. Jo he vist mares amb nens al davant i al darrere i conduint només amb una mà, perquè amb l’altra van aguantant un para-sol o un paraigües... Sincerament, em fan patir per la integritat dels nens...

Un altre afegitó és el dels manguitos al manillar per no embrutar-te les mànigues. Aquest tipus de manguito pot anar des del bàsic en què és tot de plàstic, passant als que són de tela estampada, o fins i tot alguns més elaborats amb puntilleta a la part de baix. 

Els cobertors de sellons també són un element necessari, per progegir el culet del fred. 

Tots aquests accessoris (excepte les cadiretes per a nens!) es poden trobar a les botigues de 100 iens, juntament amb stands per col·locar els para-sols i els paraigües i retrovisors, tot i que aquests últims són més apreciats entre els nois que no pas entre les obaachans おばあちゃん, les iaiones.

Quin d’aquests accessoris us sembla el més guai? Quin posarieu a la vostra bici?

Si portes tatuatge, ets un yakuza?

Si hi ha un tema que sempre aixeca disputes quan treu les seves orelles és el de la relació entre els japonesos i els tatuatges.

Per què?

Doncs perquè al Japó els tatuatges encara estan relacionats amb la mafia japonesa yakuza やくざ i la yakuza, invariablement, relacionada amb crim.

Evidentment que no en el 100% dels casos. El que és més, segons aquest reportatge del JapanSubculture Research Center, hi ha molts grups de yakuza que prohibeixen als seus membres de tenir tatuatges i recomanen als que en tenen que se’ls treguin.

Però la qüestió és que tenir un tatuatge encara està estigmatitzat al Japó.

Per aquest motiu, és normal que en llocs públics on es mostra més pell, com ara piscines, banys termals onsen 温泉 o gimnasos, hi hagi cartells avisant que es prohibeix l’entrada a gent amb tatuatges.

Cartell que hi ha al gimnàs de la meva ciutat

Per exemple, quan vaig arribar al Japó el 2009 vaig anar a prendre un bany a la piscina de l’hotel on m’estava allotjant. Resulta que un company tenia un tatuatge tribal al braç, d’aquests que envolten el bíceps. La noia encarregada de vigilar la piscina va venir i li va dir amablement que, o bé es cobria el tatuatge, o bé havia de deixar la piscina. 

Fa un parell de mesos, vaig anar a un onsen amb uns amics, nois i noies. En aquests llocs s’hi entra despullat, així que els banys de dones i d’homes estan separats. Vam quedar en veure’ns fora una hora després i, en sortir, ens vam trobar a un dels amics que estava a fora fent mala cara. Resulta que va entrar sense problemes, es va dutxar i, quan anava a entrar a una de les piscines, va venir un dels encarregats de l’onsen i li va dir, amablement, que li sabia molt de greu però que havia de sortir. Aquest amic té quatre tatuatges de la mida d’una moneda de 2 euros a l’esquena. La següent vegada que hi va anar, es va tapar els tatuatges amb unes tirites i ningú li va dir res.

L’any passat aquest tema dels tatuatges va portar cua perquè l’alcalde d’Osaka, Toru Hashimoto, va passar una enquesta entre els treballadors públics per saber si tenien tatutages o no. Als que van contestar que sí, els van obligar a tapar-los i a no mostrar-los en públic perquè, segons ells, genera desconfiança. Als que no van voler contestar, perquè consideraven que vulnerava la seva privacitat, se’ls va abaixar el sou i, en alguns casos, se’ls va acomiadar.

O, més recentment, al setembre, una dona maori, que portava un tatuatge tribal al llavi, no va poder entrar en un onsen a Hokkaido.

Conec molts estrangers que se senten ofesos davant d’aquest tipus de situacions. Diuen que es veu clara la diferència entre un tatuatge de yakuza irezumi入れ墨 i un tatuatge d’una estrella o un tribal al braç.

És cert que hi ha una diferència enorme entre els tatuatges que té el meu amic a qui van fer fora de l’onsen, o aquest tatuatge que té un altre amic, amb un tatuatge de yakuza. Ja sigui per la qualitat, per la mida, pels colors, pel tema, pel significat...

 Però és que jo sóc estranger! No sóc mafiós! És discriminació!

Aaaaaamigo. Ha sortit la paraula. Discriminació. I és aquí on entrem en l’aspecte pelut de la discussió.

És discriminació si està clarament escrit i assenyalat amb dibuixos que està prohibit entrar amb tatuatges? Jo crec que es tracta d’unes normes marcades per un establiment privat i, per tant, amb el dret de reservar-se el dret d’admissió.

Des que es va saber que Tokyo serà la seu de les Olimpíades de 2020, hi ha veus que diuen que què faran amb l’allau de turistes que l’esdeveniment atraurà? I els nadadors, gimnastes, atletes... que tenen tatutages? També se’ls prohibirà entrar a les piscines perquè no es pot?

Ha de ser el visitant qui s’acomodi a la cultura que l’acull, o la cultura que acull qui s’acomodi al visitant?

Crec que aquesta pregunta és com aquella de: què va ser abans, l’ou o la gallina?

Vosaltres què opineu, qui s’hauria d’adaptar a qui?

Rui-katsu, la llagrimoteràpia

La tendència de pagar per fer coses que podries fer sol o en companyia d’amics sembla que s’ha convertit en una norma per als japonesos.

Ara, la nova sensació al Japó és la rui-katsu 涙活, l’Activitat de Plorar (plegats) o, com l'he anomenat jo, llagrimoteràpia.

Imagino que molts de vosaltres haureu vist per la televisió (o fins i tot potser hi heu participat) grups de risoteràpia, per liberar tensions rient. Per això m’ha sobtat que els japonesos hagin optat pel seu contrari per tal d’assolir el mateix objectiu.

Qui va empescar-se aquesta idea va ser el senyor Hiroki Terai, que ja havia fundat una empresa per fer rikon-shiki 離婚式, Cerimònies de Divorci, en què el moment estrella és aquell en què les parelles que es divorcien trenquen juntes l’anell de casament. En Terai explica que es va adonar de què les parelles que ploren durant aquesta cerimònia després tenen una bona relació, i aquí va veure que el fet de plorar tenia el seu potencial.

I, d’aquesta manera, va començar amb les sessions de rui-katsu a Tokyo. Normalment es reuneixen un cop al mes, tenen un preu de 1.000 iens i cada sessió tracta un tema diferent. En la primera sessió que va tenir lloc el gener de 2013, els participants van veure una pel·lícula.

La segona sessió va introduir un concepte que em sembla molt interessant, el del Namida somurie 涙ソムリエ, el Somelier de llàgrimes. I què és un somelier de llàgrimes? Es tracta d’una persona que s’encarrega de buscar quins són els punts febles, les situacions que fan plorar a cada persona, per tal de poder oferir-los continguts personalitzats. Aquest somelier recomana que cadascú tingui un estoc de pel·lícules, llibres, música o poemes que l’emocionin i que cada setmana es concedeixi uns deu minuts per plorar.

Seguint amb aquest joc dels contraris, en aquestes sessions de rui-katsu s’ha presentat un nou art, el nakugo 泣語, que juga amb ser el contrari del rakugo 落語. El rakugo és un tipus d’entreteniment en què un senyor vestit de kimono i assegut en un coixí fa un monòleg humorístic. Com ja us podeu imaginar, en el nakugo el que es tracta és de fer plorar. Durant les sessions de nakugo hi ha un professional, però l’objectiu és que siguin els participants qui expliquin una història, que ha de ser com a màxim de 5 minuts, que faci plorar als assistents. Al web comenten que, si aconsegueixes fer plorar al professional, és que has triomfat.

Aquestes trobades tenen lloc principalment a Tokyo, però tenen intenció d’extendre’s pel país i, de moment, des del mes d’abril també es fan sessions a Nagoya.

No sé si el rui-katsu aconseguirà ser normal a tot el Japó, però considero que demostra aquesta faceta de molts japonesos que no aconsegueixen desinhibir-se ni tan sols quan estan a casa sols o amb els seus amics, i necessiten trobar-se en l’anonimat per poder plorar a gust.

I vosaltres, us apuntaríeu a plorar en grup?

Lloguem madurets a 1000 iens

Tinc la sensació de què al Japó es pot llogar qualsevol cosa. O persona.

Per exemple, tenim els acompanyants transvestits, noies que es vesteixen de nois per acompanyar noies, línies telefòniques per queixar-te a gust a algú que no coneixes,  o persones que venen a casa perquè no mengis sol.

Però, què us semblaria quedar per fer un cafè amb un maduret de 46 anys? I qui diu fer un cafè diu anar a comprar, a una classe de Tai-chi o a netejar el nínxol.

Aquesta va ser exactament la idea que va tenir en Takanobu Nishimoto, creador de la companyia Ossan Rental おっさんレンタル, que traduït vindria a ser “Lloguer de madurets”.

La seva pàgina web

En Nishimoto és un home força pluriempleat i, a més de llogar-se per 1000 iens (poc més de 7 euros) és consultor de moda i professor d’universitat i d’escoles tècniques.

La idea va néixer quan en Nishimoto va adonar-se de què, fora de la feina, no hi ha massa oportunitat d’interactuar entre gent de mitjana edat i gent jove. Va pensar que seria una experiència enriquidora tant per ell, que en té 46, com per als joves, perquè podrien veure les coses des d’un punt de vista diferent. Així que va obrir la seva pàgina web, on es pot trobar tant un formulari com el seu número de telèfon, i va començar el servei el mes d’abril.

Molts mitjans de comunicació s’han fet ressó de la idea, publicant entrevistes amb en Nishimoto. Quan li pregunten sobre el preu del lloguer, els famosos 1000 iens , l’Ossan Nishimoto diu que va ser un dels punts que més el van fer dubtar. Que ell volia fer-ho gratis, però que hagués sigut massa sospitós, així que es va decidir per aquest preu simbòlic perquè “és genial rebre 1000 iens per conversar i passar una bona estona”.

En poc més de 6 mesos, ja ha estat llogat per 108 persones. Durant aquest temps ha estat llogat per una mare soltera per anar a comprar un regal d’aniversari per al seu fill; ha escoltat queixes, ambicions, somnis, problemes... Fins i tot, ha fet de padrí d’un hàmster!

Llegint les seves entrades i el seu twitter, me n’adono de què el seu paper és el de ser un amic per encàrrec. Et pago 1000 iens, m’escoltes, em dones la raó i te’n vas.

Arribats a aquest punt, jo em pregunto: serà que aquesta gent no té amics, o serà que tenir amics requereix un esforç i és més fàcil pagar a un desconegut perquè no et porti la contrària?

I vosaltres què opineu, preferiu un amic de debó, tot i que a vegades us pugui fer enfadar, o un amic de lloguer per desfogar-te sabent que no el veuràs més?

El Japó encara mola?

Aquesta podria ser la pregunta que l’aerolínia japonesa All Nippon Airways (ANA) podria fer en la seva nova versió del web Cool Japan.

Perquè tot i que segueixen preguntant-nos si el Japó mola, l’adreça web ana-cooljapan.com sembla que ja està afirmant que és molón.

Però per si de cas encara hi hagués algú per allà perdut que dubtés sobre si el país de Pikachu mola cantidubi o no, en aquesta nova versió, els d’ANA ens ofereixen diverses categories per poder escollir.

Ara per ara, han destacat 7 elements:

Segons ANA, un dels punts forts dels japonesos és la seva capacitat per somiar mons i futurs impossibles a través dels seus manga i anime, que moltes vegades ha influenciat directament invencions úniques.

Dins el rànquing, trobem destacada la Otaku Camera, una aplicació per a SmartPhone que transforma les fotografies en vinyetes de manga, com aquesta en què surto aguantant una katana (de veritat)..

Els ramen són uns fideus que, tot i tenir origen xinès, els japonesos s’han fet seus. No hi ha una recepta estandarditzada i cada restaurant o cadena s’enorgulleix de tenir una recepta determinada.

El millor ramen que jo he menjat fins ara és un miso bataa raamen 味噌バターラーメン, ramen en sopa de miso amb mantega (els de la foto!) i moresc que vaig menjar al Barri del Ramen Raamen Yokochô ラーメン横丁 de Sapporo, tot i que sigui el número 3 en el rànking del web.

Kyoto és la capital de la tradició, segons molts japonesos i segons el web. Tot i que a mi em va costar tres visites a la ciutat perquè m’acabés captivant, no es pot negar que té un encant misteriós caminar pels carrers estrets i tènuement il·luminats en busca de l’ombra d’una Geisha 芸者.

Què puc dir sobre el Kawaii que ja no hagi dit abans? (Entre d’altres, aquí, aquí i aquí.

Es considera que el barri de Harajuku, a Tokyo, és la matriu on neix tot el kawaii. És una de les paraules japoneses més conegudes, fins i tot més conegudes que konnichiwa i arigato (i sayonara, baby ^_-). Fins i tot té una ambaixadora, l’ídol Kyarii Pamyuu Pamyuu きゃりーぱみゅぱみゅ, que mereix una entrada a part.

Si em trobeu, sabeu de qui vaig vestida i em deixeu un comentari al blog, us envio un regal!

Tenint el Saló del Manga a casa, crec que el tema no necessita massa explicació el que és el cosplay: persones vestides com a personatges de manga, anime o vídeojocs.

Nagoya acull anualment des del 2003 el World Cosplay Summit, que reuneix otakus de 20 països, entre els quals es troba un representant espanyol escollit al Saló del Manga.

Jo he de confessar que he fet cosplay dues vegades... coses d’aquestes que es fan :P 

Okinawa mola. En tots els aspectes. El menjar és bo, la gent és súper amable, té unes platges increíbles i és genial per fer submarinisme.

L’última vegada que hi vaig anar, em vaig trobar amb un taxista independentista que, en els 15 minuts de trajecte entre l’aeroport i el meu hostel, em va estar explicant que Okinawa era un regne independent que va ser invadit pels japonesos i després pels americans i ara per tots dos, i que té ganes de què tots fotin el camp i els deixin viure tranquils. 

Si voleu saber més sobre la història d’Okinawa, aquest és el link a la pàgina del Ministeri de Turisme. 

Tokyo. El monstre boig on pots trobar tot allò que creies que no existia.

D’entre totes les coses que podrien estar al número 1 del rànquing, al web trobem l’estàtua de Gundam a Odaiba.

I per a vosaltres, què és el que mola del Japó?

La Sadako vol refrescar-nos

Els fantasmes visiten el Japó a l’estiu. Tot i el que Tokyo Disneyland i Universal Studios Osaka s’entestin a dir amb el seu Halloween.

El 15 d’agost és la festivitat de l’O-bon お盆, el Tots Sants japonès, data en què les ànimes dels avantpassats visiten els seus familiars, que es reuneixen per celebrar aquest retorn ballant i menjant.

A la televisió hi ha reposicions de pel·lícules de por, sèries especials de terror, cases encantades obren al llarg i ample del país...

Però, per què precisament a l’estiu?

Perquè fa calor.

I què hi té a veure?

Doncs perquè, segons els japonesos, si passes por el cos es refresca.

Si és cert o no, no ho sé, perquè no n’he vist ni una, d’aquestes pelis, que a mi em fan molta por aquestes coses.

Qui sembla que creu que és cert és el Ministeri de Medi Ambient, que ha adoptat el personatge de la Sadako 貞子, la nena que surt de la tele a Ring リング per il·lustrar la seva campanya de Cool Share, l’update que ha fet aquest any a la seva campanya de Cool Biz de la que ja vaig parlar fa un parell d’estius. 

El Cool Share (compartir frescor), segons ens diu la Sadako en la pàgina web de la campanya,  es pot aconseguir de diferents formes:

Reunint tots els membres de la família en una mateixa habitació per no tenir tants aires condicionats en marxa

Mirant la TV tots junts

Regant el jardí, el carrer o el balcó per tal de refrescar l’ambient

Tenint l’aire a 28 graus

Fent servir l’aire condicionat i el ventilador junts per refrescar més

Utilitzant persianes o persianes de bambú perquè no entri tanta calor a casa

També es pot aprofitar per refrescar-nos fora de la casa, tant gaudint de la natura com anant a centres de la ciutat que tenen aire, com ara biblioteques, museus o cinemes...

I aquí ho tenim! Cinemes! Perquè resulta que just el 30 d’agost es va estrenar la pel·li Sadako3D2. Casualitat o marqueting amb suport ministerial?

Tokyo 2020

Tokyo serà la seu de les olimpiades de 2020.

Ja ho sé, vaig una miqueta tard... 

Jo no sóc una gran fan dels JJOO, i la veritat és que ho segueixo ben poc. De fet, sabia que la seu s’escollia dissabte perquè no paraven de bombardejar tant per la TV com els meus companys de feina. Qualsevol dels japonesos que conec últimament no feien més que preguntar-me: “Qui vols que guanyi, Madrid o Tokyo?” I es quedaven una mica sorpresos quan els deia que Tokyo. Tampoc no volia entrar massa en detalls, perquè sinó no acabaríem mai, així que els deia que potser, d’aquesta manera, podia trobar una feina per quedar-me aquí fisn a les olimpiades. Que és una mentida (o veritat) a mitges.

Com explica en Tobuushi al seu blog, un 70% de la població estava a favor de ser la seu dels Jocs. I me n’alegro de què els hagin aconseguit, perquè tothom sembla súpercontent.

Malgrat tot, i com passa a tot arreu, no tothom està content. Potser, més que dir que no està content, podríem dir que es mostra com si la cosa no anés amb ells. 

En un dels mini-reportatges que van anar fent el dissabte a gairebé tots els canals, n’hi va haver un que em va cridar l’atenció. Els protagonistes eren un matrimoni que ja havia passat la seixantena i que havia hagut de mudar-se a Saitama després de l’accident de Fukushima. Vivien a poc més de dos quilòmetres de la central, i tot just havien comprat unes vaques per poder fer uns calerons. Ara, a Saitama, havien hagut de comprar una casa nova, i tenen una petita porció de terra on han après a fer de pagesos i ara cultiven albergínies. Segons la dona, quan veia les notícies sobre les olimpiades, sentia que estaven parlant d’un país diferent al que ella vivia, que la realitat que mostraven les imatges no tenia res a veure amb la seva.

Imagino que a tots els països hi ha coses que es poden millorar, i pot ser que les olimpiades siguin de debó un bon revulsiu econòmic per al país. Però encara hi ha molta gent afectada pel terratrèmol, tsunami i Fukushima que podrien aprofitar-se d’aquests diners que es gastaran en millorar Tokyo per als jocs.

Haurem d’anar veient com es va desenvolupant tot, i esperem que sigui realment un win-win per a la societat japonesa. 

Com diu un dels últims eslògans de Nike Japan, "Encara no hi ha res decidit".

Què en penseu, vosaltres?